Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de gener del 2021

Crema vermella de marisc amb gambes pelades i senceres.



És un plat exquisit per llepar-me'n els dits que va fer la meva mare a partir d'una recepta que va trobar per cuinar-la automàticament mitjançant l'ús tecnològic de la màquina Thermomix i va decidir fer-la el primer dia d'aquest nou any 2021. Tot tenint present que aquestes vacances del solstici d'hivern d'aquest recent any passat han sigut molt diferents degut a la situació generada per la pandèmia quan s'està incrementant el número de persones afectades que està ocupant massivament un altre cop les UCIs i les habitacions de les plantes dels hospitals. A més, per sort només vam tenir convidades de família a dinar a casa el dia vint-i-cinc d'aquest passat mes de desembre i prou. I és ben cert que aquesta crema m'ompla la boca de delicioses vibracions marines que s'escampen a través de la meva llengua i es concentren en el meu pal·ladar, de notar la tendresa gustosa i carnosa del marisc per les que estem acostumades a seguir els costums d'una cultura aliemantària omnívora clarament especista com si els vapors marins sortissin directament d'una olla bullint segregant  partícules salades com si em netegessin les fosses nasals extraient-me tota la meva porqueria nociva que porto a dins. Realment ha sigut un encert de part d'ella que volgués preparar aquesta crema tot sent realitzada mitjançant una màquina robòtica que aquí està situada en un dels marbres de la cuina de casa.  El procés de cocció i elaboració també es pot realitzar mitjançant els mètodes tradicionals de la bullició amb recipients metàl·lics i el procés de trituració i esmicolament dels ingredients mitjançant el minipimer, però les textures que li poden donar poden ser molt diferents a les que són aportades amb el treball robotitzat de la Thermomix. La cuina és una cosa empírica i no parteix d'unes bases matemàtiques i es tracta de provar totes les possibilitats que aquesta aporta tot tenint en compte que un mateix plat culinari pot canviar de textura a la nostra llengua segons quina manera i quins processos s'hagin utilitzat per elaborar-lo i d'aquesta manera experimentar amb tots els requisits i sabors que aquesta ens dóna. Tot sabent les conseqüències que genera el seu ús en quan la sobrecàrrega d'energia no renovable que aquesta consumeix. 
És cert que per qüestions de salut personal no se'm va recomanar que mengés cap tipus de peix que sigui blanc ni cap tipus de marisc segons el que hi indica en una fulla de paper que em va passar l'acupuntor coreà donant-me unes indicacions sobre els aliments que podia consumir i els que no. Aquí i ara, lluny de visitar-me amb ell, doncs he de dir que segueixo aquesta dieta de manera molt aproximada amb algunes modificacions. A més, sent dies de "festes" hi ha el costum de fer grans àpats de manera "comunitària" si és en l'ambit del nucli de la institució familiar tradicional que segueix els vells costums culturals on entre els quals s'hi inclou el de la gastronomia. Un altre inconvenient que hi esmento és la toxicitat d'aquests aliments -éssers marins més clarament- per als nostres organismes degut a les immenses quantitats residuals de mercuri i altres substàncies que contaminen les aigües marines i intoxicant les algues, els peixos i altres éssers aquàtics que han anat absorbint aquestes partícules a través dels seus sistemes respiratoris i absorció en el cas dels peixos i altres éssers que viuen en el medi marí. Però assegut a taula és una oportunitat per tastar i saborejar les delícies plaents que venen de la mar. 

Aquí a continuació deixo escrita la recepta d'aquest plat culinari tal com el va fer la mare a casa: 


Ingredients: 

- 400 grams de musclos.

- 200 grams de filet de lluç (fer a trossos)

- 200 grams de rap (fer a trossos)

- safrà (uns quants fils)

- 250 grams de gambes pelades de mida mitjana/gran (poden ser congelades) 

- 50 grams d'oli  d'oliva 

- 200 grams de porros tallats a trossos petits.

- 1 dent d'all.

- 100 grams de ceba tallada a trossos petits. 

- 50 grams de vi ranci.

- 200  grams de tomaquet natural triturat.

- 200 grams d'aigua.

- pebre negre. 

- 100 grams de nata líquida de civada (sense gluten).



Preparació:


- Posar els musclos nets, el rap i el lluç amb uns filets de safrà en el recipient varoma. Tapar i reservar.

- Pelar les gambes: guardar els cossos en un plat i posar al vas de la Thermomix les closques i els caps. Afegir-hi l'oli, els porros, la ceba, l'all i el vi ranci. 

- Coure-ho 10 minuts, temperatura varoma a velocitat 1 1/2. 

- Quan hagin passat els 5 minuts, incorporar el tomàquet triturat i col·locar el recipient varoma  amb el peix sobre la tapa del vas. 

- Retirar el recipient varoma i triturar el contingut del vas durant 1 minut a velocitat 8. 

- Incorporar l'aigua i coure-ho 5 minuts a temperatura varoma, velocitat 1.

- Passar el contingut del vas a través d'un colador i reservar en un bol o olla. 

- Rentar el vas d'una manera curosa perquè quedi absolutament net i tornar-hi a posar el líquid que abans hem colat i reservat. Afegir-hi els musclos (sense les closques) i triturar 30 segons a velocitat 7. 

- Incorporar la nata líquida al vas. Coure 2 minuts a una temperatura de 80 graus, velocitat 2 1/2. 

- Coure en una paella o una planxa durant uns minuts els cossos de les gambes. 

- Triturar la crema 3 minuts a velocitat 7. 

- Servir la crema en plats fondos o bols i repartir les gambes a sobre. 


















Ja es pot començar a menjar. Esteu totes/ts convidades/ts a seure a taula i a menjar. 

Que aprofiti de gust,



01.01.2021 Dia de consum. Bon any

dijous, 23 d’abril del 2020

Primavera...









Dies clars de primavera,
el nou brot ara floreix,
tot pujant per la drecera
d'un bell paisatge es gaudeix.

Canta l'ocell dalt la branca
refilant amb tot candor,
esperant a sa companya 

per fer junts el niu d’amor.



Gilda Beneit (1914-1997), la meva àvia... 






És el final d'un acte d'homenatge personal per retre-li record després de tan temps que no hi és,.. una manera d'admirar-la amb una de les seves capacitats polifacètiques que tenia. Era una persona molt versàtil i un poema que plasma coses sobre la natura com el de les "Estacions de l'any"  amb el qual m'hi sento ben identificat és un exemple clar per poder-la recordar i viure la seva presència en el meu cor, en el meu cos i en la meva ànima. La seva versió original va estructurada seguint un altre ordre tot començant per l'hivern i acabant amb la tardor mentre que jo en canvi vaig començar amb l'estació de l'estiu i he acabat amb la de la primavera quan tot torna a renéixer i a brotar: les fulles dels arbres, la gespa dels prats i les flors amb els seus bells colors (verd, blau, lila, vermell, rosa, groc, violat etc.), l'aigua del rierol flueix transparent, líquida i cristal·lina des de les muntanyes, les onades del mar amb el seu blau fosc tranquil, tornen a cantar ocells amb el seu xiuxiueig alegre, les excursions a la vora del mar passejant per la platja i a la muntanya entre matolls d'herba i boscos de roures, faigs, pinedes i garrics des d'un turó amagat. Respirar l'aire pur que refresca les fosses i connecta amb les sensacions internes en els jardins florits i l'harmonia dels cants dels ocells que volen entre els arbres que els ornamenten, fer carns a la brasa a fora amb el foc encès i disfrutar d'una bona botifarra o una bona ala de pollastre de carn tendra i gustosa recentment feta... Una meravella d'estació, de paisatge, de sons i cants i, lògicament, de fenomen natural. La nostra gran festa de la fertilitat, la festa de l'alegria que hi és cada dia d'aquesta estació en tot el què fem dia rere dia des del principi fins al seu final. 

Gràcies àvia per aquest poema tan bell que amb poques paraules reflecteix bona part del que passa a cada estació de l'any. És tot un encant i una gran bellesa de poema. T'estimo molt àvia i sempre recordaré el què vas fer per a totes i tots nosaltres.  

Molts petons, una forta abraçada i fins sempre. 

َغلت ظ    յ֏ՑԷՄԼԲϪϩϨϦϯϭޗޖޔ٨ޯލނރކןללץבגקץףעסלשתנזםככ׀חٌـْٕٔٓٓ؟ً،かかげゐぞそくをろれビヱヷネヌ〷グケ〗」〙ꀁ【、。ܜܜܛܛ܍ܰܳܬܦܥܚܙܘ܊܀ܩܟݏܧܥܤܛ


Bé, després d'haver fet aquest agraïment a la meva àvia pel poema tan bell que va escriure fa tan temps i jo he publicat aquí al meu bloc i haver posat alguns caràcters lletrístics i lingüístics procedents de diferents alfabets d'arreu del món, doncs deixo unes de les fotografies que se'm van fer un matí de primavera en una excursió que vaig fer amb dos col·legues a Cornudella del Montsant al mes d'abril de fa uns 9 anys trepitjant les roques de la muntanya amb capes plenes de vegetació que reneix de tots els colors i el riu Siurana al fons que és un afluent de l'Ebre. O sigui, que no tenen res a veure amb el jardí florit de la torre robusta de la meva àvia Gilda allà al carrer de la Valeta d'Arquer, al barri de Bellesguard, on jo hi vaig passar una bona part de la meva infància i la meva joventut que va ser, és i serà totalment indiscotible... però a l'excursió que vam fer cap aquest bell indret on s'hi troba un castell amb una llegenda medieval molt curiosa tota plena d'intriga i interès i al mateix temps de sofriment, angoixa i violència de part de dos bàndols rivals. 


I llavors una foto de la Bauma, una de les basses del mas de Falset, la gran (l'altra va ser destrossada arran de la construcció del qüestionable polígon industrial sense cap espectativa, i ha servit durant molt temps per ser una bassa de rec a la finca del mas de la família. La fotografia va ser feta el 19 d'abril del 2010 (ara ja fa més d'un any) en una trobada familiar que hi vam fer com les que hem fet de tant en tant. Al damunt s'hi reflecteix el llec, un tipus d'alga verda, que s'escampa pel damunt de l'aigua verda amb algunes fulles soltes que hi suren i les branques i les fulles dels verders que han crescut i envolten tota la bassa encara pendents per tallar que tomben cap avall seguint el contorn de les parets robustes mentre el cant dels ocells agradable i harmoniós se sentia de lluny entre els arbres dispersos del voltant que omplien l'harmonia, la fluidesa visceral i els somnis plaents del meu organisme i les sensacions viscerals de les llàgrimes, la tristesa i l’alegria. 

 Finalment hi apareix una fotografia que vaig fer sol fa temps un dia d'abril del 2014 passant per la platja de Cubelles, anant més enllà de la desembocadura del riu Foix, anant cap a Cunit. D'aquesta manera vaig anar contemplant el mar i observant els seus colors vius com el blau fosc de l'aigua i el groc de la llum del sol que reflecteix i il·lumina els tons verds de les onades que arriben amb cúmuls d'escuma blanca i bombolles cap a la platja granulada de pedres de diferents tamanys anant cap als esculls i poder contactar amb les roques marines. Mentre que al fons de l'horitzó marí hi ha un contrast evident amb el cel blau bell que s'estén per dalt amb el blau del mar. És un moment en què sento les onades arribar amb uns tons temperats, agradables i plaents com l'estació que aparenta en un dia de sol com aquest quan no hi havia ningú banyant-se a l'aigua encara però sí que hi havia persones caminant per damunt de la sorra amb roba senzilla i estable per l'estació de l'any que és. Realment és preciós poder veure el mar a la primavera quan encara no fa aquella calor espitosa i tampoc el fred de l'hivern...  i és tot un motiu de serenor física i emocional a la cara i un benestar corporal que porto a dins del pit a la part del cor que em transmet molta calma i em fa sentir molt a gust i molt feliç.  
  






dijous, 5 de març del 2015

Flors blanques.

 
Fa poc que el fred feréstec de l'hivern amb les seves últimes ventades ha anat  arribant al seu final tot apuntant ja a les seves últimes acaballes mentre que ja va arribant "lo caloret" amb el seu bon temps. Ja fa un mes que entre la fredor i els tocs del nou aire lleuger dels nous temps que inhalava pel nas també m'han vingut els colors dels nous ametllers que rebroten on de les seves nues i tristes branques es despleguen les petites flors blanques que creixeran. I enlluernades pels raigs del sol regeneren el seu vestit des de dalt del tronc fins a la punta extrema de l'arbre.  
Clars exemples són els que vam podar enmig del camp a prop de Gelida i han crescut forts com roures enmig del paisatge autòcton de les vinyes despullades i silencioses acompanyat del cant dels ocells amb el Montserratí al fons. O els que hi ha bastant a prop de casa nostra que han florit en el poc entorn natural de parc que encara ens queda sent invaït des de fa dècades pel gris laberint de formigó pendent per capgirar com sigui. El blanc florit xoca amb el ferro estrident de Can Caralleu i les successives urbanitzacions aixecades cap a Esplugues -a prop de l'hospital de Sant Joan de Déu- a l'esguard de la ciutat capital.  

Camarades, escolteu bé... encara ens queda molt camí per fer però d'aquí res hi haurà l'equinocci d'una nova era d'on ressorgirà amb valentia i coratge l'amor de les flors, les plantes, la terra i la natura.  

dilluns, 19 de maig del 2014

Escrit de primavera.




Avui que estic sol a la caseta estic embossat pels mateixos mals comportaments externs de complaença i immaduresa de part dels entorns propers, malèvols i demagogs que més sovint he trepitjat disfressats de bones paraules i remordiments reacis. Fins i tot de victimisme artificial. Així pas a pas estirant i arronsant vaig contemplant la primavera al bell mig d’aquesta estació de l’any mig idíl·lica, mig tossuda, mig impertinent, mig estúpida, mig florida, mig freda i mig càlida. 

Tossuda ho és per la boira que passa pel cap i t’apalanca, els remordiments constants de les meves decisions, la meva barrera de privació personal a dins d’uns límits establerts i idealitzats totalment malèvols. Això també m’ha dut sovint a tancar-me del contacte i la relació social amb la gent més a veure amb la meva manera de ser. És impertinent pels constants canvis de temps bruscs i absurds que succeeixen constantment entre el fred, la calor i la humitat alterades per la contradicció del canvi climàtic impulsat per una banda per l’augment de gasos carbònics artificials i la radioactivitat cada cop més gran i més malaltissa. Que per l’altre costat en principi si no és per això aquest fred constant que fa habitualment és un possible indici cap a una nova era de gel. Com les que existien durant centenars, milers o milions d’anys enrere com en els temps prehistòrics o medievals. També és una estació estúpida pels dies en què no tens ganes d’aixecar-te del llit esforçant-te en fer-ho i caure-hi un altre cop amb mandra absoluta i deixant-te portar per l’espontaneitat i l’emboirament al cap. És un moment que ens altera la sang de totes les maneres... Tornen les congestions nasals, refredats passatgers que no acaben de passar, les asmes i les al·lèrgies per l’extensió del pòl·len de les flors que s’escampa com el vent que ens deixa apalancats i aixafats a terra. Com també tenir dies contents i altres esquerps amb mala hòstia. També és mítica pels nous enamoraments i desenamoraments diaris que alteren la nostra maravellosa arbitrarietat i tornar a estimular-nos i practicar el sexe i fer-se llepades i petons a la boca lliurement sense eufemismes patriarcals i monoparentals vinculats a la reproducció sinó per plaer. 

I tan dolenta per haver-hi unes vacances que des de fa segles han estat tacades de connotacions religioses i supersticioses amb processons de ”Setmana Santa” i espectacles malaltissos innecessaris sobre falses ressurreccions i reencarnacions paranoiques i totalment inversemblants. Infectades d’idolatria i imaginacions de falses existències imperceptibles i impregnades de brutícia sionista i cristiana que la gent del carrer encara se les creu sense ser conscients d’aquest engany. Tot això ha passat a ésser una cosa cultural però la seva base és realment molt dolenta. Fins i tot tampoc s’ha d’oblidar que s’ha d’afegir que els conceptes de l’estima i l’ajuda vinculats amb aquesta religió són totalment malaltissos, endèmics i epidèmics, per tant aquests requereixen passar per un tractament específic i molt acurat. Arrelat directament a això també és el nomenat mal temps de les comunions de tots aquells nens que els estan menjant el cap a la sectària catequesi i els manipulen sobre que un tros de pa i un glop de vi són el cos i la sang d’aquest mateix individu idolatrat. Aquest és un dels pitjors mals morals i culturals que porta la primavera. 


Per l’altre cantó també es tracta d’una estació idíl·lica de l’any perquè malgrat aquest fred misteriós de caràcter nòrdic l’aigua de la pluja s’escampa i esclata en forma de fortes tempestes i fan renéixer la vida. Hi fa créixer les plantes, els arbres dels boscos i en els prats verds i humits hi créixen les flors grogues com les de la mimosa, els narcisos o les flors de la ginesta que floreix amb més força que mai. Flors blanques com els pixa-llits o les margarides, ben blaves com els lliris o ben vermelles com les roses, les roselles o els clavells. Fins i tot grans varietats de flors de tots els colors que existeixen i tan llampants quan els toca la llum del sol durant el dia i que després afluixen la seva intensitat quan es fa tard abans de fer-se fosc definitivament. S’hi veuen florir els arbres més freqüents com els pins amb la seva flor a vegades més aviat resinosa, els salzes, els faigs i moltes més formant els seus boscos més ombrívols o assolellats. Però tot i així també és cert que hi ha alguns arbres que ja comencen a florir en ple hivern com ho fan els ametllers durant el febrer quan els comencen a sortir les seves flors blanques. Altres arbres que floreixen i maduren durant la primavera són els arbres fruiters com les oliveres que floreixen durant el març, l’abril i el maig o bé els cirerers amb les seves flors roses, els albercoquers o els nesprers. El blat torna a créixer en els camps i els conreus tornen a ser fèrtils com perquè tornin a créixer les plantes comestibles. Canten, xiulen i volen els ocells com les puputs, les orenetes passatgeres, les caderneres, els rossinyols mentre que els mussols els cucuts a la nit. Incloses les cigonyes alsacianes i altres ocells que després de tan viatjar d’una terra a una altra tornen als seus llocs d’origen fent els seus nius en els arbres. Surten una bona part dels animals dels seus caus subterranis, es reprodueixen els amfibis com els cap-grossos que es transformen en granotes o les salamandres que els apareix la cua i les potes. S’arrosseguen els rèptils com la sargantana que són feliços per la llum del dia que s’allarga però sense la calor excessiva. És idíl·lica ara entre l’abril i el maig quan el sol brilla més que mai per damunt dels xiprers i les roques muntanyenques, per la blavor del mar que apareix més enllà de la Mola entre la Torre i Colldejou o pels paisatges que creixen entre els camins del Moianès. O pels pins de la serra de Collserola com els roures i faigs de les comarques d’Osona i la Garrotxa. 

És un moment de passejar-se alegrement pels prats de roselles, cantar a la vida i la natura, fer tombarelles i la posició vertical amb el cap i les mans o estirar-se enmig de l’herba tot agafant flors i olorar-les directament pel nas. Per tant aquest també és un bon moment per fer noves excursions amb roba lleugera per aprofitar el temps entre camins empedregats, ombrívols i assolellats. Passant pel davant d’antigues ermites que encara es poden reaprofitar per fora i per dintre com les del Montsant o el Pirineu, masies que s’han de socialitzar i col·lectivitzar de manera autogestionada sense recorrer a molestos lloguers. Com també hostals i llocs on allotjar-se per seguir els itineraris de ruta o descansar un temps concret i aturar-se a observar el panorama del voltant sigui més bonic o més lleig. Es tracti d’un paisatge natural amb força vegetació i fauna o sigui un entorn tristament urbanitzat ple d’asfalt i fàbriques sorolloses. O antigues fàbriques tèxtils ara ja històriques com les del Llobregat com el Rosal o la Colònia Güell que els seus propietaris van crear per coaccionar els treballadors i sotmetre’ls al treball mitjançant formes d’explotació però sortosament també hi ha sorgit el moviment obrer reivindicant els seus drets socials i laborals. Disfrutar dels colors vermells de les vinyes del Priorat, pujar fins a la punta de Sant Geroni a Montserrat per orientar-nos amb les orientacions marcades sobre un marbre de pedra, pujar a les Agudes i el Matagalls al Montseny. Beure aigua fresqueta de la font dels Enamorats a prop de Cantonigròs o la font de la Budellera a Vallvidrera. Fer servir les bicicletes fins al volcà Croscat de la Garrotxa apagat des de fa tants i tants anys, fins al Port Ginesta o fins a l’últim cap del Delta de l’Ebre, ara afectat un altre cop pel seu trasvassament, on hi arribaven a volar els flamencs. Caminar platja enllà per la desembocadura del riu Foix, a Cubelles. O arribar caminant des de casa o la barriada de Bellvitge fins a la bruta platja del Prat i pujar fins a dalt de tot del seu mirador de fusta per les escales de cargol. On entren partícules d’aire intens quan hi ha vent intens però amb partícules nocives mentre que al fons s’hi observa l’horitzó del mar blau negre, un estany salabrós gairebé sec, grues de mercaderies i com no a l’interior a l’esquerra l’aeroport. 

Fins i tot és un moment per menjar bona fruita i verdura de la temporada. És un bon moment per agafar unes maduixes o uns bons maduixots amb una cullerada de sucre fent aquell suquet. És el temps de les cireres i les picotes, els albercocs i els nespres escopint per la boca el seu dur pinyol. D’aquestes fruites se’n poden fer pastissets dolços amb farina panificable, melmelades o confitures mitjançant el sucre com a substància conservant teòricament natural. Com m’empassaria un bon plat d’esparrecs cuits a la planxa acompanyant una bona amanida crua i fresca amb una bona bassa d’oli d’oliva i vinagre al plat on després sempre encara hi tinc ganes de sucar-hi llesques de pa senceres. Sobretot que aquests mai portin trangènics ni edulcorants ni cap porqueria basada en preparats químics que perjudiquen la nostra salut, més val que la verdura i la fruita del temps siguin totalment naturals i ecològiques a l’abast de tothom. També és l’època genial per fer barbacoes al jardinet de casa, al pati de casa d’alguns amics o els merenderos de Les Planes fent-hi les verdures a la brasa. O poder viatjar amb una furgoneta o autocaravana bé llogada o d’alguns col·legues anant carretera enllà en direcció la posta del sol per l’oest del Principat o les comarques de la Franja de Ponent, fins i tot per altres pobles d’Europa que també porten dècades lluitant per fer resorgir la seva pròpia identitat. 

També és una estació que es destaca per les mobilitzacions i revoltes que aquestes òbviament són vigents durant tot l’any. Exemples importants han estat el maig francès del 1968 amb les mobilitzacions estudiantils però inacabat per la posterior corrupció dels seus dirigents burgesos i totalment contrarrevolucionaris. Les protestes en contra de la guerra d’Algèria quan encara era una colònia ocupada pels francesos o el moviment que reivindica la identitat catalana al Principat Nord com a part dels Països Catalans. Altres exemples destacats són la Primavera Valenciana, el 25 d’abril al País Valencià recordant ara els 307 anys d’una derrota nostra per culpa dels filipistes espanyols com també la Primavera dels Pobles Àrabs o el Magreb. Juntament amb infinites causes socials justes, dignes, legítimes i sempre molt més que necessàries –més aviat, imprescindibles- de part d’una gran multitud de moviments socials, veïnals o ecologistes que pretenen ser eines per transformar profundament aquesta societat imposada. La lluita en contra de la precarització del transport públic, a favor de la sanitat pública, la vivenda o pels detinguts encara empresonats són uns compromisos de les classes populars pels quals mai una o un s’hi ha de rendir sinó en seguir sempre al peu del canó de manera activa. Un dia concret de la primavera per mobilitzar-se concretament és l’1 de maig que és el dia internacional dels i les treballadores.


Fins i tot per a mi també ha estat un moment inèdit ple d’inspiracions i imaginacions per dibuixar o escriure sobre aspectes relacionats amb la primavera. Com alguns textos imaginaris potser vinculats als fets quotidians que vivim o pactant amb altres vides imaginàriament fictícies les quals no les percebem a través dels sentits físics. Però sí que amb ment i l’energia corporal les podem captar mitjançant les vibracions. I aquesta altra vida es tracta d’un altre tipus de naturalesa també material però idealitzada amb arbres, plantes, prats, animals, mars, rius, llacs i muntanyes. Trobem artistes, escriptors literaris i poetes que també han plasmat la primavera en les seves obres com Salvador Espriu amb el seu Inici del càntic en el temple, Joan Salvat-Papasseit amb el Proverbi, Joan Oliver (àlies Pere Quart) amb L’abril d’enamorat o Joan Maragall amb La ginesta altra vegada. A part d’aquests també es troben infinits autors com pintors o escriptors que bé l’han reflectit en obres pictòriques o en assaigs concrets primaverals siguin històrics o actuals. Infinits relats, textos reflexius i cançons que van transmetent les seves paraules fent-les caure i volar per tot arreu. Algunes cançons són d’amor i altres són de la temporada fent referència a una fruita primaverenca com El temps de les cireres que està directament lligada a la Comuna de París del 1870 i fa referència a la Setmana Sagnant. Fins i tot un temps d’amor on transmetre abraçades mediterrànies entre companyes i companys d’arreu dels pobles que estan al voltant d’aquest mar com Grècia, Occitània, Egipte o Tunísia.


Doncs aquesta es tracta de tot un conjunt de coses tan diverses que poden ser identificades amb aquesta estació de l’any tan alegre, tan convulsa i tan perversa però a la vegada vital entre el contrast del sol i la pluja els quals s’hi manifesten en evidència. És un text reflexiu i endèmic que va dedicat i destinat cap a totes aquelles que gaudeixen, viurem, senten o pateixen la primavera de ben a prop.







dimarts, 15 d’abril del 2014

Què ens ha aportat la medicina?? - Ràdio Nikòsia.








Fa un mes del segon programa que vaig coordinar amb la gent de Nikosia -el 5 de març- sobre el què ens aporta la medicina com una ciència o eina a favor de la nostra salut. O bé és un negoci que estigmatitza les malalties i en crea de noves tractant les persones només com objectes i dissenyar drogues farmacològiques per enfortir els interessos corporatius i farmacèutics. És un tema important i molt subjectiu per debatre però és cert que la medicina neoliberal només mira per als seus grans interessos i no vol contemplar altres visions. L'aparell de gravació no funcionava bé i es va haver de fer amb el mòbil i per tant el programa s'ha trobat mig començat a la meitat de la primera entrevista. Com la qualitat del so tampoc és bona del tot.

Van venir dos membres d'Associació en Salut (l'Eduard i en Manuel) amb el seu projecte dels camps i les radiacions electro-magnètiques a Catalunya i els aparells que les transmeten provoquen noves malalties com càncers, destrossen el sistema immunològic o deterioren les capacitats cognitives. També ens dónen consells preventius com a la nit tenir els mòbils apagats a fora de l'habitació com també mantenir els rutters, aparells de connexió a Internet o minicadenes apagades i desconnectades. A continuació vam entrevistar per telèfon el Dr. Manel Ballester que ens va parlar sobre la medicina energètica i explica que hi ha el cos físic i l'energètic que van estretament units com la seva relació amb el biomagnetisme. Ha mencionat algunes senyals biomagnètiques com l'electrocardiograma o l'electroencefalograma. I ens ha parlat sobre la teràpia de polaritat com la fusió de diverses teràpies orientals en una de sola que ajuda a equilibrar el sistema energètic i tranquilitzar la persona al amb ansietat, ira, ràbia o agressivitat. També al davant de malalties com el càncer i tumors malignes anant a l'arrel d'aquest problema a partir del propi sistema immunològic. Una altra convidada és la Laura Balcells, estudiant i membre de l'assemblea d'estudiants de medicina de la UB-Clínic amb el sistema MIR i els inconvenients de la troncalitat que volen fer d'aquest sistema amb el pla de Bolonya. Fins ara es tracta d'un examen final i quatre anys de residència que només pot agafar la persona amb més nota. I ara es vol convertir en diversos troncs rotatoris d'especialitats amb avaluacions al final de cadascun que pot empitjorar la formació mèdica sent molt més controlada. Ni assegura el futur laboral dels i les metgesses que serà molt pitjor amb totes les amenaces de retallades i precaritzi molt més l'atenció mèdica cap a la gent amb problemes més greus. D'altra banda també ha mencionat aspectes positius al marge d'aquest pla com els tallers de relació terapeuta-pacient. Va anunciar la manifestació del 5 d'abril en contra de la troncalitat convidant-hi tant estudiants i professionals com usuaris i tothom qui pugui venir.

Un dels temes més evident en el programa al marge de les entrevistes ha estat la psiquiatria i experiències viscudes per aquest tipus de drogues sintètiques perilloses i les medicines alternatives. En Mario ens ha explicat la seves vivències negatives conseqüents d'aquests fàrmacs tan emprats malauradament en la psiquiatria i la neurologia i ens en fa una classificació genèrica de la manera com estan catalogats oficialment però des d'una perspectiva crítica. És una llàstima que ho haguem focalitzat tant en aquest tema com s'ha fet en la majoria de programes ja que la meva idea era en tractar temes de medicina en general. Igualment també s'ha parlat una mica sobre temes com l'alimentació. S'han comentat per sobre les jornades a favor de la sanitat pública que va organitzar la CUP el 22 de febrer a les Cotxeres de Sants amb el lema "Construïm la sanitat als Països Catalans". Fins i tot un convidat extra de la Garriga va fer aquest programa més rodó amb un tema excepcional presentant-nos una campanya animalista d'agermanament amb els dofins en captivitat que pateixen problemes de salut de depressions i ansietat i moren molt temps abans de la seva esperança de vida. Com també els dificulta la comunicació. I van convidar-nos a firmar per la llibertat d'aquests animals que realment viuen en manada i estiguin al mar com el seu ambient on la seva comunicació . Per cert, és un animal molt terapèutic. Ens menciona sobre la confusió en la seva mandíbula aparentment feliç però és la seva manera de ser. Una gran aportació complementària. 



És un programa interessant i complert ...   Més endavant potser farem algun programa a continuació d'aquest.

 





dissabte, 1 de febrer del 2014

Una gran pel·lícula d'hivern.

Som al bell mig de l'hivern, ara, entre els mesos de gener i febrer. O sigui, després de les "festes". Jo des d'abans ja tenia la idea de buscar alguns films d'hivern per l'ordinador que estiguin situats enmig d'un context de fred, de gel, de neu o de paisatges de muntanya. I aquest cop poder fer com algunes petites "jornades" de cinema d'hivern a nivell particular amb un petit format basat en cap altra cosa més que la pantalla plana de l'ordinador de l'estudi de casa. Pot ser també una altra manera de realitzar un cinema lliure igual com les que es fan en els centres socials autogestionats per debatre fomentant un sentit crític cap al seu argument? Puc dir que sí. A part aquestes sessions que faig estan pròpiament adaptades al meu propi ritme. Les vaig organitzant escassament pels meus ànims però de manera totalment lliure. No defenso gens els espectacles cinematogràfics comercials ni festivals similars com el mític " 
"Festival de Cinema de Muntanya" que s'ha anat realitzant a Torelló. Però assistir en els espectacles de caràcter comercial tampoc està de més anar-hi alguna vegada per conèixer-ho de prop per després criticar-ho i rebatre-ho amb més arguments i sobretot contundència. Per tant poder impulsar amb més força altres xarxes de cinema lliure i crític amb la realitat social i paisatgística que ens envolta. 
Doncs mirant de cercar "pel·lis" ambientades en llocs freds d'Europa com els Alps o els territoris escandinaus he trobat un film documental molt interessant titulat "L'últim caçador" (Le dernier trappeur) de l'any 2004 (de fa uns 10 anys, relativament nova). Aquest està ambientada i filmada enmig de l'hivern en el Yukon canadenc. És de producció internacional sobretot francesa, suïssa i canadenca, produïda per Jean Marc Henchoz i dirigida pel mateix guionista Nicolas Vanier, la banda sonora de Krishna Levy i la fotografia de Thierry Machado, i la seva durada és d'uns 94 minuts. És un dels films d'hivern que m'ha cridat més l'atenció amb "The sauvage innocents" protagonitzada per Anthony Quinn i el llarg mut "The Rush of Gold" d'en Charles Chaplin. 

El fil de l'argument tracta sobre les últimes generacions de trampers i caçadors d'aquesta freda, llunyana i inhòspita contrada boreal de l'Amèrica del Nord. Es centra en la vida d'un personatge real de mitjana edat si fa no fa interpretat per Norman Winther que segurament és l'últim que es dedica en aquest ofici especista amb una índia nehanni interpretada per May Loo i uns gossos de caça afables però salvatges amb qui manté un fort vincle que arrosseguen el trineu enmig de la infinita allau de neu que cobreix totes les valls, les serralades rocalloses canadenques i tots els arbres autòctons coberts de blanc. La seva finalitat se suposa que és en subsistir i viure d'alguna manera. A mesura que transcorre la trama el propi protagonista també realitza un paper de narrador intern que va explicant aspectes del propi argument, els fets de la vida quotidiana dels caçadors respecte el seu entorn, el contacte distant amb alguns ex companys que han abandonat l'ofici feia poc temps com els factors externs de la desforestació amb la tal·la massiva dels arbres provocada per les grans companyies forestals que només s'omplen la cartera per fer infraestructures innecessàries i destrossar tot aquest bell paratge. Amb una manera de viure itinerant sempre busca valls on poder posar trampes i caçar animals mitjançant mètodes rudimentaris fent extingir petits grups d'animals febles que viuen en llocs freds en tots els medis, fins i tot alguns peixos en els bassalts d'aigua coberts pel gel. Malgrat que expliqui que l'ésser humà ha d'evolucionar sempre convivint amb la natura enlloc de destrossar-la i mantenint una cadena alimentària entre els éssers vius. Així que és cert que ells hi estan acostumats i els agrada mantenir aquest ritme de vida aparentament bucòlic però que requereix esforç i treball per avançar com en la construcció de noves cabanyes de fusta, fer foc a terra per escalfar-se, dormir en tendes rudimentàries o els vents i les nevades agressives que posa en risc la seva vida i la dels gossos de caça. Un dia que ha d'anar a veure un amic seu (Alex Van Bibber) que viu a uns quants dies de distància cap al nord argumenta uns fets gairebé llegendaris sobre que els llops s'emocionen i udolen quan les llums polars brillen en el cel de tots els colors. Un cop que ha d'anar a la ciutat per aprovisionar-se amb els cavalls i el seu gos preferit aquest mor atropellat pel pas d'un cotxe i és substituït per una gossa husky siberiana sense experiència però en una ocasió li salva la vida amb els altres gossos del trineu en caure a l'aigua d'un llac congelat. I què passa en algun moment entre aquesta gossa i un altre que porta el trineu?? 


És una pel·lícula amb molta vitalitat i convida a veure tots aquests ecosistemes i paisatges naturals tan preciosos amb si estiguessis allà i entressin pels propis ulls. Immenses valls, aquestes muntanyes, rius i llacs d'aigües cristal·lines i gran diversitat d'animals forçats que es senten forçats a marxar a buscar altres indrets on viure i satisfer les seves pròpies necessitats. Elements físics de penúltim i darrer pla són l'impacte fort dels raigs solars envers la blancor nevada com la seva llum rogent que s'amaga per l'horitzó durant la posta, una lluna quasi idíl·lica que brilla a mitja nit o la gran dispersió cromàtica del cel del nord. Ho repeteixo: és molt viva en tots els sentits, val molt la pena i la poso tota sencera.



divendres, 10 de gener del 2014

Cap als 28.




Estic just a les acaballes dels meus 27 anys i d'aquí res ja faig el salt cap els 28. Sempre havia pensat durant temps enrere que amb l'edat ens anem fent vells tant per fora com per dintre. Però això sempre depèn del nostre estat d'ànim, la nostra activitat diària, el nostre estat de salut ... Però molt curiosament durant l'entrada cap al meu segon quart de segle de la meva vida sembla que a poc a poc m'estic tornant més jove i tornant a començar a viure un altre cop tota la meva joventut perduda i malgastada per traumes i fracassos. No se sap però cara aquests 28 estic trencant antigues dificultats socials i de crear-me antigues barreres de "seguretat" innecessàries que em resten oportunitats. M'hi acompanya un col·lega de farra però encara em falta molt treball emocional per fer. Certament també he començat a seguir un nou quadre terapèutic amb una teràpia de polaritat que prové de la Índia i existeix des de fa molts mil·lennis. Alguns estenen rumors rancis i diuen que per fer tot això ara ho començo a fer massa tard i n'hi ha d'altres que diuen que no, perquè si no ho faig ara no ho faré mai. Òbviament l'edat és lo menys important com per tornar a començar. Està molt clar que el context actual ja s'ha fet molt més que difícil, ja gairebé del tot impossible com per poder aconseguir més igualtat d'oportunitats en drets socials, laborals, identitaris i culturals. Però tampoc hem de renunciar les il·lusions i viure plenament amb tot l'optimisme possible sobretot de cara l'avui i el demà. I que aquestes il·lusions que anem forjant cada dia no se'ns transformin en penes ni amargors. Deixant enrere aquest any, com canta Cesk Freixas: "27 anys que són a la fi? Si el temps tortura, aquí abandonaràs?". 



dimarts, 31 de desembre del 2013

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.



Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 
Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 
Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 


La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 





diumenge, 17 de març del 2013

Django desencadenat


 El 18 de gener es va estrenar el nou llargmetratge de Quentin Tarantino "Django Unchained" (Django desencadenat), al seu país va ser estrenada un mes abans. Pel seu format ens remet als propis emblematics Spaguetti-westerns que el director estat - unidenc ja ha tocat però amb pinzellades subtils en altres films com Kill Bill (volum 1 i volum 2). Aquesta pel·lícula en canvi és més peculiar per la fusió de dos universos units en la història però separats en el cinema, que són el far west i l'esclavisme. Clarament és ben cert ja que el fil de la trama s'ubica més o menys a la meitat del segle XIX i en concret dos anys abans de la Guerra Civil nord-americana: en un entorn del sud dels Estats Units (Texas) entre plantacions rurals i cruentes massacres cap a la població negra. En paraules del director: "en el temps històric en el qual succeeixen la major part dels westerns l'esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai ho veiem". També és cert que Tarantino adopta el fil d'un western mediterrani amb personatges antiherois (un negre cowboy a cavall) o els plans contrapicats. Aquí Quentin Tarantino rememora els westerns fets a la italiana dels seixanta de Sergio Leone (Il buono, il brutto, il cattivo), Sergio Corbucci o Sergio Sollima, rodats a Almeria (al desert de Tabernas).
Al llarg del film es destaca la participació d'actors com Jamie Foxx, Christopher Waltz, Karry Washington, Samuel L. Jackson, Leonardo di Caprio ...  I pel que he llegit s'ha filmat a l'estat de Nova Orleans.
Pel que fa la banda sonora Ennio Morricone assigna alguns temes com "Ancora Qui" (per Elisa Toffoli) o "The Braying Mule". També n'apareixen d'altres artistes com Luis Bucalov, James Brown, Rick Ross, Rizo Ortolani (I Giorni Dell' Ira), Johnny Cash, Richie Havens, Anthony Hamilton & Elayna Boynton (Freedom), John Legend, Rick Ross i molts altres. Alguns d'aquests són agafats d'altres films anteriors. Aquí en deixo dos tastets...
    





-------------------------------------------------------------------------------------------------- 


El llarg té una durada d'uns 165 minuts ... De fet se'm va costar de carregar a l'ordinador i el vaig acabar veient tot però a trossos mentre se m'estava pujant a la pantalla. De tant en tant també anava fent algunes pauses per descansar i mirar-me la sense pressa i anar fent cap fins arribar finalment al desenllaç. Vaig poder seguir prou bé l'argument de la "pel·li" malgrat perdre'm una mica en alguns punts molt concrets, però vaig disfrutar de totes les escenes ... A més a mi també m'agrada la polèmica i certes escenes tant externes com internes.

No faré cap resum de l'argument però sí que comentaré alguns aspectes destacats a nivell general. El "llarg" reflecteix una diversitat d'entorns i imatges entre la varietat i la monotonia junt amb la banda sonora. Tant des de les que reflecteixen les plantacions agràries en un ambient càlid sudenc com alguns paisatges de muntanyes, arbres i planes nevades per on hi viatgen els dos personatges rellevants, ubicats en entorns "silenciats". Potser Richardson fa les imatges de les plantacions una mica més idíl·liques de com podrien ser... potser és el que em sembla d'entrada sense reflexionar-hi a fons. Tarantino treballa Django (Jamie Foxx) d'una manera complexa i com adquireix les habilitats com antiheroi es guanya la seva llibertat i també pretén alliberar els esclaus negres de les cadenes i és totalment admirable l'enginy per disfressar-se de personatge fictici, enredar i acabar amb els monstres i assassins opressors. També Christopher Waltz (King Schultz) reflecteix la vessant més humanitzant de l'antirracisme i la solidaritat del moment. Però el lloc clau de la trama s'ubica a la plantació de Candyland en una assemblea improvitzada sobre compra-venda d'esclaus amb una tensa calma extrema i torta on apareix una surrealista democràcia interna de Klu Klux Klan (tot i que aquest grupuscle sudista sorgeix després de la Guerra Civil) on el terrorisme patronal és evident. Hi apareix Leonardo di Caprio com a dolent (Calvin J. Candie, el propietari d'aquesta plantació), i Samuel L. Jackson (Stephen) que és l'autoodi negre i un personatge fosc malintencionat i traïdor venut al poder blanc. Allà mateix en canvi la figura de la noia amb el rostre tapat per Kerry Washington (Bromohilda) és molt més complexa, molt ben dibuixada i sobretot treballada en aparèixer en algunes escenes amb sentiments humans i femenins... Tant en les converses en alemany amb Waltz pal·liant-li la nostàlgia dels seus origens com el sofriment dels maltractaments físics i psicològics d'un propietari masclista amb tots els seus vicis. De fet aquesta situació es pot comparar amb la dels esclaus del principi que van encadenats pels peus i amb les marques de l'esclavitud a les espatlles a la plantació de Carruca (Texas)

És clar que QT en els seus films adopta un concepte molt clar i legítim de la justícia la qual no es pacta ni es negocia sinó que aquí un se l'ha de fer seva en igualtat de condicions que els altres oprimits en la mateixa situació o similar directament en contra de qualsevol poder opressor. Aquí la rebel·lia és legítima i justa com també en un context d'abolicionisme per eliminar totalment l'esclavatge. Llavors potser sí que era un pas endavant en contra del poder dominant. Malgrat que l'esclavisme realment només s' "abolís" de paraula i en l'actualitat encara hi hagi segregació racial i no racial de forma totalment evident tant als Estats Units com també en molts altres llocs del món. 

Però avui la lluita ja ha d'anar molt més enllà de l'emmancipació dels esclaus negres de la meitat del segle XIX. Som els esclaus del capitalisme neoliberal i no ens hem de conformar amb allò establert. Sinó que hem de construïr alternatives trencant totalment amb el sistema dominant -com qualsevol altre- que ens oprimeix i precaritza enfortint els interessos de les seves oligarquies financeres i corporatives i els seus negocis privats. Enfortir-nos amb altres filosofies de base i rebel·lia com el marxisme per construïr models econòmics i socials més justos i realment democràtics, totalment participatius, igualitaris i solidaris amb la diversitat, la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Sense alienar-se amb pors inculcades pels malvats dirigents del sistema ni tampoc caure en el victimisme que impedeix la nostra voluntat de lluita. Davant d'això ens hem de fer més forts i engrandir la nostra lluita amb més força.

Però d'altra banda és cert que Tarantino no trenca els arquetips de gènere i cap al final esmenta el tòpic de l'amor romàntic. Potser es reflecteix en el context de l'època? O potser per seguir l'estil de westerns d'altres autors?? Però el considero un gran film antirracista i grat exemple a seguir per a tots i totes les espectadores. Quan sàpiga algo de la banda sonora, me la baixaré per Internet o me la gravaré en disc. 

La pel·lícula acaba més enllà d'un fort ressò de les bales i la pregunta és: "I aquells que pateixen la injustícia per què es tornen febles i no s'aixequen en contra del terrorisme dels plantadors??". Un gran film que us recomano de veure. Jo he disfrutat. M'imagino que a la cartellera o en alguna altra banda sortirà l'últim dia per veure-la.    



 

dissabte, 19 de gener del 2013

Dies ...

Cap d'any a sopar al casal indepe... després amb un col·lega i uns amics seus de bars a Sant Boi malgrat que en alguns d'aquests haver-hi festes privades... A més això és una merda per cap d'any quan és una nit de festa i per donar-ho tot... Aquest cop tampoc ens vam retirar tard com l'any passat i vam acabar a casa seva on vam veure una pel·li i vam acabar dormint fins a les tantes. A Can Batlló s'havien acabat ràpidament totes les entrades i no vaig estar a temps, tampoc vaig plantejar res... alguns amics hi anaven i em van dir que l'espai agafat era bastant petit. 

Fa  una  setmana...  Aguantar  la  perplexitat  de mons pares i la falta real de comprensió cap a mi... anant-me de bones paraules i la meva impossibilitat d'expressar el què em passa (bona part també és culpa seva)... Matar l'estona a la Bauma per desconnectar de l'ambient de casa i començant a pensar com fer-los reflexionar molt profundament... Divendres, un gran concert de flamenco a l'Astilla (a la Torrassa) amb una amiga... gaudir de bulerías. Aquelles veus i puntejats de guitarra i llaüt... Tan càlid que m'atrau a ballar a palmes fins al final.  

Dissabte  a  esmorzar  a  casa  ma  tieta  Enri  on vam xerrar... també li vaig demanar un regal del Txad per fer-li a una persona molt especial per a mi... Ben cert, no va trobar allò què jo volia però entre el que hi havia vaig triar allò que més em va agradar. Sort... vaig trobar el lloc on viu i em va obrir la porta de baix amb un hola ben amable i feliç. Caminant del Verdum a Sants com dia de primavera... als vermuts de la Bauma que ja es fan des de l'octubre... birres, tapes variades i música de fons... i ja no dino... un vídeo d'obres de masia a prop del Bruc. 





-------------------------------------------------------------------------------------------------


Diumenge,  una  passejada  que  feia  fa  uns  anys  i tornava a fer aprofitant el sol del migdia. Baixar una bona part de la Rambla de Brasil, girar pel passeig d'Antoni Capmany pel costat de les vies, travessar el Pont de la Torrassa, endinsar-me per Santa Eulàlia i agafar la Gran Via per davant dels horribles gratacels tocats pels raigs del sol fins arribar gairebé al final de Bellvitge. Seguint les vies del tren molt devastades, travessant l'autopista per sota fins arribar a un pont enreixat per on surten les vies del tren cap al Delta i el Garraf. Tot un territori que ens han destrossat i malmès des de fa dècades... i urbanitzant-se com un monstre... Carreteres, autovies i monstruoses autopistes, oficines, l'aeroport i la seva ampliació, trasvassar el Llobregat, el pas del TAV i com no
                                                                               


Barça Parc, Eurovegas o Barcelona World com molts altres parcs sempre amb interessos destructius, d'oci i com no d'especulació urbanística i massiva... Sempre amb la típica excusa d'acabar de solució a l'atur per enfortir el neoliberalisme i el paradís dels rics: polítics, financers i més. Així acabar del tot amb la vida agrària del territori, els aiguamolls mentre que Can Trabal és l'única masia al costat de Bellvitge. 
Un dels pocs llocs que ens queden "al costat" de casa i amb llargues històries quotidianes... A més en intentar respirar aire pur... impossible... i se m'infiltrava la merda dels cotxes en tràfic... És un fet molt diari i habitual


Però també amb sentiments poc clars... però pensatiu... pensaments i assimilacions de coses indesitjades... Subsistint amb la "rentada de cervell" que pateixo per la família... Però entre els raigs tinc nostàlgia de l'avi. Tampoc vaig voler regals de "reis"... ho disfrutava de petit i ben enganyat... però ara només alguns calers. Això sí, berenar a casa la meva tieta àvia i poc de nou... lo més quotidià de tot... sucs de fruita i tortell (em vaig menjar dos talls i no em va tocar ni fava ni rei... és una superstició tan gran provinent de la burgesia...) Ai, quin dia poc fred que és aquest... Ja 
se m'acosten els 27... i no sé com me'ls espero... Pot ser un any amb noves aventures, nous projectes i il·lusions... o també de tristeses, mals entesos i enfrontar-te a situacions difícils en contra de la teva pròpia llibertat. 




Començant per totes les mogudes, accions i manifestacions d'aquest any passat. Per totes les amenaces neoliberals descarades sobretot per les grans corporacions, bancs i empreses. I també dels governs i partits polítics de dretes més aparents o més disfressades de falses esquerres fent demagògia amb la boca petita ... Tots en són culpables d'aquest sistema... Les tancades als instituts en contra de la supressió definitiva del català a les aules i a les universitats en contra d'estratègies universitàries totalment mercantils. Les vagues de fam dels i les treballadores de MoviStar... Fins i tot la Tancada a Sant Pau i altres hospitals per plantar cara a les retallades salarials, de personal i serveis i les privatitzacions definitives ara finalitzades. Molts i moltes usuàries ens quedem sense drets socials.                                                                                                                                                                                                                          
Així com en contra de la discriminació als i les immigrants en CIEs en condicions molt més precàries i els forcin a tornar en el lloc d'origen vulnerant els seus propis drets i la seva pròpia dignitat. Per últim amb aquest text em solidaritzo amb les víctimes dels mossos d'esquadra pel 29M i el 14N. Els i les vaguistes detingudes després que han acabat per presó preventiva i judicis segueixin lluitant. Sobretot a  l'Esther que va perdre l'ull, les descàrregues de Tarragona com no totes i tots aquells que lluitem dia a dia per acabar amb aquest sistema polític i econòmic que ens exprimeix diàriament, gens democràtic. La lluita i la solidaritat no ens aturen, ens enforteixen i ens uneixen. 
                  

I una foto de més... SALUT I FELIÇ 2013.