Un conte de la infància.

El juliol vaig aprofitar per estar una setmana a la platja amb uns col·legues i vam sortir només una nit de festa. Aquest agost m'està sent molt gandul i fracassant. Moltes vegades em considero un inútil i amb esperances que sovint són fracassos com si mai s'aconseguissin. El tracte dòcil i paternalista de la família cap a mi influeix bastant en la meva passivitat tan molesta. Ha estat molt temps perdut sense fer coses de profit amb els col·legues. No és gens bo aquest estil de vida sent jove com ara ni mai. Rabiosament em quedo aquí al pis a les nits passant calor al davant de l'ordinador amb la finestra del carrer oberta i dormo al llit dels meus pares. És un llit més gran i s'hi està més còmode per estirar-s'hi i llegir una novel·la juvenil molt humana i solidària que penso acabar. A més tota l'estona s'escolta el soroll devastador dels camions d'escombreries. Tampoc he disfrutat totalment de la tranquilitat de les nits al poble, passejant pels carrers ofegats d'un silenci abusiu de la gent, però trobes aire fresc i el cant dels grills enmig del camp. 

Recordo un conte d'en Xesco Boix que es deia Les cuques de llum que havia sentit en algun d'aquells cassettes de la infància a casa o en el radio-cassette del cotxe. Ell també era cantautor infantil i juvenil i va morir farà uns vint anys més o menys. He sentit dir també que molta gent gran també anava a escoltar els seus contes i les seves cançons d'alguna manera compromeses. Però quan el torno a sentir i em retorna una tendresa i una intimitat. Ara desconnecto d'aquest paradís urbà monstruós i deixo la ment en blanc, respiro molt a poc a poc aire pel nas i el trec per la boca inflant els pulmons. Sento el silenci i m'imagino la tranquilitat de la nit, a dins d'un bosc amb un cel fosc al damunt amb la lluna plena i la veu dels grills més forta o més suau. Em vé la mateixa veu d'en Xesco explicant aquest relat tan bonic. 

7è recull de contes antiautoritaris

Com cada any arriba el llibre del recull de contes autoritaris que publica el Col·lectiu Negres Tempestes. Aquest mes passat ha sortit el setè recull de contes antiautoritaris definitiu d'aquest any 2013. Sembla increïble que ja hagin passat uns set anys des de la primera edició. En el recull de fa dos anys no em vaig trobar disposat a editar-hi algun relat però encara em van acceptar un text d'una experiència personal. Aquest any, amb un bon grapat d'autors, hi he escrit un parell de contes que són "La força de la natura" i "Lluita, precarietat i conformisme". En principi volia publicar-ne només un però hi ha hagut un error en aquesta edició degut a que n'aparegués un que no volia publicar i amb el nom d'un altre autor. El conte "Lluita, precarietat i conformisme"  és un reflex de molts problemes, coses i situacions "txungues" de la societat en la que ens ha tocat viure. Espero que us agradin. Entre altres llocs podeu trobar el llibre a les activitats i paradetes que organitzi el Col·lectiu Negres Tempestes, així com a la llibreria del carrer Riego La Ciutat Invisible, a Sants.

 

 

.

Una bala perduda

Finalment he deixat un relat que no és meu però la història m'ha impactat molt davant de les actuacions injustes dels mossos d'esquadra a l'acampada indignada de Plaça Catalunya en contra de la crisi, les retallades laborals i la supremacia del sistema capitalista. Aquesta crònica és d'un company que estudia màster d'Antropologia i la reprodueixo de la mateixa manera com l'ha escrit ell.

"A les 9:00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan desallotjant l'acampada de Plaça Catalunya, que m'aixequi ràpid, em vesteixi ràpid, que la revolució no espera a ningú. La primera fase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que, igualment, no ho podriem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.

Interiorment celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses han d'estar clares: "ells i nosaltres", sinó el nostre nosaltres es divideix. Sóc dels que pensa que s'hi ha d'estar, que els processos socials s'han de criticar amb perspectiva històrica i que, mentre duren, l'única tasca és aprendre per un tubo. Sóc dels posseïts per l'amorf del poble, dels que s'abandona al fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat especialment participatiu en l'acampada i, fora d'algun discursillo per advertir del patètic caràcter reformador d'algunes mesures, he preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que s'usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia pal tanta assemblea, m'avergonyia compartir lluita amb el hippisme mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme, la pau, la democràcia, la banca ètica i demés petranyes modernes. Tampoc suportava el progrés com jo anaven de tornada de tot, és clar.

Per tot això, abans d'animar-me definitivament a sortir de casa, busco alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que tinc tres missatges de text - un d'ells d'un número desconegut- que reclamen la meva presència al lloc dels fets -acaben amb això: "passa-ho" i m'encanta-. Em convenço a mi mateix que anar donar suport als "indignats" té nombrosos punts de contacte amb l'estudi que m'havia proposat aquest matí: llegir sobre l'etnografia a multisituada en l'anàlisi de les relacions econòmiques entre centre/perifèria d'allò que alguns anomenen sistema del món.

En Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic de mentre es canvïi les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no li farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan cobrin com nosaltres, que de moment són l'únic col·lectiu que gaudeix d'un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per afegir que un professor d'universitat associat cobra 400 euros al mes i que un anti-avalot més de 3.000 euros -segons rumors de dubtosa procedència-. Per una orella m'entra: "però" i per l'altre surt: "són persones".

En definitiva: agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L'espai està acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses tan fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns "indignats", com si d'una assemblea es tractés, aplaudeixen amb llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent: la Tutu, la Marina, l'Edurne, la Cecília, la Paula, en Mikel, etc, fins que m'instal·lo amb l'Elena prop d'un cordó policial. Escoltem en Bernat que, per megàfon a mà, explica les violentes subtileses amb les que els Mossos d'Esquadra tracten els companys que estan a l'interior de la plaça: no se'ls permet sortir ni per anar a treballar, se'ls priva d'aigua, d'anar al bany, etc. Sense creure-m'ho crido als policies: "aquest vaixell s'enfonsa i vosaltres esteu dintre". Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en sabés de metàfores. Li dic: "tu no riguis, on està la teva idenitificació?". Aquest cop endivino que m'està prenent la matrícula per pegar-me la primera oportunitat que tingui.

A tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes "lecheras" - pels no-familiaritzats amb l'argot aquest apel·latiu refereix a que reparteixen "llets" - i m'imagino que pretenen rodejar la manifestació com si es tractés d'un nínxol per operar lluny de mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de la curiosa mirada dels guiris que en aquesta hora ja demanen comprar a la millor botiga del món- pels no-familiaritzats amb el registre publicitari dels nostres polítics: és Barcelona-.

De lluny, veig que per Ronda de Sant Pere els Mossos comencen a carregar contra alguns companys. Al cercle de gent on es crida: "no a la violència, no a la violència!" i decideixo quedar-me en aquest nucli pacífic -més per por que per ganes-. Inicio una conversació amb l'Elena sobre un dels múltiples "cotilleos" sentimentals dels alumnes del Departament d'Antropologia i... Seguidament estic a terra, noto que sagno abundantment per l'orella i tinc la vista nublada. Només escolto la veu d'una noia preciosa i desconeguda que m'informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat als serveis mèdics. Tracto d'acompassar la respiració, algú em posa algo fred per l'orella, algú proposa buscar la pilota de goma que m'ha incapacitat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la mà a l'orella i estar "tranquil". En un temps indeterminat arriben dos metges de groc fluorescent i m'aixequen en pes. Tinc temps de girar-me cap al cordó de Mossos d'Esquadra i dedicar-los tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l'Ambulància pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els metges m'han d'agafar per plaer dels fotògrafs.

Un cop dintre l'Ambulància se'm tracta com si hagués caigut en bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc cap mandíbula trencada. "És només una hemorràgia interna a l'oïda, has d'anar a l'hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has perdut audició. En realitat t'hi hauriem de portar nosaltres però no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi i ves a l'Hospital del Mar que al Clínic hi haurà molta cua. Té aquesta bossa de gel pel camí i el "parte". Ara recordo: RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de sang. A jutjar per l'edat perfectament podria ser la meva àvia. A jutjar per l'esperit rebel, de ben segur que no.

Agafo un taxi amb l'Elena i vaig a l'Hospital del Mar. El taxista només ens dirigeix la paraula per cobrar. A l'entrada de l'Hospital un noi negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un metge que parli anglès i em fan passar per davant seu. Dintre rebo la solidaritat de la metgessa que em dóna l'ingrés i els penosos consells d'emancipació política d'una infermera. A la Sala d'Espera passen imatges de l'escabetxina de Plaça Catalunya i comento la jugada amb una pacient d'origen gallec. Li dic que, després de les últimes eleccions, els Mossos tenen legitimitat suficient per fer el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s'hi ha d'anar.

Després passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i se'n recorden de la mare del policia que m'ha disparat. S'escandalitzen de la ferideta que m'he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra. Quan m'agafo confiança amb una de les rastes em diu: "però entre tu i jo, de veritat que no has fet res per provoar a la policia?". Just en aquest moment, com invocats, apareixen els Mossos d'uniforme als quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder -mercenaris de merda, o algo així-. La infermera em fa callar i no em torna a mirar amb els mateixos ulls.

Em toca una doctora pija que no ha sentit parlar de la matança de Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com que he perdut el coneixement m'han de fer un TAC. Quan pregunto què és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de les neurones. Sense fer especialment agut bromejo sobre que aquesta prova li haurien de fer als Mossos d'Esquadra però ningú sembla trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé estar quiet, l'han de repetir per indignació del doctor.

Després em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de Plaça Catalunya: l'Àlvaro. Diu que li han pegat un cop de porra "amb ganes" al barç mentre feia resistència pacífica i que ha perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del relat fa que s'apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una denúncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens abandonen i l'Àlvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als moros tots els mals d'aquest país i, sense pietat, li expresso l'equivocat del seu punt de vista.

Al cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere, Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades: família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau, Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i wisky -menys per en Sammy i la Martina -.

A les 18h em donen l'alta mèdica, no sense abans respectar-me quatre medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc obrir la mandíbula). Com que no he menjat res des del matí, devoro un iogurt a la Sala d'Espera mentre el Conseller Puig cataloga la càrrega policial com "assenyada i fruit de les provocacions". M'agafa un atac d'ansietat i he de marxar a la sala davant la mirada curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo, quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut de 120 ferits.

Abans d'abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades truco al maravellós servei d'advocats de l'acampada que m'atenen a les mil maravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l'amic Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf que m'explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d'altres. Miro l'objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan - famós per violar dones i països - i desitjo molt fervosament que la bala perduda trobi el camí".

Aquest text l'he trobat en aquest espai: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.

Finalment deixo el vídeo de tota la impunitat violenta dels antiavalots dels mossos passant-se més de tres pobles -setze o divuit- i com a culpables de tants ferits protestant en contra de les retallades i el poder d'aquells que sempre s'han omplert les butxaques.

A sota adjunto una carta seva al conseller d'Interior. No es pot permetre que tinguem aquests dictadors que governen aparentant de demòcrates per beneficiar els seus propis interessos i han creat la crisi. Ben fet company, tu també lluita per la teva dignitat... xD

PROU DISCRIMINACIÓ ALS PASSATGERS!!! I AIXÍ ESTEM!!!!

"Aquest dijous anava a agafar el tren a l'estació de Sants per marxar cap a Marçà-Falset a les 20:30 hores, perquè hi estudio allà un cicle formatiu superior d'enologia i viticultura. Jo tinc la síndrome de Tourette: un problema nerviós desconegut caracteritzat per tics.

El divendres havia de fer un examen al matí i, a l'andana, estava molt nerviós i tenia tics forts. Quan el tren estava aturat i jo gairebé ja entrava, una dona em va escridassar d'una forma molt despectiva i intolerant davant de la meva situació dient-me: "Vols parar, idiota!!!!". Llavors quan ja havia entrat a dins, se m'acostà el revisor a qui li havien arribat els rumors de que jo espantava la gent, i li vaig dir que tenia el problema dels tics. El molt malparit em va contestar que si els altres passatgers es queixaven de mi, em fotrien cap a fora a la següent estació i, just en el moment, se li va acudir cridar els cabrons dels segurates.

Jo vaig sortir del tren enfadant-me i posant-me molt més nerviós i aleshores el tren ja se'n va anar. En tornar al vestíbul, un altre membre segurata em va treure cap al carrer tot maltractant-me amb unes actituds molt intolerants agafant-me pel coll, per la part del darrere.

Em vaig sentir molt agredit i enrabiat, per això vaig preferir no anar a l'examen i un intent de denúncia inútil el conflicte.

Tot això és molt injust: aquesta senyora no era ningú per escridassar-me i insultar-me, mentre que el revisor i els falsos interventors dels segurates de Renfe tampoc eren ningú per decidir si podia viatjar amb aquest tren o no com treure'm d'un lloc de manera agressiva.

Extret de l'exemplar nº 117 del periòdic popular La Burxa (març 2008), de Sants (pàgina 2, apartat d'opinió).Article meu arranjat i adaptat després els merders tinguts amb segurates en el tren. En Karles va aprofitar per acompanyar el meu text amb un dels seus dibuixos realistes. I jo per això li donc les gràcies per haver col·laborat en la publicació d'aquest text a la Burxa.

http://barrisants.org/laburxa/pdfs/burxa117_abril08.pdf

Tombem cap al 2011

Avui hem començat l'any 2011 i malgrat ja haver fet el canvi d'any m'interessaria fer una reflexió profunda sobre aquest passat 2010 que va acabar ahir mateix quan encara era el 31 de desembre del 2010. Va acabar precisament a les 12 de la nit quan molta de la gent es trobava amb les seves famílies o els col·legues per sopar i menjar els grans de raïm durant les campanades, i després sortir de festa en els bars, les discoteques, els locals o els envelats amb concerts en directe o fins tornar a casa borratxos o esmorzar quan ja es fa de dia. Mentre que a casa hi ha un silenci estrany que m'humilia i em va aïllant de la gent innecessàriament i no em deixa habituar-me en els ambients festius.

Però aquest any ha estat molt trist i ple de moments molt durs i pesats en general malgrat que no n'haguem arribat a ser-ne totalment conscients. Hem acabat l'any amb les primeres amenaces d'un govern neoliberal recent format i representat per la burgesia catalana que fa propaganda de la tradició del país però li interessen les "solucions" liberals i espanyoles: ja es parla de trasvassar l'aigua del riu Roine per interessos de la gent amb diners, en els hospitals públics els pacients ingressats hagin de pagar les ambulàncies, els seus medicaments i els seus àpats, les decisions de cada centre educatiu si fer la setmana blanca del febrer i fins i tot ja ha exclòs alguns grups que cantaven en català del festival Barcelona Acció Musical, i ens fa pensar sobre el mal futur de la llengua i la cultura catalanes els propers quatre anys. Així de malament ja ha començat el final d'any i les noves amenaces i les metràfoles que encara ens esperen per enfortir les classes més benestants i els seus negocis negres amb els impostos que anem pagant. Tot i així, seguiran i enfortiran les retallades socials. Malgrat que el Mas ho digui, aquest no és el "govern dels millors" i mai ho serà com qualsevol govern.

També he tingut mals entesos en algunes classes amb companys que entre ells ja escampen mals rumors sobre mi degut a la seva manca d'interès en assimilar amb naturalitat la meva problemàtica i després hagi de ser jo el qui hagi de sortir a la força a fer un examen en un despatx de professors i em vigilin la bossa i la cartera com si estigués a l'escola o l'institut sense tenir jo una llibertat en fer un examen. A la biblioteca també he tingut problema els caps de setmana amb alguns estudiants d'altres facultats que inconscientment van de repel·lents i també han parlat malament sobre mi o l'entrada dels mossos d'esquadra estant avisats per una pseudo-psicòloga que transgiversava dient que es preocupava per mi i la falsedat de les i els bibliotecaris de la meva facultat que són persones falses i no et volen donar la cara. Fins i tot segueixo estant cansat i cuit dels fills de puta d'aquests pseudo-professionals que es fan dir neuròlegs o psiquiatres que diuen que es preocupen per la salut de la gent però que els interessa tractar-te la malaltia i no com una persona amb sentiments i ho fan d'una manera molt artificial sense que jo mateix pugui tenir els meus propis sentiments. I a sobre donen l'excusa que ho fan amb "bona finalitat" mentre que et volen deixar estigmatitzat marcada pels seus interessos creats amb artificalitat. Però sobretot he hagut d'aguantar algunes actituds i el fals sofriment de la meva mare cap a mi considerant-me com si fos un nen petit malgrat que ella realment transivergeixi algunes coses i donant alarmes de falsa protecció individual sense cap motiu específic. També he estat pensant bastant en el to prepotent d'una carta que em va escriure una estudiant de medicina de la UB que es diu Lucía Carratalà sobre l'agressió vergonyosa del Francesc Cardellach com els seus comentaris absurds i la meva rencúnia en contra seva exigint-li que com a mínim mai més em torni a saludar per no haver-me parlat de manera amable. I encara he de treure molts plors acumulats per renys i injustos clams d'atenció d'anys enrere i encara tinc dificultats en poder-lo expressar com és realment.

Però també ha estat un any amb bones experiències:

El febrer de l'any passat durant la setmana blanca de la UB me'n vaig anar amb avió a Berlín per tenir una visita amb la Teresa Forcades per fer les primeres sessions de Teràpia d'Alliberament Emocional. Vaig aprofitar aquella estada per visitar aquesta gran ciutat plena de carrers, metros i tramvies, monuments i història.

Vaig tenir la sort d'anar a veure l'Ivette Nadal i Els Pets al Palau de la música el 16 de novembre durant la seva segona gira en teatres i coincidint amb la temporada de BandAutors on hi hagué tot un públic molt heterogeni i des de les graderies de dalt de tot vaig poder gaudir de les seves últimes cançons i cançons dels anteriors discos versionades de manera molt diferent i en un ambient més de relax que no tant de festa i crits. Per a mi ha estat una de les coses que m'han agradat més de l'any 2010 però em van dir que vigilés en no trobar-me en Millet i els seus amics que encara són més perillosos que ell.

He tornat a sortir de nit de manera una mica més sovintejada amb uns amics de la facultat però estudies filosofia després d'un espectacle de danses occitanes a la plaça del Rei, vam anar en un pub fins molt tard a la nit quan ja anavem mig "tahats". I el 26 de novembre vam sortir en bars nocturns pel Raval i Sant Antoni on vam aprofitar per demanar unes begudes amb unes cerveses amb unes tapes gratuïtes de truita de patates amb all i oli, precisament dos dies abans de les decepcionants eleccions.

El juliol vaig estar a casa d'una companya d'història i ens vam banyar a la piscina comunitària dels pisos on viu ella. He començat a tenir més empatia amb la gent de Ràdio Nikòsia i amb ells hem parlat sobre temes força interessants i de projectes comuns sobre l'estigmatització de la psiquiatria o els abusos psicofarmacològics, fins i tot treballem el tema de l'amor a través de les abraçades. Allà també he conegut una noia que desitja estudiar medicina i fa tres dies em va convidar a casa seva on em va ensenyar algunes obres d'art com un piano antic, el seu primer fonendoescopi de veritat que es va comprar en una botiga al davant de l'Hospital Clínic. I últimament ja estic rebent abraçades d'amigues i amics que m'aprecien i em transmeten el seu amor cap a mi, i ara veig que cada cop més necessito aquestes abraçades, les carícies i els petons que em relaxen i m'ajuden a refer-me una altra vegada però no ens enganyem perquè moltes vegades hi ha gent que t'abraça però també és hipòcrita i per l'esquena et vol fer molt mal. I més per Nadal i cap d'any és quan els vull rebre de més a prop i sentir el carinyo que moltes vegades em costa de rebre i transmetre durant l'any. De cara aquest any he decidit acostar-me més cap a la gent i transmtre'ls aquesta estima i desmarcar-me definitivament de la gent que no em coneix i m'ha putejat. Aquest serà el primer gran regal per a ells.

Aquest any també m'he fet amic del músic osonenc Oriol Cardona amb qui compartim sobretot molts gustos musicals. El vaig conèixer quan havia estat el guitarrista provisional del grup Aramateix i m'havia ensenyat el seu projecte musical personal: Àcid Úric. Ell m'ha donat l'oportunitat de conèixer la música de Pearl Jam i a partir d'aquí he anat descobrint les seves cançons pel YouTube i conèixer la manera de ser del cantant d'aquest grup: l'Eddie Vedder, una persona molt interessant que transmet la seva sensibilitat a través de la música des del cor. L'Oriol també ha fet projectes de tribut a Pearl Jam com Jam de Perles o Riot Act: un projecte amb grup per interpretar les seves cançons i el concert amb més èxit va ser a la sala Moscou de Torelló. Fins i tot ens vam trobar un dia a Vic on ens vam conèixer amb la seva colla que són bona gent: en Joan Vilar, en Pere Vila, l'Eli Berrocal, la Montse Garcia o l'Eduard.

Finalment ahir dia 31 de desembre vaig tenir un dubte important sense saber què fer per aquesta nit boja. És un moment en què hi ha gent que es queda amb la família i altres que es queden per anar a sopar per menjar el raïm i sortir en bars o discoteques fins ben tard. De fet jo vaig aprofitar per anar a sopar a casa dels meus tiets on hi havia tota la família de part de la meva mare: hi havia els meus tiets, l'àvia i l'avi, la tieta àvia, la meva germana, el meu cosí, les meves cosines i els seus xicots. Vam estar menjant coses variades des de patates, olives i aperitiu fins a pizza i cannapés i el postre d'un bon pastís mentre que miravem un vídeo d'un concert de l'Eric Clapton. I finalment vam menjar els grans de raïm seguint les campanades. El meu cosí se'n va anar perquè havia quedat amb amics seus i jo me'n vaig anar decididament baixant pel carrer Saragossa, Via Augusta, la Travessera de Gràcia i Avinguda Josep Tarradelles fins a Sants: a Cotxeres hi havia festa que organitzava el Casal Independentista. Com que s'havien acabat les entrades em vaig esperar a fora una estona fins quan un altre que sortia em va oferir la seva entrada i vaig acabar entrant. Em vaig relacionar amb gent i trobant-me antics amics del barri a qui últimament no he vist en aquest temps, saltant entre ballaruca i bombolles de sabó que feia alguna gent. Va ser tota una festassa. Després de dir tantes burrades amb amics vaig acabar tornant a casa quan ja es va fer clar. I ara a seguir estudiant per examens.

I per acabar hi deixo música bastant festiva: concretament el famós tema Should I stay or should I go de The Clash. Malgrat ser dels anys setanta a mi m'és igual. Crec que és un tema molt festiu i de bona borratxera.

La "hispanitat" i sortida al Montsant i la Mola de Colldejou

Ara ens trobem a tocar del dia 12 d'octubre que algunes persones que ens van invaïr fa temps es creuen que celebren una festa que suposen molt important que realment vol commemorar uns esdeveniments històrico-polítics quan la monarquia hispànica va voler dominar i colonitzar territoris per ambicions de poder a partir dels inicis de l'edat moderna i concretament des de l'any 1492 en el segon descobriment d'Amèrica de part de la població europea i la imposició de la seva cultura i els seus valors a canvi de l'explotació dels habitants indígens i l'erradicació de les seves cultures indígenes. Mentre que per un altre costat va succeïr el mateix amb el nostre territori, els Països Catalans, ja a partir de l'any 1412 amb el Compromís de Casp i el canvi de dinastia monàrquica amb l'arribada dels Trastàmara, les repressions en contra de les revoltes dels segadors iniciades a Santa Coloma de Ferners amb la revolució conjunta que va fracassar amb la repressió de les tropes de Felip IV. Finalment amb el Decret de Nova Planta imposat per Felip V l'any 1714 amb la prohibició de la nostra llengua i la nostra cultura com també amb el triomf dels feixistes l'any 1939 en acabar la Guerra Civil. A més, també s'ha de dir que els termes d'Espanya i Hispanitat provenen del llatí del terme Hispania que el van posar els romans en el territori després d'haver-lo dominat a partir de la Segona Guerra Púnica enfront dels cartaginesos del nord d'Àfrica, i després dividir-lo en províncies. Però realment la gent que va imposar el castellà, que ells en diuen español, són d'un territori que es diu Castella (terra de Castells, i d'aquí prové castellà) que van voler expansionar-lo cap a l'est i l'oest i "espanyolitzar-nos" com ells sempre han volgut.

Però deixant-ho a part, crec que aquest dia per a mi no hi ha cap festa sinó la commemoració d'un genocidi i extermini, i per tant el 12 D'OCTUBRE, NO HI HA RES A CELEBRAR. Cal seguir lluitant per la independència i la diversitat cultural.

Aleshores, ara ja deixem aquest tema a part i crec que vaig encertar de deixar de banda una mica la "mani" davant de les meves poques ganes d'anar-hi a gust i canviar una mica el tipus d'activitat. Amb uns familiars de la banda de ma mare i amb un "tiet" i uns cosins de la part de mon pare, es va decidir anar cap al mas familiar de Falset i des d'allà realitzar algunes rutes pel Montsant i la Mola de Colldejou. Malgrat tot, el germà del meu pare va avisar per telèfon que finalment no vindria degut a un canvi de pla perquè se n'anava amb la seva filla cap a Oliana.
Jo estava en dubte d'anar-hi o no amb l'obsessió sobre estudiar i fer alguns treballs d'assignatures del curs passat fins quan finalment vaig motivar-me per anar-hi però enlloc de sortir al matí encara vaig aprofitar per mirar una informació per un treball de l'assignatura obligatòria d'Història d'Amèrica (amb la Meritxell Tous) i cap al vespre vaig anar a l'estació de Sants per baixar a la via 9 i agafar un tren Catalunya Exprés reformat de la sèrie 448 en direcció Móra la Nova, on durant el viatge vaig aprofitar per llegir un fragment del llibre VIDA I DESTÍ d'en Vasilïi Grosmann, on a l'estació de Sant Vicenç de Calders van entrar els malparits dels segurates per cridar-me la puta atenció pels meus tics, i només em van dir amb el seu castellà de merda: TRANQUILO! Com a mínim no van anar de tanta mala hòstia com altres vegades m'hi havien anat degut al seu to en dir-me aquestes coses que són tan discriminatòries pel seu contingut. Quan vaig arribar a l'estació de Marçà-Falset el meu pare em va venir a buscar amb el cotxe i vam baixar cap al mas on ja ens hi trobavem totes i tots per sopar i passar la primera nit.

El diumenge vam sortir a primera hora del matí amb els cotxes des de Falset agafant la carretera de Porrera passant per Poboleda fins al mateix Montsant. I en aparcar els cotxes en unes pistes a prop de Cabacés vam agafar un camí de baixada proper a un rierol i ens vam enfilar cap a l'ermita de Sant Joan de Codolar on vam aprofitar per estar una estoneta entre el sol i l'ombra per recular una part del camí enrere i desviar-nos cap a un tros d'espedat que feia forma de baixada per a poder dinar. I per acabar vam tornar a pujar el camí que haviem fet de baixada fins a l'aparcament on hi havia els cotxes. Jo anava pujant més lentament i vaig ser l'últim en arribar quan mon pare em va venir a buscar amb el cotxe i des de les pistes d'aparcament vam tornar cap al mas de Falset. Cap aquella hora encara vam aprofitar per fer algunes dutxes i preparar els sopars i després vaig estar assegut al davant de la taula de la cuina fins a la 1 am i poder començar a subratllar unes fotocòpies d'un llibre sobre la prostitució a l'edat mitjana per a fer un treball de curs de l'assignatura Família i Moral Sexual a l'Europa medieval. I finalment me'n vaig anar cap a dormir.

L'endemà encara estava dormint en el primer llit de l'habitació de l'esquerra situada al final del passadís del segon pis del mas i hi havia la parsiana mig aixecada i va entrar a despertar-me el marit d'una tieta meva per preguntar-me si volia pujar a la mola de Colldejou. I vaig fer una mica el dropo però vaig prendre la decisió de dir SÍ. I jo ja hi havia pujat altres vegades quan era més petit i el recorregut ja me'l sabia força. Doncs, un cop esmorzats, jo, mon pare, mon tiet i el meu cosí vam agafar un sol cotxe i vam sortir del mas a través del camí de sorra i el polígon industrial començat a construïr cap a l'any 2000 havent-se carregat l'olivera, les vinyes i la bassa del meu tiet, i per darrere la cooperativa vam agafar la carretera cap a Marçà i després tot baixant direcció mar per la de Mont-Roig i Cambrils passant per la Torre de Fontaubella (l'últim poble de la part del Baix Priorat) i fins baixar dels cotxes en un lloc des d'on es podien veure les aspes en moviment dels generadors elèctrics del parc eòlic del Baix Camp, i s'ha de dir que aquell dia feia molt vent i giraven amb força.

Vam pujar per un camí bastant estret i s'enfilava cap amunt enmig d'arbres semi-espessos i roques una mica complicades de pujar on d'altra banda precisament altres vegades m'hi havia trobat ramats de cabres on hi deixaven els seus excrements. Però la part més dificultosa i encara més amb la sensació forta del vent va ser la part més rocosa que hi ha més amunt degut als constants espadats que em trobava constantment i si hagués tombat enrere potser ja no estaria visquent ni escrivint aquest relat tan mal escrit. Però el moment clau va ser en poder arribar un altre cop a dalt de tot que també s'ha considerat un límit comarcal entre el Priorat i el Baix Camp: des de la banda de l'interior es poden veure Falset i Marçà, mentre que la Torre queda més propera a la muntanya mentre que per l'altra banda s'hi veu tots els territoris propers a la Costa Daurada sobretot situant Cambrils o l'Hospitalet de l'Infant (Salou queda una mica més cap a l'esquerra del lloc on estavem) i al fons el mar, quan no hi ha calitja o boires espesses que ho impedeixin veure. Però aquell dia es podia veure tot aquest paisatge mediterrani semi-càlid perfectament.

Vam entrar a dins de la ruïnes de pedra d'allà dalt on vam aprofitar per menjar alguns fruits secs de les bosses de plàstic que portavem i prendre una mica d'aigua, i en segon lloc també vam fer-nos algunes fotos i vam acabar de passar l'estona prenent una mica l'aire ventós de la marinada. Aleshores, vam prendre la decisió de baixar pel mateix lloc per on haviem pujat, i aquesta vegada tenint el vent d'esquena anava relliscant constantment tant per la banda rocosa com també per la part de bosc mentre que el meu tiet em deia que em calmés i baixés amb tranquil·litat. En un moment també vaig conèixer molt per sobre un grupet de noies "guapes" que eren de Tarragona i també havien pujat a la mola tot i no haver-les vist a dalt de tot.



I bé, un cop pujant a dins del cotxe, vam remuntar la carretera amunt però aquest cop només fins a l'estació de Marçà-Falset, que fins fa poc temps s'havia trobat en unes condicions deficitàries i totalment penoses mentre que aleshores ja s'hi havien fet algunes petites "millores" com ara numerar les vies, indicar el dret d'accés a les persones amb cadires de rodes però després d'això ja res més i els horaris dels trens i la seva circulació seguia exactament en les mateixes condicions que abans, ni tan sols un avís de megafonia que anunciés el pas dels trens ni una estació realment digna en quant a les condicions de l'edifici tant externes com internes enlloc de tenir només una consigna com a saleta o petit espai per l'espera dels trens sense lavabo ni calefacció ni res semblant que pogués condicionar els viatgers a totes hores. I l'edifici en sí seguís bàsicament els horaris d'un bar-restaurant. Però nosaltres vam seure en una taula a dins del bar que quedava a prop de la porta de sortida cap a l'andana i la zona de les vies, recordo que el meu tiet Toni a l'hora de seure va dir un "sit down" en anglès i vam prendre algunes begudes, i de passada també vam veure com arribava un tren que venia d'alguna localitat de l'interior com Mora la Nova, Flix o Riba-roja i anava en direcció al nord cap a Reus, Tarragona i Barcelona.

Finalment vam fer cap al mas per dinar i en el temps situat entre primera hora de la tarda i mitja tarda vam fer les bosses per tornar una altra vegada cap a Barcelona. Però llavors vaig tornar amb cotxe enlloc de fer-ho amb tren i al llarg del viatge vaig estar llegint pàgines del llibre "Vida i destí" tot intentant-me endinsar de ple cap al cor d'aquesta novel·la densa i complexa com la mar en calma i com ho són la majoria d'obres de la literatura russa. Però puc ben assegurar que em va agradar molt més l'excursió feta a la Mola que la del primer dia, i malgrat els riscs d'aquella forta i potent marinada encara podia

disfrutar de l'aventura d'aquell dia. Espero tornar-hi una altra vegada però amb amics i col·legues, ja que la família d'alguna manera o altra també m'ha cansat bastant, i sobretot per l'actitud i la manera de ser ma mare cap a mi i algun dia seré jo el qui li clavaré tots els tocs d'atenció possibles.

El parc destruït

No fa massa a dins d'una ciutat imaginària que desconec totalment el seu nom o fins i tot tampoc m'interessaria saber-lo, hi havia un barri molt peculiar que es trobava situat cap a la part més propera al port i el turonet principal, que separava aquest barri del centre de la ciutat.

Però aquest barri era peculiar i molt controvertit perquè durant els últims anys s'hi van començar a aixecar-hi diferents plans urbanístics desmesurats amb el paisatge d'aquell lloc i hi venien a viure "tifes" (per no dir pijos) de fora com a cases de segona residència i prendre's la idea de passar-hi els estius com un privilegi de luxe amb els seus cotxes de primera mà. Però també s'hi ha respirat un ambient nocturn festiu i de bars on hi anaven els joves i adolescents del barri que es trobaven a partir cap al final de la tarda on s'explicaven els seus esdeveniments quotidians i també jugaven a les cartes o als daus. I també tenia el costrum en anar als concerts i participar en les festes majors dels barris i llocs més humils de la ciutat.

I en aquell barri hi havia un parc molt gran amb arbres i gespa on s'hi trobava la majoria de joves del barri i també de fora on hi feien activitats amb els col·lectius socials i entitats culturals del barri i en els concerts de les festes majors hi tocaven els grups de música del barri i els barris veïns que encara mantenien el seu esperit festiu i juvenil. Les barres per demanar de beure sempre s'omplien des del principi fins al final de l'entorn de la festa fins quan la gent ja anava ben beguda perdent moltes vegades la ruta per tornar a casa. I aquell any les festes de tardor entre final d'octubre i inicis de novembre.

Però un dia d'inicis d'octubre, aquest parc es trobava tot protegit per tanques de ferro que havia posat una empresa immobiliària que havia contractat l'ajuntament per destrossar tot l'entorn d'arbres i gespa que hi havia per edificar-hi noves cases i blocs de pisos per fer-hi una nova zona residencial per gent nouvinguda i de classe altament benestant. En saber-ho la gent del barri, tant joves com més grans, es van indignar molt i van decidir posar fil a l'agulla perquè es treiessin les tanques i aturar les obres d'alguna manera. Els veïns van presentar una carta de queixa a l'alcalde d'aquesta ciutat davant de tot l'urbanisme que fins aleshores havia destrossat gran part del paisatge dels voltants d'aquell barri i aleshores només faltava que els prenguessin el parc. Però ja era massa tard, l'alcalde havia decidit fer les obres uns tres anys abans i d'esquena als veïns.

Aleshores ja no se'ls va escoltar i així va començar la tragèdia: van entrar màquines perforadores i excavadores per destrossar-hi tot el parc i així es van edificar els pisos i els habitatges per la gent de fora. Finalment les veïnes i veïns van tenir un altre fracàs i la història es va acabar en que no van poder trobar en el seu barri un recinte obert per a celebrar aquest tipus de festes. I amb això va anar deixant de ser un barri veïnal i festiu a una zona d'habitatges de segona residència i amb nous espais elitistes i hotels per satisfer el turisme de masses.

Tornen The Benders

I després de passar quasi tot l'estiu i concretament del concert que es va fer a l'espai Vladimir Lenin el 2 de juliol a Sant Adrià de Besòs, finalment el dia 10 de setembre vaig rebre un e-mail on s'anunciava que el grup de versions The Benders tornaven a tocar una altra vegada però enlloc de la Bàscula (com ho havia fet altres vegades) aquesta vegada ho ha fet a la Sala Mondo, al costat de l'IMAX (al Port Vell) per on s'havien de pujar totes unes escales per fora al costat d'un moll on hi vaig veure atracat un vaixell per "tifes" (pijos en castellà) amb uns llums encesos, fins que en arribar a dalt de tot havia de passar per sota un teló de roba negra curiós i vaig passar cao a l'espai definitiu on es feia el concert, i aleshores ja havia començat i tot i costar-me una mica vaig poder relacionar-me amb gent coneguda i amics d'una i altra banda que també havien estat convocats com ara la companya del cantant del grup (la Marta), les amigues del Borja (bateria), el Ferranet, en Michea "Solotzo" (que també va arribar tard), en Gerard o fins i tot el mateix Oriol Quintana (ex bateria Nous Espectres) amb la seva pròpia manera de ballar típica de l'Empordà amb alguns de nosaltres, que altres vegades ja haviem coincidit com en altres concerts els divendres a la nit (normalment) a la Bàscula. I el Marc (el cantant) també seguia amb el suposat rumor sobre que es separaven definitivament perquè en Rafa (guitarra) se n'anava cap a París, i que segurament a l'hora de la veritat la seva separació només deu ser una broma entre col·legues perquè és un grup (com molts altres) que de tant en tant es separen de manera temporal però després es tornen a re-unir quan els vé de gust perquè ells fan música com una afició i el públic els conegui però mai sense arribar a fer grans concerts i aconseguir grans masses de públic com ara els Rolling Stones o Pearl Jam. I vaig aprofitar per anar a la barra i "pillar" una birra que recordo que em va sentar bé malgrat que amb les emocions i exaltacions d'alegria els tics encara se'm pronunciaven una mica més. Fins i tot també els vaig preguntar si al principi havien tocat el tema Debasser dels Pixies i em van contestar que no, i a més també (si el debien tocar) em també em vaig saltar Greenday amb un tema cantat pel mateix baixista o Song 2 dels Blur.

Però d'altra banda també van tocar (com han fet normalment en els seus concerts) el tema Ghostbusters, com a tema introductori de la sèrie televisiva Els Caçafantasmes i cançons força usuals a dins dels ambients discotequers com Me paso el día bailando o Hijo de Puta com entrant cap a l'estil del punk rock dels 70 (el més bo) recordant The Clash amb Should I stay or should I go i com no els seus poutpurris amb que acostumen en acabar els seus concerts amb els Sex Pistols (God save the Queen) i algunes altres que anaven a continuació malgrat que no el van fer tot i es van saltar alguns fragments de temes coneguts com Rockin' the free world entre altres més que tampoc van arribar a tocar. Tampoc havia dit abans que en algunes de les cançons hi havia en Jorge (amic del grup) que tocava el teclat malgrat que no fos amb el so que a mi personalment m'hagués agradat més (el Hammond, o orgue de rock dit més col·loquialment) malgrat que en el fons tampoc estigués tan malament i que en la majoria dels seus concerts no hi acostuma a ser-hi (pel que a mi em sembla recordar). I finalment els músics ja van despenjar-se els instruments i va començar una sessió discotequera però ben aviat alguns (jo, el Ferran, el Gerard, el Solotzo...) vam decidir baixar les escales (malgrat que em costés prendre la decisió perquè també tenia la idea de quedar-me) i vam sortir de la sala passant pels passos de fusta del damunt del port on el Ferran ja va començar a fer-me riure amb la seva manera forçada de fer-ho i fins i tot va mencionar en Harold Shipman, aquell metge britànic assassí que va matar a tants pacients. Això quan anavem cap al passeig del port i trobar-nos amb uns que anaven al nostre davant.

Aleshores ja vam entrar al barri de la Ribera i vam estar buscant bars per beure, i en vam trobar un amb uns espais mitjans i vam seure en una taula i encara no estavem massa borratxos per barallar-nos i discotir bramant intensament per decidir el què demanavem i finalment vam dir al cambrer que ens portés tres gerres grans: cervesa, sangria i ginebra amb grosella, però cap d'aquestes era semblant a la que apareix en aquesta foto del damunt sinó que eren més uniformes i amb els gotets petits anavem agafant de les diferents gerres i a la taula del costat hi havia unes noies molt guapes. I al final ens vam aixecar i vam tornar a marxar i aquesta vegada cap al Raval en un bar de mojitos on ara no recordo si era el Ferran o el Solotzo qui me'n va donar unes restes que ja no volien fins quan vam anar sortint espontàniament fins quan vam decidir d'anar a la Plataforma però jo en canvi vaig tornar cap a casa per no malgastar-me tants diners pendents encara per aquest mes. I finalment dintre el què hi havia va ser una nit en què tornava a fer el què desitjava feia tan temps de poder tornar a sortir.

Refredats, bronquitis, faringitis i altres

Aquest final d'agost per a mi en part m'ha anat una mica millor per alguns temes ja que en primer lloc a les festes majors de Castellterçol he tingut una mica més de seguretat interna que en altres d'anteriors i l'impacte tant lúdic com mal saludable d'estar l'última nit de festes saltant a l'envelat de la carpa fins quan el cel ja es començava una mica a aclarir. Però amb els canvis constants de temps de la segona meitat d'agost he acabat amb un estat de salut mínimament esquerdat perquè vaig començar a tossir i a tenir mocs al coll, malgrat prendre'm llimonades calentes amb sucre ha estat una situació bastant pesada i encara més quan hi ha més dificultat de treure els mocs pel coll i el nas. Crec que és un tema que comporta paciència i portar els seus dies de descans per refer-se i tornar a posar-se tot nou com s'havia estat abans. A més que també he de dir que sóc una persona que quasi mai m'he posat malalt així constantment i em passa molt de tant en tant.

Doncs aquests dies que he estat només una mica empiocat però visquent-ho fort i amb pesadesa, he pensat en fer un flash-back i tornar uns 11 anys i mig enrere el 1999 quan va ser el primer i últim cop que em vaig posar malalt fortament. De fet, ja havia passat una bona temporada de l'etapa més freda de l'hivern quan m'havia encostipat d'una manera bastant forta primer amb tos i després amb mal de coll fort i els pits carregats de manera que ja m'ho notava quan estava a l'escola i en anar a dinar a casa dels meus avis. I al cap d'uns dies, i recordo que era un divendres, en què jo ja em trobava fet més pols i amb menys capacitat per poder estar despert a l'aula. I va ser després del pati a la classe de matemàtiques quan la professora explicava un conte sobre els triangles, rectangles i més figures geomètriques per començar els temes de geometria i aleshores em vaig adormir a la classe i em sentia una mica calent. A la tarda havent dinat a casa els avis a la classe de naturals un company meu em deia que jo tenia febre però el més fort va ser en tornar a casa quan em vaig estirar al llit. Els meus pares em van fer sopar abans i la noia que em feia de cangur em va tocar el front i em notava calent i va ser que vaig acabar al llit i en posar-me el termòmetre estava a 39ºC. Es va trucar al metge de guàrdia i mentre estava mig adormit se'm va despertar sobre que havia arribat la metgessa que es deia Yolanda Artola perquè l'endemà es va oblidar l'aparell de factura de les receptes i li vaig veure el nom. Primer de tot ja va començar a fer la feina ben feta preguntant què em feia mal, si em prenia algun medicament i aleshores ja em va dir que em començaria a mirar i ho va fer amb molta cura i gran coneixement: em va fer obrir la boca i digués el so "AAAAAAAAAAHHHH" per mirar-me la gola amb una llanterna i em deia que la tenia molt irritada, després va seguir tocant-me una mica per darrere l'esquena i el pit i me'l notava carregat de tacte, em va auscultar amb l'estetoscopi per mirar-me la respiració i els pulmons i també per la banda de darrere en què em sentia amb el pit carregat i molt pesat. I entre altres coses que potser ja no recordi tan en detall em va tocar la part superior de darrere l'esquena i em va fer dir constantment la paraula CARRETERA, i com que a casa no em podia fer cap radiografia aleshores havia de mirar-me més detalladament. I la seva conclusió final la considero encertada i raonada sobre que estava molt agafat i a part d'una grip hivernal també estava agafat de faringitis i bronquitis i sobretot m'havia de cuidar molt movent-me poc del llit, i en aquest cas m'havia de receptar antibiòtics ja que aleshores no es coneixien tan bé les medicines alternatives i pel grau d'afectació hi feia més falta, i eren l'algidol per baixar la febre, i després l'augmentine i el fluimucil concretament pels bronquis. L'endemà el matí ja estava a 38ºC i un dia després la febre ja em va baixar però vaig estar una setmana a casa escoltant música i fent un treball de Socials sobre les serralades catalanes que em va sortit super cutre. I resulta que el dia 4 de març aleshores tenia una de les últimes revisions mèdiques amb la pediatra, l'Antònia Simón i Ortoll que és una persona molt maca i en aquest cas molt carinyosa amb els nens, però va trucar dient que no podia per tenir una reunió amb la gent del seu lloc de feina i tan sols em podia atendre a mi per tota la meva putada del damunt, i m'hi va acompanyar la qui em feia de cangur. I en fer-me respirar i mirar-me l'interior de les orelles amb aquella lupa amb llenterna encara em va trobar molt agafat amb molta mucositat al voltant dels pulmons i que augmentés un sobre d'augmentine per raons de massa corporal i deixés igual el fluimucil. I al cap d'uns dies d'haver tornat a escola ens vam tornar a veure amb ella i segons sembla que ja no em veia agafat sinó ja en bon estat i podia seguir tornar tranquil a l'escola perquè tenia un examen de Naturals sobre les parts de la cèl·lula.

I des d'aleshores ja mai més m'he tornat a posar malalt d'aquesta manera tan forta físicament malgrat que hagi seguit amb refredats més lleus com aquest últim que no és res important. Però davant d'aquesta situació la meva ment ha pogut i posant aquest vídeo m'ho puc prendre d'una forma més entretinguda, musical i rockerament enrauxada malgrat no conèixer encara el grup que toca però crec que és un bon vídeo per l'estil estètic revolucionari del seu damunt i a més que toquin per gust i temes freakys com aquest. Concretament es diuen en castellà Rock'n roll y fiebre, que crec que és un tema a part dels conceptes mèdics i sobre patologies i diagnòstics. Però cal deixar a part la visió de la serietat de la medicina i entendre-la d'una manera amb una actitud més enrauxada i "punky" malgrat que no calguin en aquest sentit els continguts reivindicatius perquè no m'he centrat en un tema polític o social però crec que és cert que al mateix temps sempre s'ha de mantenir el tracte humà que és clau davant d'aquest tipus de temes.

Hans Christian Andersen i l'aneguet lleig

Hi ha molts contes que parlen sobre fets reals i discriminatoris com fins i tot per ser d'una manera diferent . Un exemple és el de L'Aneguet lleig del Hans Christian Andersen. Era un escriptor danès que va escriure els contes de fades més coneguts per als nens. Va viure en la pobresa i va ser abandonat, i criat en el taller de sabates del seu pare. Va treballar pel director teatral Jonas Collin qui li va pagar una formació humanísitica.

Un dels contes més coneguts de l'Andersen és l'Aneguet lleig, que segurament el va escriure degut en una situació similar en què ell es trobava afectat per la Síndrome de Tourette, és a dir el problema que tinc jo.
Representa la història d'un ànec que és de color diferent que els seus germans en sortir de l'ou i és discriminat tant per la seva família com altres animals degut a ser considerat com un animal deformat fins quan uns cignes que el troben i l'aprecien i l'accepten.

Aquest esdeveniment està molt relacionat amb un tema molt actual com és el del racisme i la discriminació o fins i tot el rebuig de part de la societat de qualsevol cosa, persona o fenomen que es desvinculi dels cànons establerts per la societat.

En el vídeo apareix una reproducció amb dibuixos del Walt Disney però sense veus i acompanyat per una cançó que crec que transmet unes sensacions relacionades amb els esdeveniments en què es troba injustament el protagonista del relat.

Un conte africà: La Papallona

De petit em llevava a les 7 del matí abans d'anar-me'n a l'escola i em dedicava a escriure contes i fer dibuixos. Alguns m'havien explicat des de xic em van atreure i els reproduïa a través d'imatges i algun text. Més tard, havia intentat escriure a mà alguns llibres, relats i inventar-me algunes obres de teatre: algunes vegades n'havia fet a l'escola i atret també pel meu avi que s'hi ha dedicat bastant temps.

Però amb la mandra d'una edat vaig deixar aquest hàbit i encara menys estava disposat a escriure un diari sobre les coses què feia el dia a dia o les situacions en què em trobava.

I justament aquesta setmana, un col·lega que té alguns blocs històrics semblants als meus em va preguntar si també escrivia contes o poemes. I em va animar a tornar-ho a fer, que per començar ho he fet amb autors coneguts, i fins i tot musicats per cantautors o grups.

Aquest cop no he pensat en inventar-me un conte i aprofitar la meva creativitat, sinó que se m'ha acudit agafar-ne un d'africà. És del Camerún de l'ètnia dels ewuzok que me'l va explicar farà uns anys el capellà africà Dom Pierre Lavenir.

Pensant en la imaginació sense caure en la inspiració de tenir noves idees, va i de sobte:

Vet aquí que quan surt el sol i els seus raigs encerten les copes dels baobabs, la selva africana que just s'albira a l'horitzó proper, té un punt de màgia continguda.

En Hiob frueix d'aquest do sense gairebé adonar-se'n: per a ell, que ha nascut i viscut tots els seus quinze anys immers en la natura, aquest és un moment com qualsevol altre del llarg dia que l'espera.

En Hiob és un noi fort, sa i amb un gran delit per arribar lluny, ben lluny! Ell és àgil i destre; els seus pares li han transmès les habilitats suficients per ser autònom en un medi prou difícil o, semblantment als seus companys, pel senzill fet de viure en un poblat proper a la selva, en Hiob va aprendre a llegir els senyals que li ofereix la natura i manté els cinc sentits ben alerta davant dels perills!

En un extrem del poblat hi viu l'ancià Ndjock. La seva cabana és sòlida i prou gran per encabir-hi tota la seva família: l'ancià és respectat per tothom perquè les seves paraules, si bé són escasses, manifesten la seva saviesa acumulada a mesura que han anat passant els anys.

Ara l'ancià Ndjock sap llegir els signes dels temps en les figures de les dones que feinegen els camps, en les rialles dels homes que xerren sota l'ombra dels arbres als afores del poblat i en la mirada dels infants enjogassats. És molta la gent que s'atansa a l'ancià cercant el seu consell i ell el dóna amb generositat i encert.

També avui de bon matí, gent vinguda d'arreu adreça les seves passes cap a la cabana de Ndjock tot cercant el repòs. Però en Hiob els mira amb menyspreu i amb un deix de sornegueria perquè no creu que l'ancià sigui tan savi com tothom diu. Avui el noi decideix posar-lo a prova.

En Hiob surt tot sol cap a la selva. No és pas la primera vegada que ho fa, però aquest cop no l'atrau la bellesa de la natura ni tampoc l'afany d'assolir nous reptes tot endinsant-se en la vegetació. Aquest matí el seu objectiu és precís i ben aviat el veu complert: una papallona de colors vius frega amb suavitat la cama del noi i aquest amb un sol gest ben destre l'atrapa; sent el seu alteig neguitós dins del puny on té la closa i fa el camí de tornada al poblat.

"Ara aniré a veure l'ancià Ndjock- pensa en Hiob- i li posaré un parany. Li preguntaré si la papallona que porto a la mà és viva o morta. Si l'ancià diu que és viva, jo tancaré el puny fins ofegar-la; si em diu que la papallona és morta, aleshores obriré la mà i la deixaré anar. Segur que l'avergonyiré".

L'ancià sent el soroll dels passos d'en Hiob. El coneix i segueix els seus avenços com a futur guerrer del poblat. Espera que el noi s'acosti i li parli. "Savi Ndjock- li diu el noi mostrant el punt aixecat- tu que sempre tens una bona resposta per als dubtes de la gent i sovint també per als enigmes que la natura ens lliura, em sabràs dir si la papallona que porto dins del meu puny és viva o morta?"-

L'ancià aixeca el cap i mira lleugerament a Hiob. Després, les teves paraules dites suaument arriben a l'oïda i al cor del noi: "Jove Hiob, això només depèn de tu".

Els dies i les nits se succeeixen en els temps. Les estacions marcades per les pluges i per la sequera van senyalant el ritme del poblat africà. I ara, cada matí, quan surt el sol i els seus raigs encerten les copes dels baobabs i la selva africana que just s'albira a l'horitzó proper, té un punt de màgia continguda. En Hiob somriu amb agraïment pel nou dia i adreça les seves passes cap a la cabana de l'ancià, el seu mestre.

Tradicional del Camerún, ètnia ewuzok

Adaptat.