Hivern (poema de Miquel Martí i Pol)

Ja feia més d'un any que no he afegit absolutament res de res..., i avui aprofito per afegir aquest poema de Miquel Martí i Pol que segurament encaixa amb aquesta estació de l'any.

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja 

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist: 
És una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar de la prepoderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
 és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons 
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

I per últim poso música per variar. I és una versió de la mítica nadala popular alemanya "Stille Nacht" (Silent Night/Holy Night, en anglès) coneguda en català com el "santa nit" sent arranjada i interpretada amb el piano per Scott D. Davis.    

 

Mare si fos mariner

Mare, si fos mariner,

mariner de bona traça

me n'iria mar endins

tot sol amb la meva barca.

El vent fora un crit de goig,

la vela, coloma blanca

el cor d'un blau com d'encís

i els ulls d'un verd d'esperança.

Mare, si fos mariner,

mariner de bona traça

me n'iria mar endins

tot sol amb la meva barca.

Us faria adéu al port,

un adéu ple d'enyorança,

entre l'escàlem i el pit

me'n duria el goig de l'aire,

la verdor fina dels pins,

la llum de les vinyes clares.

Mare, si fos mariner,

tot sol amb la meva barca

iria a cercar l'amor

per ports i cales llunyanes,

gallardet a dalt del pal

perquè encaminés la passa

i olor de fonoll marí

entre el meu pit i l'escàlem.

L'amor seria molt lluny,

si en caldrien de jornades!

De nits guaitaria el cel,

de dies la mar tan blava.

Veuria passar vaixells

vinguts de terres estranyes.

-Doncs on aneu, mariner,

tot sol amb la vostra barca.

-Cerco l'amor, ai companys!

per això m'empeny l'esperança.

Mare, si fos mariner

iria amb la meva barca

cercant amb delit l'amor

per mars de somni i rondalla.

L'amor seria al seu port

esperant-me tota blanca.

La vela de lluny a lluny

cridaria l'arribada.

I el vent desfaria en llum

les trenes d'or de la tarda.

-Amor- li diria jo-,

guaita la mar, ampla i clara:

ella m'ha dut al teu port,

ella ens farà companya.

El camí de retornar

serà un petó que s'allarga,

jo llegiré en els teus ulls

tot el que espero i em manca

i el viu del color serà fresc

com una rosa que es bada.

Tornarem al mateix port

d'on vaig sortir per trobar-te.

Hi tornarem llevamuts

un dia en caient la tarda.

Tu tindràs el cabell pur,

jo, la pell un xic colrada,

i el nostre retorn, el gust

d'una música llunyana.

Mare, si fos mariner,

tot sol amb la meva barca,

iria a cercar l'amor

per mars de somni i rondalla.

Miquel Martí i Pol.

Les patates fregides

Doncs el diumenge de la setmana passada durant la jornada a Oliana i la sortida a Peramola per veure l'homenatge a Miquel Martí i Pol, la meva tieta em va comentar a mi i a la meva germana que un nen havia recitat uns versos seus sobre les patates fregides i me'ls va recitar fins i tot una mica per sobre. De totes maneres aquest poema m'ha interessat trobar-lo per Internet i moltes vegades està pensat de cara els nens ja que moltes vegades els agraden les patates fregides. Fins i tot a través de la poesia es poden transmetre fets quotidians o de la vida d'una persona com ara el mateix autor del poema i de la mateixa manera també havia fet ell en parlar sobre la seva malaltia o la mort. En aquest cas parla sobre un gust alimentari que ell mateix té. Igualment la poesia és una cosa que a mi personalment no se m'ha donat massa bé però sempre tenen molts missatges per transmetre de cara la gent. I no deixa de ser un poema simple que transmet uns missatges interessants i habituals.

LES PATATES FREGIDES.

Ni eixutes ni humides

són bones les bones

patates fregides.

Rosses per fora, i per dins,

flonges com el pa calent,

satisfan el paladar més exigent.

Un pot menjar-se les soles,

però acompanyen molt bé

els plats de carn més diversos

quan ens convé.

Ni eixutes ni humides,

són bones les bones

patates fregides

Miquel Martí i Pol

Estada a Oliana: una festa pijama

Us vull explicar una història que realment us podria interessar moltíssim, i crec que més aviat és molt més positiva que no pas negativa. I crec que ha estat aquests últims dies quan encara tenia el dubte sobre si anar en un concert de Nous Espectres a les Festes Populars del Raval o anar a Oliana ja que jo i la meva família estavem convidats a casa de la meva tieta Maria Carme, la metgessa del seu poble si ho podem dir de forma col·loquial. Ella cada any convida alguns germans i nebots seus a passar-hi la nit i fer un tipus de festa-pijama, el què es diria en anglès una pijama's party. D'altra banda també és cert que el concert de Nous Espectres del dissabte no es va poder fer degut a temes personals del bateria relativament nou que desgraciadament s'ha lesionat i per ara no tornarà fins al setembre. El cantant del grup m'ha comentat que per ara ja no faran res més fins al setembre però que ell o la seva companya ja m'avisarien per al proper concert.

Però davant de les dues decisions vaig escollir en anar a Oliana ja que no hi vaig quasi mai i l'última vegada que hi vaig anar va ser tampoc fa tant (el setembre del 2009) per la festa del meu nebot segon. Aleshores el dissabte al migdia em vaig fer la bossa també amb les coses de bany.

I després de fer uns quants quilòmetres i arribar a casa seva ja hi havia alguns cosins meus. Després d'instal·lar-nos a les habitacions (mons pares i ma germana ho farien a casa d'una veïna seva perquè malgrat ser una casa gran sembla que no hi cabiem tots a casa seva) i ja ens vam posar el banyador per banyar-nos a la piscina de casa seva fins el moment d'anar a sopar. Aleshores havent parat taula i poc abans de començar a sopar era un moment en què el sol s'acabava de pondre definitivament i començava a fer-se fosc fins ser bastant negra nit. Hi havia de tot; entrepans amb embotit o formatge, patates fregides, olives, amanida, truita de patates, calamars, croquetes i moltes més coses... BONÍSSIM!!!! A més vaig poder conèixer un veí de la meva tieta que es deia com jo i sembla que em va caure força bé. I després d'una estona passejant i estant per allà, finalment em vaig tornar a posar a l'aigua en plena nit: estava força calenta i vam estar capbussant-nos, usant matalassos inflables de plàstic i xurros de natació, fent petites carreres ja que la piscina era molt petita comparada amb una d'un poliesportiu municipal per fer alguna comparació, però ens hi vam estar força estona fins quan finalment van tancar els llums del voltant i deixa de rajar el xorret que rega la piscina. Ja era l'hora d'anar a dormir, i la Mari ens deia bona nit ja definitivament.

L'endemà al matí em vaig llevar cap a quarts d'onze del matí on vam aprofitar per esmorzar trossos de coca, cafè amb llet i sucs de taronja, i el meu nebot segon que es diu Biel se'l veia quasi mig adormit. Al cap d'una estona vam aprofitar per anar a fer una excursió a unes fonts que no coneixia de res però vaig fer tard i no vaig enganxar la resta de la gent que hi anava i finalment vaig arribar només a la segona font on no hi rajava aigua. En tornar ens vam posar altre cop a la piscina per fer una última banyada a la piscina. Aquest cop vaig fer una fallada bastant lleu ja que no em vaig voler posar crema solar i la M. Carme sent metgessa em deia que tenia l'esquena vermella i potser és millor que li hagués fet més cas perquè segur que ara mateix no m'estaria picant l'esquena per darrere juntament amb la suor que em regalima per les espatlles i els braços ara mateix per la calor. I per dinar vam menjar les escorrialles que quedaven del sopar del dissabte i una bona paella amb arròs, llagostins, petxines i talls de carn de pollastre (carn blanca).

Al cap d'una estona em vaig seure davant del piano de casa seva per treure algun tema d'oïda de Mesclat o els Rolling Stones (Beast of Burden) i aleshores va ser quan el meu cosí gran, en Marc, em va demanar que el deixés seure i en posar les mans a les tecles va mostrar la seva agilitat tocant un tema romàntic de Chopin conegut com a Fantasia Impromptu, i el va tornar a repetir. Aleshores hi entraven el meu pare, ma tieta Mari-Carme i uns tiets convidats que al final el van felicitar ja que feia temps que no el sentiem tocar el piano.

Per tancar el dia, vam anar fins a Peramola on vam llegir uns textos d'en Miquel Martí i Pol, fins i tot la Mari deia que un nen petit d'aquest poble havia recitat uns versos seus sobre les patates fregides. Vam aprofitar per veure una sínia que rodava a través de l'energia hidràulica d'un torrent d'aigua, i després a la bassa de Peramola per veure les carpes negres malgrat ser l'aigua tèrbola. I per acabar vam arribar fins a l'embassament de Rialb, que també es veu per la carretera anant cap a Oliana en direcció la Seu d'Urgell, i realment es poden veure les barbaritats que es van fer a la segona meitat dels anys 90 inundant tot un territori amb un municipi fent-lo despoblar a canvi d'una presa hidroelèctrica que ha de beneficiar les grans empreses capitals. Aleshores ja vam agafar els cotxes i ens vam desviar: els meus tiets cap a Oliana i nosaltres en direcció contrària per anar-nos cap a Barcelona.

Malgrat que el seu estil de vida individualista no és el que a mi més m'agradi també s'ha de comentar que és molt necessari reconeixer la seva generositat com a persones per haver-nos oferit estar a casa seva, crec que és una cosa d'agraïr i ens ho han fet amb tota la seva amabilitat. I crec que això ja és molt, i realment m'estimo moltíssim els meus tiets, sobretot la Mari-Carme, que és la primera que en voler celebrar el seu sant ha volgut comptar amb nosaltres.

http://maps.google.es/maps?hl=es&q=google+maps+oliana&um=1&ie=UTF-8&hq=&hnear=Oliana&gl=es&ei=-cayTPC2GIyOjAezz_lk&sa=X&oi=geocode_result&ct=image&resnum=1&ved=0CBcQ8gEwAA

Com hauria estat bell

Com hauria estat bell d'haver crescut
sense aquest pes enorme a les espatlles,
sense aquesta gran nosa a dins la boca,
en una casa blanca, vora mar
amb les finestres sempre obertes.

Com hauria estat bell d'haver pogut
eixarcolar la terra, escriure versos,
conèixer gent, enamorar les noies
amb els muscles lleugers
i les dents esmolades.

Ara no trobariem
incident o covard seure pels marges
a esperar la florida de les roses,
ni tindriem els ulls tan enrogits.
ni els llavis secs ni aquesta veu tan ronca.

Ara no ens creixerien
líquens al moll dels ossos,
si haguessim pogut viure
sense aquesta gran nosa dins la boca,
sense aquest pes enorme a les espatlles.

(En una casa blanca vora mar
amb les finestres sempre obertes)

Autor: Miquel Martí i Pol.

Escoltarem una versió musical. Primer va ser musicada per Jordi Fàbregas, Toni Rulló i Miquel Estrada com a membres originals del grup Coses. Però aquí està interpretada pel grup Refugi que en les seves intimitats amagades ens vol recuperar temes amagats i oblidats de la Vella i la Nova Cançó.
Està format per: Joan Reig (veu), Joan-Pau Chaves (piano i guitarra), Albert Vila (contrabaix) i Pep Solà (bateria).

http://www.rambladigital.net/refugi/mp3/02%20Com%20hauria%20estat%20bell.mp3