Escrit de primavera.

Avui que estic sol a la caseta estic embossat pels mateixos mals comportaments externs de complaença i immaduresa de part dels entorns propers, malèvols i demagogs que més sovint he trepitjat disfressats de bones paraules i remordiments reacis. Fins i tot de victimisme artificial. Així pas a pas estirant i arronsant vaig contemplant la primavera al bell mig d’aquesta estació de l’any mig idíl·lica, mig tossuda, mig impertinent, mig estúpida, mig florida, mig freda i mig càlida. 

Tossuda ho és per la boira que passa pel cap i t’apalanca, els remordiments constants de les meves decisions, la meva barrera de privació personal a dins d’uns límits establerts i idealitzats totalment malèvols. Això també m’ha dut sovint a tancar-me del contacte i la relació social amb la gent més a veure amb la meva manera de ser. És impertinent pels constants canvis de temps bruscs i absurds que succeeixen constantment entre el fred, la calor i la humitat alterades per la contradicció del canvi climàtic impulsat per una banda per l’augment de gasos carbònics artificials i la radioactivitat cada cop més gran i més malaltissa. Que per l’altre costat en principi si no és per això aquest fred constant que fa habitualment és un possible indici cap a una nova era de gel. Com les que existien durant centenars, milers o milions d’anys enrere com en els temps prehistòrics o medievals. També és una estació estúpida pels dies en què no tens ganes d’aixecar-te del llit esforçant-te en fer-ho i caure-hi un altre cop amb mandra absoluta i deixant-te portar per l’espontaneitat i l’emboirament al cap. És un moment que ens altera la sang de totes les maneres... Tornen les congestions nasals, refredats passatgers que no acaben de passar, les asmes i les al·lèrgies per l’extensió del pòl·len de les flors que s’escampa com el vent que ens deixa apalancats i aixafats a terra. Com també tenir dies contents i altres esquerps amb mala hòstia. També és mítica pels nous enamoraments i desenamoraments diaris que alteren la nostra maravellosa arbitrarietat i tornar a estimular-nos i practicar el sexe i fer-se llepades i petons a la boca lliurement sense eufemismes patriarcals i monoparentals vinculats a la reproducció sinó per plaer. 

I tan dolenta per haver-hi unes vacances que des de fa segles han estat tacades de connotacions religioses i supersticioses amb processons de ”Setmana Santa” i espectacles malaltissos innecessaris sobre falses ressurreccions i reencarnacions paranoiques i totalment inversemblants. Infectades d’idolatria i imaginacions de falses existències imperceptibles i impregnades de brutícia sionista i cristiana que la gent del carrer encara se les creu sense ser conscients d’aquest engany. Tot això ha passat a ésser una cosa cultural però la seva base és realment molt dolenta. Fins i tot tampoc s’ha d’oblidar que s’ha d’afegir que els conceptes de l’estima i l’ajuda vinculats amb aquesta religió són totalment malaltissos, endèmics i epidèmics, per tant aquests requereixen passar per un tractament específic i molt acurat. Arrelat directament a això també és el nomenat mal temps de les comunions de tots aquells nens que els estan menjant el cap a la sectària catequesi i els manipulen sobre que un tros de pa i un glop de vi són el cos i la sang d’aquest mateix individu idolatrat. Aquest és un dels pitjors mals morals i culturals que porta la primavera. 

Per l’altre cantó també es tracta d’una estació idíl·lica de l’any perquè malgrat aquest fred misteriós de caràcter nòrdic l’aigua de la pluja s’escampa i esclata en forma de fortes tempestes i fan renéixer la vida. Hi fa créixer les plantes, els arbres dels boscos i en els prats verds i humits hi créixen les flors grogues com les de la mimosa, els narcisos o les flors de la ginesta que floreix amb més força que mai. Flors blanques com els pixa-llits o les margarides, ben blaves com els lliris o ben vermelles com les roses, les roselles o els clavells. Fins i tot grans varietats de flors de tots els colors que existeixen i tan llampants quan els toca la llum del sol durant el dia i que després afluixen la seva intensitat quan es fa tard abans de fer-se fosc definitivament. S’hi veuen florir els arbres més freqüents com els pins amb la seva flor a vegades més aviat resinosa, els salzes, els faigs i moltes més formant els seus boscos més ombrívols o assolellats. Però tot i així també és cert que hi ha alguns arbres que ja comencen a florir en ple hivern com ho fan els ametllers durant el febrer quan els comencen a sortir les seves flors blanques. Altres arbres que floreixen i maduren durant la primavera són els arbres fruiters com les oliveres que floreixen durant el març, l’abril i el maig o bé els cirerers amb les seves flors roses, els albercoquers o els nesprers. El blat torna a créixer en els camps i els conreus tornen a ser fèrtils com perquè tornin a créixer les plantes comestibles. Canten, xiulen i volen els ocells com les puputs, les orenetes passatgeres, les caderneres, els rossinyols mentre que els mussols els cucuts a la nit. Incloses les cigonyes alsacianes i altres ocells que després de tan viatjar d’una terra a una altra tornen als seus llocs d’origen fent els seus nius en els arbres. Surten una bona part dels animals dels seus caus subterranis, es reprodueixen els amfibis com els cap-grossos que es transformen en granotes o les salamandres que els apareix la cua i les potes. S’arrosseguen els rèptils com la sargantana que són feliços per la llum del dia que s’allarga però sense la calor excessiva. És idíl·lica ara entre l’abril i el maig quan el sol brilla més que mai per damunt dels xiprers i les roques muntanyenques, per la blavor del mar que apareix més enllà de la Mola entre la Torre i Colldejou o pels paisatges que creixen entre els camins del Moianès. O pels pins de la serra de Collserola com els roures i faigs de les comarques d’Osona i la Garrotxa. 

És un moment de passejar-se alegrement pels prats de roselles, cantar a la vida i la natura, fer tombarelles i la posició vertical amb el cap i les mans o estirar-se enmig de l’herba tot agafant flors i olorar-les directament pel nas. Per tant aquest també és un bon moment per fer noves excursions amb roba lleugera per aprofitar el temps entre camins empedregats, ombrívols i assolellats. Passant pel davant d’antigues ermites que encara es poden reaprofitar per fora i per dintre com les del Montsant o el Pirineu, masies que s’han de socialitzar i col·lectivitzar de manera autogestionada sense recorrer a molestos lloguers. Com també hostals i llocs on allotjar-se per seguir els itineraris de ruta o descansar un temps concret i aturar-se a observar el panorama del voltant sigui més bonic o més lleig. Es tracti d’un paisatge natural amb força vegetació i fauna o sigui un entorn tristament urbanitzat ple d’asfalt i fàbriques sorolloses. O antigues fàbriques tèxtils ara ja històriques com les del Llobregat com el Rosal o la Colònia Güell que els seus propietaris van crear per coaccionar els treballadors i sotmetre’ls al treball mitjançant formes d’explotació però sortosament també hi ha sorgit el moviment obrer reivindicant els seus drets socials i laborals. Disfrutar dels colors vermells de les vinyes del Priorat, pujar fins a la punta de Sant Geroni a Montserrat per orientar-nos amb les orientacions marcades sobre un marbre de pedra, pujar a les Agudes i el Matagalls al Montseny. Beure aigua fresqueta de la font dels Enamorats a prop de Cantonigròs o la font de la Budellera a Vallvidrera. Fer servir les bicicletes fins al volcà Croscat de la Garrotxa apagat des de fa tants i tants anys, fins al Port Ginesta o fins a l’últim cap del Delta de l’Ebre, ara afectat un altre cop pel seu trasvassament, on hi arribaven a volar els flamencs. Caminar platja enllà per la desembocadura del riu Foix, a Cubelles. O arribar caminant des de casa o la barriada de Bellvitge fins a la bruta platja del Prat i pujar fins a dalt de tot del seu mirador de fusta per les escales de cargol. On entren partícules d’aire intens quan hi ha vent intens però amb partícules nocives mentre que al fons s’hi observa l’horitzó del mar blau negre, un estany salabrós gairebé sec, grues de mercaderies i com no a l’interior a l’esquerra l’aeroport. 

Fins i tot és un moment per menjar bona fruita i verdura de la temporada. És un bon moment per agafar unes maduixes o uns bons maduixots amb una cullerada de sucre fent aquell suquet. És el temps de les cireres i les picotes, els albercocs i els nespres escopint per la boca el seu dur pinyol. D’aquestes fruites se’n poden fer pastissets dolços amb farina panificable, melmelades o confitures mitjançant el sucre com a substància conservant teòricament natural. Com m’empassaria un bon plat d’esparrecs cuits a la planxa acompanyant una bona amanida crua i fresca amb una bona bassa d’oli d’oliva i vinagre al plat on després sempre encara hi tinc ganes de sucar-hi llesques de pa senceres. Sobretot que aquests mai portin trangènics ni edulcorants ni cap porqueria basada en preparats químics que perjudiquen la nostra salut, més val que la verdura i la fruita del temps siguin totalment naturals i ecològiques a l’abast de tothom. També és l’època genial per fer barbacoes al jardinet de casa, al pati de casa d’alguns amics o els merenderos de Les Planes fent-hi les verdures a la brasa. O poder viatjar amb una furgoneta o autocaravana bé llogada o d’alguns col·legues anant carretera enllà en direcció la posta del sol per l’oest del Principat o les comarques de la Franja de Ponent, fins i tot per altres pobles d’Europa que també porten dècades lluitant per fer resorgir la seva pròpia identitat. 

També és una estació que es destaca per les mobilitzacions i revoltes que aquestes òbviament són vigents durant tot l’any. Exemples importants han estat el maig francès del 1968 amb les mobilitzacions estudiantils però inacabat per la posterior corrupció dels seus dirigents burgesos i totalment contrarrevolucionaris. Les protestes en contra de la guerra d’Algèria quan encara era una colònia ocupada pels francesos o el moviment que reivindica la identitat catalana al Principat Nord com a part dels Països Catalans. Altres exemples destacats són la Primavera Valenciana, el 25 d’abril al País Valencià recordant ara els 307 anys d’una derrota nostra per culpa dels filipistes espanyols com també la Primavera dels Pobles Àrabs o el Magreb. Juntament amb infinites causes socials justes, dignes, legítimes i sempre molt més que necessàries –més aviat, imprescindibles- de part d’una gran multitud de moviments socials, veïnals o ecologistes que pretenen ser eines per transformar profundament aquesta societat imposada. La lluita en contra de la precarització del transport públic, a favor de la sanitat pública, la vivenda o pels detinguts encara empresonats són uns compromisos de les classes populars pels quals mai una o un s’hi ha de rendir sinó en seguir sempre al peu del canó de manera activa. Un dia concret de la primavera per mobilitzar-se concretament és l’1 de maig que és el dia internacional dels i les treballadores.

Fins i tot per a mi també ha estat un moment inèdit ple d’inspiracions i imaginacions per dibuixar o escriure sobre aspectes relacionats amb la primavera. Com alguns textos imaginaris potser vinculats als fets quotidians que vivim o pactant amb altres vides imaginàriament fictícies les quals no les percebem a través dels sentits físics. Però sí que amb ment i l’energia corporal les podem captar mitjançant les vibracions. I aquesta altra vida es tracta d’un altre tipus de naturalesa també material però idealitzada amb arbres, plantes, prats, animals, mars, rius, llacs i muntanyes. Trobem artistes, escriptors literaris i poetes que també han plasmat la primavera en les seves obres com Salvador Espriu amb el seu Inici del càntic en el temple, Joan Salvat-Papasseit amb el Proverbi, Joan Oliver (àlies Pere Quart) amb L’abril d’enamorat o Joan Maragall amb La ginesta altra vegada. A part d’aquests també es troben infinits autors com pintors o escriptors que bé l’han reflectit en obres pictòriques o en assaigs concrets primaverals siguin històrics o actuals. Infinits relats, textos reflexius i cançons que van transmetent les seves paraules fent-les caure i volar per tot arreu. Algunes cançons són d’amor i altres són de la temporada fent referència a una fruita primaverenca com El temps de les cireres que està directament lligada a la Comuna de París del 1870 i fa referència a la Setmana Sagnant. Fins i tot un temps d’amor on transmetre abraçades mediterrànies entre companyes i companys d’arreu dels pobles que estan al voltant d’aquest mar com Grècia, Occitània, Egipte o Tunísia.

Doncs aquesta es tracta de tot un conjunt de coses tan diverses que poden ser identificades amb aquesta estació de l’any tan alegre, tan convulsa i tan perversa però a la vegada vital entre el contrast del sol i la pluja els quals s’hi manifesten en evidència. És un text reflexiu i endèmic que va dedicat i destinat cap a totes aquelles que gaudeixen, viurem, senten o pateixen la primavera de ben a prop.

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

L'origen nostrat de Santa Claus.

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l'aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Sud en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l'origen d'aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenent proper a la nostra cultura. 

Santa Claus és l'adaptació a l'anglès de Sinterklass que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l'època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d'Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s'allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l'arrelament d'una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklass, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d'Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre. 

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d'aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklass és acompanyat per "Zwarte Pieten", Pere el Negre, un morisc que s'encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzants moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot això, altres veus asseguren que el caire primitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d'Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre. 

Un altre indicador de l'origen nostrat del mite és el fet que el patró d'Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del segle IV d'origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d'ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l'Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l'ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l'il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s'ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d'aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l'esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l'estudiantat d'Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d'enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l'amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.



Notícia extreta de L'ACCENT. 

Normal i no normal

Avui vull publicar un text que vam escriure fa temps a l'Assemblea de Majaras al principi de tot i feia temps que ho volia fer. És un text que parla sobre el que en aquesta societat està vist com a "normal" i allò que no on entre totes i tots vam pensar i aportar idees sobre diversos fets diaris i coses reals que ho reflectissin. Aquest text però, encara no està acabat però igualment pretén criticar i denunciar tot allò que la societat corrupta en que ens trobem considera el que està ben vist i el que no tot depenent si encaixa o no en els seus paràmetres imposats. De totes maneres també l'he modificat una mica i encara hi he afegit algunes coses.

"És normal l'home que pega i agredeix a la seva dona i la utilitzi com a propi plaer sexual cohibint-li els seus drets, el racista que apallissa a una altra persona per ser d'una raça o color diferent, el torer i els espectadors que estan disfrutant en veure en directe l'assassinat d'un animal rebent fletxes i llances enmig de l'arena. També és normal veure que polítics com Bush, Aznar i Blair vulguin fabricar armes de destrucció massiva, financiar el terrorisme, invaïr i fer la guerra a l'Iraq per quedar-se amb el petroli i les grans corporacions com també d'altres que ho fan d'amagat i enganyant el poble sobre "democràcia",  "pau", "drets" i "llibertat" amb la boca petita. O fins i tot la manca de respecte per la mare terra i la seva diversitat natural i cultural com quan assistim impessibles davant del sofriment aliè com el que es produeix entre Israel i Palestina i la construcció de murs que ens separen.

També és normal el fet d'acceptar uns 40 metres quadrats per habitatges precaris i tolerar que hi hagi pisos on hi entri poca llum solar i l'aire fresc del vespre. Fins i tot retallar en sectors públics com l'educació, la sanitat o el transport amb l'ofensiva neoliberal de privatitzar-se i ser un privilegi per pocs ambiciosos amb calers com molts i moltes treballadores aturades i usuàries sense accedir-hi amb l'excusa que hi ha crisi. Així com és normal que la gent voti CiU o el PP pensant-se que arregla tot el que ens afecta. També que es desallotgin pisos, espais i centres socials autogestionats com a llocs de trobada i activitats del barri, sobretot dels joves, amb excuses de manca d'higiène. Ho és el fet de veure un tipus armat pel carrer que tortura i assassina al primer que es troba, o el fals psicòleg que agredeix el pacient amb tècniques conductuals molt ferotges reprimint-li els seus sentiments i la seva llibertat com les tortures en el psiquiatric lligant els pacients, sotmetre'ls a pràctiques com la neurocirurgia o els electro-shocks, abusar de la medicació o prohibir-los rebre abraçades, fer carícies o altres tipus de contacte. O posicionar-se en contra de l'avortament sense conèixer la situació de la dona embarassada. 

Són persones normals aquelles que especulen i estafen per a obtenir beneficis propis i arruïnant a les persones que estan en precarietat, el segurata que també et fa fora de l'andana del metro per no haver pagat el bitllet o per tenir la síndrome de Tourette com els teus pares i la teva germana estiguin ho afavoreixin estant al darrere seu com també dels professors i la vicerrectora de la universitat i tinguin potestat judicial i d'autorirtat per damunt teu amb l'excusa que la teva condició és font de distorsió i crear suposats conflictes de convivència. O fins i tot mantenir els nens que estan 8 hores a l'escola i que a més a més facin activitats extraescolars. Fins i tot també és normal com un noi de 15 anys va cada cap de setmana a les discoteques per emborratxar-se i tenir relacions fictícies i el fet de treballar 40 hores setmanals en una multinacional fins els 67 anys. Inclòs que hi hagi més repressió policial amb detencions i tortures i acusar falsament els repressaliats en les comisseries i condemnar-los a presó preventiva i gravar amb càmeres de videovigilància i satèl·lits el que fa la gent com unes tres-centes vegades al dia. 

I llavors, què no és normal? No és normal tenir alts i baixos emocionals per traumes o males vivències o experiències personals o familiars, estar trist que no et pots aixecar del llit, escoltar, sentir o veure coses que ningú sent, tenir tics vocals, cridar, xisclar o plorar com a pròpia resistència personal davant d'actituds, comentaris, ensinistraments o somriures hipòcrites de la teva família o altres persones del voltant. Així també com ser massa expressiu, ser hiperactiu i córrer i saltar en una esplanada al camp. Tampoc ho és demanar diners i et mirin malament per ser pobre, treballar en una cooperativa o autosatisfer-te tu mateix visquent en una masia com a projecte rural i intercanviar productes. Fins i tot tampoc ho és manifestar-te per defensar la dignitat del territori contra la seva destrucció i defensar un ús digne dels recursos com l'aigua afavorint els qui més ho necessiten com els pagesos en contra de la industrialització, l'especulació urbanística o trasvassaments de rius. Així com enfilar-se en els arbres per protestar en contra una línia d'alta tensió per afavorir els interessos de les nuclears quan la volen fer passar pel teu territori i acabis tenint un càncer. Tampoc és normal fer accions polítiques defensant els teus drets quan t'afecta la violència d'una reforma laboral."