Tardor...

Les collites ja s'acaben, 

els raïms ja són madurs 

i es van omplint carretades 

per extreure'n els seus sucs. 

El paisatge és meravella 

amb els seus tons colorits 

bolets omplen la cistella 

i són més llargues les nits. 

* De les Estacions de l'any. 

Hermenegilda Beneit i Mas (1914-1997). 

* La primera imatge que hi ha després del poema a continuació és una fotografia que vaig fer pujant per la carretera des de l'estació de Marçà on s'hi reflecteixen les vinyes amb les seves fulles grogu,, la segona fotografia es tracta del terra de l'era del mas de Falset on s'observa la gespa verda amb fulles caigudes al damunt. I la tercera reflecteix el paisatge de tardor amb la gespa verda i els arbres al voltant i al fons i l'esplanada també amb fulles caigudes a l'era d'aquest mas. Totes tres van ser fetes l'1 de novembre d'aquest any 2019 el dia de Tots Sants religiosament parlant quan el pare, en Pep i la Ció van anar a portar unes flors al cementiri per al meu avi i altres avantpassats de la família que van viure en aquest mas.   I sí que és cert que el paisatge és meravella. 

I l'ultima fotografia es tracta d'un quadre sobre els colors de la tardor pintat per la meva àvia Gilda que també acompanya aquest poema seu que hi ha a damunt de tot i signat per ella mateixa a sota a la dreta amb l'any inclòs quan el va fer que va ser el 1987.  

CAP A PORTBOU (II). L’ESTACIÓ INTERNACIONAL, WALTER BENJAMIN I LA PLATJA DEL PI.

Després de tan temps de discotir i anar canviant de forma molt constant la data d’aquesta sortida cap a l’última vila que es troba situada al nord del Principat de Catalunya per la banda de la costa per motius personals i diversos que hem anat tenint durant tot el final d’aquest últim mes de setembre fins quan vam establir una data definitiva pel dia 3 d’octubre d’aquest any 2014 per anar fins a Portbou i poder veure definitivament una bona part de les coses que voliem, sobretot la premisa prevista que consistia en anar fins a la tomba de Walter Benjamin. Hi havia alguna discusió d’anar a Portbou amb el tren ja que a mi em fan descomptes amb el preu del bitllet per portar al damunt la targeta daurada de la espanyola Renfe per tenir un grau de discapacitat. Però com que la majoria dels companys anaven escassos de diners llavors vam descartar aquesta segona opció. A part un dels qui venia amb nosaltres a fer aquesta excursió que té alguns coneixements de filosofia ens va enviar per correu un document adjunt sobre la biografia intel·lectual d’aquest personatge filòsof i la seva tesi sobre el concepte de la història que no em vaig acabar de llegir en calma però d’entrada ja tenia bastant bon aspecte tot i que em va costar d’entendre. A part també he de dir que la filosofia no sempre l’he sabut entendre fàcilment perquè el meu cap ha estat mal ensenyat en moltes coses d’aquestes però hem de tenir òbviament una ment realment subjectiva com la de qualsevol ment humana perquè l’objectivitat realment no existeix ni existirà mai sent una absoluta falsedat d’un plantejament positivista tòxic i contaminant que és absolutament subjectiu, manipulador i òbviament criminal. Bé, durant aquells dies vaig estar en plena campanya de la verema treballant durament per al meu cosí al mas de la Caçadora als Guiamets i aguantant les seves dobles morals que té com a propietari i empresari amb les seves actituds suposadament amigables. El dia 2 encara vaig aprofitar tota la tarda per pencar a les vinyes per a ell mentre ja se’m trencaven les sabates de segona mà que havia agafat un dels dies de la botiga gratuïta del CSA Revoltosa unes setmanes abans d’anar-me’n i per tant després de dutxar-me per ordre autoritària, manipulant i coactiva de part del meu cosí vaig agafar l’últim tren de la tarda a l’estació de Marçà-Falset que venia des de Saragossa, Casp i Móra la Nova i en direcció Reus, Tarragona, Sant Vicenç de Calders i Barcelona-Estació de França. Ja anava expressament cap a la ciutat capital per fer l’excursió l’endemà. Així que durant el viatge tinc conversa amb una amiga de la Vilella Alta que vaig conèixer l’any passat en un acte de l’Esquerra Independentista del Priorat el 12 d’octubre en contra de la festa feixista i genocida de la hispanitat a la plaça de l’Artesana de Falset on hi va actuar en Josep M. Cantimplora. Ella se n’anava cap a Tarragona i vam aprofitar per parlar sobre les últimes situacions viscudes per mi sobre quan em van detenir els mossos injustament en una de les manifestacions en suport a Can Vies i com els va afectar aquesta situació. En plena foscor el tren avançava per la costa del Garraf i el destrossat Delta del Llobregat i arriba cap als voltants de dos quarts de deu del vespre a l’estació de Sants –malauradament atribueix aquest nom a l’estació i no al barri- i vaig fins a la Bauma, o Bauxa, on ensenyo en un col·lega algunes de les fotos de les vinyes que vaig fer amb el mòbil de segona mà que em va passar el meu pare i encara vaig menjar un plat d’ensaladilla russa. Al cap de poca estona amb la bossa a la mà vaig fer directe cap a casa on encara sopo alguna última cosa, estic a l’ordinador i al cap de poc me’n vaig cap al llit perquè em trobava rebentat d’una bona part de la feina dura realitzada de la campanya d’enguany fent de mà d’obra agrària en benefici dels interessos individuals del meu cosí. Però dormo poques hores sense tenir un motiu explícit i ja em sentia despert abans de les vuit del matí i amb dubte si tornar al llit o quedar-me despert.

Així que ja em faig la bossa del dinar i me la poso a dintre de la motxilleta i me la cordo per davant amb una sivella per no perdre-la per marxar ja que haviem quedat a Sant Adrià del Besòs a 2/4 de 10 del matí amb els companys del Grup de Suport Mutu. Agafo el metro a Sants-Estació i fins a Sagrada Família vaig amb la línia 5 i allà faig el transbord a la línia 2 havent de patir els sintètics sorolls dels seus metros post-moderns fins a Artigues-Sant Adrià on a partir d’allà aquesta línia ja entra en terreny badaloní. Vaig fer servir la targeta rosa definitiva després de tenir problemes amb una primera que em va arribar a casa exactament feia una mica més de dos mesos i se’m va espatllar la seva banda magnètica el primer dia quan la vaig fer servir. Dit i fet, a fora al carrer en una terrassa d’un bar a la carretera de Gramenet ens anem trobant on esmorzem una mica amb alguns cafés i jo en canvi demano un croissant mentre tenim la primera conversa del matí. Ben poc després ja preparem la furgoneta i sortim pel cinturó de la Ronda del Litoral i per la mateixa autopista travessem la perifèria post-industrial de ciment i formigó enlloc d’avançar per la carretera sent uns trastocats pel propi capitalisme i obeïr el pagament de dos peatges cars. Mentrestant a dintre del cotxe parlem de temes diversos tot passant per l’experiència política, el pensament esquerrà i els moviments socials fins el cinema amb les pel·lícules que hem vist i les que encara estem pendent de veure fins els seus autors i directors tot mencionant en Marlon Brando que adoptava el rol de protagonista a “The Godfather” i Quentin Tarantino com a director dels dos volums de “Kill Bill” i “Django Unchained”. Ens aturem en una d’aquestes àrees de l’autopista on traiem les botelles d’aigua per refrescar-nos de el calor i descansem una estoneta per fer la segona part del trajecte tot seguint l’avorrit asfalt de l’autopista cap amunt mentre que el paisatge del voltant variava en anar cap al nord com són els boscos de la Selva en perill d’extinció com un dels llocs per on es vol fer passar la MAT, la línia del Portús i l’estació d’alta velocitat de Figueres-Vilafant amb dos TGVs francesos aturats com és lògic destinats a una minoria de la població com a evidents símptomes opressors del pactisme entre aquests dos estats en contra nostra d’acord amb la Unió Europea. Al cap de poc ja sortim de l’autopista i ens desviem per una carretera més petita on s’hi anaven indicant els topònims existents i resulta que en un cartell s’indicava Perpinyà en francès (Perpignan) com si no formés part del nostre territori fins quan arribem a l’entrada de La Jonquera, el poble dels autors i ex intèrprets de la gran cançó “Els senyors de les pedres”, que es troba al sud d’aquesta frontera divisòria establerta des del malvat Tractat dels Pirineus l’any 1659 pels monarques Felip IV i Lluís XIV, a qui debem odi i molta venjança. Agafem una altra carretera que ens porta una mica cap al sud-est empordanenc en direcció el nord del cap de Creus. Passant per aquests itineraris tenia alguns moments en què necessitava treure saliva i els dos companys del darrere em miraven per veure com jo estava de salut ja que en el fons ja estaven acostumats també als meus moviments exagerats que van empitjorar després de la meva injusta detenció de part dels mossos d’esquadra en una manifestació en contra del desallotjament i l’enderrocament del CSA Can Vies. Mentre ells no em reaccionin amb crits o amb certs tons de contundència ja és molt i important ja que els crits no em són gens favorables i per tant no els penso admetre de cap de les maneres de part de ningú per molt que creguin malaltissament que ho vulguin fer sempre amb bona intenció. I no com va passar-me amb una ex companya amb qui vam conviure en un altre col·lectiu similar que em va dir unes coses amb un to de veu inadmissible al final d’un taller a les jornades d’estudiants de la facultat de psicologia de Mundet farà una mica més de dos anys, i des de llavors ja no tinc cap interès en tenir cap relació amb ella com ni tan sols la vull tornar a conèixer. No s’ho mereix. Mentrestant pels voltants de la carretera s’hi veien tant oliveres com finques vitícoles amb ceps plantats de forma extensiva, i avancem un tractor amb un remolc carregat de raïm negre que s’ha recollit també en campanya de verema però a simple vista era difícil saber el tipus de varietats. Des de l’mp3 del mòbil del qui anava a la butaca del davant al costat del conductor va posar música variada que anava des de la música electrònica, el reggae, el Bruce Springsteen fins el rock català amb “Empordà” de Sopa de Cabra. Travessem les vies del tren per sota d’un pont que també anaven en la mateixa direcció i poc després ja ens trobem el mar amb les seves típiques cales de la Costa Brava, aquest dia era blau i preciós mentre seguiem els revolts de la carretera mentre passavem per Llançà i Colera. Després passem per uns últims túnels perforats a la roca com a símptome evident de la massiva urbanització fins arribar i entrar de seguida a Portbou. Entre altres coses s’ha de dir que aquest poble des de la imposició del Tractat també va passar a la part espanyola d’aquesta falsa zona fronterera que divideix els Països Catalans sotmesos a la doble opressió. Arribem a la part turística que es troba a tocar del mar i anem a l’oficina de turisme on aconseguim un plànol turístic del municipi on hi apareix un mapa on s’hi troba marcada la ruta que va fer Benjamin entre aquests territoris realment catalans entre Banyuls de la Marenda i Portbou, fins i tot també un apartat sobre l’exili durant i després de la Guerra Civil Espanyola i en temps de la Segona Guerra Mundial a Europa. Encara aprofitem per aparcar la furgoneta en un carrer que estigués a prop i just al davant de la cala de les Tres Platgetes aprofitem per treure el menjar de les bosses i començar a dinar, sent a prop de les 13h. Vaig treure una truita d’albergínia, un petit brick de gazpatxo i una poma. Un de nosaltres ens va oferir formatges però jo no en vaig voler perquè no sóc tolerant a la lactosa perquè em genera fortes mucositats. També hi havia qui es va menjar un entrepà amb pollastre i més coses. I al cap d’una estona vam anar en un bar a fer uns cafès i una infusió. Se m’ha explicat que Portbou tot i no ser un municipi amb mobilitzacions socials i hagi estat sempre destinat al turisme i al sector ferroviari és un bon lloc per menjar amb calma i poder respirar l’aire del mar. Tota aquesta estona la vam dedicar a tractar molts dels nostres problemes, les nostres fòbies i pors negatives que poden repercotir i afectar la nostra vida diària i fins i tot les nostres activitats quotidianes. Jo vaig explicar una bona part dels detalls de la meva fòbia catastròfica que he anat arrossegant des de la infància sobre l’esclat d’una Tercera Guerra Mundial a camp obert tot partint d’algunes pel·lícules de ficció de caràcter futurista del seu moment com ho va ser la catalana “Peraustrínia 2004” i després “Akira” com altres sèries animades que també mencionen aquest suposat conflicte de caràcter hipotètic d’una manera que impacti l’espectador amb aquest impertinent sensacionalisme carregat d’escenes post-apocalíptiques tan distòpiques i decadents. Últimament aquest trauma l’estic revisquent d’una manera bastant constant. I he arribat a la conclusió que mai més tornaré a mirar aquest tipus de pel·lícules manga japoneses o de gèneres similars per no recordar inventats camps escènics específics i passar-m’ho malament sense motius justificables. També s’ha de dir que aquesta tercera guerra per molt que partís d’un hipotètic conflicte sorgit l’any 1947 de part del pla Operació DROPSHOT pel govern dels EUA després desqualificat, crec realment que aquesta ja va esclatar fa molt temps ja en la segona meitat del segle XX en el què es va nomenar com Guerra Freda i ara ja no sabem quina guerra mundial hi és ja que la majoria de les guerres estan emmascarades i n’hi ha ben poques que es posin d’una manera realment evident però en el fons hi ha una guerra global on sempre manen els interessos de l’imperialisme occidental, sobretot quan hi ha interessos sobre els recursos essencials com serà el cas de l’aigua. També es va parlar sobre el tema dels problemes mal resolts i saber diferenciar el què és realment un problema que necessita una solució realment i squin realment es vol plantejar així quan no ho és i per tant ja no fa falta el què seria una solució. S’ha de ser constructiu a la vida i no pas destructiu.

Així que vam estar una bona estona mentre una companya se’n va anar a dormir al cotxe mentre nosaltres vam anar fins a l’estació internacional de ferrocarrils que està en mans de Renfe i Adif. Me’n recordo que a prop hi ha un carrer que li diuen el “Passatge de la Renfe”, crec que no es mereix que se li dongui aquest nom degut al què hem patit sempre els seus usuaris i totes les seves brutes metràfoles amb empresaris i especuladors. De fet l’estació és una obra arquitectònica de Joan Torras i Guardiola aixecada l’any 1929 seguint el model d’estació francesa i no pas espanyola pel fet que l’entrada dongui a les vies (d’amplada internacional) on en un lateral hi havia un cotxe de la policia espanyola aturat i tot l’edifici es trobi amb una ampla marquesina de ferro i cristall que cobreix les principals vies de passatgers d’ample ibèric, seguint el model d’altres estacions existents com Montpeller, Narbona, París-Austerlitz o fins i tot a Barcelona amb la mateixa Estació de França. A les vies principals hi ha dos trens aturats que feien el seu trajecte ordinari des de Barcelona i més enllà de la marquesina hi apareixen les vies de l’estació de mercaderies que està descoberta on s’hi troben diversos conjunts de vagons variats des de les cisternes fins als portacotxes com diverses locomotores aturades tant elèctriques de trajecte de càrrega com dièsels que realitzen funcions de maniobres a dintre de la mateixa estació que es veia clarament ubicada als voltants de la serra de l’Albera com tot el municipi. Mentrestant amb un dels companys vam anar a veure l’intercanviador de l’amplada de raïls del tren Talgo entre el de tamany ibèric i l’internacional per on aquests tipus de trens de llarga distància amb un sistema de canvi de posicionament de les rodes si feien part del seu trajecte per l’estat francès. Ara queda tancat en una via desviatòria on ja hi ha crescut vegetació ja que ara tot ja és a través de l’alta velocitat seguint els mateixos criteris fronterers dels estats de l’Europa del capital. Al fons s’hi troba el túnel dels Belitres que és la frontera política ferroviària entre els dos estats entre Portbou i Cervera de la Marenda donant-li els “gavatxos” el mal nom de Cerbère. És el puto passadís natural dels Pirineus com l’únic lloc d’allà per on es pot passar d’una banda a l’altra del mateix territori fragmentat sense pujar muntanyes per on hi ha passat gent de tot tipus tant fugint com invaïnt. Aquest túnel queda enfront de l’estació i del túnel anterior dels ferrocarrils espanyols. Aquest company em va explicar que durant el seu temps de militància a ICV van fer una pseudo-campanya en contra del TAV totalment fantasmagòrica i manipuladora quan en el fons han recolzat aquest tipus de tren elitista. Fins i tot malauradament el director d’obres del seu pas per la ciutat capital és de la colla d’amics dels meus pares i és afí en aquest tipus de fastigosos partits pseudo-esquerrans que van amb tota hipocresia per davant després fent servir la bicicleta per aparentar d’ “ecologistes”. D’un paio del qual jo no en vull tornar a saber res més i encara més perquè conec el seu nom sencer, Joan Baltà i Torredemer, i que viu en una casa de privilegi formada per tres pisos i jardí a Terrassa, sincerament és un autèntic culpable d’aquesta ofensiva contra les classes populars. I és ben cert el què explica el company que en abandonar aquest partit d’òrbita i entrar a l’entorn dels moviments socials de base és realment bastant més difícil de caure en qualsevol manipulació quan tenen unes idees que donen més de cara i aposten per un rupturisme real amb el sistema polític. A dintre de l’estació el taquiller em va dir que a les 15:28h arribava un tren francès de l’empresa SNCF però ja no teniem temps. Haviem d’anar a buscar la companya que s’havia quedat dormint al cotxe i en sortir estavem parlant sobre política sobre els moviments d’esquerres, la violència i la no violència... Vam tractar alguns aspectes de la gran revolució russa bolxevic del 1917 i la lluita entre classes que també era un tema prou interessant.

El següent pas era anar a veure el lloc desitjat, el memorial i la tomba de Walter Benjamin que va morir en aquesta localitat empordanenca en el seu exili aleshores des de França quan aquesta havia estat ocupada pels nazis i fugir del genocidi antisemita pel fet de ser jueu alemany anant en principi cap als EUA. Però va morir aquí l’any 1940 per una causa realment desconeguda. Sembla que una hipòtesi explica que va ser per suïcidi per prendre’s unes pastilles de morfina en un hotel d’aquesta localitat però tampoc és totalment certa ja que es tracta d’una explicació que en aquell moment va donar el metge municipal d’aquesta localitat que era falangista. En voler agafar el mapa ens n’adonem que s’ha perdut i tornem a l’oficina de turisme per demanar-ne un altre però aquesta ja estava tancada i ens vam haver d’espavilar pel nostre compte i preguntant al primer o la primera qui ens trobessim pel carrer. Així acostant-nos per uns carrers de dintre cap a l’alçada de la punta meridional de les Tres Platgetes hi havia l’entrada al cementiri per on s’hi respirava l’aire marí que hi arribava mentre que s’escoltava de lluny l’arribada d’un tren per la seva botzina i el sotrac de fons de les rodes amb la via. Tot just abans de l’entrada mateixa cap a dintre del cementiri es troba un tipus de panell on hi consta la presència d’alguns detalls importants de Walter Benjamin tot tenint present l’existència del seu memorial amb una obra de l’artista israelià Dani Karavan en motiu dels 50 anys que es situa en unes realitzacions conegudes com “Passatges” i està formada per tres parts però sense imposar un recorregut estricte sinó que els i les visitants el puguin realitzar amb absoluta llibertat per transitar i aquests puguin construïr la seva pròpia experiència de la visita. En primer lloc es troba tot un passadís cobert en direcció de baixada entre la plaça del cementiri i el mar per on hi entrem tot baixant per unes escales cobertes i amb una placa de vidre inculcada al mig amb una inscripció de la seva tesi entre moltes altres que apareixen al llarg del seu homenatge. Mentre que pel vidre transparent s’hi veien com s’acostava un remolí del mar picat i reflectit per la llum dels raigs del sol de la primera hora de la tarda. És un lloc on aprofito per fer algunes fotografies amb el mòbil on hi sortís el mar de fons. Aleshores entrem cap a dintre del cementiri per un camí que hi ha i anem a la part on hi ha una antiga olivera i una plataforma cap a l’horitzó del mar expressant els sentiments d’exili i solitud, subsistència i conformitat. També anem al lloc de la seva tomba passant per un segon passatge fins a la plaça central del cementiri on es troben més referències sobre la seva tesi “Sobre el concepte de la història” on a partir del materialisme marxista va formular les seves pròpies teories d’enfocar la història centrant-se en l’error repetit de concebre-la des del progrés i convé llegir-la al revés, no des de la perspectiva des dels vencedors i personatges cèlebres sinó des de totes les víctimes anònimes i persones vençudes anònimes incloent-hi també la classe treballadora i les persones marginades, tot afegint conceptes jueus messiànics i redemptors que també es troben de forma metafòrica a l’obra de Karl Marx tot i ell haver estat un bon materialista que no creia en cap divinitat ni cap religió (per sort). Aquest plantejament sobre el progrés ja prové d’un debat iniciat a partir de la Segona Internacional de Treballadors que malauradament ha estat assimilada per alguns sectors marxistes i anarquistes. Fins i tot alguns partits “comunistes” d’òrbita vinculats a IU i ICV també han estat els defensors d’aquest concepte oficial del progrés pensant-se que només amb l’apropiament dels mitjans de producció del capitalisme de part de la classe treballadora ja s’arriba al socialisme. S’explica que era més radical que altres autors de l’Escola de Frankfurt com Adorno o Horkheimer, que jo com a ignorant vaig confondre la tendència d’aquesta escola de pensadors amb el maleït pensament positivista sorgit per les teories del francès Auguste Comte i actualment tan implantat i difós actualment per tota la societat en què vivim. I també és cert que el progrés reaccionari plantejat per la història oficial sobretot a partir de les industrialitzacions del segle XIX i les conseqüents estructures de poder tecnològic establertes han estat uns evidents culpables de l’explotació laboral, els genocidis, els exterminis i tantes barbàries mundials. Es va parlar del filòsof castellà Jorge García Calvo que va partir de Benjamin per arribar a la conclusió de què “el progrés és una fàbrica d’extermini”. De tot això entre nosaltres va sortir un cert debat sobre aquest tema que vam discotir ràpidament. Llavors un dels nostres companys va expressar el seu sentiment de plor solidari amb totes les persones víctimes de la història i vam compartir aquest sentiment abraçant-lo. Finalment ens fem unes fotografies amb la tomba al darrere. Va ser aquell moment que vam decidir no passar al Principat Nord i seguir fins a Argelers perquè aquest company no volia seguir recordant més morts ni tristeses ja que preferia estar content i tornar a viure la vida.

Llavors decidim per anar-nos a banyar i improvitzant se’ns va acudir la possible idea de baixar una mica fins a Llançà però aquesta no es va complir i tornem al lloc del principi i tenim la idea de banyar-nos a Portbou. A l’altra punta de Les Tres Platgetes deixem les carteres, els calçats i els mitjons mentre que la companya que no es vol banyar es queda amb les nostres pertinences com encara saludo una noia morena i maqueta amb biquini aleshores estirada al damunt d’una tovallola i molt amablement també em va saludar. Mentre nosaltres passem pels passos parcials i les roques que toquen a l’aigua mentre ells avançaven per davant meu i jo em quedava aturat allà posant els peus sota l’aigua en diversos llocs per intentar acostumar-m’hi entremig de guiris, segurament francesos, tot anant fins a la Platja del Pi que queda més apartada de la localitat turística. Aquesta platja però no és de sorra com les que hi ha al sud del Principat com Torredembarra, Cambrils o Salou, sinó que és tota de pedres i a mi em va costar bastant entrar a l’aigua tot posant-hi només els peus i pensant en alguns aspectes de la filosofia marxista de Benjamin i la tranquilitat de la Costa Brava mirant els velers situats al fons que flotaven al damunt de l’aigua. Al final vaig llençar-me una estona a dintre però vaig sortir ben de seguida perquè la temperatura externa no acompanyava pas però sí que és cert que la temperatura de l’aigua era idònia per banyar-se. Llavors tornem cap a les Tres Platgetes on agafem les nostres bosses i amb aquesta altra noia em diu “adéu” somrient-me i em vaig quedar bastant enxonat.

Així que sortim de Portbou cap avall vorejant el mar que s’estenia cap a l’esquerra d’aquesta Terra de Vents i al fons, al sud, s’estenia el Cap de Creus mentre que a partir de Llançà ja ens desviem cap a l’interior per anar fins a Figueres per agafar l’autovia i la terrible AP7. A dintre de la furgoneta vaig tenir molt sentiment de neguit i inestabilitat d’una manera que m’era bastant constant. Seguint per l’autopista ens voliem tornar a aturar en una àrea però la vam passar de llarg sense voler i per arribar fins a la següent estació vam haver de trigar bastanta estona fins quan finalment la trobem. Allà comprem unes galetes per berenar, desplacem la furgoneta per aparcar-la en un lateral i se li ompla el dipòsit ja que el company l’endemà se n’anava cap a Madrid. I en una zona de picnic amb gespa i arbres agafem una taula on poder menjar i parlar. Bé, les galetes que em vaig comprar eren salades amb un gust artificial similar al de la ceba ja que encara tinc una certa mania a la xocolata. Em van proposar de poder tastar les galetes d’avellana recoberta de xocolata i d’entrada ja em van semblar bastant bones. Els temes a tractar seguien sent la política i els polítics, especialment sobre el partit “PODEMOS” on es troben molts corruptes infiltrats provinents del PSOE, i per molt nova i d’esquerres que aparenti aquesta canditatura política que va entrar de part de l’estat espanyol a les últimes eleccions europees també són aquests uns altres trepes vinculats al mateix espectacle i els mateixos tripijocs. També vam parlar de bona part dels polítics corruptes a l’estat espanyol des del pactisme pseudo-democràtic i post-franquista fins ara tot mencionant el Felipe Gonzalez com el primer gran culpable de començar amb les absolutes barbaritats i atrocitats que ens han portat malèvolament fins on ara estem. Per últim ja acabem de fer fins l’àrea metropolitana de Barcelona i baixem en el lloc on haviem pujat a la furgoneta el mateix matí. Aleshores agafem el metro i cap a casa i jo ja vaig directament al llit perquè encara em trobava rebentat de la feina que havia estat fent durant tots aquests dies veremant al camp. L’endemà tampoc tenia clar del tot si tornar cap avall el mateix dia o esperar-me un dia més. Anant cap a l’estació per aconseguir horaris de trens del què en castellà desgraciadament en diuen “Media Distancia” de la línia que va cap a Móra la Nova i Flix. Així que truco el meu cosí i m’explica que el diumenge també treballaven a les vinyes ja que el dissabte en principi havien d’estar en una fira de Balaguer però al final ho va fer la seva germana, també cosina meva, i ell va seguir treballant i per tant li vaig dir que li diria quelcom. O sigui que mentrestant encara aprofito per fer una ullada a les festes majors de Sarrià i Les Corts on hi havia una trobada oficial de bandes musicals i al cap de bastanta estona una actuació de colles de diables on en una de les quals en formen part alguns ex companys de la universitat i encara seguim sent companys de lluita. Em van dir ja d’entrada que les festes alternatives que organitzava ARRAN no serien fins el cap de setmana següent, i va ser una sort el fet d’esperar per poder-hi anar fent-me la idea què llavors ja hauria acabat de treballar a la campanya de la verema d’enguany. Al final li envio un missatge dient-li que tornaria amb l’últim tren del vespre que anava en direcció Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre. Però estant a l’andana avisen per megafonia que aquest tren va fins a Reus i en mirar-ho a l’horari que duia indicava que aquest trens els dissabtes acabava allà, i segons els altres dies aquest tren acabava en qualsevol altre d’aquests destins. O sigui que me n’adonc que Renfe una altra vegada ens ha tornat a fer la punyeta com és de costum. Vaig avisar desesperat el meu cosí ràpidament estant totalment preocupat per si no em podria venir a buscar a Reus degut a la distància que hi ha des dels Guiamets li seria impossible. El tren ja no arribava fins a Marçà-Falset com ho acostuma a fer durant la setmana. Just al final del trajecte em trobo un gran amic meu que venia de Torredembarra i que ara viu a Reus, haviem militat junts al SEPC i a l’assemblea de la facultat en la lluita contra el maleït pla de Bolonya. Tot i veure’ns poc últimament encara seguim i seguirem sent companys de lluita. Allà li vaig explicar que estava a la verema i havia estat a Portbou a veure la tomba de Walter Benjamin i em va dir que és un dels filòsofs que li agradaven més del corrent marxista i encara està pendent per fer aquesta visita. A mi em va fer bastanta il·lusió de tornar-lo a veure després de tot un any quan vaig ser a Torredembarra a la commemoració dels 300 anys d’ocupació d’aquesta vila de part de les maleïdes tropes borbòniques franco-espanyoles durant la Guerra de Successió. Aquest company ara viu a Reus i em va dir que allà aquella nit hi havia precisament la presentació d’un col·lectiu d’historiadors que es diu La Carrunya i hi havia l’actuació de tres grups de música. A fora de l’estació ja ens despedim però amb ganes de veure’l aviat. De seguida el meu cosí em recull amb el cotxe i anem direcció cap al Priorat i em deixa a l’entrada del mas de Falset, l’endemà el molt desgraciat em feia pencar de valent. 

Llàstima que no haguessim estat més dies per poder fer la ruta de Benjamin entre Banyuls de la Marenda i Portbou, sé que una amiga meva fa un temps ja la va fer i li va agradar bastant. M’ho va explicar quan vam estar aquest agost a Montmalús en una masia d’uns col·legues i algun dia m’agradaria fer-la i conèixer més coses sobre aquest personatge. En conclusió, la sortida va anar prou bé i d’aquesta en tinc una bona experiència tot aprenent algunes coses noves i també per deixar enrere altres de dolentes. Sent sincer, d’aquí un temps m’agradaria molt tornar a veure la tomba de Benjamin i poder fer aquesta ruta com també llegir-me més coses sobre ell. Aquesta visita a Portbou és molt recomanable i sobretot per les persones interessades en temes de cultura, història, filosofia però traient del cap la idea del suport de la Generalitat i el govern francès per fer-ne únicament una atracció turística. Sinó especialment cap a totes aquelles amb sensibilització i solidaritat cap als moviments socials, les víctimes i en la contrucció d’una altra història escrita des de baix i des de la visió de tots i totes aquelles que van ser vençudes, mortes, maltractades o colpejades, víctimes del progrés industrial de la burgesia, els colonialismes i imperialismes, el nazisme, les guerres del capitalisme i els seus genocidis. HO RECOMANO.

CONTINUARÀ ... 

Cap a Portbou (prèvia).

Enguany a l'estiu he fet unes vacances bastant sedentàries sobretot a l'agost malgrat estar un dia a la platja a prop de Torredembarra, uns tres dies de treball autogestionat en un projecte d'uns col·legues que estan treballant en una masia a Montmalús (Baixa Cerdanya) on hi tenen molts animals i espais muntanyencs pròpiament pirinencs i sobretot cerdans on poder-hi treballar i acampar. Tampoc s'han d'oblidar les festes de Sants, sobretot a les nits, anant a veure en directe el grup Evil Empire de versions de Rage Against The Machine entre els concerts que organitzava la Comissió de Festes de Vallespir de Baix, els concerts d'Ebri Knight o Germà Negre a l'escenari dels Castellers que aquest any han estat als espais de l'antiga nau industrial del carrer Puiggarí sent al costat del pàrquing de l'Estació. I com no a les festes alternatives que des de fa quatre anys es fan al parc de l'Espanya Industrial on hi han tocat grups com EINA o Def-con-Dos. Tornant però a la precisa meitat del mes d'agost sent encara el dia 15 s'ha de dir, doncs, que quan tornavem de Torredembarra i Creixell cap a la ciutat comtal amb la furgona es va parlar de la idea d'anar a Portbou ja ara cap al setembre per poder fer una estona de platja, veure l'estació ferroviària internacional i especialment la tomba de Walter Benjamin: un pensador il·lustre alemany i d'origen jueu que va tenir un vincle bastant directe amb el marxisme entre altres tendències filosòfiques les quals li van ser una influència pel temps que va viure. I precisament es diu que va acabar la seva vida suïcidant-se en un hotel d'aquesta localitat. Farà uns dos dies precisament en un moment del dinar de la boda d'una cosina meva vaig explicar en un tiet que fariem aquesta sortida i encara em va explicar alguns aspectes previs de la tomba de Benjamin i avui precisament un dels col·legues ha enviat un correu amb un document adjunt en el qual s'hi abarquen aspectes varis sobre la seva vida i el seu pensament, que en algun moment ja em llegiré amb calma i atentament. Però de moment no cal mencionar més detalls sobre fenòmens, espais o personatges sobre aquesta localitat empordanenca del nord de la Costa Brava i amb unes muntanyes que delimiten una frontera política divisòria i imposada fins quan ens hi acostem. Tampoc em vull oblidar de poder buscar informació sobre aquesta localitat i de la seva història. Entremig dels trons i la tempesta d'aquesta nit comença aquesta setmana amb pendents maldecaps inútils degut a situacions molt delicades i vam dir que hi anavem el divendres abans d'anar-me'n jo a la verema a pencar per al meu cosí. Però després hi han hagut altres complicacions que ens han impossibilitat aquest dia i ho hem deixat finalment pel primer divendres d'octubre. Quan fa molt temps enrere era un tren-addicte ja havia tingut ganes d'haver-hi arribat però amb el tren, me'n recordo que en aquells vells temps tenia el costum de col·leccionar horaris de les diverses línies de tren, malauradament de "Renfe" al Principat. I òbviament el seu túnel de Balitres que ha estat com el nexe fronterer ferroviari entre aquests dos estats opressors seguint les consignes del repartiment del nostre territori signades en el Tractat dels Pirineus. Encara recordo que aquest tiet procedent de Figueres una vegada em va passar uns horaris de la línia de Girona i Figueres fins a Portbou, ells aquesta línia l'havien agafat bastant sovint per anar fins a Sant Miquel de Fluvià. Però valoro que aquests mitjans de transport s'haurien de fer servir davant d'alguna imminent necessitat real. Igualment segueixo amb ganes d'anar-hi i el divendres 3 d'octubre emprenem aquest esplèndid viatge cap aquest indret de la punta més septentrional del Principat de Catalunya. I hem decidit de seguir més amunt fins a la platja d'Argelers per veure els camps de refugiats entre la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.

 

 

CONTINUARÀ ... 

Colors de la tardor (2a part)

Fotografies aleatòries realitzades per Barcelona. És una tardor urbana, molt diferent de la rural que és molt més natural. La tercera part no serà fotogràfica sinó pictòrica però ja la faré segurament al curs vinent perquè ara ja ens acostem a les acaballes de la tardor i l'inici de l'hivern. Però prefereixo molt més el paisatge de la sortida a Vidrà que aquestes últimes. Com a mínim veiem els verds dels plàtans en els carrers.

Colors de la tardor (1a part)

Fotos realitzades durant la sortida d'aquest últim diumenge a Vidrà (El Bisaua). Bons colors i sensacions de tardor. Mireu en calma aquestes fotos, que n'hi ha forces.

La "hispanitat" i sortida al Montsant i la Mola de Colldejou

Ara ens trobem a tocar del dia 12 d'octubre que algunes persones que ens van invaïr fa temps es creuen que celebren una festa que suposen molt important que realment vol commemorar uns esdeveniments històrico-polítics quan la monarquia hispànica va voler dominar i colonitzar territoris per ambicions de poder a partir dels inicis de l'edat moderna i concretament des de l'any 1492 en el segon descobriment d'Amèrica de part de la població europea i la imposició de la seva cultura i els seus valors a canvi de l'explotació dels habitants indígens i l'erradicació de les seves cultures indígenes. Mentre que per un altre costat va succeïr el mateix amb el nostre territori, els Països Catalans, ja a partir de l'any 1412 amb el Compromís de Casp i el canvi de dinastia monàrquica amb l'arribada dels Trastàmara, les repressions en contra de les revoltes dels segadors iniciades a Santa Coloma de Ferners amb la revolució conjunta que va fracassar amb la repressió de les tropes de Felip IV. Finalment amb el Decret de Nova Planta imposat per Felip V l'any 1714 amb la prohibició de la nostra llengua i la nostra cultura com també amb el triomf dels feixistes l'any 1939 en acabar la Guerra Civil. A més, també s'ha de dir que els termes d'Espanya i Hispanitat provenen del llatí del terme Hispania que el van posar els romans en el territori després d'haver-lo dominat a partir de la Segona Guerra Púnica enfront dels cartaginesos del nord d'Àfrica, i després dividir-lo en províncies. Però realment la gent que va imposar el castellà, que ells en diuen español, són d'un territori que es diu Castella (terra de Castells, i d'aquí prové castellà) que van voler expansionar-lo cap a l'est i l'oest i "espanyolitzar-nos" com ells sempre han volgut.

Però deixant-ho a part, crec que aquest dia per a mi no hi ha cap festa sinó la commemoració d'un genocidi i extermini, i per tant el 12 D'OCTUBRE, NO HI HA RES A CELEBRAR. Cal seguir lluitant per la independència i la diversitat cultural.

Aleshores, ara ja deixem aquest tema a part i crec que vaig encertar de deixar de banda una mica la "mani" davant de les meves poques ganes d'anar-hi a gust i canviar una mica el tipus d'activitat. Amb uns familiars de la banda de ma mare i amb un "tiet" i uns cosins de la part de mon pare, es va decidir anar cap al mas familiar de Falset i des d'allà realitzar algunes rutes pel Montsant i la Mola de Colldejou. Malgrat tot, el germà del meu pare va avisar per telèfon que finalment no vindria degut a un canvi de pla perquè se n'anava amb la seva filla cap a Oliana.
Jo estava en dubte d'anar-hi o no amb l'obsessió sobre estudiar i fer alguns treballs d'assignatures del curs passat fins quan finalment vaig motivar-me per anar-hi però enlloc de sortir al matí encara vaig aprofitar per mirar una informació per un treball de l'assignatura obligatòria d'Història d'Amèrica (amb la Meritxell Tous) i cap al vespre vaig anar a l'estació de Sants per baixar a la via 9 i agafar un tren Catalunya Exprés reformat de la sèrie 448 en direcció Móra la Nova, on durant el viatge vaig aprofitar per llegir un fragment del llibre VIDA I DESTÍ d'en Vasilïi Grosmann, on a l'estació de Sant Vicenç de Calders van entrar els malparits dels segurates per cridar-me la puta atenció pels meus tics, i només em van dir amb el seu castellà de merda: TRANQUILO! Com a mínim no van anar de tanta mala hòstia com altres vegades m'hi havien anat degut al seu to en dir-me aquestes coses que són tan discriminatòries pel seu contingut. Quan vaig arribar a l'estació de Marçà-Falset el meu pare em va venir a buscar amb el cotxe i vam baixar cap al mas on ja ens hi trobavem totes i tots per sopar i passar la primera nit.

El diumenge vam sortir a primera hora del matí amb els cotxes des de Falset agafant la carretera de Porrera passant per Poboleda fins al mateix Montsant. I en aparcar els cotxes en unes pistes a prop de Cabacés vam agafar un camí de baixada proper a un rierol i ens vam enfilar cap a l'ermita de Sant Joan de Codolar on vam aprofitar per estar una estoneta entre el sol i l'ombra per recular una part del camí enrere i desviar-nos cap a un tros d'espedat que feia forma de baixada per a poder dinar. I per acabar vam tornar a pujar el camí que haviem fet de baixada fins a l'aparcament on hi havia els cotxes. Jo anava pujant més lentament i vaig ser l'últim en arribar quan mon pare em va venir a buscar amb el cotxe i des de les pistes d'aparcament vam tornar cap al mas de Falset. Cap aquella hora encara vam aprofitar per fer algunes dutxes i preparar els sopars i després vaig estar assegut al davant de la taula de la cuina fins a la 1 am i poder començar a subratllar unes fotocòpies d'un llibre sobre la prostitució a l'edat mitjana per a fer un treball de curs de l'assignatura Família i Moral Sexual a l'Europa medieval. I finalment me'n vaig anar cap a dormir.

L'endemà encara estava dormint en el primer llit de l'habitació de l'esquerra situada al final del passadís del segon pis del mas i hi havia la parsiana mig aixecada i va entrar a despertar-me el marit d'una tieta meva per preguntar-me si volia pujar a la mola de Colldejou. I vaig fer una mica el dropo però vaig prendre la decisió de dir SÍ. I jo ja hi havia pujat altres vegades quan era més petit i el recorregut ja me'l sabia força. Doncs, un cop esmorzats, jo, mon pare, mon tiet i el meu cosí vam agafar un sol cotxe i vam sortir del mas a través del camí de sorra i el polígon industrial començat a construïr cap a l'any 2000 havent-se carregat l'olivera, les vinyes i la bassa del meu tiet, i per darrere la cooperativa vam agafar la carretera cap a Marçà i després tot baixant direcció mar per la de Mont-Roig i Cambrils passant per la Torre de Fontaubella (l'últim poble de la part del Baix Priorat) i fins baixar dels cotxes en un lloc des d'on es podien veure les aspes en moviment dels generadors elèctrics del parc eòlic del Baix Camp, i s'ha de dir que aquell dia feia molt vent i giraven amb força.

Vam pujar per un camí bastant estret i s'enfilava cap amunt enmig d'arbres semi-espessos i roques una mica complicades de pujar on d'altra banda precisament altres vegades m'hi havia trobat ramats de cabres on hi deixaven els seus excrements. Però la part més dificultosa i encara més amb la sensació forta del vent va ser la part més rocosa que hi ha més amunt degut als constants espadats que em trobava constantment i si hagués tombat enrere potser ja no estaria visquent ni escrivint aquest relat tan mal escrit. Però el moment clau va ser en poder arribar un altre cop a dalt de tot que també s'ha considerat un límit comarcal entre el Priorat i el Baix Camp: des de la banda de l'interior es poden veure Falset i Marçà, mentre que la Torre queda més propera a la muntanya mentre que per l'altra banda s'hi veu tots els territoris propers a la Costa Daurada sobretot situant Cambrils o l'Hospitalet de l'Infant (Salou queda una mica més cap a l'esquerra del lloc on estavem) i al fons el mar, quan no hi ha calitja o boires espesses que ho impedeixin veure. Però aquell dia es podia veure tot aquest paisatge mediterrani semi-càlid perfectament.

Vam entrar a dins de la ruïnes de pedra d'allà dalt on vam aprofitar per menjar alguns fruits secs de les bosses de plàstic que portavem i prendre una mica d'aigua, i en segon lloc també vam fer-nos algunes fotos i vam acabar de passar l'estona prenent una mica l'aire ventós de la marinada. Aleshores, vam prendre la decisió de baixar pel mateix lloc per on haviem pujat, i aquesta vegada tenint el vent d'esquena anava relliscant constantment tant per la banda rocosa com també per la part de bosc mentre que el meu tiet em deia que em calmés i baixés amb tranquil·litat. En un moment també vaig conèixer molt per sobre un grupet de noies "guapes" que eren de Tarragona i també havien pujat a la mola tot i no haver-les vist a dalt de tot.



I bé, un cop pujant a dins del cotxe, vam remuntar la carretera amunt però aquest cop només fins a l'estació de Marçà-Falset, que fins fa poc temps s'havia trobat en unes condicions deficitàries i totalment penoses mentre que aleshores ja s'hi havien fet algunes petites "millores" com ara numerar les vies, indicar el dret d'accés a les persones amb cadires de rodes però després d'això ja res més i els horaris dels trens i la seva circulació seguia exactament en les mateixes condicions que abans, ni tan sols un avís de megafonia que anunciés el pas dels trens ni una estació realment digna en quant a les condicions de l'edifici tant externes com internes enlloc de tenir només una consigna com a saleta o petit espai per l'espera dels trens sense lavabo ni calefacció ni res semblant que pogués condicionar els viatgers a totes hores. I l'edifici en sí seguís bàsicament els horaris d'un bar-restaurant. Però nosaltres vam seure en una taula a dins del bar que quedava a prop de la porta de sortida cap a l'andana i la zona de les vies, recordo que el meu tiet Toni a l'hora de seure va dir un "sit down" en anglès i vam prendre algunes begudes, i de passada també vam veure com arribava un tren que venia d'alguna localitat de l'interior com Mora la Nova, Flix o Riba-roja i anava en direcció al nord cap a Reus, Tarragona i Barcelona.

Finalment vam fer cap al mas per dinar i en el temps situat entre primera hora de la tarda i mitja tarda vam fer les bosses per tornar una altra vegada cap a Barcelona. Però llavors vaig tornar amb cotxe enlloc de fer-ho amb tren i al llarg del viatge vaig estar llegint pàgines del llibre "Vida i destí" tot intentant-me endinsar de ple cap al cor d'aquesta novel·la densa i complexa com la mar en calma i com ho són la majoria d'obres de la literatura russa. Però puc ben assegurar que em va agradar molt més l'excursió feta a la Mola que la del primer dia, i malgrat els riscs d'aquella forta i potent marinada encara podia

disfrutar de l'aventura d'aquell dia. Espero tornar-hi una altra vegada però amb amics i col·legues, ja que la família d'alguna manera o altra també m'ha cansat bastant, i sobretot per l'actitud i la manera de ser ma mare cap a mi i algun dia seré jo el qui li clavaré tots els tocs d'atenció possibles.