Dones lliures, desobedients i feministes per canviar-ho tot. (Manifest unitari del 8 de març).

"El sistema capitalista necessita del patriarcat per mantenir les seves quotes de benefici a través de l'explotació i la dominació. Són dos sistemes que interactuen i operen de manera conjunta. L'explotació és la transmissió sistemàtica de recursos de qui els produeix cap a qui no els produeix i la dominació ens imposa rols i estructures per legitimar aquesta explotació. Així doncs, tant a la feina com a casa com en d'altres espais estem exposades a les agressions del patriarcat i el capitalisme. Paral·lelament ens torbem amb altres opressions que determinen la nostra precarietat i desigualtats que com a dones no podem obviar, com són la procedència, l'ètnia, la classe, la sexualitat i/o l'edat, entre moltes altres. 

Avui, hi ha raons més que suficients per dir que la classe treballadora ha vist com els seus drets han estat retallats i menyspreats per les classes dominants, i les dones treballadores som les que estem pagant les conseqüències més dures de la despossessió per part de la burgesia i el capital. Les nostres condicions de vida estan sent degradades. Es retallen ajudes a la dependència, a la maternitat i a la conciliació. Es retalla en sanitat i educació. Es retalla en polítiques d’igualtat i de prevenció i abordatge de la violència masclista. La darrera reforma laboral ens exclou encara més del treball assalariat, condemnant-nos a l’economia submergida quan no al treball domèstic no remunerat (no com a opció personal sinó perquè el context ens hi aboca). La bretxa salarial entre dones i homes no fa més que augmentar. I se’ns persegueix i se’ns fa fora dels carrers per ser migrades, trans i/o putes.

Tota aquesta violència estructural s’agreuja amb les agressions i assassinats masclistes que no cessen any rere any, sinó que van a més. Així com per aquelles violències que no per menys visibles són menys perjudicials (menyspreu, insults, pressió estètica, gelosia, possessivitat…). Recentment hem rebut l’últim atac directe a la nostra vida i el nostre cos. La contrareforma de la llei de l’ interrupció voluntària de l’embaràs que pretén acabar amb el dret al propi cos de les dones, infantilitzar-nos, i fer-nos meres reproductores de la força de treball tot relegant-nos a l’àmbit domèstic. Es pretén que el control de la vida de les dones, deixi de ser de les dones i que la maternitat passi de ser una elecció a una obligació. A més, és una llei del tot classista en tant les dones que tinguin diners seguiran podent avortar quan vulguin, en canvi, les dones de classe obrera es veuran obligades a avortar en condicions perilloses i en la clandestinitat, arribant a posar en joc la seva vida.

Davant aquest panorama, com a classe i com a dones, només ens queda un camí i és seguir batallant per construir noves formes de relacions entre persones i sexo-afectives. Per aconseguir la igualtat i la coresponsabilitat en el món laboral, social, personal i familiar, i la socialització dels mitjans de producció però també de les tasques de reproductives de i cura. I finalment per poder decidir lliurement si volem ser mares o no, perquè si nosaltres parim nosaltres decidim. Per tot això, ara més que mai l’aliança entre dones treballadores i l’autodefensa feminista són imprescindibles!

Hem de ser lliures per decidir.

Hem de ser desobedients per lluitar.

I hem de ser feministes per guanyar!

Visca el dia internacional de les dones treballadores! Visca el 8 de març!"

"Llavors de Llibertat, Cala i la generació oblidada"

Farà tres mesos que va aparèixer el documental "Llavors de Llibertat. Cala i la generació oblidada" que vaig poder veure el dia de l'estrena de la seva projecció al Museu d'Història de Catalunya el dissabte 21 de setembre. Aquell dia la sala de projecció estava tota omplerta i no vaig tenir cap més opció que mirar-me'l de reüll des de la part del darrere de la porta. Durant aquests mesos s'ha anat estrenant a diversos indrets del territori des de Perpinyà al Cinema Castellet, un dia abans del seu pas per Barcelona, Les Corts, Sants, l'Eixample, Girona, Cervera, Banyoles, Reus o Roquetes fins arribar  Cabestany, Elna, Argelers i Prats de Molló un altre cop a la Catalunya Nord.

El documental reflecteix un recorregut detallat pels origens de l'independentisme català actual a partir de la vida de Josep de Calassanç Serra i Puig (Cala), la seva militància política i el seu activisme cultural que dugué fins al final. I evidentment que també reflecteix una generació històrica propera a la nostra i encara viva formada per lluitadores i lluitadors que clandestinament es van esforçar i arriscar de valent amb la seva lluita des dels anys 60 fins ara per construïr un futur de llibertat i autogovern del nostre poble i la classe treballadora. En un moment quan en la transició entre el franquisme i el nou règim hereu centralista i també espanyol disfressat de democràtic quan volien anar més enllà que els eslògans de fireta de la constitució espanyola i el seu fill d'estatut ja amb uns punts cardinals molt clars sobre Independència, Socialisme i Països Catalans. Però també van passar per moments molt difícils, tortures i exilis constants. El punt d'arrencada comença durant l'agitada Barcelona dels setanta, la fundació del PSAN, la propaganda clandestina, les darreres execucions del franquisme i les del post-franquisme i més tard la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola o la fundació de Terra Lliure. El documental acaba amb l'exili definitiu a Catalunya Nord on en "Cala" s'hi refugia a partir de l'any 79 de la repressàlia i esdevé un referent de lluita per la llengua i la cultura catalanes amb iniciatives pròpiament de la terra com l'escola i la ràdio Arrels, el Casal de Perpinyà o Aire Nou de Bao amb la Colla castellera del Riberal.

El documental Llavors de Llibertat es va començar a gravar a la primavera de l'any passat sent impulsat per la Comissió Homenatge Cala, realitzat per David Andreu i Josep Sabaté i la banda sonora de Marcel Casellas i té una durada de 65 minuts. Durant aquest any de gravacions i entrevistes tant al nord com al sud s'ha realitzat un recorregut de la mà d'algunes persones amb qui en Cala va compartir la lluita: Blanca Serra, Eva Serra, Dolors Serra, Carme Travesset "la Petita", Josep Vidal, Pere Iu Baron, Pere Manzanares i Hervé Pi (lluitadors nord-catalans amb qui va compartir moments àlgids), Aleix Reyné, August Gil Matamala i Marcel Casellas (autor i intèrpret del fons musical). Totes elles, d'una generació oblidada, i aquí van perdent l'anonimat i donen un grat exemple de la seva experiència cap a les generacions més recents com nosaltres per aprendre de la seva lluita i les que vindran que són el futur del nostre poble.

  LLAVORS DE LLIBERTAT. Cala i la generació oblidada from Aixina Produccions Audiovisuals on Vimeo.

Mor Manuel Fraga sense haver estat jutjat

Manuel Fraga Iribarne, exministre del dictador espanyol Francisco Franco, fundador i president d'honor del PP i expresident de la Xunta de Galícia ha mort aquest diumenge a la seva casa de Madrid a l'edat de 89 anys. Ministre d'Informació i Turisme del règim franquista del 1962 al 1969, la seva vida política després de la mort del dictador és una de les anomalies de l'anomenada transició, ja que mai ha estat jutjat i ha mort abans que la justícia argentina aconseguís assenyalar-lo.

Els petards s'han fet sentir per viles i ciutats dels Països Catalans amb motiu de celebració per la mort de l'exministre franquista. A més, la xarxa ha bullit de comentaris de tota mena, sota l'etiqueta #Fraga. El regidor de la CUP a l'Ajuntament de Berga Francesc Ribera "Titot" ha piulat: "Si l'estat espanyol fos una democràcia, Fraga hauria mort avui a la presó". I ha glosat: "I, per fi, satisfacció, /l'alegria és absoluta: /avui mor un fill de puta, /demà el món serà millor".
A banda, més de 2300 persones han confirmat que assistiran a la celebració convocada per aquest dilluns a les vuit del vespre a Canaletes. Hores abans, a les cinc de la tarda, se celebrarà l'enterrament de Fraga al municipi de Perbes, a La Corunya.

Mai jutjat pels fets de Vitòria.
Durant els darrers mesos del 1975 i els primers del 1976 s'havia gestat a Vitòria un conflicte laboral important que va culminar amb una vaga iniciada el 9 de gener de 1976, quan 6500 obrers de diverses fàbriques van deixar de treballar durant prop de dos mesos. La llarga durada del conflicte va anar estenent i radicalitzant la mobilització, davant l'actitud d'una patronal que sabia que tenia el suport de les autoritats franquistes. Durant aquells mesos Vitòria va ser una ciutat paralitzada i en estat de setge, a causa de la creixent repressió del moviment de vaga per part dels grisos, que van haver de cridar reforços d'altres ciutats.

Una sèrie de situacions dramàtiques van escalfar molt els ànims just abans del dia fatídic. Els vaguistes solien reunir-se en assemblea a diverses parròquies de la ciutat. En una d'aquestes va intervenir la policia i el capellà va quedar ferit, amb una gran ferida al cap. La policia començava a no disposar de suficients bales i pilotes que eren l'arma habitual per dissoldre marxes i piquets, i començà a efectuar trets a l'aire contra els treballadors mobilitzats i començà a efectuar trets a l'aire contra els treballadors mobilitzats. En una ocasió, la policia va sospitar que un grup de joves que eren en una benzinera podia estar preparant còctels Molotov i va efectuar un tret a l'aire.

Es va sentir un crit esgarrifós: la bala havia ferit a l'espatlla a una treballadora de la neteja que es mirava l'escena des d'un balcó. Els joves van apretar a córrer i la policia va obrir foc contra ells, ferint-ne tres a les cames. Van ser els primers quatre ferits de la vaga general del 1976 a Vitòria. Davant d'aquests fets i de l'evolució de la vaga, es va cridar a una assemblea general de vaguistes, que tindria lloc el 3 de març a l'església de Sant Francesc de Vitòria. S'hi van aplegar 4.000 treballadors i treballadores. El moment destacava per la tensió del moment i l'ambient carregat de l'església, tan plena de gent. La policia va rebre l'ordre d'envoltar i desallotjar l'església, i aquesta ordre política de les autoritats franquistes (amb Manuel Fraga al capdavant com a responsable) va ser el desencadenant de la tragèdia.

La policia va disparar gasos lacrimògens dins l'església, a través dels vitralls, i tant els que eren dins com els grups de persones que observaven des de l'exterior varen pensar que hi havia un incendi i que en estar acorralats els qui eren dins l'església moririen d'asfíxia o cremats. Al mateix temps que a l'interior del temple regnava el pànic, a l'exterior creixia la indignació. La notícia va córrer com la pólvora i la ciutat sencera es va omplir de barricades per impedir els moviments de la policia i grups de manifestants que intentaven arribar a l'església per impedir la massacre. La policia estava nerviosa perquè es sentia rodejada, i quan els que es trobaven dins de l'església van sortir en tromba per la porta principal, la policia va obrir foc amb una munició real contra els qui provocaven d'escapar de l'asfíxia. El resultat van ser 5 morts i més de 100 ferits de bala, alguns d'ells molt greus, i que encara pateixen seqüeles de les ferides.

Els funerals pels obrers caiguts en la vaga varen ser multitudinaris, i la situació a Vitòria extremadament tensa durant molt temps. Algú va llençar una granada contra la jefatura de policia ferint greument un policia.
El cantautor Lluís Llach hi dedicaria la famosa cançó Campanades a morts i denunciaria el cas afirmant que "allò va ser un acte de terror de l'Estat executat però allò que se'n diuen forces de l'ordre estatals, alguns encara vius".

Després de 40 anys el responsable polític d'aquest crim, Manuel Fraga, mai ha estat jutjat. Ni per aquest ni per tots els altres. Quan era ministre portaveu del govern franquista va informar de l'execució de presoners polítics, com per exemple de la del dirigent comunista Julián Grimau, que va qualificar de "este caballerete" en roda de premsa quan estava detingut i condemnat a mort. Va ser afusellat el 1963. La condemna de Grimau va provocar una gran campanya de rebuig a l'exterior, però és poder salvar-li l'ànima.


Feixista anticatalà.
Reproduïm unes declaracions de Manuel Fraga l'any 1968:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”.

Valentia. Des dels ajuntaments.

"Davant l'allau d'elogis i la manipulació de la versió oficial, des de la CUP creiem que cal recordar el passat franquista d'aquest polític espanyol i la seva responsabilitat en la repressió i les darreres condemnes a mort del franquisme". Són paraules del regidor gironí Jordi Navarro, que aquest dilluns ha presentat una moció d'urgència denunciant que tant Fraga com altres alts càrrecs dels darrers anys del franquisme no hagin estat jutjats per la seves responsabilitats i demanant a la Fiscalia General de l’Estat procedeixi "de forma immediata i amb caràcter prioritari a la persecució davant els Jutjats i Tribunals pertinents de totes aquelles persones que van ocupar càrrecs de responsabilitat durant el franquisme".

La CUP demanarà a la resta de grups del consistori gironí que donin suport a la moció, que presenta aquest mateix dilluns a davant de l'Ajuntament. La moció també recorda que Fraga va signar les darreres sentències de mort del franquisme, entre altres la del català Salvador Puig Antich, i va tenir un paper protagonista en la repressió policial exercida entre el 1975 i 1976 a l’estat espanyol.

"És lamentable que els responsables de la dictadura no hagin estat jutjats"

El regidor i portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Girona, Jordi Navarro, considera que “és lamentable que després de tants anys els responsables de la dictadura franquista no hagin estat jutjats per la seves responsabilitats en un règim antidemocràtic i feixista com el franquisme”. “És imprescindible que el ple de la nostra ciutat es posicioni de manera clara i demani justícia”, afirma. Navarro remarca que "com el dictador, ha mort al llit i sense ser condemnat per les seves responsabilitats en el règim feixista de Franco", i explica que la CUP ha decidit promoure aquesta moció per "denunciar el fet que Fraga i la resta d'alts càrrecs del franquisme estiguin acabant els seus dies de manera impune i sense ser jutjats ni condemnats per les atrocitats que van cometre".


La covardia: el partit que governa Catalunya beneeix Fraga.
No només la política espanyola ha passat per alt el passat criminal de Fraga, també la primera i segona autoritats de Catalunya. El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i el govern han fet públic un comunicat on a més de mostrar el seu condol per la mort de Fraga, el defineixen com un "personatge important en la vida política espanyola i gallega en la segona meitat del segle XX". L'executiu català, amb Artur Mas, al capdavant, trasllada el seu condol, en primer lloc, a la familia "en aquests moments de dolor per la pèrdua d'un dels seus membres", però també al Partit Popular "per la mort de qui n'ha estat un dels polítics actius més destacats de la història recent espanyola". Finalment també s'expressa el condol al poble gallec pel que va ser el seu president durant 25 anys.

També la presidenta del Parlament Núria de Gispert ha traslladat el condol a la presidenta del PPC, Alícia Sànchez-Camacho, per la mort de Manuel Fraga Iribarne. De Gispert ha parlat de "l'aportació de Fraga al sistema constitucional vigent" i ha definit el personatge com "la persona que va liderar la dreta democràtica a l'Espanya postfranquista". De Gispert afegeix que vol "reconèixer la seva aportació al sistema constitucional vigent, des de la convicció que la història sabrà jutjar la seva llarga trajectòria vital i política durant bona part del segle XX".

Qui ha acabat de reblat el clau ha estat el portaveu de CiU al Congrés i president d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha donat el condol, a la família, a Mariano Rajoy i al PP i ha qualificat Manuel Fraga com una persona "clau" en la transició democràtica espanyola. Tot i que ha mencionat que va ser ministre franquista, ha matisat: "No s'ha d'oblidar i s'ha de reconèixer que va ser una persona clau en la transició i en la consolidació democràtica d'aquest país". A més, ha afegit que "més enllà de les diferències, a nivell personal sempre he tingut per part seva un tracte exquisit".

El partit que també ha destacat per la seva manca de rigor històric ha estat ERC, presidida per l'historiador Oriol Junqueras, el qual s'ha limitat a destacar la "coherència" política de Manuel Fraga i a recordar que "va ser ministre de la dictadura franquista, dirigent d'Aliança Popular i fundador del Partit Popular". "Ens sembla que en aquesta trajectòria existeix una coherència fonamental que nosaltres no volem posar en discussió", ha indicat, abstenint-se de valorar el seu passat feixista.

També a les Illes i al País Valencià.
Com no podia ser d'una altra manera, també els governs valencià i balear han lloat Fraga, president d'honor del partit que governa. El PP valencià ha traslladat "el seu més sentit condol" als familiars i ha destacat "la gran aportació de Manuel Fraga a la democràcia durant la transició, com un dels pares de la Constitució, així com la seva incansable feina al servei públic". El president valencià, Alberto Fabra, s'ha afegit al "dolor de tot el PP per la pèrdua del nostre president fundador".

De la seva banda, el president balear, José Ramón Bauzá, també ha enviat el seu condol a la família de Fraga i a "la família Popular". Paral·lelament, el president del Parlament balear, Pere Rotger, ha afirmat que Fraga va ser "una figura clau per la política i per la consolidació de la democràcia parlamentària espanyola". Rotger ha destacat el paper del ministre franquista durant la transició espanyola i en la redacció de la constitució, ja que va ser "un dels set pares de la Carta Magna del 1978". "Fraga va ser un home d'una enorme energia vital i gran capacitat intel·lectual i política", ha manifestat.

I és que el PP en massa ha acudit aquest dilluns a la capella ardent de Fraga, on han reconegut la seva trajectòria i l'han qualificat com una figura molt important per a Espanya. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha afirmat que és "un dels grans d'Espanya", mentre que José María Aznar ha manifestat que el seu nom mereix ser escrit en majúscules i el ministre Alberto Ruiz Gallardón ha dit que posava Espanya per davant de qualsevol interès personal. Rajoy fins i tot ha dedicat un recordatori a Fraga on justifica que les seves accions s'han regit sempre per patriotisme: "Va actuar guiat per dos principis: l'amor a Espanya i l'enteniment de la política com a servei públic".

El president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada, el considera una "figura gegantesca", que "ha marcat el lideratge intel·lectual, moral i sentimental sobre una part de la població espanyola", mentre que el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha assegurat que sense ell no hauria estat possible la Transició i la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, s'ha referit al seu patriotisme assegurant que "no hi ha hagut un patriòtic més gran i la seva vocació sens dubte ha estat treballar pel servei públic, amb un gran sentit d'estat".



També Alfredo Pérez Rubalcaba (PSOE) ha afirmat que Fraga estat un personatge clau per la democràcia, principalment per la seva tasca integradora de tota la dreta franquista". Tampoc el comunicat oficial del PSOE conté cap mena de referència al seu passat feixista. També entre els socialistes, Montilla ha afirmat que "Fraga, home de sòlides conviccions i de treball tenaç, va saber entendre la necessitat d'una transició democràtica i va jugar un paper clau en la definició de les noves regles de joc de la nostra societat com a ponent de la Constitució".

Fraga serà enterrat aquest dimarts a Perbes, a La Corunya.

Notícies extretes del Llibertat.cat: http://www.llibertat.cat/2012/01/mor-manuel-fraga-sense-haver-estat-jutjat-16211. I també: http://www.llibertat.cat/2012/01/la-covardia-i-la-valentia-catalana-al-descobert-16219
I per acabar música com sempre... Les campanades a morts de Lluís Llach és un grat exemple quan diu: "Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries" sobre la matança de Gasteiz. Desitjant que una persona com ell mai arribi a descansar en pau per totes les malifetes que ha fet. Una persona que no es mereix cap oblit ni cap perdó. Les paraules d'en Llach en aquest vídeo són ben sòlides i contundents.

El teatre de la ira

No he començat massa bé aquest curs per diferents qüestions que m'estan tornant a afectar fortament i les conseqüències de moltes situacions que he anat patint aquests últims mesos. Però ho explicaré més detalladament en posteriors escrits.
Però primer vull comentar que he acabat unes setmanes d'examens que per començar em podrien haver anat millor per haver arribat mitja hora tard en un examen de Bizanci i l'Islam a l'edat mitjana però vaig aprovar "Demografia a l'edat moderna" amb un notable amb el meu apreciat professor Valentí Gual i Vilà, alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Berberà). Fins i tot encara espero una altra nota de l'assignatura de Mètodes i Tècniques d'Investigació històrica després de tot el treball que vaig realitzar sobre el fenomen punk, que crec que ha estat interessant però també crec que ha estat massa rebuscat i podria haver tocat un altre tema més històric que no tant musical però aquest també és un altre tema que aquí tampoc m'interessa tractar-lo explícitament ja que hi ha altres espais per tractar els putos temes acadèmics. Això no m'afavoreix la meva manera de ser sinó que em perjudica totalment.

Però ahir mateix després de fer una consulta en la única sala d'informàtica que els cabrons tenen oberta a la facultat durant els caps de setmana, en el moment de dinar els papes em van comentar que ahir a la nit la meva cosina Eulàlia actuava en el teatre de Rubi a la XX MOSTRA DE TEATRE I DANSA AMATEUR però tampoc estava segur del tot Abans a casa de mon tiet hi hauria un tipus berenar-sopar amb pizzes, fuet, formatge, pernil dolç i pa amb tomaca, i al final una mica de postre. Per acabar de matar el temps encara vam aprofitar per jugar al Guitar Hero i veure un programa còmic força divertit a través del portatil del meu cosí, i també hi havia la seva nòvia.
Finalment vam anar cap al teatre per veure l'obra, TERROR Y MISERIA EN EL PRIMER FRANQUISMO i l'autor era José Sanchis Sinisterra, que començava a les 10. Està basada en les condicions de vida de la societat castellana durant els primers anys del franquisme quan el fill de puta del Franco ja havia guanyat la Guerra Civil el 1939 i havia imposat la seva dictadura totalitària i les seves forces militars falangistes que cantaven i volien imposar els himnes franquistes com també en els moments de l'autarquia com els quatre fills de puta de les famílies terratinents s'aprofitaven de la mala situació omplint-se el seu bagul amb les seves màfies alimentàries com a malparits estraperlistes que feien negocis bruts en el mercat negre i mantenien la mentalitat tradicional del poder paternalista i les dones que eren casades seguien fent feines com a simples objectes sense poder decidir per elles mateixes o també el mal educag despreci discriminatori cap a les ideologies republicanes i revolucionàries perdudes. A la vegada també narra la situació ben precària al camp de la gent que havia participat a la Guerra Civil de forma activa i en perdre van acabar totalment passant fam tot subsistint amb els pocs recursos donats per la terra amb el menjar quasi inexistent i les males condicions en pagar els elevats impostos ja quasi impossibles, sobretot els salaris de la fam. Finalment es senten forçats a emmigrar de les seves terres i a exiliar-se cap a fora per poder subsistint de la manera com poguessin.
Són unes vuit escenes de vida quotidiana que no es van poder plantejar obertament durant més de quaranta anys per les repressives censures nacional-catòliques i la prohibició de les llibertats d'expressió i de les cultures oprimides com ara la nostra malgrat centrar-se a Castella i altres territoris peninsulars d'on va haver d'exiliar-se tanta gent cap a fora.

El contingut era realista i interessant i amb cert compromís però també ha estat pesada de resistir i païr però el pitjor problema no ha estat aquest, sinó que ha estat un altre que vé de molt lluny i m'hi sento molt cohibit sobre la mateixa condició de sempre degut a la meva situació en què em sento marcat de part de la sensació de fals i innecessari sofriment de part de l'exterior. De tant en tant tinc alguns moments en què em sento més tens i necessitava treure tics tot sentint-me amb incomoditat i els meus pares, que els molt cabrons també hi eren, anaven mentalitzats amb la falsa preocupació de suposada necessitat de protecció davant de la suposada reacció que poguessin tenir els altres o les seves reaccions sense tenir motius de queixa i amb l`absurda acció de falsa protecció davant de moments de tics, i la principal culpable d'aquestes accions ha estat ella mateixa. De fet tampoc s'ha queixat ningú de tota la situació però després vaig marxar jo perquè em va venir de gust per després estar més calmat en que vaig sortir cap al lavabo i a prendre una mica la fresca. Finalment vaig poder acabar de veure l'obra i precisament en el moment que els actors saludessin ma mare, la molt puta, em va dir que havia d'haver sortit abans. Però tot això mai ha de seguir així i esperem mai més torni a succeïr.

La "hispanitat" i sortida al Montsant i la Mola de Colldejou

Ara ens trobem a tocar del dia 12 d'octubre que algunes persones que ens van invaïr fa temps es creuen que celebren una festa que suposen molt important que realment vol commemorar uns esdeveniments històrico-polítics quan la monarquia hispànica va voler dominar i colonitzar territoris per ambicions de poder a partir dels inicis de l'edat moderna i concretament des de l'any 1492 en el segon descobriment d'Amèrica de part de la població europea i la imposició de la seva cultura i els seus valors a canvi de l'explotació dels habitants indígens i l'erradicació de les seves cultures indígenes. Mentre que per un altre costat va succeïr el mateix amb el nostre territori, els Països Catalans, ja a partir de l'any 1412 amb el Compromís de Casp i el canvi de dinastia monàrquica amb l'arribada dels Trastàmara, les repressions en contra de les revoltes dels segadors iniciades a Santa Coloma de Ferners amb la revolució conjunta que va fracassar amb la repressió de les tropes de Felip IV. Finalment amb el Decret de Nova Planta imposat per Felip V l'any 1714 amb la prohibició de la nostra llengua i la nostra cultura com també amb el triomf dels feixistes l'any 1939 en acabar la Guerra Civil. A més, també s'ha de dir que els termes d'Espanya i Hispanitat provenen del llatí del terme Hispania que el van posar els romans en el territori després d'haver-lo dominat a partir de la Segona Guerra Púnica enfront dels cartaginesos del nord d'Àfrica, i després dividir-lo en províncies. Però realment la gent que va imposar el castellà, que ells en diuen español, són d'un territori que es diu Castella (terra de Castells, i d'aquí prové castellà) que van voler expansionar-lo cap a l'est i l'oest i "espanyolitzar-nos" com ells sempre han volgut.

Però deixant-ho a part, crec que aquest dia per a mi no hi ha cap festa sinó la commemoració d'un genocidi i extermini, i per tant el 12 D'OCTUBRE, NO HI HA RES A CELEBRAR. Cal seguir lluitant per la independència i la diversitat cultural.

Aleshores, ara ja deixem aquest tema a part i crec que vaig encertar de deixar de banda una mica la "mani" davant de les meves poques ganes d'anar-hi a gust i canviar una mica el tipus d'activitat. Amb uns familiars de la banda de ma mare i amb un "tiet" i uns cosins de la part de mon pare, es va decidir anar cap al mas familiar de Falset i des d'allà realitzar algunes rutes pel Montsant i la Mola de Colldejou. Malgrat tot, el germà del meu pare va avisar per telèfon que finalment no vindria degut a un canvi de pla perquè se n'anava amb la seva filla cap a Oliana.
Jo estava en dubte d'anar-hi o no amb l'obsessió sobre estudiar i fer alguns treballs d'assignatures del curs passat fins quan finalment vaig motivar-me per anar-hi però enlloc de sortir al matí encara vaig aprofitar per mirar una informació per un treball de l'assignatura obligatòria d'Història d'Amèrica (amb la Meritxell Tous) i cap al vespre vaig anar a l'estació de Sants per baixar a la via 9 i agafar un tren Catalunya Exprés reformat de la sèrie 448 en direcció Móra la Nova, on durant el viatge vaig aprofitar per llegir un fragment del llibre VIDA I DESTÍ d'en Vasilïi Grosmann, on a l'estació de Sant Vicenç de Calders van entrar els malparits dels segurates per cridar-me la puta atenció pels meus tics, i només em van dir amb el seu castellà de merda: TRANQUILO! Com a mínim no van anar de tanta mala hòstia com altres vegades m'hi havien anat degut al seu to en dir-me aquestes coses que són tan discriminatòries pel seu contingut. Quan vaig arribar a l'estació de Marçà-Falset el meu pare em va venir a buscar amb el cotxe i vam baixar cap al mas on ja ens hi trobavem totes i tots per sopar i passar la primera nit.

El diumenge vam sortir a primera hora del matí amb els cotxes des de Falset agafant la carretera de Porrera passant per Poboleda fins al mateix Montsant. I en aparcar els cotxes en unes pistes a prop de Cabacés vam agafar un camí de baixada proper a un rierol i ens vam enfilar cap a l'ermita de Sant Joan de Codolar on vam aprofitar per estar una estoneta entre el sol i l'ombra per recular una part del camí enrere i desviar-nos cap a un tros d'espedat que feia forma de baixada per a poder dinar. I per acabar vam tornar a pujar el camí que haviem fet de baixada fins a l'aparcament on hi havia els cotxes. Jo anava pujant més lentament i vaig ser l'últim en arribar quan mon pare em va venir a buscar amb el cotxe i des de les pistes d'aparcament vam tornar cap al mas de Falset. Cap aquella hora encara vam aprofitar per fer algunes dutxes i preparar els sopars i després vaig estar assegut al davant de la taula de la cuina fins a la 1 am i poder començar a subratllar unes fotocòpies d'un llibre sobre la prostitució a l'edat mitjana per a fer un treball de curs de l'assignatura Família i Moral Sexual a l'Europa medieval. I finalment me'n vaig anar cap a dormir.

L'endemà encara estava dormint en el primer llit de l'habitació de l'esquerra situada al final del passadís del segon pis del mas i hi havia la parsiana mig aixecada i va entrar a despertar-me el marit d'una tieta meva per preguntar-me si volia pujar a la mola de Colldejou. I vaig fer una mica el dropo però vaig prendre la decisió de dir SÍ. I jo ja hi havia pujat altres vegades quan era més petit i el recorregut ja me'l sabia força. Doncs, un cop esmorzats, jo, mon pare, mon tiet i el meu cosí vam agafar un sol cotxe i vam sortir del mas a través del camí de sorra i el polígon industrial començat a construïr cap a l'any 2000 havent-se carregat l'olivera, les vinyes i la bassa del meu tiet, i per darrere la cooperativa vam agafar la carretera cap a Marçà i després tot baixant direcció mar per la de Mont-Roig i Cambrils passant per la Torre de Fontaubella (l'últim poble de la part del Baix Priorat) i fins baixar dels cotxes en un lloc des d'on es podien veure les aspes en moviment dels generadors elèctrics del parc eòlic del Baix Camp, i s'ha de dir que aquell dia feia molt vent i giraven amb força.

Vam pujar per un camí bastant estret i s'enfilava cap amunt enmig d'arbres semi-espessos i roques una mica complicades de pujar on d'altra banda precisament altres vegades m'hi havia trobat ramats de cabres on hi deixaven els seus excrements. Però la part més dificultosa i encara més amb la sensació forta del vent va ser la part més rocosa que hi ha més amunt degut als constants espadats que em trobava constantment i si hagués tombat enrere potser ja no estaria visquent ni escrivint aquest relat tan mal escrit. Però el moment clau va ser en poder arribar un altre cop a dalt de tot que també s'ha considerat un límit comarcal entre el Priorat i el Baix Camp: des de la banda de l'interior es poden veure Falset i Marçà, mentre que la Torre queda més propera a la muntanya mentre que per l'altra banda s'hi veu tots els territoris propers a la Costa Daurada sobretot situant Cambrils o l'Hospitalet de l'Infant (Salou queda una mica més cap a l'esquerra del lloc on estavem) i al fons el mar, quan no hi ha calitja o boires espesses que ho impedeixin veure. Però aquell dia es podia veure tot aquest paisatge mediterrani semi-càlid perfectament.

Vam entrar a dins de la ruïnes de pedra d'allà dalt on vam aprofitar per menjar alguns fruits secs de les bosses de plàstic que portavem i prendre una mica d'aigua, i en segon lloc també vam fer-nos algunes fotos i vam acabar de passar l'estona prenent una mica l'aire ventós de la marinada. Aleshores, vam prendre la decisió de baixar pel mateix lloc per on haviem pujat, i aquesta vegada tenint el vent d'esquena anava relliscant constantment tant per la banda rocosa com també per la part de bosc mentre que el meu tiet em deia que em calmés i baixés amb tranquil·litat. En un moment també vaig conèixer molt per sobre un grupet de noies "guapes" que eren de Tarragona i també havien pujat a la mola tot i no haver-les vist a dalt de tot.



I bé, un cop pujant a dins del cotxe, vam remuntar la carretera amunt però aquest cop només fins a l'estació de Marçà-Falset, que fins fa poc temps s'havia trobat en unes condicions deficitàries i totalment penoses mentre que aleshores ja s'hi havien fet algunes petites "millores" com ara numerar les vies, indicar el dret d'accés a les persones amb cadires de rodes però després d'això ja res més i els horaris dels trens i la seva circulació seguia exactament en les mateixes condicions que abans, ni tan sols un avís de megafonia que anunciés el pas dels trens ni una estació realment digna en quant a les condicions de l'edifici tant externes com internes enlloc de tenir només una consigna com a saleta o petit espai per l'espera dels trens sense lavabo ni calefacció ni res semblant que pogués condicionar els viatgers a totes hores. I l'edifici en sí seguís bàsicament els horaris d'un bar-restaurant. Però nosaltres vam seure en una taula a dins del bar que quedava a prop de la porta de sortida cap a l'andana i la zona de les vies, recordo que el meu tiet Toni a l'hora de seure va dir un "sit down" en anglès i vam prendre algunes begudes, i de passada també vam veure com arribava un tren que venia d'alguna localitat de l'interior com Mora la Nova, Flix o Riba-roja i anava en direcció al nord cap a Reus, Tarragona i Barcelona.

Finalment vam fer cap al mas per dinar i en el temps situat entre primera hora de la tarda i mitja tarda vam fer les bosses per tornar una altra vegada cap a Barcelona. Però llavors vaig tornar amb cotxe enlloc de fer-ho amb tren i al llarg del viatge vaig estar llegint pàgines del llibre "Vida i destí" tot intentant-me endinsar de ple cap al cor d'aquesta novel·la densa i complexa com la mar en calma i com ho són la majoria d'obres de la literatura russa. Però puc ben assegurar que em va agradar molt més l'excursió feta a la Mola que la del primer dia, i malgrat els riscs d'aquella forta i potent marinada encara podia

disfrutar de l'aventura d'aquell dia. Espero tornar-hi una altra vegada però amb amics i col·legues, ja que la família d'alguna manera o altra també m'ha cansat bastant, i sobretot per l'actitud i la manera de ser ma mare cap a mi i algun dia seré jo el qui li clavaré tots els tocs d'atenció possibles.