Últim dinar al Terra d'Escudella (Dinar de despedida) 28.08.2024

El meu últim dinar al restaurant Terra d'Escudella, un indret emblemàtic del barri de Sants dedicat a la cuina catalana i amb els i les veïnes del barri. Lloc destacat pel tracte de proxmitat amb els i les clientes i amb relació amb els moviments socials del barri. Establiment amb més de 20 anys d'activitat gastronòmica i culinària sent al principi l'Arran i a partir del 2005 finalment el Terra d'Escudella. Lloc destacat per les seves al·legories a la cultura popular de la terra i amb referències a les revoltes populars de casa nostra, ambients rústics i familiars. El passat dissabte 31 d'agost va tancar les portes rústiques definitivament. Ha estat una pèrdua important per al barri i especialment per a la plaça d'Osca. Però sempre el recordaré amb amor i nostàlgia pel tracte i l'estima que m'han transmès. 

A continuació faig un petit reportatge personal de fotografies de com va ser el meu últim dia dinant a dintre d'aquell restaurant.  

BON PROFIT I FINS SEMPRE!!!!!

Torredembarra 2011.

Dies ...

Cap d'any a sopar al casal indepe... després amb un col·lega i uns amics seus de bars a Sant Boi malgrat que en alguns d'aquests haver-hi festes privades... A més això és una merda per cap d'any quan és una nit de festa i per donar-ho tot... Aquest cop tampoc ens vam retirar tard com l'any passat i vam acabar a casa seva on vam veure una pel·li i vam acabar dormint fins a les tantes. A Can Batlló s'havien acabat ràpidament totes les entrades i no vaig estar a temps, tampoc vaig plantejar res... alguns amics hi anaven i em van dir que l'espai agafat era bastant petit. 

Fa  una  setmana...  Aguantar  la  perplexitat  de mons pares i la falta real de comprensió cap a mi... anant-me de bones paraules i la meva impossibilitat d'expressar el què em passa (bona part també és culpa seva)... Matar l'estona a la Bauma per desconnectar de l'ambient de casa i començant a pensar com fer-los reflexionar molt profundament... Divendres, un gran concert de flamenco a l'Astilla (a la Torrassa) amb una amiga... gaudir de bulerías. Aquelles veus i puntejats de guitarra i llaüt... Tan càlid que m'atrau a ballar a palmes fins al final.  

Dissabte  a  esmorzar  a  casa  ma  tieta  Enri  on vam xerrar... també li vaig demanar un regal del Txad per fer-li a una persona molt especial per a mi... Ben cert, no va trobar allò què jo volia però entre el que hi havia vaig triar allò que més em va agradar. Sort... vaig trobar el lloc on viu i em va obrir la porta de baix amb un hola ben amable i feliç. Caminant del Verdum a Sants com dia de primavera... als vermuts de la Bauma que ja es fan des de l'octubre... birres, tapes variades i música de fons... i ja no dino... un vídeo d'obres de masia a prop del Bruc. 





-------------------------------------------------------------------------------------------------

Diumenge,  una  passejada  que  feia  fa  uns  anys  i tornava a fer aprofitant el sol del migdia. Baixar una bona part de la Rambla de Brasil, girar pel passeig d'Antoni Capmany pel costat de les vies, travessar el Pont de la Torrassa, endinsar-me per Santa Eulàlia i agafar la Gran Via per davant dels horribles gratacels tocats pels raigs del sol fins arribar gairebé al final de Bellvitge. Seguint les vies del tren molt devastades, travessant l'autopista per sota fins arribar a un pont enreixat per on surten les vies del tren cap al Delta i el Garraf. Tot un territori que ens han destrossat i malmès des de fa dècades... i urbanitzant-se com un monstre... Carreteres, autovies i monstruoses autopistes, oficines, l'aeroport i la seva ampliació, trasvassar el Llobregat, el pas del TAV i com no
                                                                               

Barça Parc, Eurovegas o Barcelona World com molts altres parcs sempre amb interessos destructius, d'oci i com no d'especulació urbanística i massiva... Sempre amb la típica excusa d'acabar de solució a l'atur per enfortir el neoliberalisme i el paradís dels rics: polítics, financers i més. Així acabar del tot amb la vida agrària del territori, els aiguamolls mentre que Can Trabal és l'única masia al costat de Bellvitge. 

Un dels pocs llocs que ens queden "al costat" de casa i amb llargues històries quotidianes... A més en intentar respirar aire pur... impossible... i se m'infiltrava la merda dels cotxes en tràfic... És un fet molt diari i habitual. 

Però també amb sentiments poc clars... però pensatiu... pensaments i assimilacions de coses indesitjades... Subsistint amb la "rentada de cervell" que pateixo per la família... Però entre els raigs tinc nostàlgia de l'avi. Tampoc vaig voler regals de "reis"... ho disfrutava de petit i ben enganyat... però ara només alguns calers. Això sí, berenar a casa la meva tieta àvia i poc de nou... lo més quotidià de tot... sucs de fruita i tortell (em vaig menjar dos talls i no em va tocar ni fava ni rei... és una superstició tan gran provinent de la burgesia...) Ai, quin dia poc fred que és aquest... Ja 
se m'acosten els 27... i no sé com me'ls espero... Pot ser un any amb noves aventures, nous projectes i il·lusions... o també de tristeses, mals entesos i enfrontar-te a situacions difícils en contra de la teva pròpia llibertat. 




Començant per totes les mogudes, accions i manifestacions d'aquest any passat. Per totes les amenaces neoliberals descarades sobretot per les grans corporacions, bancs i empreses. I també dels governs i partits polítics de dretes més aparents o més disfressades de falses esquerres fent demagògia amb la boca petita ... Tots en són culpables d'aquest sistema... Les tancades als instituts en contra de la supressió definitiva del català a les aules i a les universitats en contra d'estratègies universitàries totalment mercantils. Les vagues de fam dels i les treballadores de MoviStar... Fins i tot la Tancada a Sant Pau i altres hospitals per plantar cara a les retallades salarials, de personal i serveis i les privatitzacions definitives ara finalitzades. Molts i moltes usuàries ens quedem sense drets socials.                                                                                                                                                                                                                          

Així com en contra de la discriminació als i les immigrants en CIEs en condicions molt més precàries i els forcin a tornar en el lloc d'origen vulnerant els seus propis drets i la seva pròpia dignitat. Per últim amb aquest text em solidaritzo amb les víctimes dels mossos d'esquadra pel 29M i el 14N. Els i les vaguistes detingudes després que han acabat per presó preventiva i judicis segueixin lluitant. Sobretot a  l'Esther que va perdre l'ull, les descàrregues de Tarragona com no totes i tots aquells que lluitem dia a dia per acabar amb aquest sistema polític i econòmic que ens exprimeix diàriament, gens democràtic. La lluita i la solidaritat no ens aturen, ens enforteixen i ens uneixen. 
                  

I una foto de més... SALUT I FELIÇ 2013.                                                          
 

Un rastre perdut

Quan mor un músic com qualsevol persona compromesa tant en la música com en la lluita sempre acaba esdevenint un rastre perdut com és el cas d'en Josep Maria Clua -conegut també com Ia Clua- que ens va abandonar el 13 de setembre per un càncer fulminat i enterrat a l'oratori de Sant Gervasi dos dies més tard.
Jo no el vaig arribar a conèixer personalment com tampoc vaig arribar a escoltar la seva música ni les seves lletres perquè sóc d'una altra generació posterior i malauradament a la gent del meu moment no els ha interessat estrictament les lletres de les cançons de protesta perquè no es considerava una "moda". I jo en canvi amb onze o dotze anys ja estava impactat amb la música que aleshores ja escoltaven els i les joves d'aquell moment encara reivindicatives i va ser a partir de les col·laboracions en un dels primers discos dels Pets i després amb el projecte Refugi d'en Joan Reig (bateria d'Els Pets i Mesclat). I ha estat així com realment he vist com val la pena conèixer la cançó d'autor i també el seu significat.

Però ell ha estat un dels rastres perduts que va formar part de la cançó de protesta en contra del franquisme i la transició fins en els nostres dies abans de la seva mort. Va començar la seva primera experiència el 1967 amb el trio Dos + Un com a precursor del pop-folk català on al final assoliria el rol de cantant i el seu contacte amb el músic santsenc Jordi Batiste -procedent de grups com Els Tres Tambors i Màquina -després de tornar del servei militar- amb qui formaria un dels duets de música més destacats en el nostre país. A cavall de la música progressiva i l'ona laietana van seguir una primera carrera amb discos amb pinzellades surrealistes com Un gran dia i Chichonera's Cat on s'hi inclou la poesia "El gessamí i la rosa". Després de separar-se i formar Moto Clua i col·laborar amb Jofre Bardagí i Joan Manuel Serrat es tornarien a reunir en una sèrie de recitals a la Plaça del Rei i enregistrarien un disc en directe a l'Espai de Barcelona (En Directe) el 1993 i dos anys més tard graven Esfera malheur amb cançons totalment inèdites. I finalment va gravar el 2006 El món dels vius amb col·laboracions de Jordi Clua, Max Sunyer, Josep Maria Paris i Pep Sala. Ia Clua també s'ha dedicat en la producció discogràfica: un dels artistes més apadrinats ha estat el cantautor Jorcx on amb el seu disc Ara com ara ha versionat "Esqueix de cançó".
Entre altres coses també s'hi ha destacat la seva col·laboració amb altres grups de rock en català durant la dècada dels 90's com Els Pets com també les participacions d'altres músics menys coneguts en el món de la música catalana com en Quico Palomar entre altres.

Però molts dels joves aleshores encara recorden viva la seva flama espiritual amb una veu reseguida per diferents racons i les entreteles de les sensacions sonores. Fa poc des de quan ha acabat en el món del "no ser" de manera que aquest mal s'ha anat escampant paral·lelament a una manera enrauxada de viure la vida que als setanta i vuitanta gent com ell es creia que saltaria pels aires que tot i no saber-ne la descomunal dimensió de viure totalment trencant amb el context i la mentalitat encara encarnada en el franquisme. Però moltes generacions posteriors que es troben engolides pel context de globalització econòmica i social del capitalisme i només han vist la seva vida i la felicitat amb les noves modes passatgeres i el consum i els seus problemes sense sortir de la seva bombolla i sense tenir cap engruna de sentit crític deixant aquesta música en la foscor i un oblit permanent. Sense coneixer-les només diran que "només van ser una moda d'un temps passat" quan en el context actual les seves cançons tant seves com les d'altres herois de la Nova Cançó segueixen tenint el mateix sentit al davant d'un context similar al d'aleshores.

Aquí deixaré la reacció del mateix Jordi Batiste amb qui havien format el duet Ia-Batiste.

“Com el seu nom indica, tenia una capacitat innata per ‘liar’ a tothom. Tenia una força de voluntat i una moral de pedra per aconseguir les seves quimeres. Era el motor de tot el que fèiem plegats. Sobretot en el cas del disc de retorn, Esfera Malheur (Picap, 1995). Quan m’ho va proposar, pensava que estava boig. A mi se’m feia una muntanya: un concert a L'Espai, la tele, els músics... Ell ho va moure tot. En els últims temps ja no ens plantejàvem un retorn als escenaris com a Ia i Batiste. Potser alguna cosa puntual sí, però un retorn que suposés crear material nou no ho teníem en ment. Estilísticament estàvem molt distanciats. Ell, però, sempre va ser un músic de l'hòstia."


A sota encara vull deixar la reacció d'en Joan Reig davant de la mort de l'Ia. Ha estat una persona compromesa en la lluita i malgrat tocar en els Pets des de jove ha crescut amb la música de la nova cançó.

"Vaig descobrir Ia i Batiste de molt jove, i a partir d'aquí vaig començar a fer una feina d'arqueologia: Dos + Un, Màquina, Els Tres Tambors... Amb en Lluís Gavaldà ens haviem fet un tip d'escoltar el disc de Moto Clua amb Majèstic, que és maravellós. Ia Clua és una de les millors veus que hi ha hagut mai a Catalunya. Sé que diré un tòpic, però si hagués estat en anglès o nord-americà hauria tingut una carrera molt més llarga i amb molt més ressò. El vaig conèixer a Constantí, al final dels anys setanta. Amb els joves del poble haviem muntat un concert de Gato Pérez i ell hi feia les segones veus. Vaig al·lucinar. Més tard, amb Els Pets, recordo quan van venir a fer les veus al disc Fruits Sex a les cançons "Ni cas" i "Un dimecres qualsevol". El "Chichonera's Cat" és un dels discos més importants de la seva música catalana dels anys setanta juntament amb el "Tramuntana" de la Dharma i el "Qualsevol nit pot sortir el sol" d'en Sisa".

I per acabar vull posar dos vídeos del duet Ia i Batiste tocant dues cançons amb un significat rellevant durant aquell moment. Deixo dos temes destacats seus: primer un fragmet de "Un Gran Dia" i després "Sifòn".

S'ha fet gran

I avui per acabar vull deixar una d'aquelles cançons dels Pets que he deixat en oblit fa bastant temps. Aquests últims dies enmig de vacances he tornat a reviure aquesta cançó i m'ha transmès els sentiments melancòlics, nostàlgia i tristesa d'altres moments quan la vaig escoltar de l'àlbum Fruits Sex. I últimament he tingut el record d'aquesta cançó i els sentiments, la vitalitat i la intimitat que m'han dut. Per a mi ha estat un dels temes més profunds i intensos de la seva primera etapa musical, em va deixar emocionat. Altres vegades m'ha ajudat a plorar i aprofundir en els sentiments personals que moltes vegades em són difícils de transmetre amb paraules. I ara ja marxo a dormir.

Aquí a sota hi deixo la lletra:

S'HA FET GRAN.

No sap ben bé que cony fa aquí,
és massa gran pel que li agrada
per l'altre massa petit.
La sensació de soledat
el condueix a l'endemà
que serà igual.

Encén la ràdio, però no fan res de bo,
ja no recorda la lletra
d'aquella vella cançó
que ha repetit més de cent cops,
l'ha oblidat a poc a poc
quasi com tot.

Aquest món que arrossega
se li ha fet tan pesat
tot anava tan bé
però ara s'ha fet gran.

Ja no recorda el seu últim somrís,
tot era abans en blanc i negre
i ara es va fonent en gris.
Camina però ha de recular,
s'aixeca i torna a ensopegar.
No sap on va.

Aquest món que arrossega
se li ha fet tan pesat,
tot anava tan bé
però ara s'ha fet gran.

Merda, sempre fot molt la puta propaganda que sovint apareix en el puto àudio.