Crema vermella de marisc amb gambes pelades i senceres.

És un plat exquisit per llepar-me'n els dits que va fer la meva mare a partir d'una recepta que va trobar per cuinar-la automàticament mitjançant l'ús tecnològic de la màquina Thermomix i va decidir fer-la el primer dia d'aquest nou any 2021. Tot tenint present que aquestes vacances del solstici d'hivern d'aquest recent any passat han sigut molt diferents degut a la situació generada per la pandèmia quan s'està incrementant el número de persones afectades que està ocupant massivament un altre cop les UCIs i les habitacions de les plantes dels hospitals. A més, per sort només vam tenir convidades de família a dinar a casa el dia vint-i-cinc d'aquest passat mes de desembre i prou. I és ben cert que aquesta crema m'ompla la boca de delicioses vibracions marines que s'escampen a través de la meva llengua i es concentren en el meu pal·ladar, de notar la tendresa gustosa i carnosa del marisc per les que estem acostumades a seguir els costums d'una cultura aliemantària omnívora clarament especista com si els vapors marins sortissin directament d'una olla bullint segregant  partícules salades com si em netegessin les fosses nasals extraient-me tota la meva porqueria nociva que porto a dins. Realment ha sigut un encert de part d'ella que volgués preparar aquesta crema tot sent realitzada mitjançant una màquina robòtica que aquí està situada en un dels marbres de la cuina de casa.  El procés de cocció i elaboració també es pot realitzar mitjançant els mètodes tradicionals de la bullició amb recipients metàl·lics i el procés de trituració i esmicolament dels ingredients mitjançant el minipimer, però les textures que li poden donar poden ser molt diferents a les que són aportades amb el treball robotitzat de la Thermomix. La cuina és una cosa empírica i no parteix d'unes bases matemàtiques i es tracta de provar totes les possibilitats que aquesta aporta tot tenint en compte que un mateix plat culinari pot canviar de textura a la nostra llengua segons quina manera i quins processos s'hagin utilitzat per elaborar-lo i d'aquesta manera experimentar amb tots els requisits i sabors que aquesta ens dóna. Tot sabent les conseqüències que genera el seu ús en quan la sobrecàrrega d'energia no renovable que aquesta consumeix. 

És cert que per qüestions de salut personal no se'm va recomanar que mengés cap tipus de peix que sigui blanc ni cap tipus de marisc segons el que hi indica en una fulla de paper que em va passar l'acupuntor coreà donant-me unes indicacions sobre els aliments que podia consumir i els que no. Aquí i ara, lluny de visitar-me amb ell, doncs he de dir que segueixo aquesta dieta de manera molt aproximada amb algunes modificacions. A més, sent dies de "festes" hi ha el costum de fer grans àpats de manera "comunitària" si és en l'ambit del nucli de la institució familiar tradicional que segueix els vells costums culturals on entre els quals s'hi inclou el de la gastronomia. Un altre inconvenient que hi esmento és la toxicitat d'aquests aliments -éssers marins més clarament- per als nostres organismes degut a les immenses quantitats residuals de mercuri i altres substàncies que contaminen les aigües marines i intoxicant les algues, els peixos i altres éssers aquàtics que han anat absorbint aquestes partícules a través dels seus sistemes respiratoris i absorció en el cas dels peixos i altres éssers que viuen en el medi marí. Però assegut a taula és una oportunitat per tastar i saborejar les delícies plaents que venen de la mar. 

Aquí a continuació deixo escrita la recepta d'aquest plat culinari tal com el va fer la mare a casa: 

Ingredients: 

- 400 grams de musclos.

- 200 grams de filet de lluç (fer a trossos)

- 200 grams de rap (fer a trossos)

- safrà (uns quants fils)

- 250 grams de gambes pelades de mida mitjana/gran (poden ser congelades) 

- 50 grams d'oli  d'oliva 

- 200 grams de porros tallats a trossos petits.

- 1 dent d'all.

- 100 grams de ceba tallada a trossos petits. 

- 50 grams de vi ranci.

- 200  grams de tomaquet natural triturat.

- 200 grams d'aigua.

- pebre negre. 

- 100 grams de nata líquida de civada (sense gluten).

Preparació:

- Posar els musclos nets, el rap i el lluç amb uns filets de safrà en el recipient varoma. Tapar i reservar.

- Pelar les gambes: guardar els cossos en un plat i posar al vas de la Thermomix les closques i els caps. Afegir-hi l'oli, els porros, la ceba, l'all i el vi ranci. 

- Coure-ho 10 minuts, temperatura varoma a velocitat 1 1/2. 

- Quan hagin passat els 5 minuts, incorporar el tomàquet triturat i col·locar el recipient varoma  amb el peix sobre la tapa del vas. 

- Retirar el recipient varoma i triturar el contingut del vas durant 1 minut a velocitat 8. 

- Incorporar l'aigua i coure-ho 5 minuts a temperatura varoma, velocitat 1.

- Passar el contingut del vas a través d'un colador i reservar en un bol o olla. 

- Rentar el vas d'una manera curosa perquè quedi absolutament net i tornar-hi a posar el líquid que abans hem colat i reservat. Afegir-hi els musclos (sense les closques) i triturar 30 segons a velocitat 7. 

- Incorporar la nata líquida al vas. Coure 2 minuts a una temperatura de 80 graus, velocitat 2 1/2. 

- Coure en una paella o una planxa durant uns minuts els cossos de les gambes. 

- Triturar la crema 3 minuts a velocitat 7. 

- Servir la crema en plats fondos o bols i repartir les gambes a sobre. 

Ja es pot començar a menjar. Esteu totes/ts convidades/ts a seure a taula i a menjar. 

Que aprofiti de gust,

01.01.2021 Dia de consum. Bon any

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

Dies ...

Cap d'any a sopar al casal indepe... després amb un col·lega i uns amics seus de bars a Sant Boi malgrat que en alguns d'aquests haver-hi festes privades... A més això és una merda per cap d'any quan és una nit de festa i per donar-ho tot... Aquest cop tampoc ens vam retirar tard com l'any passat i vam acabar a casa seva on vam veure una pel·li i vam acabar dormint fins a les tantes. A Can Batlló s'havien acabat ràpidament totes les entrades i no vaig estar a temps, tampoc vaig plantejar res... alguns amics hi anaven i em van dir que l'espai agafat era bastant petit. 

Fa  una  setmana...  Aguantar  la  perplexitat  de mons pares i la falta real de comprensió cap a mi... anant-me de bones paraules i la meva impossibilitat d'expressar el què em passa (bona part també és culpa seva)... Matar l'estona a la Bauma per desconnectar de l'ambient de casa i començant a pensar com fer-los reflexionar molt profundament... Divendres, un gran concert de flamenco a l'Astilla (a la Torrassa) amb una amiga... gaudir de bulerías. Aquelles veus i puntejats de guitarra i llaüt... Tan càlid que m'atrau a ballar a palmes fins al final.  

Dissabte  a  esmorzar  a  casa  ma  tieta  Enri  on vam xerrar... també li vaig demanar un regal del Txad per fer-li a una persona molt especial per a mi... Ben cert, no va trobar allò què jo volia però entre el que hi havia vaig triar allò que més em va agradar. Sort... vaig trobar el lloc on viu i em va obrir la porta de baix amb un hola ben amable i feliç. Caminant del Verdum a Sants com dia de primavera... als vermuts de la Bauma que ja es fan des de l'octubre... birres, tapes variades i música de fons... i ja no dino... un vídeo d'obres de masia a prop del Bruc. 





-------------------------------------------------------------------------------------------------

Diumenge,  una  passejada  que  feia  fa  uns  anys  i tornava a fer aprofitant el sol del migdia. Baixar una bona part de la Rambla de Brasil, girar pel passeig d'Antoni Capmany pel costat de les vies, travessar el Pont de la Torrassa, endinsar-me per Santa Eulàlia i agafar la Gran Via per davant dels horribles gratacels tocats pels raigs del sol fins arribar gairebé al final de Bellvitge. Seguint les vies del tren molt devastades, travessant l'autopista per sota fins arribar a un pont enreixat per on surten les vies del tren cap al Delta i el Garraf. Tot un territori que ens han destrossat i malmès des de fa dècades... i urbanitzant-se com un monstre... Carreteres, autovies i monstruoses autopistes, oficines, l'aeroport i la seva ampliació, trasvassar el Llobregat, el pas del TAV i com no
                                                                               

Barça Parc, Eurovegas o Barcelona World com molts altres parcs sempre amb interessos destructius, d'oci i com no d'especulació urbanística i massiva... Sempre amb la típica excusa d'acabar de solució a l'atur per enfortir el neoliberalisme i el paradís dels rics: polítics, financers i més. Així acabar del tot amb la vida agrària del territori, els aiguamolls mentre que Can Trabal és l'única masia al costat de Bellvitge. 

Un dels pocs llocs que ens queden "al costat" de casa i amb llargues històries quotidianes... A més en intentar respirar aire pur... impossible... i se m'infiltrava la merda dels cotxes en tràfic... És un fet molt diari i habitual. 

Però també amb sentiments poc clars... però pensatiu... pensaments i assimilacions de coses indesitjades... Subsistint amb la "rentada de cervell" que pateixo per la família... Però entre els raigs tinc nostàlgia de l'avi. Tampoc vaig voler regals de "reis"... ho disfrutava de petit i ben enganyat... però ara només alguns calers. Això sí, berenar a casa la meva tieta àvia i poc de nou... lo més quotidià de tot... sucs de fruita i tortell (em vaig menjar dos talls i no em va tocar ni fava ni rei... és una superstició tan gran provinent de la burgesia...) Ai, quin dia poc fred que és aquest... Ja 
se m'acosten els 27... i no sé com me'ls espero... Pot ser un any amb noves aventures, nous projectes i il·lusions... o també de tristeses, mals entesos i enfrontar-te a situacions difícils en contra de la teva pròpia llibertat. 




Començant per totes les mogudes, accions i manifestacions d'aquest any passat. Per totes les amenaces neoliberals descarades sobretot per les grans corporacions, bancs i empreses. I també dels governs i partits polítics de dretes més aparents o més disfressades de falses esquerres fent demagògia amb la boca petita ... Tots en són culpables d'aquest sistema... Les tancades als instituts en contra de la supressió definitiva del català a les aules i a les universitats en contra d'estratègies universitàries totalment mercantils. Les vagues de fam dels i les treballadores de MoviStar... Fins i tot la Tancada a Sant Pau i altres hospitals per plantar cara a les retallades salarials, de personal i serveis i les privatitzacions definitives ara finalitzades. Molts i moltes usuàries ens quedem sense drets socials.                                                                                                                                                                                                                          

Així com en contra de la discriminació als i les immigrants en CIEs en condicions molt més precàries i els forcin a tornar en el lloc d'origen vulnerant els seus propis drets i la seva pròpia dignitat. Per últim amb aquest text em solidaritzo amb les víctimes dels mossos d'esquadra pel 29M i el 14N. Els i les vaguistes detingudes després que han acabat per presó preventiva i judicis segueixin lluitant. Sobretot a  l'Esther que va perdre l'ull, les descàrregues de Tarragona com no totes i tots aquells que lluitem dia a dia per acabar amb aquest sistema polític i econòmic que ens exprimeix diàriament, gens democràtic. La lluita i la solidaritat no ens aturen, ens enforteixen i ens uneixen. 
                  

I una foto de més... SALUT I FELIÇ 2013.                                                          
 

Tombem cap al 2011

Avui hem començat l'any 2011 i malgrat ja haver fet el canvi d'any m'interessaria fer una reflexió profunda sobre aquest passat 2010 que va acabar ahir mateix quan encara era el 31 de desembre del 2010. Va acabar precisament a les 12 de la nit quan molta de la gent es trobava amb les seves famílies o els col·legues per sopar i menjar els grans de raïm durant les campanades, i després sortir de festa en els bars, les discoteques, els locals o els envelats amb concerts en directe o fins tornar a casa borratxos o esmorzar quan ja es fa de dia. Mentre que a casa hi ha un silenci estrany que m'humilia i em va aïllant de la gent innecessàriament i no em deixa habituar-me en els ambients festius.

Però aquest any ha estat molt trist i ple de moments molt durs i pesats en general malgrat que no n'haguem arribat a ser-ne totalment conscients. Hem acabat l'any amb les primeres amenaces d'un govern neoliberal recent format i representat per la burgesia catalana que fa propaganda de la tradició del país però li interessen les "solucions" liberals i espanyoles: ja es parla de trasvassar l'aigua del riu Roine per interessos de la gent amb diners, en els hospitals públics els pacients ingressats hagin de pagar les ambulàncies, els seus medicaments i els seus àpats, les decisions de cada centre educatiu si fer la setmana blanca del febrer i fins i tot ja ha exclòs alguns grups que cantaven en català del festival Barcelona Acció Musical, i ens fa pensar sobre el mal futur de la llengua i la cultura catalanes els propers quatre anys. Així de malament ja ha començat el final d'any i les noves amenaces i les metràfoles que encara ens esperen per enfortir les classes més benestants i els seus negocis negres amb els impostos que anem pagant. Tot i així, seguiran i enfortiran les retallades socials. Malgrat que el Mas ho digui, aquest no és el "govern dels millors" i mai ho serà com qualsevol govern.

També he tingut mals entesos en algunes classes amb companys que entre ells ja escampen mals rumors sobre mi degut a la seva manca d'interès en assimilar amb naturalitat la meva problemàtica i després hagi de ser jo el qui hagi de sortir a la força a fer un examen en un despatx de professors i em vigilin la bossa i la cartera com si estigués a l'escola o l'institut sense tenir jo una llibertat en fer un examen. A la biblioteca també he tingut problema els caps de setmana amb alguns estudiants d'altres facultats que inconscientment van de repel·lents i també han parlat malament sobre mi o l'entrada dels mossos d'esquadra estant avisats per una pseudo-psicòloga que transgiversava dient que es preocupava per mi i la falsedat de les i els bibliotecaris de la meva facultat que són persones falses i no et volen donar la cara. Fins i tot segueixo estant cansat i cuit dels fills de puta d'aquests pseudo-professionals que es fan dir neuròlegs o psiquiatres que diuen que es preocupen per la salut de la gent però que els interessa tractar-te la malaltia i no com una persona amb sentiments i ho fan d'una manera molt artificial sense que jo mateix pugui tenir els meus propis sentiments. I a sobre donen l'excusa que ho fan amb "bona finalitat" mentre que et volen deixar estigmatitzat marcada pels seus interessos creats amb artificalitat. Però sobretot he hagut d'aguantar algunes actituds i el fals sofriment de la meva mare cap a mi considerant-me com si fos un nen petit malgrat que ella realment transivergeixi algunes coses i donant alarmes de falsa protecció individual sense cap motiu específic. També he estat pensant bastant en el to prepotent d'una carta que em va escriure una estudiant de medicina de la UB que es diu Lucía Carratalà sobre l'agressió vergonyosa del Francesc Cardellach com els seus comentaris absurds i la meva rencúnia en contra seva exigint-li que com a mínim mai més em torni a saludar per no haver-me parlat de manera amable. I encara he de treure molts plors acumulats per renys i injustos clams d'atenció d'anys enrere i encara tinc dificultats en poder-lo expressar com és realment.

Però també ha estat un any amb bones experiències:

El febrer de l'any passat durant la setmana blanca de la UB me'n vaig anar amb avió a Berlín per tenir una visita amb la Teresa Forcades per fer les primeres sessions de Teràpia d'Alliberament Emocional. Vaig aprofitar aquella estada per visitar aquesta gran ciutat plena de carrers, metros i tramvies, monuments i història.

Vaig tenir la sort d'anar a veure l'Ivette Nadal i Els Pets al Palau de la música el 16 de novembre durant la seva segona gira en teatres i coincidint amb la temporada de BandAutors on hi hagué tot un públic molt heterogeni i des de les graderies de dalt de tot vaig poder gaudir de les seves últimes cançons i cançons dels anteriors discos versionades de manera molt diferent i en un ambient més de relax que no tant de festa i crits. Per a mi ha estat una de les coses que m'han agradat més de l'any 2010 però em van dir que vigilés en no trobar-me en Millet i els seus amics que encara són més perillosos que ell.

He tornat a sortir de nit de manera una mica més sovintejada amb uns amics de la facultat però estudies filosofia després d'un espectacle de danses occitanes a la plaça del Rei, vam anar en un pub fins molt tard a la nit quan ja anavem mig "tahats". I el 26 de novembre vam sortir en bars nocturns pel Raval i Sant Antoni on vam aprofitar per demanar unes begudes amb unes cerveses amb unes tapes gratuïtes de truita de patates amb all i oli, precisament dos dies abans de les decepcionants eleccions.

El juliol vaig estar a casa d'una companya d'història i ens vam banyar a la piscina comunitària dels pisos on viu ella. He començat a tenir més empatia amb la gent de Ràdio Nikòsia i amb ells hem parlat sobre temes força interessants i de projectes comuns sobre l'estigmatització de la psiquiatria o els abusos psicofarmacològics, fins i tot treballem el tema de l'amor a través de les abraçades. Allà també he conegut una noia que desitja estudiar medicina i fa tres dies em va convidar a casa seva on em va ensenyar algunes obres d'art com un piano antic, el seu primer fonendoescopi de veritat que es va comprar en una botiga al davant de l'Hospital Clínic. I últimament ja estic rebent abraçades d'amigues i amics que m'aprecien i em transmeten el seu amor cap a mi, i ara veig que cada cop més necessito aquestes abraçades, les carícies i els petons que em relaxen i m'ajuden a refer-me una altra vegada però no ens enganyem perquè moltes vegades hi ha gent que t'abraça però també és hipòcrita i per l'esquena et vol fer molt mal. I més per Nadal i cap d'any és quan els vull rebre de més a prop i sentir el carinyo que moltes vegades em costa de rebre i transmetre durant l'any. De cara aquest any he decidit acostar-me més cap a la gent i transmtre'ls aquesta estima i desmarcar-me definitivament de la gent que no em coneix i m'ha putejat. Aquest serà el primer gran regal per a ells.

Aquest any també m'he fet amic del músic osonenc Oriol Cardona amb qui compartim sobretot molts gustos musicals. El vaig conèixer quan havia estat el guitarrista provisional del grup Aramateix i m'havia ensenyat el seu projecte musical personal: Àcid Úric. Ell m'ha donat l'oportunitat de conèixer la música de Pearl Jam i a partir d'aquí he anat descobrint les seves cançons pel YouTube i conèixer la manera de ser del cantant d'aquest grup: l'Eddie Vedder, una persona molt interessant que transmet la seva sensibilitat a través de la música des del cor. L'Oriol també ha fet projectes de tribut a Pearl Jam com Jam de Perles o Riot Act: un projecte amb grup per interpretar les seves cançons i el concert amb més èxit va ser a la sala Moscou de Torelló. Fins i tot ens vam trobar un dia a Vic on ens vam conèixer amb la seva colla que són bona gent: en Joan Vilar, en Pere Vila, l'Eli Berrocal, la Montse Garcia o l'Eduard.

Finalment ahir dia 31 de desembre vaig tenir un dubte important sense saber què fer per aquesta nit boja. És un moment en què hi ha gent que es queda amb la família i altres que es queden per anar a sopar per menjar el raïm i sortir en bars o discoteques fins ben tard. De fet jo vaig aprofitar per anar a sopar a casa dels meus tiets on hi havia tota la família de part de la meva mare: hi havia els meus tiets, l'àvia i l'avi, la tieta àvia, la meva germana, el meu cosí, les meves cosines i els seus xicots. Vam estar menjant coses variades des de patates, olives i aperitiu fins a pizza i cannapés i el postre d'un bon pastís mentre que miravem un vídeo d'un concert de l'Eric Clapton. I finalment vam menjar els grans de raïm seguint les campanades. El meu cosí se'n va anar perquè havia quedat amb amics seus i jo me'n vaig anar decididament baixant pel carrer Saragossa, Via Augusta, la Travessera de Gràcia i Avinguda Josep Tarradelles fins a Sants: a Cotxeres hi havia festa que organitzava el Casal Independentista. Com que s'havien acabat les entrades em vaig esperar a fora una estona fins quan un altre que sortia em va oferir la seva entrada i vaig acabar entrant. Em vaig relacionar amb gent i trobant-me antics amics del barri a qui últimament no he vist en aquest temps, saltant entre ballaruca i bombolles de sabó que feia alguna gent. Va ser tota una festassa. Després de dir tantes burrades amb amics vaig acabar tornant a casa quan ja es va fer clar. I ara a seguir estudiant per examens.

I per acabar hi deixo música bastant festiva: concretament el famós tema Should I stay or should I go de The Clash. Malgrat ser dels anys setanta a mi m'és igual. Crec que és un tema molt festiu i de bona borratxera.