Un poema de Guillem d'Efak.

Aquest cantautor, escriptor i actor mallorquí i nascut a la Guinea Equatorial ha estat una figura en la cançó d'autor i de protesta als Països Catalans tot fusionant el blues, el jazz i la cançó popular mallorquina. Tampoc explicaré tota la seva vida però he trobat un poema que té prou significat per un dia com aquest quan en principi comença la primavera però segueix permanent el fred cru de l'hivern quan la pluja del cel gris i el mal temps encara oculten la calor que ha d'arribar. 

ARBRE. 

Primavera d'hivern.

I que me'n fan de mal aquestes branques teves 

vinclades pel pes excessiu 

de la fruita no recol·lectada!

Inútilment madurares somnis.

Avui tornen a terra

sordament desplomats.

El pelegrí no ha trobat la teva ombra

ni el pastor el teu fruit.

I que me'n fan de mal els estels 

que entre el brancam 

encara me conviden!  

“PROTESTA” de Cesk Freixas.

El cantautor riudebitllenc Cesk Freixas ha tret el seu cinquè disc nomenat “PROTESTA” just aquest any abans de començar l’estiu. I just farà un mes me’l vaig anar a comprar ja que no el tenia i estava en dubtes sobre si aconseguir-lo o no perquè tampoc m’agrada anar acumulant discos massivament seguint aquest model possessiu tan individualista. Aquest disc ja es va presentar a la sala Music Hall de Barcelona el dia 23 de maig. Hi tenia ganes d’anar però al final no ho vaig fer perquè la setmana abans ja hi vaig anar a veure un grup de heavy que també va presentar un segon disc mentre que per l’altra banda necessitava estalviar diners ja que en aquests moments cada vegada més difícils i precari quan els de dalt segueixen arruïnant la classe treballadora catalana. Però això és el de menys malgrat que s’ha de seguir lluitant en contra del sistema mundial establert, però el més important és tenir el disc tot i no voler ser consumista. La portada del disc promet absolutament per les seves imatges diverses d’estètica gaudiniana que representen l’activisme social amb els moviments i plataformes socials, la classe treballadora, els immigrants i elements que simbolitzen la igualtat i la diversitat cultural. Al llarg de totes les pàgines hi apareixen diverses imatges que transmeten missatges semblants. El contingut del disc és bastant rodó format per unes deu cançons que parlen de lluita, revolució, esperança, la memòria històrica, amor, intimitat i avançar cap al marc d'uns Països Catalans totalment lliures i socialistes. Partint sempre de la cançó d’autor anglo-saxona del folk, el rock i el pop semi-acústic com Ben Harper, Ani DiFranco, Bon Iver o Wallis Bird com també hi ha influències de l’Ovidi Montllor, Silvio Rodríguez o Quico Pi de la Serra. Va acompanyat per la seva banda habitual formada per Víctor Nin (guitarra acústica, guitarra elèctrica i segones veus), Cesc Martorell (baix) i Rai Iniesta (bateria). Cançons destacades són “Em pregunten per què canto” com la primera del disc, “Vaig venir del nord” o el tema “Imparables” amb videoclip previ que expressa la solidaritat amb Ester Quintana que va perdre l’ull sent víctima dels mossos d’esquadra que en una càrrega violenta li van disparar una pilota de goma. Hi participen especialment Julio Maloa (La Raíz) a “L’exèrcit del fracàs”, Toni Molina a les percussions, Enric Carreras als teclats i el piano, Sergi Carbonell (Txarango) que acompanya amb el piano fent els arranjaments a “Brindo per tu” i “A Miguel Hernández” que és una adaptació al català del poema “Sentado entre los muertos” de Miguel Hernández amb una música pròpia que es diu “Pluja de llum”. Per últim els arranjaments orquestrals de Pep Roig a “No tenim por” però l’orquestra no és real sinó totalment digital feta per ordinador i sistemes electrònics. 

En el disc també s’hi inclou un DVD del concert en directe de la celebració dels seus 10 anys de carrera com a cantautor a la sala Luz de Gas (Llum de Gas) on s’hi van tocar una bona part dels temes importants fins llavors i alguna cançó d’aquest nou disc. En aquest disc només hi ha algunes cançons de tot el concert. A més de tocar-hi tota la banda incloent-hi en Toni Mena com una segona guitarra, també hi van participar els membres de la seva antiga banda (Els altres bandais) a dues cançons. 

Per la Diada, DESOBEÏM. Pel referèndum i la independència dels Països Catalans.

Als Països Catalans l'Onze de Setembre commemorem cada any la Diada Nacional del Principat de Catalunya. Però enguany ho celebrem d'una manera més especial perquè es compleixen tres segles exactes de la caiguda de Barcelona l'any 1714 en mans de les tropes borbòniques. O sigui, 300 anys justos d'ocupació espanyola filipista. Es tracta d'un dels episodis històrics fatídics i ofensius que van atemptar en contra de la llibertat del nostre poble. La defensa de la ciutat de Barcelona en contra de l'exèrcit borbònic com també en tantes viles, ciutats i municipis en mans de les classes populars dels Països Catalans marca el nostre caràcter rebel i combatiu. De la mateixa manera tampoc oblidem que fa 355 anys que França va sotmetre descaradament la part nord del nostre territori a partir del Tractat dels Pirineus el 1659, fa 307 anys de la batalla d'Almansa (1707) quan el País Valencià va ser ocupat definitivament i fa 299 anys va passar el mateix quan el darrer bastió dels Països Catalans, Mallorca, també va caure sota les mans opressores dels borbons per la força de les armes. Des d'aleshores la dinastia borbònica amb Felip V i el seu Decret de Nova Planta van imposar polítiques espanyolistes arbitrària i descaradament centristes sent una de les pitjors amenaces repressives que van comportar una pèrdua definitiva de les nostres llibertats i la nostra identitat com a poble. Hi ha hagut altres episodis històrics anteriors i posteriors similars que ens van portar derrotes i que tampoc hem d'oblidar: la repressió per Felip IV en contra dels segadors que es revoltaven el 1640 i els posteriors cops d'estat de Primo de Rivera l'any 1923 i el cop d'estat protagonitzat pels feixistes l'any 1936 que portaria a la Guerra Civil que tres anys després a una dictatura totalitària molt llarga per Franco. 

La nostra història, la dels Països Catalans, ha sigut una història de lluita. És una història escrita per les oprimides que han presentat batalla durant segles cap a les vencedores forces de l'ordre que sempre ens han volgut sotmetre. És una història de Remences, Segadors, Angelets de la Terra, Miquelets i Maulets. I també és una història de lluites obreres en les primeres fàbriques tèxtils i camperoles com les dels rabassaires. Fins i tot de barricades pels milicians i milicianes comunistes i llibertàries que van lluitar contra els feixistes a la Guerra i maquis refugiats darrere de les muntanyes i altres organitzacions de la resistència antifranquista. I també de vagues de treballadores i treballadors per reivindicar la reducció de la jornada laboral, un augment del seu sou, l'increment de més serveis socials o van moure la iniciativa dels ateneus i les cooperatives de consum en els barris de la Barcelona dels inicis del segle XX. I és la històra de més de 40 anys d'independentisme revolucionari treballant de valent als carrers a favor de l'alliberament nacional, social i de gènere als Països Catalans. No és una història de monarques opressors que facin guerres en contra nostra, ni de catalans botiflers al servei de la monarquia espanyola, ni de militars mercenaris ni de toreros ni marselleses. Però aquestes derrotes sofertes al llarg de tants segles encara ens han fet ser més forts i rebels en contra de qualsevol poder o èlit que ens segueixi oprimint o explotant. 

L'opressió de part dels estats espanyol i francès s'ha dut a terme mitjançant l'ocupació militar però també amb el manteniment i l'enfortiment del poder de les èlits polítiques i econòmiques del capitalisme comprades i venudes entre els diversos estaments de les minories dirigents. Com la mateixa classe política que ens va vendre la transició com un pas cap a una suposada democràcia ha mantingut una absoluta continuïtat amb les institucions vigents i mantenir el seu poder polític a canvi d'un pactisme entre els representants autonòmics subordinats al govern central. Els pactes de la Moncloa, els pactes dels estatuts, els pactes de la LOAPA o els pactes del Majestic són exemples dels pactes que fan els polítics actuals que viuen dels nostres impostos que es malgasten per als seus privilegis. I actualment les conseqüències d'aquest pactisme esdevenen cada vegada més greus i més evidents i afecten d'una manera cada vegada més severa a la nostra classe treballadora a partir de les ofensives neoliberals dictades per la Unió Europea i els governs de l'estat espanyol en mans de partits com CiU, PP o PSOE juntament amb els grans empresaris mercantils i financers tot desmantellant els drets i els serveis més fonamentals com la sanitat, l'educació, l'habitatge o el transport a canvi de privatitzar-los i convertir-se definitivament en negocis de luxe i privilegi en mans de propietaris i especuladors privats en els quals només hi podran accedir els sectors benestants de la societat. Retallar personal, tancar quiròfans, llits, plantes hospitalàries senceres o reducció d'atenció a les consultes externes en els hospitals i ambulatoris, retallar aules i reduïr el personal docent i recerca a les escoles i universitats o incrementar les taxes de les matrícules universitàries, promoure l'especulació urbanística multimilionària a canvi de desnonaments cap a veïnes i veïns dels nostres barris i desallotjar centres socials i altres espais que han tingut i tenen una finalitat col·lectiva en els nostres barris, encarir el preu del transport públic com el metro o els trens de rodalies són exemples evidents d'aquestes amenaces. Com també ho són la MAT, el Tren d'Alta Velocitat o l'ús de l'agricultura extensiva transgènica. Fins i tot segueix una política de genocidi cultural en contra del català com també de les llengües regionals i/o minoritàries d'Europa i a l'estat espanyol com han estat actualment la reforma Wert que nega el nostre dret a l'educació en català i moltes altres lleis com la reforma de l'avortament que elimina el dret al propi cos de les dones tornant a ser sotmeses des de la visió de la masclista Església catòlica o les reformes del codi penal o la llei de seguretat ciutadana que enforteixen la criminalització definitiva dels moviments socials i els col·lectius més marginats com les immigrades o les prostitutes.
Mentre com les condicions de vida cada vegada són més dures amb un augment de la precarització i de l'atur sobretot en els i les joves, van augmentant les corrupcions per part de les famílies empresarials i polítiques fent negoci propi com la família Pujol o empreses de fora com Iberpotash que exploten el territori també per embutxacar-se. 

Nosaltres no podem seguir aguantant el capitalisme i no acceptem ni acceptarem el capitalisme com l'únic model polític i econòmic i no acceptem reformes ni pactes institucionals. Ens mantenims fermes i ferms i tornem a explicitar que desobeïrem aquestes lleis injustes imposades contra nosaltres i tirem pel dret per avançar cap a la independència però per canviar-ho tot, per enderrocar el capitalisme i construïr el socialisme. Tot un territori sencer a dintre de l'Europa dels pobles i els drets socials, amb una democràcia directa i participativa en els nostres barris i les nostres viles, una sobirania econòmica exclosa dels mercats financers i a favor de les necessitats de la classe treballadora amb uns serveis públics i populars, una sobirania energètica amb energies naturals i renovables totalment respectuoses amb els nostres ecosistemes, igualtat de gènere sense acceptar cap comportament d'homofòbia ni sexisme.  Un país sencer que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Uns Països Catalans solidaris amb tots els altres pobles que han estat oprimits però que brillen tant de la península com Euskal Herria, Castella, Galícia o Andalusia, del Mediterrani i del món sobretot Palestina amb qui també mostrem la nostra solidaritat per patir els constants atacs israelians. 

En aquest camí cap a la llibertat tenim una cita important el proper 9 de novembre. I avisem que no necessitem permisos de cap estat per ser un país lliure, socialista i solidari. Avisem que no acceptarem cap més pacte i que al Principat votarem, passi el què passi, el proper 9 de novembre. 

Països Catalans, 11 de setembre del 2014. 

Escrit de primavera.

Avui que estic sol a la caseta estic embossat pels mateixos mals comportaments externs de complaença i immaduresa de part dels entorns propers, malèvols i demagogs que més sovint he trepitjat disfressats de bones paraules i remordiments reacis. Fins i tot de victimisme artificial. Així pas a pas estirant i arronsant vaig contemplant la primavera al bell mig d’aquesta estació de l’any mig idíl·lica, mig tossuda, mig impertinent, mig estúpida, mig florida, mig freda i mig càlida. 

Tossuda ho és per la boira que passa pel cap i t’apalanca, els remordiments constants de les meves decisions, la meva barrera de privació personal a dins d’uns límits establerts i idealitzats totalment malèvols. Això també m’ha dut sovint a tancar-me del contacte i la relació social amb la gent més a veure amb la meva manera de ser. És impertinent pels constants canvis de temps bruscs i absurds que succeeixen constantment entre el fred, la calor i la humitat alterades per la contradicció del canvi climàtic impulsat per una banda per l’augment de gasos carbònics artificials i la radioactivitat cada cop més gran i més malaltissa. Que per l’altre costat en principi si no és per això aquest fred constant que fa habitualment és un possible indici cap a una nova era de gel. Com les que existien durant centenars, milers o milions d’anys enrere com en els temps prehistòrics o medievals. També és una estació estúpida pels dies en què no tens ganes d’aixecar-te del llit esforçant-te en fer-ho i caure-hi un altre cop amb mandra absoluta i deixant-te portar per l’espontaneitat i l’emboirament al cap. És un moment que ens altera la sang de totes les maneres... Tornen les congestions nasals, refredats passatgers que no acaben de passar, les asmes i les al·lèrgies per l’extensió del pòl·len de les flors que s’escampa com el vent que ens deixa apalancats i aixafats a terra. Com també tenir dies contents i altres esquerps amb mala hòstia. També és mítica pels nous enamoraments i desenamoraments diaris que alteren la nostra maravellosa arbitrarietat i tornar a estimular-nos i practicar el sexe i fer-se llepades i petons a la boca lliurement sense eufemismes patriarcals i monoparentals vinculats a la reproducció sinó per plaer. 

I tan dolenta per haver-hi unes vacances que des de fa segles han estat tacades de connotacions religioses i supersticioses amb processons de ”Setmana Santa” i espectacles malaltissos innecessaris sobre falses ressurreccions i reencarnacions paranoiques i totalment inversemblants. Infectades d’idolatria i imaginacions de falses existències imperceptibles i impregnades de brutícia sionista i cristiana que la gent del carrer encara se les creu sense ser conscients d’aquest engany. Tot això ha passat a ésser una cosa cultural però la seva base és realment molt dolenta. Fins i tot tampoc s’ha d’oblidar que s’ha d’afegir que els conceptes de l’estima i l’ajuda vinculats amb aquesta religió són totalment malaltissos, endèmics i epidèmics, per tant aquests requereixen passar per un tractament específic i molt acurat. Arrelat directament a això també és el nomenat mal temps de les comunions de tots aquells nens que els estan menjant el cap a la sectària catequesi i els manipulen sobre que un tros de pa i un glop de vi són el cos i la sang d’aquest mateix individu idolatrat. Aquest és un dels pitjors mals morals i culturals que porta la primavera. 

Per l’altre cantó també es tracta d’una estació idíl·lica de l’any perquè malgrat aquest fred misteriós de caràcter nòrdic l’aigua de la pluja s’escampa i esclata en forma de fortes tempestes i fan renéixer la vida. Hi fa créixer les plantes, els arbres dels boscos i en els prats verds i humits hi créixen les flors grogues com les de la mimosa, els narcisos o les flors de la ginesta que floreix amb més força que mai. Flors blanques com els pixa-llits o les margarides, ben blaves com els lliris o ben vermelles com les roses, les roselles o els clavells. Fins i tot grans varietats de flors de tots els colors que existeixen i tan llampants quan els toca la llum del sol durant el dia i que després afluixen la seva intensitat quan es fa tard abans de fer-se fosc definitivament. S’hi veuen florir els arbres més freqüents com els pins amb la seva flor a vegades més aviat resinosa, els salzes, els faigs i moltes més formant els seus boscos més ombrívols o assolellats. Però tot i així també és cert que hi ha alguns arbres que ja comencen a florir en ple hivern com ho fan els ametllers durant el febrer quan els comencen a sortir les seves flors blanques. Altres arbres que floreixen i maduren durant la primavera són els arbres fruiters com les oliveres que floreixen durant el març, l’abril i el maig o bé els cirerers amb les seves flors roses, els albercoquers o els nesprers. El blat torna a créixer en els camps i els conreus tornen a ser fèrtils com perquè tornin a créixer les plantes comestibles. Canten, xiulen i volen els ocells com les puputs, les orenetes passatgeres, les caderneres, els rossinyols mentre que els mussols els cucuts a la nit. Incloses les cigonyes alsacianes i altres ocells que després de tan viatjar d’una terra a una altra tornen als seus llocs d’origen fent els seus nius en els arbres. Surten una bona part dels animals dels seus caus subterranis, es reprodueixen els amfibis com els cap-grossos que es transformen en granotes o les salamandres que els apareix la cua i les potes. S’arrosseguen els rèptils com la sargantana que són feliços per la llum del dia que s’allarga però sense la calor excessiva. És idíl·lica ara entre l’abril i el maig quan el sol brilla més que mai per damunt dels xiprers i les roques muntanyenques, per la blavor del mar que apareix més enllà de la Mola entre la Torre i Colldejou o pels paisatges que creixen entre els camins del Moianès. O pels pins de la serra de Collserola com els roures i faigs de les comarques d’Osona i la Garrotxa. 

És un moment de passejar-se alegrement pels prats de roselles, cantar a la vida i la natura, fer tombarelles i la posició vertical amb el cap i les mans o estirar-se enmig de l’herba tot agafant flors i olorar-les directament pel nas. Per tant aquest també és un bon moment per fer noves excursions amb roba lleugera per aprofitar el temps entre camins empedregats, ombrívols i assolellats. Passant pel davant d’antigues ermites que encara es poden reaprofitar per fora i per dintre com les del Montsant o el Pirineu, masies que s’han de socialitzar i col·lectivitzar de manera autogestionada sense recorrer a molestos lloguers. Com també hostals i llocs on allotjar-se per seguir els itineraris de ruta o descansar un temps concret i aturar-se a observar el panorama del voltant sigui més bonic o més lleig. Es tracti d’un paisatge natural amb força vegetació i fauna o sigui un entorn tristament urbanitzat ple d’asfalt i fàbriques sorolloses. O antigues fàbriques tèxtils ara ja històriques com les del Llobregat com el Rosal o la Colònia Güell que els seus propietaris van crear per coaccionar els treballadors i sotmetre’ls al treball mitjançant formes d’explotació però sortosament també hi ha sorgit el moviment obrer reivindicant els seus drets socials i laborals. Disfrutar dels colors vermells de les vinyes del Priorat, pujar fins a la punta de Sant Geroni a Montserrat per orientar-nos amb les orientacions marcades sobre un marbre de pedra, pujar a les Agudes i el Matagalls al Montseny. Beure aigua fresqueta de la font dels Enamorats a prop de Cantonigròs o la font de la Budellera a Vallvidrera. Fer servir les bicicletes fins al volcà Croscat de la Garrotxa apagat des de fa tants i tants anys, fins al Port Ginesta o fins a l’últim cap del Delta de l’Ebre, ara afectat un altre cop pel seu trasvassament, on hi arribaven a volar els flamencs. Caminar platja enllà per la desembocadura del riu Foix, a Cubelles. O arribar caminant des de casa o la barriada de Bellvitge fins a la bruta platja del Prat i pujar fins a dalt de tot del seu mirador de fusta per les escales de cargol. On entren partícules d’aire intens quan hi ha vent intens però amb partícules nocives mentre que al fons s’hi observa l’horitzó del mar blau negre, un estany salabrós gairebé sec, grues de mercaderies i com no a l’interior a l’esquerra l’aeroport. 

Fins i tot és un moment per menjar bona fruita i verdura de la temporada. És un bon moment per agafar unes maduixes o uns bons maduixots amb una cullerada de sucre fent aquell suquet. És el temps de les cireres i les picotes, els albercocs i els nespres escopint per la boca el seu dur pinyol. D’aquestes fruites se’n poden fer pastissets dolços amb farina panificable, melmelades o confitures mitjançant el sucre com a substància conservant teòricament natural. Com m’empassaria un bon plat d’esparrecs cuits a la planxa acompanyant una bona amanida crua i fresca amb una bona bassa d’oli d’oliva i vinagre al plat on després sempre encara hi tinc ganes de sucar-hi llesques de pa senceres. Sobretot que aquests mai portin trangènics ni edulcorants ni cap porqueria basada en preparats químics que perjudiquen la nostra salut, més val que la verdura i la fruita del temps siguin totalment naturals i ecològiques a l’abast de tothom. També és l’època genial per fer barbacoes al jardinet de casa, al pati de casa d’alguns amics o els merenderos de Les Planes fent-hi les verdures a la brasa. O poder viatjar amb una furgoneta o autocaravana bé llogada o d’alguns col·legues anant carretera enllà en direcció la posta del sol per l’oest del Principat o les comarques de la Franja de Ponent, fins i tot per altres pobles d’Europa que també porten dècades lluitant per fer resorgir la seva pròpia identitat. 

També és una estació que es destaca per les mobilitzacions i revoltes que aquestes òbviament són vigents durant tot l’any. Exemples importants han estat el maig francès del 1968 amb les mobilitzacions estudiantils però inacabat per la posterior corrupció dels seus dirigents burgesos i totalment contrarrevolucionaris. Les protestes en contra de la guerra d’Algèria quan encara era una colònia ocupada pels francesos o el moviment que reivindica la identitat catalana al Principat Nord com a part dels Països Catalans. Altres exemples destacats són la Primavera Valenciana, el 25 d’abril al País Valencià recordant ara els 307 anys d’una derrota nostra per culpa dels filipistes espanyols com també la Primavera dels Pobles Àrabs o el Magreb. Juntament amb infinites causes socials justes, dignes, legítimes i sempre molt més que necessàries –més aviat, imprescindibles- de part d’una gran multitud de moviments socials, veïnals o ecologistes que pretenen ser eines per transformar profundament aquesta societat imposada. La lluita en contra de la precarització del transport públic, a favor de la sanitat pública, la vivenda o pels detinguts encara empresonats són uns compromisos de les classes populars pels quals mai una o un s’hi ha de rendir sinó en seguir sempre al peu del canó de manera activa. Un dia concret de la primavera per mobilitzar-se concretament és l’1 de maig que és el dia internacional dels i les treballadores.

Fins i tot per a mi també ha estat un moment inèdit ple d’inspiracions i imaginacions per dibuixar o escriure sobre aspectes relacionats amb la primavera. Com alguns textos imaginaris potser vinculats als fets quotidians que vivim o pactant amb altres vides imaginàriament fictícies les quals no les percebem a través dels sentits físics. Però sí que amb ment i l’energia corporal les podem captar mitjançant les vibracions. I aquesta altra vida es tracta d’un altre tipus de naturalesa també material però idealitzada amb arbres, plantes, prats, animals, mars, rius, llacs i muntanyes. Trobem artistes, escriptors literaris i poetes que també han plasmat la primavera en les seves obres com Salvador Espriu amb el seu Inici del càntic en el temple, Joan Salvat-Papasseit amb el Proverbi, Joan Oliver (àlies Pere Quart) amb L’abril d’enamorat o Joan Maragall amb La ginesta altra vegada. A part d’aquests també es troben infinits autors com pintors o escriptors que bé l’han reflectit en obres pictòriques o en assaigs concrets primaverals siguin històrics o actuals. Infinits relats, textos reflexius i cançons que van transmetent les seves paraules fent-les caure i volar per tot arreu. Algunes cançons són d’amor i altres són de la temporada fent referència a una fruita primaverenca com El temps de les cireres que està directament lligada a la Comuna de París del 1870 i fa referència a la Setmana Sagnant. Fins i tot un temps d’amor on transmetre abraçades mediterrànies entre companyes i companys d’arreu dels pobles que estan al voltant d’aquest mar com Grècia, Occitània, Egipte o Tunísia.

Doncs aquesta es tracta de tot un conjunt de coses tan diverses que poden ser identificades amb aquesta estació de l’any tan alegre, tan convulsa i tan perversa però a la vegada vital entre el contrast del sol i la pluja els quals s’hi manifesten en evidència. És un text reflexiu i endèmic que va dedicat i destinat cap a totes aquelles que gaudeixen, viurem, senten o pateixen la primavera de ben a prop.

Cap als 28.

Estic just a les acaballes dels meus 27 anys i d'aquí res ja faig el salt cap els 28. Sempre havia pensat durant temps enrere que amb l'edat ens anem fent vells tant per fora com per dintre. Però això sempre depèn del nostre estat d'ànim, la nostra activitat diària, el nostre estat de salut ... Però molt curiosament durant l'entrada cap al meu segon quart de segle de la meva vida sembla que a poc a poc m'estic tornant més jove i tornant a començar a viure un altre cop tota la meva joventut perduda i malgastada per traumes i fracassos. No se sap però cara aquests 28 estic trencant antigues dificultats socials i de crear-me antigues barreres de "seguretat" innecessàries que em resten oportunitats. M'hi acompanya un col·lega de farra però encara em falta molt treball emocional per fer. Certament també he començat a seguir un nou quadre terapèutic amb una teràpia de polaritat que prové de la Índia i existeix des de fa molts mil·lennis. Alguns estenen rumors rancis i diuen que per fer tot això ara ho començo a fer massa tard i n'hi ha d'altres que diuen que no, perquè si no ho faig ara no ho faré mai. Òbviament l'edat és lo menys important com per tornar a començar. Està molt clar que el context actual ja s'ha fet molt més que difícil, ja gairebé del tot impossible com per poder aconseguir més igualtat d'oportunitats en drets socials, laborals, identitaris i culturals. Però tampoc hem de renunciar les il·lusions i viure plenament amb tot l'optimisme possible sobretot de cara l'avui i el demà. I que aquestes il·lusions que anem forjant cada dia no se'ns transformin en penes ni amargors. Deixant enrere aquest any, com canta Cesk Freixas: "27 anys que són a la fi? Si el temps tortura, aquí abandonaràs?". 

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

"Llavors de Llibertat, Cala i la generació oblidada"

Farà tres mesos que va aparèixer el documental "Llavors de Llibertat. Cala i la generació oblidada" que vaig poder veure el dia de l'estrena de la seva projecció al Museu d'Història de Catalunya el dissabte 21 de setembre. Aquell dia la sala de projecció estava tota omplerta i no vaig tenir cap més opció que mirar-me'l de reüll des de la part del darrere de la porta. Durant aquests mesos s'ha anat estrenant a diversos indrets del territori des de Perpinyà al Cinema Castellet, un dia abans del seu pas per Barcelona, Les Corts, Sants, l'Eixample, Girona, Cervera, Banyoles, Reus o Roquetes fins arribar  Cabestany, Elna, Argelers i Prats de Molló un altre cop a la Catalunya Nord.

El documental reflecteix un recorregut detallat pels origens de l'independentisme català actual a partir de la vida de Josep de Calassanç Serra i Puig (Cala), la seva militància política i el seu activisme cultural que dugué fins al final. I evidentment que també reflecteix una generació històrica propera a la nostra i encara viva formada per lluitadores i lluitadors que clandestinament es van esforçar i arriscar de valent amb la seva lluita des dels anys 60 fins ara per construïr un futur de llibertat i autogovern del nostre poble i la classe treballadora. En un moment quan en la transició entre el franquisme i el nou règim hereu centralista i també espanyol disfressat de democràtic quan volien anar més enllà que els eslògans de fireta de la constitució espanyola i el seu fill d'estatut ja amb uns punts cardinals molt clars sobre Independència, Socialisme i Països Catalans. Però també van passar per moments molt difícils, tortures i exilis constants. El punt d'arrencada comença durant l'agitada Barcelona dels setanta, la fundació del PSAN, la propaganda clandestina, les darreres execucions del franquisme i les del post-franquisme i més tard la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola o la fundació de Terra Lliure. El documental acaba amb l'exili definitiu a Catalunya Nord on en "Cala" s'hi refugia a partir de l'any 79 de la repressàlia i esdevé un referent de lluita per la llengua i la cultura catalanes amb iniciatives pròpiament de la terra com l'escola i la ràdio Arrels, el Casal de Perpinyà o Aire Nou de Bao amb la Colla castellera del Riberal.

El documental Llavors de Llibertat es va començar a gravar a la primavera de l'any passat sent impulsat per la Comissió Homenatge Cala, realitzat per David Andreu i Josep Sabaté i la banda sonora de Marcel Casellas i té una durada de 65 minuts. Durant aquest any de gravacions i entrevistes tant al nord com al sud s'ha realitzat un recorregut de la mà d'algunes persones amb qui en Cala va compartir la lluita: Blanca Serra, Eva Serra, Dolors Serra, Carme Travesset "la Petita", Josep Vidal, Pere Iu Baron, Pere Manzanares i Hervé Pi (lluitadors nord-catalans amb qui va compartir moments àlgids), Aleix Reyné, August Gil Matamala i Marcel Casellas (autor i intèrpret del fons musical). Totes elles, d'una generació oblidada, i aquí van perdent l'anonimat i donen un grat exemple de la seva experiència cap a les generacions més recents com nosaltres per aprendre de la seva lluita i les que vindran que són el futur del nostre poble.

  LLAVORS DE LLIBERTAT. Cala i la generació oblidada from Aixina Produccions Audiovisuals on Vimeo.

Ebri Knight i "La palla va cara".

Fa un any que començo a escoltar el grup maresmenc Ebri Knight que ara han tret el seu segon disc "La palla va cara". Aquest nom es tracta d'una frase feta popular en temps de la Revolta dels Segadors de l'any 1640. Es pot descarregar gratuïtament a la seva web (www.ebris.cat) o comprar en els llocs on actuin en directe. Una de les properes actuacions serà al Rebrot 2013 a Sant Celoni i organitzat per Arran. Abans d'aquest disc ja els vaig veure en directe a les festes del Poble Sec i en el concert del SEPC juntament amb At Versaris, Eina, KOP i Obrint Pas a Vilanova i la Geltrú. Però la música i les lletres combinen festa i reivindicació. Música folclòrica d'arrel tradicional catalana i irlandesa combinada amb rock més modern i un estil més hooligan. Aquest nou disc té un estil més propi d'aquí, és més curtet i amaga cançons pròpies que m'omplen d'energia i tendresa com la combativa "Sàvia i rebel", el videoclip de "Només" i el dolç "Camí cap a la lluna". També hi ha inclosa una versió festiva del "Conte medieval" dels Esquirols, on hi participa un dels seus membres cantant-hi, l'enèrgica "Els herois" o un tema vocal que es diu "La pubilla". El disc de per si ja és un bon regal (amb diverses i genials col·laboracions com el Quico, el Noi i el Mut de Ferreries i Àlex d'Eina entre altres) però molt millor veure'ls en directe i seguir sempre ballant, cridant i reivindicant. Ben de seguida en deixo uns tasts. 

Sol i Serena... música d'arrel ...

* Un tast del gran grup Sol i Serena... Es tracta d'un projecte musical que en un principi s'anomenà L'Escafeig i des del 2003 pretén treballar en naturalitat en base a la nostra cultura on s'hi destaca una gran varietat instrumental del tot acústica del nostre territori amb aire fresc i actual que prova d'allunyar-se de la simple recreació folclòrica. Així generar noves branques en el poc alimentat arbre de la tradició popular. S'hi destaca la veu de la Marta Rius (també acordionista), en Peligru a la tarota, el tible, la tenora... la faceta multiinstrumentista d'en Guillem Ballaz (Projecte Pandero) entre altres membres actius en el grup. Aquesta és en una actuació a Segòvia en el teatre Juan Bravo, tocant el seu tema "Aigua de la mar salada" del disc Grapat de ruda. La cançó ja em dóna un aire fresc i molt mediterrani, senzill i passatger, sense embolicar-se massa. És un tema bonic. En la seva web es poden trobar algunes cançons que es poden descarregar. 

  



* Tocant el gran tema "Manelic" en la mateixa actuació. És una cançó inspirada en l'obra de teatre "Terra Baixa" d'Àngel Guimerà, de l'últim disc Un segon (2009). Es destaca pels ritmes regulars de bateria i els pics de pandero, els "dibuixos" instrumentals de la tarota, els sons de fondària del contrabaix i com no algunes veus "a capella". 





* Per últim, un clip molt bonic de la "La polleta d'aigua" gravat enmig de la natura. Entremig s'hi escolten algunes segones veus d'en Guillem Ballaz que es destaquen per una entonació melòdica antiga i ancestral.

 

Projecte Pandero?

 

  

No, no em dedico a la música i tampoc m'hi penso dedicar a fons per ara. Però sempre m'ha aficionat i n'escolto gairebé sempre. Sí, sóc un apassionat a la música moderna i escolto des del rock, blues, funk, soul, pop, punk, folk, una mica de reggae i ska o alguns cantautors més íntims. Avui però faig punt i a part a tot això i començo un viatge cap a la música popular i "aborígen" del nostre país. En un altre moment segur que hi tornaré. 

Tampoc és un regal d'aniversari, ni un antic "cassette" de cançons populars ni un cerca-quintos. Tampoc una gralla o un instrument de percussió que m'hagin regalat o hagi agafat per curiositat d'alguna actuació tabalera ni castellera. És molt més que tot això. Es tracta del projecte d'en Guillem Ballaz, músic de trinxera que recupera cançons de fa segles que es tocaven amb panderos "quadrats" i recuperar aquesta tradició centenària de fa uns 500 anys, aborígena i rica del pandero quadrat que ha quedat en pocs llocs del món. Entre altres en el nostre país s'estén des del Rosselló fins a l'Ebre. Després de restaurar panderos antics i fer-ne de nous adaptant-los a les seves necessitats, entrar i consultar en arxius de diversos pobles com de la tradició oral i actuar en directe, aquest any ha gravat un disc. 

Enmig de dubtes aclarits i amb els meus vags coneixements d'història "adquirits" a la universitat explicaré una mica la història i els origens d'aquesta tradició. No se saben els seus origens però hi ha constància a partir dels segles XV i XVI (malgrat venir d'abans) i s'estén a partir de la batalla de Lepant (1571). Aleshores Europa s'havia apoderat del comerç del(a) Mediterràni(a) malgrat l'imperi otomà: cosa que va dur riqueses econòmiques a les classes benestants, obertura de colonitzacions a les perifèries com també eren moments d'Inquisició, conflictes de monopolis i religió. Així també aparegué una nova classe menestral mitjana que organitzava els gremis a les ciutats com a grups de treballadors d'un mateix ofici. En els pobles formaven diversos oficis (un fuster, un ferrer, un peixater...) i es distingien entre el dels homes i les dones. La dels homes s'organitzava en la confraria amb el nom del patró del poble i les dones en la confraria del Roser (sota el paraigües de l'Església). 

Eren cançons que molt sovint cantaven les dones actives en la vida social dels pobles i acompanyaven la seva veu amb pandero. Les lletres però eren molt pomposes, gens crítiques ni bel·ligerants: expressaven quotidianitat, eufemismes, metàfores ...  Però també n'hi ha algunes que toquen el "crostó" en algun vailet per passar-se o criticar algú i però mai afluixaven la "mosca" si se les criticava. Al principi tenia finalitats socials molt clares: es cantaven en els gremis, en carrers o en festes privades de dones i recaptar diners per finançar els seus gremis i practicaven un ritual d'alternar lletres i tonades. En cada poble rebien un nom diferent (pabordes, mosses, priores, pubilles, majorales ...). Sens anar més enllà aquesta podia ser la més guapa triada entre totes o la filla de l'alcalde... Però tampoc, encara no existia consciència sobre la seva condició social i discriminació respecte els homes com de la violència de gènere... Aquests fenomens com l'aparició de les primeres associacions o moviments combatius i feministes no apareixen fins el segle XIX i al llarg del XX. Però era com a mínim en una societat patriarcal tan estancada una eina d'expressió pública i femenina on elles es podien expressar amb la seva veu, encara enmig d'un masclisme més que evident. O sigui, tot això és molt abans de l'aparició dels feminismes pròpiament dits.
Aquesta finalitat es perd cap a mitjan segle XIX amb la liquidació definitiva dels gremis i l'aparició de noves organitzacions treballadores enmig d'una societat industrial com les federacions obreres, ateneus populars, cooperatives ...  Les tonades són preses de context des dels versos justo-sil·làbics modals, passant pels romanços i balls plans fins els fandangos, villanos, jotes ...  Datar-les a simple vista és impossible però van més o menys del XV al XIX, llavors la tradició adopta un caràcter més folclòric.  
Avui en dia el patriarcat segueix sent una eina dominant i tristament ha seguit estipulant amb molta ferocitat moltes coses similars per fer-ne una falsa versió, totalment manipuladora.

Vaig trobar el disc al damunt del radio-cassette de casa i el primer dia ja me'l vaig escoltar vàries vegades estirat al llit, davant de l'ordinador ...  En obrir-lo vaig trobar fotos en blanc i negre, un pròleg seu com un mapa del Principat amb els llocs on ha trobat cançons: la majoria al nord oest -a prop de la Franja- (Buira, Lleret, Àger, Sarroca de Bellera ...) però també Beget, Prades o la Palma d'Ebre. A més les cançons duen com a títol aquests noms. Però algunes lletres han arribat senceres, altres s'han modificat o fins i tot se n'han escrit de noves. 

 Escoltant les lletres, tonades i melodies com per la diversitat d'instruments vaig flipar. Les tendres pinzellades i melancòliques de violins, els acords de guitarra, els ritmes alternants de panderos o els retocs de tible i tenora que acompanyen la veu ...  són un contrast total amb la tralla dels acords, puntejats i solos de les guitarres elèctriques i els sorolls de bateries contundents que sempre escolto. Tancant els ulls les cançons em porten en un context del passat indefinible però amb sensacions llunyanes de la nostra era (fins i tot de misteri) ...  molt difícils de descriure ...  potser vinculada a quotidianitats viscudes per individus d'altres temps i han arribat borrosos. Però em deixa situacions semi-fosques, de moviment lent, estones de silenci o avorriment ...  recordant un dels pocs moments serens d'infantesa tornant un diumenge a la nit cap a casa. És més, és riquesa cultural i patrimoni històric i popular. N'he fet difusió i l'he deixat en algun(es) ami(gues). 

En directe també es tracta d'un projecte del tot acústic on a part de panderos hi apareixen instruments més freqüents (guitarra, violí, contrabaix) i altres d'exòtics d'altres temps (serra, llaüt). Amb la participació d'alguns músics destacats en l'àmbit combatiu (Marcel Casellas i Albert Dondarza) que amb en Guillem destaquen la seva gran versatilitat instrumental tot barrejant melodies antigues amb pentinats moderns. I com no hi apareixen gravacions acústiques aleatòries amb màquines de "loops". I sí, pretén recuperar el ritual de les dones que cantaven amb pandero fent que cada concert sigui totalment diferent. Això sí, mentre no sortís el disc. Ara en canvi es canten en directe les lletres del disc amb un bon final de gloses i algunes intervencions del públic en alguns concerts.
 

De fet vaig tenir ocasió de veure-ho en el CAT de Gràcia el novembre en l'acte de versos i cançons per la Unitat Popular com acte de la campanya SOM UNITAT POPULAR, juntament amb Pau Alabajos, Meritxell Gené, David Caño o Carles Rabassa.  I aquest febrer tornarà a ser aquí i al mateix lloc. Es troba més informació en el seu bloc. I per últim un curt de fragments en directe abans de gravar el disc. 

 
Projecte Pandero

   from Guillem Ballaz on Vimeo.


 

Aquí deixo un tastet de lletres i melodies d'aquest disc.



BUIRA -Lo mai

Lo mai de la plaça n'és prim i altet
i a la capcineta hi canta un moixonet.
Lo mai de la plaça n'ha vingut de lluny
la serra ja passa i és fill de Bretui.

Bonica n'ets noia, de gràcia n'ets plena
i tens retirada a la flor d'asutzena.
La flor d'asutzena n'és flor molt gentil,
surt per primavera entre el març i l'abril.
 




LLERET

I aquesta n'és per a tu
Fatumata catalana
pubilla de rostre bru
espigadeta i galana.
I aquesta n'és per tu,
tota n'és per a tu sola,
pel futur que se t'endú
i pel paisatge que et bresssola.

En pinedes i garrics
creix el teu món d'infantesa;
pisos vells, barris antics
i mitjos somnis de princesa.
A voltes acolorida,
a voltes duent texans,
a voltes amb les amiges
o talaiant als teus gemans,

Res és fàcil per a ningú
i a cops al món hi fa fred.
El món no es va fer per a tu
petit clavell morenet.
El món no es va fer per a tu
i malgrat tot, tu li somrius
trepitjant amb pas segur
el petit món en el que vius.

Desgranant el teu futur,
arbre de dues arrels
és per a tu el tèrbol atzur
de ser quatre cops rebel:
Ser la nova benvinguda
a una terra lluitadora,
dona, de nació oprimida
i classe treballadora

Avui el sol surt per a tu
i la lluna et farà el ple,
potser no ho sabrà ningú
i jugarem a no dir res.
Tu i jo no som diferents
i lluitant viurem la vida
adéu clavell morenet,
adéu estrella del dia.

 VILAMUR 

L'amor vola pels terrats
amb ales de papallona
i els amants mig amagats
que s'estimen una estona
i s'estimen una estona
i renoven sa promesa.
L'amor vola pels terrats
jugant amb la roba estesa

I l'amor segueix volant         
així com vola el cel de nit
i tot ho va embolcallant
com el llençol a sobre el llit
i entre el llit i el llençol
l'amor vola que vola
i entre el llit i el llençol
l'amor juga i fa el què vol.

No m'aguantis la mirada
quan et trobo pel carrer
que jo sé el què tu saps
i tu saps el què jo sé.
No m'aguantis la mirada,
si em mires el temps no passa
i en tons ulls el món s'atura

i en silenci crides massa   

SARROCA DE BELLERA

Au, baixa a la plaça 

tothom hi ha de ser 

que la vida passa

 i batega al carrer. 

Que la vida passa 

i no vé ni va enlloc, 

per poder atrapar-la 

cal anar a poc a poc. 

Les parets maldestres 

són gran biblioteca; 

graffitis rupestres, 

frases de poeta. 

Frases de poeta 

en llibres de maons 

on encara s'hi glosen 

les veritats d'aquest món. 

La ràdio murmura 

cançons ensucrades, 

desgràcies llunyanes, 

veritats escapçades. 

Vertitats escapçades 

somnis a cavall, 

ets tu qui t'abraça 

a través del mirall. 

Noia, surt de casa 

vés i calça't bé 

que la vida passa 

i batega al carrer 

que la vida passa 

i no vé ni va enlloc 

per poder atrapar-la 

cal anar a poc a poc. 

Darrere del vidre

 diuen que no hi plou 

i a la terra plana 

el vent tot ho mou.  



PRADES 

Avui n'és Festa Major 
perquè a mi em dóna la gana 
em vestiré de senyor 
i xiularé una sardana. 
De cobla arriba remor 
com un diumenge de festa. 
Avui en farem l'amor 
a l'ampit de la finestra 

Demà serà un altre dia 
i ja plourà si és que ha de ploure. 
Plorarem pel què teniem 
i per tot el què ens va commoure... 
però això serà un altre dia, 
que avui en floreix la ginesta! 
Avui en farem l'amor 
a l'ampit de la finestra.

Reportatge a la Directa. "Get up, get down, there's revolution in this town".

Avui he volgut compartir un reportatge molt interessant de La Directa del 30 de maig sobre l'Occupy Wall Street, el moviment acampat i indignat a Nova York. Me'l vaig estar llegint amb una mica de calma i em va semblar útil per publicar-lo al meu bloc personal. És un text molt complert però explica coses molt reals del què ha estat passant als Estats Units, sobretot a la costa atlàntica. D'aquí un temps serà un esdeveniment històric important en la història dels Estats Units?? I la gent encara se'n recordarà?? xD 

Després d'irrompre per sorpresa el setembre del 2011, el moviment Occupy Wall Street (OWS) s'ha convertit en una referència de mobilització tant als Estats Units com a la resta del món. Les grans manifestacions del 6 d'octubre -amb el suport dels sindicats-, les convocatòries del 15-O i el desallotjament de l'acampada de Zuccotti Park un més després (el 15 de novembre) han estat les dates més significatives del moviment. Lluny de fer minvar la força de les protestes, però, el desallotjament va coincidir amb el reforçament de nuclis d'Occupy a barris i ciutats arreu del país, una estratègia organitzativa molt similar a la del moviment del 15-M. Aquesta primavera, les mobilitzacions han tornat a prendre força als EUA i un crit ressona amb força: "Get up, get down, there's revolution in this town!" (Amunt, avall, hi ha revolució en aquesta ciutat). 

El 10 de febrer de 1967, el Black Mask, un col·lectiu anarquista novaiorquès, va organitzar una petita manifestació pels carrers del districte financer de Manhattan. Amb passamuntanyes negres al cap i unes calaveres enormes com a estendards, les vint-i-cinc integrants del grup liderat pel performer situacionista Ben Morea van caminar per la gèlida metròpoli nord-americana fins a Wall Street. Entre la neu i el desconcert dels turistes, treballadores de coll blanc i policies, la gent de Black Mask va llegir un manifest amb un missatge evident: "Wall Street is War Street". 

Quaranta anys després, el 17 de setembre de 2011, es va viure una escena similar. Però no es tractavba de les vint-i-cinc valentes encapçalades per Ben Morea, sinó d'un miler de persones que, aquell setembre càlid d'un any que havia començat amb les manifestacions de la plaça Tahrir del Caire, van decidir manifestar-se fins a la borsa de Nova York per acampar a Zuccotti Park, una petita plaça propera que es troba entre Broadway i el nou World Trade Center. El desconcert general va ser similar al del 1967, però només per uns quants dies. 

Naixement, auge i dificultats. 

Després d'una setmana d'acampada, el moviment va créixer fins a convertir-se en una referència mundial. Es tractava d'un moviment interclassista i intergeneracional, com el de les places espanyoles. Un moviment heterogeni, constituït per gent de totes les esats -hi abunden les velles militants pacifistes i veteranes de totes les guerres-, membres de l'esquerra i dels moviments socials, així com persones que tenen la seva primera experiència política, estudiants i treballadores, precàries, gent de classe mitjana i homeless. Un moviment assembleari, horitzontal, sense lìders visibles i en bona mesura fill d'una revolució tecnològica i les xarxes socials. Un moviment anòmal: patriòtic -qui no és patriota en aquesta "land of liberty" (terra de llibertat)? I revolucionari, seriós i alegre, que mira cap al passat per entendre'l-, que pensa en el present -per canviar-lo- i que lluita per un futur millor. 

Des de la segona meitat del setembre de 2011, les mobilitzacions d'Occupy Wall Street es van estendre per arreu del país. 

Occupy Wall Street, que és alhora el lema i el moviment, va reemplaçar en un tres i no res les indignades i les acampades espanyoles, així com el moviment grec, que havien estat els referents de la primavera i l'estiu europeus; cosa que, un cop més, evidencia la immensa força dels EUA a l'hora de vendre la pròpia marca i exportar els productes propis. Una força que no és aparent, sinó real: ocupar Wall Street significa ocupar la meca del capitalisme, etzibar un cop al cor del sistema. 

El moviment va viure moments àlgids amb la gran manifestació del 6 d'octubre del 2011 (amb el suport i la solidaritat dels sindicats), la convocatòria mundial del 15 d'octubre i el suport de músics, artistes i intel·lectuals, però també moments dramàtics com la intervenció de la policia per desallotjar Zuccotti Park el 15 de novembre, que va acabar amb la detenció de més de 200 persones. Entre el desembre del 2011 i el març de 2012, hi va haver nous intents d'acampar a Zuccotti Park i, malgrat totes les adversitats, OWS mai no ha deixat de ser operatiu. 

La primavera d'OWS

"Molta gent pensava que aquesta ocupació havia acabat, però ara que ha sortit el sol, ens hem reunit altra vegada a Zuccotti Park. Han estat uns dies increïbles per celebrar els sis mesos de la primera ocupació., ens comenta Steve Yanckou a mitjan abril, mentre reparteix fulls volants a Wall Street. Durant tot el mes d'abril, el moviment OWS va organitzar una campanya de primavera per preparar la vaga general del Primer de Maig. Spring Training, aixó es va decidir anomenar aquesta campanya, que va incloure des de conferències -com la xerrada sobre història del Primer de Maig del sociòleg Stanley Aronowitz, fundador de la revista Social Text i excandidat a governador de l''Estat de Nova York pel Green Party el 2002- fins a reunions i assemblees -com les organitzades setmanalment a Union Square, Zuccotti Park, Tompkins Square o el Central Park-, passant per múltiples accions per reivindicar una educació i una sanitat públiques, contra els desnonaments de Manhattan, Brooklyn o el Bronx i les anomenades manifestacions d'entrenament, organitzades cada divendres a la tarda de Manhattan. Unes manifestacions on es podien sentir lemes com "People before profits" (La gent abans que els beneficis) o "Banks steal homes" (Els bancs roben llars), acompanyades -juntament amb tambors, trompetes i saxos- dels cors del moviment: "We are the 99%" (Som el 99%), o "Bank of America, bad for America" (El Banc d'Amèrica és dolent per Amèrica). 

Occupy té menys arrelament social que el 15-M, però, en canvi, el seu discurs és més hàbil i incloent.

En aquest context, la manifestació del Primer de Maig a Nova York va ser un èxit rotund: 20.000 persones van sortir als carrers, en una marxa que va partir d'Union Square (nou punt de reunió del moviment des del mes de març). Abans de començar la manifestació, l'exguitarrista del grup Rage Against the Machine, Tom Morello, va cantar, acompanyat per la Guitarmy (exèrcit de guitarres), la "Worldwilde Rebel Song". En acabar la marxa, es van produïr algunes detencions. Al conjunt dels EUA, aquest Primer de Maig serà recordat com un pas més cap a la Reapropiació del Dia dels Treballadors: a Detroit, Seattle, Los Angeles, San Francisco, Denver, Miami i Washington, es van organitzar grans manifestacions, marcades per un fort desplegament policial i, en alguns casos, com el de Chicago i sobretot Oakland, per les càrregues policials violentes i nombroses detencions. 

La influència  del 15-M.

Steve Yanckou va ser a Zuccotti Parkdes del principi, quan la manifestació del 17 de setembre convocada per Adbusters es va transformar en una acampada, i s'hi va quedar fins el 15 de novembre, moment en què la policia va desallotjar les persones acampades. Després del desallotjament, segons els mitjans de comunicaciò de masses, el moviment va morir. "En realitat -ens diu Steve-, el moviment no ha mort en cap moment. Després que la policia ens fes fora de Zuccotti Park, hem intentat buscar un nou espai, treballant en comissions i establint-nos als barris". Una estratègia molt similar a l'adoptada pel moviment del 15-M. 

Efectivament, els fets ocorreguts a l'Estat espanyol han tingut molta influència i una gran importància simbòlica en les formes organitzatives del moviment Occupy, de la mateixa manera que la primavera àrab s'havia convertit en un referent seu. Segons Andreu Espasa, professor de llengua i cultura catalanes a Harvard, es podria dir que "es parlava molt de la influència àrab i es practicava molt el model espanyol". Essencialment, el moviment Occupy i el 15-M són molt similars, si bé tenen algunes diferències. Occupy "és menys fort pel que fa a l'arrelament social, no hi ha tanta participació, les assemblees són menors, les manifestacions no són tan massives, però el discurs és molt hàbil i incloent".

La importància de difondre el discurs.

Quan a l'estratègia comunicativa, un dels punts forts del moviment Occupy és que concentra tota la crítica en el poder financer i pràcticament no parla de la classe política. Com continua explicant-nos Andreu Espasa, la raó d'això és que "en aquest país, els partits són irrellevants": si una persona aspira a ser congressista, ha de passar per les forques caudines del control directe de les donants milionàries, com George Cloney ha representat a la pel·licula "Els idus de març".

Per difondre aquest discurs, el moviment utilitza des dels mitjans més tradicionals (fulls volants, pamflets) fins als més innovadors, com la web (occupywallst.org) o les xarxes socials, passant per la revista del moviment (Tidal) o la història de la ràdio lliure WBAI. Així mateix, han destacat especialment els vídeos d'informació i propaganda (del genial tràiler Occupy Blietzkrieg a la pel·lícula Occupy The Movie), amb el suport de col·lectius de periodistes i directores de cine com el Brooklyn Film Malers Collective. També ha tingut molt ressò el suport d'artistes de fama internacional com Patti Smith, Joan Baez, Willie Nelson, Crosby i Nash, Yoko Ono i Yo La Tengo, entre altres, a través de l'àlbum "Occupy this album".

L'extensió del moviment. 

D'altra banda, l'extensió del moviment no ha tingut aturador des de la segona meitat de setembre de 2011, moment en què Occupy es va convertir en un lema (i no únicament en el moviment de Nova York). És pràcticament impossible enumerar les ciutats, pobles i barris on, a partir d'aleshores, s'han creat moviments Occupy. De Boston a Santa Bàrbara, de Filadèlfia a Seattle, de Des Moines a Nova Orleans... 

Després de la Gran Poma, un dels nuclis més actius és la ciutat de Boston. La capital de Massachussets, de poc més de 600.000 habitants, és un feu demòcrata i un dels pols universitaris més importants del país. Fins i tot a la coneguda universitat de Harvard, situada a Cambridge (una petita localitat als afores de Boston), es va constituir un moviment Occupy. Durant diverses setmanes, unes quantes desenes de persones van acampar al pati de la universitat més antiga de la costa est, sota l'atenta mirada de la policia. Ens ho relata Mark Warren, estudiant de la Universitat de Harvard que ha estat involucrat en el moviment des d'un bon principi i que ha dedicat espai a aquests fets a la revista mensual "Perspectives", que ell mateix dirigeix. 

Als EUA hi ha molt camí a recórrer: definir algú com a socialista o comunista es considera ofensiu

Warren també ens explica que, a Harvard, el professorat no va prendre posició a favor del moviment, contràriament al que va passar a la Universitat de Columbia (Nova York), on 300 professores van signar una carta de suport a Wall Street. D'altra banda, no resulta simptomàtic, surrealista i extraordinari que estudiants que paguen una matrícula anual d'uns 60.000 dòlars decideixin acampar per protetar en contra del poder de l'1%? Warren és optimista sobre el futur del moviment, però també una mica escèptic: "Aquest moviment té la possibilitat de canviar alguna cosa en la nostra societat, però hi ha massa coses que s'han de fer prèviament. En primer lloc, la gent ha de canviar la manera de veure les coses, la manera de pensar. Als EUA, a més, s'ha de canviar el lèxic en el món polític. Aquí no pots definir algú com a socialista o comunista... és pràcticament ofensiu!". Al seu torn, Steve Yanckou ens comenta, mentre continua distribuïnt fulls volants i explicant a turistes sorporeses i treballadores més o menys atònites a la campanya de la primavera: "No tinc ni idea del què passarà demà, només sé que estic orgullós de ser aquí avui". Les seves paraules són, probablement el millor testimoni de l'entusiasme i l'abnegació de moltes de les persones que s'estan manifestant a Wall Street.     

I per acabar deixo una mica de música... un vídeo de l'acampada a Wall Street amb en Tom Morello i els Guitarmy cantant la Worldwilde Rebel Songs l'1 de maig del 2012 a la Union Square.