Ara ens trobem a tocar del dia 12 d'octubre que algunes persones que ens van invaïr fa temps es creuen que celebren una festa que suposen molt important que realment vol commemorar uns esdeveniments històrico-polítics quan la monarquia hispànica va voler dominar i colonitzar territoris per ambicions de poder a partir dels inicis de l'edat moderna i concretament des de l'any 1492 en el segon descobriment d'Amèrica de part de la població europea i la imposició de la seva cultura i els seus valors a canvi de l'explotació dels habitants indígens i l'erradicació de les seves cultures indígenes. Mentre que per un altre costat va succeïr el mateix amb el nostre territori, els Països Catalans, ja a partir de l'any 1412 amb el Compromís de Casp i el canvi de dinastia monàrquica amb l'arribada dels Trastàmara, les repressions en contra de les revoltes dels segadors iniciades a Santa Coloma de Ferners amb la revolució conjunta que va fracassar amb la repressió de les tropes de Felip IV. Finalment amb el Decret de Nova Planta imposat per Felip V l'any 1714 amb la prohibició de la nostra llengua i la nostra cultura com també amb el triomf dels feixistes l'any 1939 en acabar la Guerra Civil. A més, també s'ha de dir que els termes d'Espanya i Hispanitat provenen del llatí del terme Hispania que el van posar els romans en el territori després d'haver-lo dominat a partir de la Segona Guerra Púnica enfront dels cartaginesos del nord d'Àfrica, i després dividir-lo en províncies. Però realment la gent que va imposar el castellà, que ells en diuen español, són d'un territori que es diu Castella (terra de Castells, i d'aquí prové castellà) que van voler expansionar-lo cap a l'est i l'oest i "espanyolitzar-nos" com ells sempre han volgut.
Però deixant-ho a part, crec que aquest dia per a mi no hi ha cap festa sinó la commemoració d'un genocidi i extermini, i per tant el 12 D'OCTUBRE, NO HI HA RES A CELEBRAR. Cal seguir lluitant per la independència i la diversitat cultural.
Aleshores, ara ja deixem aquest tema a part i crec que vaig encertar de deixar de banda una mica la "mani" davant de les meves poques ganes d'anar-hi a gust i canviar una mica el tipus d'activitat. Amb uns familiars de la banda de ma mare i amb un "tiet" i uns cosins de la part de mon pare, es va decidir anar cap al mas familiar de Falset i des d'allà realitzar algunes rutes pel Montsant i la Mola de Colldejou. Malgrat tot, el germà del meu pare va avisar per telèfon que finalment no vindria degut a un canvi de pla perquè se n'anava amb la seva filla cap a Oliana.
Jo estava en dubte d'anar-hi o no amb l'obsessió sobre estudiar i fer alguns treballs d'assignatures del curs passat fins quan finalment vaig motivar-me per anar-hi però enlloc de sortir al matí encara vaig aprofitar per mirar una informació per un treball de l'assignatura obligatòria d'Història d'Amèrica (amb la Meritxell Tous) i cap al vespre vaig anar a l'estació de Sants per baixar a la via 9 i agafar un tren Catalunya Exprés reformat de la sèrie 448 en direcció Móra la Nova, on durant el viatge vaig aprofitar per llegir un fragment del llibre VIDA I DESTÍ d'en Vasilïi Grosmann, on a l'estació de Sant Vicenç de Calders van entrar els malparits dels segurates per cridar-me la puta atenció pels meus tics, i només em van dir amb el seu castellà de merda: TRANQUILO! Com a mínim no van anar de tanta mala hòstia com altres vegades m'hi havien anat degut al seu to en dir-me aquestes coses que són tan discriminatòries pel seu contingut. Quan vaig arribar a l'estació de Marçà-Falset el meu pare em va venir a buscar amb el cotxe i vam baixar cap al mas on ja ens hi trobavem totes i tots per sopar i passar la primera nit.
El diumenge vam sortir a primera hora del matí amb els cotxes des de Falset agafant la carretera de Porrera passant per Poboleda fins al mateix Montsant. I en aparcar els cotxes en unes pistes a prop de Cabacés vam agafar un camí de baixada proper a un rierol i ens vam enfilar cap a l'ermita de Sant Joan de Codolar on vam aprofitar per estar una estoneta entre el sol i l'ombra per recular una part del camí enrere i desviar-nos cap a un tros d'espedat que feia forma de baixada per a poder dinar. I per acabar vam tornar a pujar el camí que haviem fet de baixada fins a l'aparcament on hi havia els cotxes. Jo anava pujant més lentament i vaig ser l'últim en arribar quan mon pare em va venir a buscar amb el cotxe i des de les pistes d'aparcament vam tornar cap al mas de Falset. Cap aquella hora encara vam aprofitar per fer algunes dutxes i preparar els sopars i després vaig estar assegut al davant de la taula de la cuina fins a la 1 am i poder començar a subratllar unes fotocòpies d'un llibre sobre la prostitució a l'edat mitjana per a fer un treball de curs de l'assignatura Família i Moral Sexual a l'Europa medieval. I finalment me'n vaig anar cap a dormir.
L'endemà encara estava dormint en el primer llit de l'habitació de l'esquerra situada al final del passadís del segon pis del mas i hi havia la parsiana mig aixecada i va entrar a despertar-me el marit d'una tieta meva per preguntar-me si volia pujar a la mola de Colldejou. I vaig fer una mica el dropo però vaig prendre la decisió de dir SÍ. I jo ja hi havia pujat altres vegades quan era més petit i el recorregut ja me'l sabia força. Doncs, un cop esmorzats, jo, mon pare, mon tiet i el meu cosí vam agafar un sol cotxe i vam sortir del mas a través del camí de sorra i el polígon industrial començat a construïr cap a l'any 2000 havent-se carregat l'olivera, les vinyes i la bassa del meu tiet, i per darrere la cooperativa vam agafar la carretera cap a Marçà i després tot baixant direcció mar per la de Mont-Roig i Cambrils passant per la Torre de Fontaubella (l'últim poble de la part del Baix Priorat) i fins baixar dels cotxes en un lloc des d'on es podien veure les aspes en moviment dels generadors elèctrics del parc eòlic del Baix Camp, i s'ha de dir que aquell dia feia molt vent i giraven amb força.
Vam pujar per un camí bastant estret i s'enfilava cap amunt enmig d'arbres semi-espessos i roques una mica complicades de pujar on d'altra banda precisament altres vegades m'hi havia trobat ramats de cabres on hi deixaven els seus excrements. Però la part més dificultosa i encara més amb la sensació forta del vent va ser la part més rocosa que hi ha més amunt degut als constants espadats que em trobava constantment i si hagués tombat enrere potser ja no estaria visquent ni escrivint aquest relat tan mal escrit. Però el moment clau va ser en poder arribar un altre cop a dalt de tot que també s'ha considerat un límit comarcal entre el Priorat i el Baix Camp: des de la banda de l'interior es poden veure Falset i Marçà, mentre que la Torre queda més propera a la muntanya mentre que per l'altra banda s'hi veu tots els territoris propers a la Costa Daurada sobretot situant Cambrils o l'Hospitalet de l'Infant (Salou queda una mica més cap a l'esquerra del lloc on estavem) i al fons el mar, quan no hi ha calitja o boires espesses que ho impedeixin veure. Però aquell dia es podia veure tot aquest paisatge mediterrani semi-càlid perfectament.
Vam entrar a dins de la ruïnes de pedra d'allà dalt on vam aprofitar per menjar alguns fruits secs de les bosses de plàstic que portavem i prendre una mica d'aigua, i en segon lloc també vam fer-nos algunes fotos i vam acabar de passar l'estona prenent una mica l'aire ventós de la marinada. Aleshores, vam prendre la decisió de baixar pel mateix lloc per on haviem pujat, i aquesta vegada tenint el vent d'esquena anava relliscant constantment tant per la banda rocosa com també per la part de bosc mentre que el meu tiet em deia que em calmés i baixés amb tranquil·litat. En un moment també vaig conèixer molt per sobre un grupet de noies "guapes" que eren de Tarragona i també havien pujat a la mola tot i no haver-les vist a dalt de tot.
I bé, un cop pujant a dins del cotxe, vam remuntar la carretera amunt però aquest cop només fins a l'estació de Marçà-Falset, que fins fa poc temps s'havia trobat en unes condicions deficitàries i totalment penoses mentre que aleshores ja s'hi havien fet algunes petites "millores" com ara numerar les vies, indicar el dret d'accés a les persones amb cadires de rodes però després d'això ja res més i els horaris dels trens i la seva circulació seguia exactament en les mateixes condicions que abans, ni tan sols un avís de megafonia que anunciés el pas dels trens ni una estació realment digna en quant a les condicions de l'edifici tant externes com internes enlloc de tenir només una consigna com a saleta o petit espai per l'espera dels trens sense lavabo ni calefacció ni res semblant que pogués condicionar els viatgers a totes hores. I l'edifici en sí seguís bàsicament els horaris d'un bar-restaurant. Però nosaltres vam seure en una taula a dins del bar que quedava a prop de la porta de sortida cap a l'andana i la zona de les vies, recordo que el meu tiet Toni a l'hora de seure va dir un "sit down" en anglès i vam prendre algunes begudes, i de passada també vam veure com arribava un tren que venia d'alguna localitat de l'interior com Mora la Nova, Flix o Riba-roja i anava en direcció al nord cap a Reus, Tarragona i Barcelona.
Finalment vam fer cap al mas per dinar i en el temps situat entre primera hora de la tarda i mitja tarda vam fer les bosses per tornar una altra vegada cap a Barcelona. Però llavors vaig tornar amb cotxe enlloc de fer-ho amb tren i al llarg del viatge vaig estar llegint pàgines del llibre "Vida i destí" tot intentant-me endinsar de ple cap al cor d'aquesta novel·la densa i complexa com la mar en calma i com ho són la majoria d'obres de la literatura russa. Però puc ben assegurar que em va agradar molt més l'excursió feta a la Mola que la del primer dia, i malgrat els riscs d'aquella forta i potent marinada encara podia
disfrutar de l'aventura d'aquell dia. Espero tornar-hi una altra vegada però amb amics i col·legues, ja que la família d'alguna manera o altra també m'ha cansat bastant, i sobretot per l'actitud i la manera de ser ma mare cap a mi i algun dia seré jo el qui li clavaré tots els tocs d'atenció possibles.
