L'origen nostrat de Santa Claus.

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l'aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Sud en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l'origen d'aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenent proper a la nostra cultura. 

Santa Claus és l'adaptació a l'anglès de Sinterklass que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l'època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d'Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s'allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l'arrelament d'una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklass, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d'Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre. 

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d'aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklass és acompanyat per "Zwarte Pieten", Pere el Negre, un morisc que s'encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzants moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot això, altres veus asseguren que el caire primitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d'Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre. 

Un altre indicador de l'origen nostrat del mite és el fet que el patró d'Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del segle IV d'origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d'ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l'Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l'ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l'il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s'ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d'aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l'esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l'estudiantat d'Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d'enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l'amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.



Notícia extreta de L'ACCENT. 

Reportatge a la Directa. "Get up, get down, there's revolution in this town".

Avui he volgut compartir un reportatge molt interessant de La Directa del 30 de maig sobre l'Occupy Wall Street, el moviment acampat i indignat a Nova York. Me'l vaig estar llegint amb una mica de calma i em va semblar útil per publicar-lo al meu bloc personal. És un text molt complert però explica coses molt reals del què ha estat passant als Estats Units, sobretot a la costa atlàntica. D'aquí un temps serà un esdeveniment històric important en la història dels Estats Units?? I la gent encara se'n recordarà?? xD 

Després d'irrompre per sorpresa el setembre del 2011, el moviment Occupy Wall Street (OWS) s'ha convertit en una referència de mobilització tant als Estats Units com a la resta del món. Les grans manifestacions del 6 d'octubre -amb el suport dels sindicats-, les convocatòries del 15-O i el desallotjament de l'acampada de Zuccotti Park un més després (el 15 de novembre) han estat les dates més significatives del moviment. Lluny de fer minvar la força de les protestes, però, el desallotjament va coincidir amb el reforçament de nuclis d'Occupy a barris i ciutats arreu del país, una estratègia organitzativa molt similar a la del moviment del 15-M. Aquesta primavera, les mobilitzacions han tornat a prendre força als EUA i un crit ressona amb força: "Get up, get down, there's revolution in this town!" (Amunt, avall, hi ha revolució en aquesta ciutat). 

El 10 de febrer de 1967, el Black Mask, un col·lectiu anarquista novaiorquès, va organitzar una petita manifestació pels carrers del districte financer de Manhattan. Amb passamuntanyes negres al cap i unes calaveres enormes com a estendards, les vint-i-cinc integrants del grup liderat pel performer situacionista Ben Morea van caminar per la gèlida metròpoli nord-americana fins a Wall Street. Entre la neu i el desconcert dels turistes, treballadores de coll blanc i policies, la gent de Black Mask va llegir un manifest amb un missatge evident: "Wall Street is War Street". 

Quaranta anys després, el 17 de setembre de 2011, es va viure una escena similar. Però no es tractavba de les vint-i-cinc valentes encapçalades per Ben Morea, sinó d'un miler de persones que, aquell setembre càlid d'un any que havia començat amb les manifestacions de la plaça Tahrir del Caire, van decidir manifestar-se fins a la borsa de Nova York per acampar a Zuccotti Park, una petita plaça propera que es troba entre Broadway i el nou World Trade Center. El desconcert general va ser similar al del 1967, però només per uns quants dies. 

Naixement, auge i dificultats. 

Després d'una setmana d'acampada, el moviment va créixer fins a convertir-se en una referència mundial. Es tractava d'un moviment interclassista i intergeneracional, com el de les places espanyoles. Un moviment heterogeni, constituït per gent de totes les esats -hi abunden les velles militants pacifistes i veteranes de totes les guerres-, membres de l'esquerra i dels moviments socials, així com persones que tenen la seva primera experiència política, estudiants i treballadores, precàries, gent de classe mitjana i homeless. Un moviment assembleari, horitzontal, sense lìders visibles i en bona mesura fill d'una revolució tecnològica i les xarxes socials. Un moviment anòmal: patriòtic -qui no és patriota en aquesta "land of liberty" (terra de llibertat)? I revolucionari, seriós i alegre, que mira cap al passat per entendre'l-, que pensa en el present -per canviar-lo- i que lluita per un futur millor. 

Des de la segona meitat del setembre de 2011, les mobilitzacions d'Occupy Wall Street es van estendre per arreu del país. 

Occupy Wall Street, que és alhora el lema i el moviment, va reemplaçar en un tres i no res les indignades i les acampades espanyoles, així com el moviment grec, que havien estat els referents de la primavera i l'estiu europeus; cosa que, un cop més, evidencia la immensa força dels EUA a l'hora de vendre la pròpia marca i exportar els productes propis. Una força que no és aparent, sinó real: ocupar Wall Street significa ocupar la meca del capitalisme, etzibar un cop al cor del sistema. 

El moviment va viure moments àlgids amb la gran manifestació del 6 d'octubre del 2011 (amb el suport i la solidaritat dels sindicats), la convocatòria mundial del 15 d'octubre i el suport de músics, artistes i intel·lectuals, però també moments dramàtics com la intervenció de la policia per desallotjar Zuccotti Park el 15 de novembre, que va acabar amb la detenció de més de 200 persones. Entre el desembre del 2011 i el març de 2012, hi va haver nous intents d'acampar a Zuccotti Park i, malgrat totes les adversitats, OWS mai no ha deixat de ser operatiu. 

La primavera d'OWS

"Molta gent pensava que aquesta ocupació havia acabat, però ara que ha sortit el sol, ens hem reunit altra vegada a Zuccotti Park. Han estat uns dies increïbles per celebrar els sis mesos de la primera ocupació., ens comenta Steve Yanckou a mitjan abril, mentre reparteix fulls volants a Wall Street. Durant tot el mes d'abril, el moviment OWS va organitzar una campanya de primavera per preparar la vaga general del Primer de Maig. Spring Training, aixó es va decidir anomenar aquesta campanya, que va incloure des de conferències -com la xerrada sobre història del Primer de Maig del sociòleg Stanley Aronowitz, fundador de la revista Social Text i excandidat a governador de l''Estat de Nova York pel Green Party el 2002- fins a reunions i assemblees -com les organitzades setmanalment a Union Square, Zuccotti Park, Tompkins Square o el Central Park-, passant per múltiples accions per reivindicar una educació i una sanitat públiques, contra els desnonaments de Manhattan, Brooklyn o el Bronx i les anomenades manifestacions d'entrenament, organitzades cada divendres a la tarda de Manhattan. Unes manifestacions on es podien sentir lemes com "People before profits" (La gent abans que els beneficis) o "Banks steal homes" (Els bancs roben llars), acompanyades -juntament amb tambors, trompetes i saxos- dels cors del moviment: "We are the 99%" (Som el 99%), o "Bank of America, bad for America" (El Banc d'Amèrica és dolent per Amèrica). 

Occupy té menys arrelament social que el 15-M, però, en canvi, el seu discurs és més hàbil i incloent.

En aquest context, la manifestació del Primer de Maig a Nova York va ser un èxit rotund: 20.000 persones van sortir als carrers, en una marxa que va partir d'Union Square (nou punt de reunió del moviment des del mes de març). Abans de començar la manifestació, l'exguitarrista del grup Rage Against the Machine, Tom Morello, va cantar, acompanyat per la Guitarmy (exèrcit de guitarres), la "Worldwilde Rebel Song". En acabar la marxa, es van produïr algunes detencions. Al conjunt dels EUA, aquest Primer de Maig serà recordat com un pas més cap a la Reapropiació del Dia dels Treballadors: a Detroit, Seattle, Los Angeles, San Francisco, Denver, Miami i Washington, es van organitzar grans manifestacions, marcades per un fort desplegament policial i, en alguns casos, com el de Chicago i sobretot Oakland, per les càrregues policials violentes i nombroses detencions. 

La influència  del 15-M.

Steve Yanckou va ser a Zuccotti Parkdes del principi, quan la manifestació del 17 de setembre convocada per Adbusters es va transformar en una acampada, i s'hi va quedar fins el 15 de novembre, moment en què la policia va desallotjar les persones acampades. Després del desallotjament, segons els mitjans de comunicaciò de masses, el moviment va morir. "En realitat -ens diu Steve-, el moviment no ha mort en cap moment. Després que la policia ens fes fora de Zuccotti Park, hem intentat buscar un nou espai, treballant en comissions i establint-nos als barris". Una estratègia molt similar a l'adoptada pel moviment del 15-M. 

Efectivament, els fets ocorreguts a l'Estat espanyol han tingut molta influència i una gran importància simbòlica en les formes organitzatives del moviment Occupy, de la mateixa manera que la primavera àrab s'havia convertit en un referent seu. Segons Andreu Espasa, professor de llengua i cultura catalanes a Harvard, es podria dir que "es parlava molt de la influència àrab i es practicava molt el model espanyol". Essencialment, el moviment Occupy i el 15-M són molt similars, si bé tenen algunes diferències. Occupy "és menys fort pel que fa a l'arrelament social, no hi ha tanta participació, les assemblees són menors, les manifestacions no són tan massives, però el discurs és molt hàbil i incloent".

La importància de difondre el discurs.

Quan a l'estratègia comunicativa, un dels punts forts del moviment Occupy és que concentra tota la crítica en el poder financer i pràcticament no parla de la classe política. Com continua explicant-nos Andreu Espasa, la raó d'això és que "en aquest país, els partits són irrellevants": si una persona aspira a ser congressista, ha de passar per les forques caudines del control directe de les donants milionàries, com George Cloney ha representat a la pel·licula "Els idus de març".

Per difondre aquest discurs, el moviment utilitza des dels mitjans més tradicionals (fulls volants, pamflets) fins als més innovadors, com la web (occupywallst.org) o les xarxes socials, passant per la revista del moviment (Tidal) o la història de la ràdio lliure WBAI. Així mateix, han destacat especialment els vídeos d'informació i propaganda (del genial tràiler Occupy Blietzkrieg a la pel·lícula Occupy The Movie), amb el suport de col·lectius de periodistes i directores de cine com el Brooklyn Film Malers Collective. També ha tingut molt ressò el suport d'artistes de fama internacional com Patti Smith, Joan Baez, Willie Nelson, Crosby i Nash, Yoko Ono i Yo La Tengo, entre altres, a través de l'àlbum "Occupy this album".

L'extensió del moviment. 

D'altra banda, l'extensió del moviment no ha tingut aturador des de la segona meitat de setembre de 2011, moment en què Occupy es va convertir en un lema (i no únicament en el moviment de Nova York). És pràcticament impossible enumerar les ciutats, pobles i barris on, a partir d'aleshores, s'han creat moviments Occupy. De Boston a Santa Bàrbara, de Filadèlfia a Seattle, de Des Moines a Nova Orleans... 

Després de la Gran Poma, un dels nuclis més actius és la ciutat de Boston. La capital de Massachussets, de poc més de 600.000 habitants, és un feu demòcrata i un dels pols universitaris més importants del país. Fins i tot a la coneguda universitat de Harvard, situada a Cambridge (una petita localitat als afores de Boston), es va constituir un moviment Occupy. Durant diverses setmanes, unes quantes desenes de persones van acampar al pati de la universitat més antiga de la costa est, sota l'atenta mirada de la policia. Ens ho relata Mark Warren, estudiant de la Universitat de Harvard que ha estat involucrat en el moviment des d'un bon principi i que ha dedicat espai a aquests fets a la revista mensual "Perspectives", que ell mateix dirigeix. 

Als EUA hi ha molt camí a recórrer: definir algú com a socialista o comunista es considera ofensiu

Warren també ens explica que, a Harvard, el professorat no va prendre posició a favor del moviment, contràriament al que va passar a la Universitat de Columbia (Nova York), on 300 professores van signar una carta de suport a Wall Street. D'altra banda, no resulta simptomàtic, surrealista i extraordinari que estudiants que paguen una matrícula anual d'uns 60.000 dòlars decideixin acampar per protetar en contra del poder de l'1%? Warren és optimista sobre el futur del moviment, però també una mica escèptic: "Aquest moviment té la possibilitat de canviar alguna cosa en la nostra societat, però hi ha massa coses que s'han de fer prèviament. En primer lloc, la gent ha de canviar la manera de veure les coses, la manera de pensar. Als EUA, a més, s'ha de canviar el lèxic en el món polític. Aquí no pots definir algú com a socialista o comunista... és pràcticament ofensiu!". Al seu torn, Steve Yanckou ens comenta, mentre continua distribuïnt fulls volants i explicant a turistes sorporeses i treballadores més o menys atònites a la campanya de la primavera: "No tinc ni idea del què passarà demà, només sé que estic orgullós de ser aquí avui". Les seves paraules són, probablement el millor testimoni de l'entusiasme i l'abnegació de moltes de les persones que s'estan manifestant a Wall Street.     

I per acabar deixo una mica de música... un vídeo de l'acampada a Wall Street amb en Tom Morello i els Guitarmy cantant la Worldwilde Rebel Songs l'1 de maig del 2012 a la Union Square. 

9 persones imputades per denunciar el Pla Caufec

Arrel de dues accions relatives al Pla Caufec, 9 persones han estat imputades penalment amb una petició fiscal de més de 25 anys de presó. Això comportaria l'empresonament directe per 6 d'elles. El proper 9 de febrer hi convoca una xerrada informativa al Casal de Cultura Robert Brillas a Esplugues de Llobregat amb l'objectiu de donar conèixer públicament la situació del cas.
Cal remarcar que les persones imputades han actuat diverses vegades per explicar i denunciar el pla Caufec. Ho han fet des de l'àmbit judicial fins a la mobilització popular, fent ús legítim de la desobediència civil, sempre a cara descoberta i sense arreglar les seves idees. La majoria d'elles, són persones implicades en la vida associativa d'Esplugues de Llobregat.
Els primers fets es remonten a l'octubre del 2007 en el marc d'una manifestació festiva i desenfadada en protesta per les execucions de les primeres obres del pla Caufec. La manifestació, on hi van participar prop de 1000 persones i en la que no es va identificar ni detenir a ningú, va acabar amb l'opertura d'un procés judicial on s'atribuïren uns fets exagerats i distorsionants a 6 persones: delictes d'atemptat a l'autoritat, delictes de desordres públics i faltes de lesions.
Els segons fets són de l'any 2009. Una persona d'Esplugues entrava 10 dies a la presó a causa d'una pena multa de 60 euros. El ple municipal debatia una moció de suport per aquesta persona i s'havia convocat una concentració de suport on van participar 200 persones. La Policia Local va impedir l'accés a l'Ajuntament, provocant una situació de tensió general i responent amb porres d'antiavalots, cascos i escuts. Altre cop sense identificar ni detenir a ningú es va iniciar un procediment judicial que ha acabat amb la imputació de 7 persones acusades de: delictes d'atemptat a l'autoritat, delictes de desordres públics i faltes de lesions.

Vint anys de lluita en defensa del territori i en contra de l'especulació

20 anys després d'iniciar la lluita contra un megaprojecte urbanístic que avui està aturat a causa de la bombolla immobiliària al peu de Sant Pere Màrtir, un gran grup de persones han patit la persecució de la justícia pel sol fet d'haver promogut la conscienciació i la denúncia. La mateixa desproporció que significa l'anomenat Pla Caufec a Esplugues de Llobregat és aplicada a qui s'hi oposi.

Aquestes noves imputacions se sumen al total de més de 70 persones amb diverses causes judicials fruit de la seva oposició al Pla Caufec. Durant aquests anys s'han obert més de 200 causes. En algunes, la Generalitat, s'ha personat com acusació i la família Sanahuja a través de les empreses contractades per a l'edificació també s'han personat en diversos judicis.

Pla Caufec o Porta de Barcelona

Actualment el projecte urbanístic està aturat. Les fases de soterrament, la d'urbanització dels carrers i d'ajardinament estan pràcticament enllestides. Però encara no hi ha cap edifici construït. La promotora Sacresa, propietària de Caufec, està intervinguda judicialment degut a l'obertura d'un Concurs de Creditors. Això no vol dir que el Pla Caufec estigui aturat definitivament, sinó que, únicament ho està temporalment.

El Pla Caufec o Porta de Barcelona, batejat així pel tripartit és un projecte urbanístic sobre 234.000 m2 al municipi d'Esplugues de Llobregat, tocant al Parc de Collserola. La part més extensa es troba tocant al barri de Finestrelles (a tocar de l'Hospital de Sant Joan de Déu), i l'altra elimina un dels punts verds del barri de Can Vidalet. El projecte preveu construïr 16 blocs d'habitatges, dues torres d'oficines de 115 metres d'alçada, 4 blocs d'habitatges, 6 torres d'oficines (28 metres d'alçada), 3 torres d'habitatge a preu taxat o protegits, el centre comercial més gran de la zona nord de Barcelona i l'eliminació del poc patrimoni popular d'Esplugues (Can Casas, Can Tomba, Can Biel i Can Oliveres). El projecte també preveu 600 vivendes de luxe i ofereix la miserable quantitat de 120 habitatges a preu taxat i dos equipaments privats per maquillar el pla especulatiu.

El soterrament de les línies d'alta tensió ha estat l'excusa perfecta on s'agafen tots els participants de la trama immobiliària. Fecsa es va oferir voluntària per assumir els elevats costos de l'operació i el govern de Jordi Pujol es va saltar el PGM (Pla General Metropolità) i el terreny edificable va augmentar de 30.000 m2 a 234.000 m2.

Aleshores apareix la plataforma SACRESA, que associada amb ACS (Florentino Pérez), que va iniciar una estratègia de pressions amb el vist-i-plau de l'Ajuntament. Més endavant es va crear l'empresa Caufec S.A. i s'entra en el ball de xifres i compensacions (1150 milions de guanys per l'Ajuntament, aportacions de SACRESA de Profesa de 500 milions per portar el metro...). Toni Pérez, ex-alcalde d'Esplugues, és inhabilitat per prevaricació i Enric Giner, actual gerent amb un sou molt elevat, s'encarrega de convèncer a les associacions de veïns i exerceix la repressió amb els insurgents, d'altra banda, Pilar Díaz, actual alcaldessa, es converteix en l'aliada dels empresaris i segueix el projecte dels seus predecessors. Tot i les protestes populars, el pla és aprovat el 2001 pel govern de Jordi Pujol i el 2004 pel govern Tripartit.

Sobre el que havia de ser el Pla Caufec, l'herba ha crescut fins al punt que ha passat a convertir-se ja en matolls, gairebé de sabana africana. El cartell del xiringuito a peu d'obra que havia de vendre pisos a la constructora que va urbanitzar aquesta part de Finestrelles. Algun pare l'ha trencat per deixar que el seu fill s'hi pugui gronxar. No hi ha ni una sola excavadora ni cap formigonera. Els solars estan fins i tot per desbrossar. El projecte Porta Barcelona està completament aturat.

Notícia extreta de Llibertat.cat.

Ocupació dels hospitals de Sant Pau i el Dos de Maig

Els actes preparatoris de la manifestació del passat dia 15 van començar al barri de l'Eixample amb les jornades d'ocupació i reflexió als hospitals de Sant Pau i Dos de Maig, afectats de ple per les retallades en sanitat del govern de Convergència i Unió. A les 5 de la tarda, treballadors i veïns tant de l'Eixample com d'altres barris, com el d'Horta Guinardó, van començar l'ocupació realitzant un taller de pancartes per la manifestació del dia després on denunciaven els greus retrocessos que està patint l'estat del benestar en general i la sanitat en particular en el nostre país.

L'economista del seminari Taifa Elena Idoate va desenvolupar una xerrada en la qual es van parlar de la perversió d'un sistema de sanitat pública que deixa la gestió dels centres en mans d'uns organismes privats, que prioritzen criteris d'eficiència per damunt de les funcions de servei per al ciutadà. També va denunciar la fal·làcia de la suposada manca de diners per sufragar la despesa en salut, un àmbit que mai hauria de ser retallat i que de fet existeixen recursos per mantenir el pressupost. Després de la xerrada es va iniciar un debat sobre possibles solucions i alternatives al conflicte i com fer front a la reconversió del centre en una societat anònima.

La jornada va acabar amb el visionatge de la pel·lícula colombiana La estrategia del caracol, produïda el 1993 però de temàtica plenament vigent: el film narra la resistència de les diferents famílies que cada dia, degut a l'estratificació del sistema social i al laissez faire que gaudeixen les immobiliàries i bancs amb un enorme stock immobiliari, intenten fer front a aquesta situació. Qui sap si les famílies de l'edifici ocupat de Nou Barris s'inspiraran en aquest film per continuar amb la seva lluita.

Paral·lelament, a pocs metres d'allà, començava una de les jornades més significatives en la lluita veïnal contra el tancament i la privatització de l'hospital Dos de Maig, quan es complien gairebé cent dies de cassolades diàries ininterrompudes a l'entrada del centre. Veïnes i usuàries es van reunir, com és habitual, per fer una cassolada en defensa del Dos de Maig. En aquesta ocasió la protesta va tenir un desenllaç diferent. Quan el rellotge marcava les 21h i tal com venia anunciant-se durant els darrers dies, les veïnes van decidir entrar, sense proposar-s'ho, i ocupar les instal·lacions del centre que corre perill de ser privatitzat. De manera determinada i sense que tingués lloc cap incident ni contratemps, el poble va recuperar un espai que li pertany i que no hauria d'estar amenaçat per interessos financers ni corporatius.

L'Elena Idoate arribava passats dos quarts de deu, directament des del Sant Pau, on ja havia estat parlant de la problemàtica de les retallades en sanitat pública. Després de la xerrada es va iniciar un debat sobre possibles solucions i alternatives al conflicte i com fer front a la reconversió del centre en una societat anònima.

Desenes de persones van passar la nit a l'interior de l'edifici en un acte de protesta per una gestió injusta i arbitrària dels recursos i al mateix temps de defensa d'un dret universal com és la sanitat. L'endemà les ocupants es llevaven amb les piles recarregades de motivació i a les 15:30 baixarien les companyes de Sant Pau per dirigir-se plegades a la manifestació del 15-O, una jornada emotiva i emblemàtica que totes recordarem per molt de temps.

I QUE NO ENS RETALLIN LA SANITAT!!!!

Article extret de: http://dretsocialseixample.wordpress.com/2011/10/17/2218/
Més informació: http://www.setmanaridirecta.info/noticia/ocupacio-dhospitals-catalans-protestar-contra-les-retallades


A continuació he volgut deixar el programa de les jornades a l'Hospital de Sant Pau.

Dia 14/10/2011
17h Taller de pancartes.
20h Xerrada Elena Idoate del seminari d'economia crítica TAIFA.
22h Cinema i debat (acompanyat de xocolata i pastes).

Dia 15/10/2011
9-11h Esmorzar de pa i xoriço amb altres cosetes.
15:30-16h Trobada a la porta de Sant Quintí per baixa a Plaça Catalunya.
17h Manifestació a Plaça Catalunya. DE LA INDIGNACIÓ A L'ACCIÓ.

Josep Anglada agredeix fisicament una noia a la concentració antifeixista de Sant Boi

Avui dissabte 8 d'octubre es celebrava el Congrés Fundacional de les Joventuts de Plataforma per Catalunya a Sant Boi de Llobregat al centre cívic de Cal Ninyo. Un grup de 100 persones s'han concentrat per mostrar el seu rebuig al feixisme. Amb el lema: fora feixistes de la nostra vila!

Quan estaven arribant els feixistes al congrés fundacional de les joventuts venien amb una actitud xulesca i un ha pegat un cop de puny a la cara a una noia que estava a primera fila mostrant el seu rebuig.

Una vegada s'ha acabat l'esdeveniment del seu congrés, han sortit els integrants del partit racista escoltats pels mossos d'esquadra.

Un cop ja estaven lluny per la Rambla del casc antic, un grup de 40 membres de PxC encapçalats per Anglada s'han girat cap a 5 persones antifeixistes que els estaven increpant. El Josep Anglada que estava el primer, salvaguardat pels 40, ha propinat una petada frontal a l'estomac a una de les noies antifeixistes que estava més a prop d'ells. Després han perseguit amb casc de moto i cadenes a les mans als pocs antifeixistes que s'estaven retirant. Han rodejat a la noia entre tres i li han seguit pegant, aquest cop amb un casc de moto al cap, entre d'altres agressions físiques.

Llavors els antiavalots dels mossos d'esquadra han arribat per defensar PxC, mentre s'hi anaven sumant la resta d'antifeixistes (que estaven a l'altra porta del centre cívic de Cal Ninyo, en estar una dispersat els concentrants antifeixistes). Els antiavalots han començat a carregar contra tots els antifeixistes. Hi ha 3 ferits d'aquesta càrrega.

Josep Anglada, et deben una petada a l'estómac entre altres coses, torna a Sant Boi quan vulguis, que t'estan esperant.

Notícia extreta de l'Indymedia:
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/431713/index.php