Hivern...

La neu cobreix les montanyes, 
el pla està tot glaçat 
estan despullats els arbres, 
tot és trist i dessolat. 

La llar de foc està encesa,
lla mainada s'hi acull
l'avi conta una rondalla 
i l'olla ja arrenca el bull. 


* Estacions de l'any, 


Gilda B. M. (1914-1997). 

Hivern (poema de Miquel Martí i Pol)

Ja feia més d'un any que no he afegit absolutament res de res..., i avui aprofito per afegir aquest poema de Miquel Martí i Pol que segurament encaixa amb aquesta estació de l'any.

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja 

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist: 
És una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar de la prepoderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
 és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons 
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

I per últim poso música per variar. I és una versió de la mítica nadala popular alemanya "Stille Nacht" (Silent Night/Holy Night, en anglès) coneguda en català com el "santa nit" sent arranjada i interpretada amb el piano per Scott D. Davis.    

 

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

Mar de Primavera.

Les onades blaves i verdes s'esquitxen a la platja, 

penetren en els esculls per on m'endinso 

que em toquen per poc,

xoquen fortes entre les roques 

deixant escuma blanca.

El sol brilla amb raigs que piquen 

deixant un reflex evident entre elles. 

Camino molt a poc a poc

per la sorra fins molt enllà

(lluny del port i la riereta), 

seguint les petites petjades deixades,
les sanefes naturals marcades

simètriques i assimètriques,
pedretes i closques de petxines
clavades. 

No sento els crits de les gavines

però respiro l'aire salat de mar enllà

que m'allibera de mocs i merda inútil

i omplir-me de pur oxigen. 

La seva olor em fa venir ganes de plorar

i em porta enyorança 

quan m'envia l'amor que em transmets

amb els teus gests, el teu tacte, 

els teus petons, les teves abraçades, 

la teva veu suau i les teves paraules

plenes de sentiments i intimitat

preocupant-te per mi i dient-me si estic bé.  

Records del meu avi

Aquestes setmanes em van venint sentiments de tristesa cada cop més forta que em trastoquen la ment, la meva perplexitat i complicitat en expressar problemes personals abastats i soferts des de fa temps. Primer ha estat tot el problema de control violent a la universitat des de tots nivells de part de professors, auxiliars, bibliotecaris, alguns becaris fins el rector i la vicerrectora d'estudiants fent-me miraments i vulnerant la meva condició més estrictament... Però ara és un tema a part entre molts altres. Però àra també estic molt afectat per un altre problema que és més íntim i proper: fa unes dues setmanes va morir el meu avi. Era el pare de la meva mare i l'únic que he conegut en persona i haviem compartit estones junts. Encara em costa de creure però de mica potser aniré sentint com esclata la meva tristesa que encara no expressat la pèrdua d'una persona que malgrat no veure la sovint li he tingut estima i proximitat. Portava molt temps estant fotut del cor i li han anat passant coses típiques de la seva edat i fins fa ben poc quan el van operar d'una embòlia intestinal de la qual tampoc se n'ha ensortit del tot. Però també l'admiro per poder mantenir una vida prou normal, optimista i activa fins els 88 anys encara conduïnt, sortint a passejar amb l'avia o fer algun viatge. Fins i tot el dia abans de morir encara va anar al barber i va començar a preparar coses per celebrar els 60 anys de casat. Llavors aquella nit se'n va anar a dormir i no es va aixecar: així va morir molt tranquilament a casa seva dormint al llit i sense adonar-se'n, no va patir gens. És la millor manera de morir. No tothom és capaç d'afrontar la mort de manera ferma, hi ha moltes maneres molt pitjors de morir com ara a dins d'hospitals entubats i connectats amb màquines que controlen violentament qualsevol constant vital com éssers vegetals, com en escenes mítiques de pel·lícules i sèries mèdiques sensacionalistes com Dr House o Anatomía de Grey. Fins i tot tenint nervi i sofriment com a vegades per manca d'atenció mèdica en moments de grans retallades i dures privatitzacions de la sanitat pública.

És cert que ha tingut una mentalitat i actituds conservadores i burgeses de rutina que l'han acompanyat tota la seva vida. Temps enrere havia estat bastant dràstic i rígid en certes coses i però als seus últims anys s'ha tornat més comprensiu i tolerant sobretot amb els néts. Ha disposat d'una mútua i una atenció mèdica privades, ha viatjat amb companyies aèries de primera classe, menjant en bons restaurants i dormint en hotels de moltes estrelles. Parlant sobre política també haviem tingut disputes ideològiques i em va arribar a dir que "el capitalisme era necessari i no s'hi podia anar en contra". Fins i tot també s'ha dedicat en el món dels negocis com empresari de l'espectacle i tenir la companyia de teatre Joan Maragall, on hi havia dirigit diverses obres des del Don Juan Tenorio fins a l'obra Terra Baixa. Encara recordo que vaig sentir dir que va dirigir una obra on hi sortia una gallina i finalment se la va quedar ell a casa un temps. Ha estat un aficionat a l'òpera i la sarsuela i es va permetre anar al Liceu i també conèixer cantants i actors que havia contractat en diverses ocasions. I encara en la celebració de les seves "noces d'or" també hi va cantar un tenor que ell coneixia. He de dir que havia anat sovint al Centre Catòlic o "Círcul" de Gràcia on hi havia anat a veure com també dirigir els pastorets de "L'estel de Natzaret" i com moltes altres obres. 

També em va explicar que abans de dedicar-se al teatre també havia cuidant gallines i en el franquisme havia estat empleat en el Banc d'Espanya on tingué rivalitats amb el director en què li va dir que "se n'anés a la merda". I m'havia explicat que de petit s'imaginava que quan tingués 13 anys li passaria alguna cosa dolenta: primer que el van operar i també hi hagué l'esclat de la Guerra Civil, el soroll estrident de les sirenes i les bombes dels fusells i avions militars. Molts cops s'amagava a dins del metro on arribaven a escoltar el què deien els diferents bàndols polítics i on desgraciadament molts amics seus també hi van acabar morint. En el franquisme el van voler fer instructor falangista que primer ho va acceptar però degut a que l'obliguessin a dur pistoles i altres armes també ho va deixar. Em va explicar que ell hi va anar i després va marxar perquè ho va voler. A més també m'havia donat alguns consells macos sobre l'experiència personal sent aquesta el propi mestre de la vida. 

També he de dir que de tant en tant també ha volgut fer coses amb la família com ara convidar-nos a dinar o sopar per celebrar el seu aniversari com també el de l'àvia. Però una cosa que més m'ha impactat d'ell ha estat que també hagi volgut fer algunes coses amb els néts. Està clar que han tendit a ser coses més aviat tradicionals o burgeses: ens ha portat a veure els pastores en algunes ocasions i encara recordo el sopar al restaurant "Les Set Portes", allà ubicat al costat del port, on recordo que ens va dir que no patissim pel preu ja que tot ho pagava ell. No obstant m'agradaria explicar que hi ha una cosa que a mi m'ha impactat molt i que va ser el viatge a l'Euro Disney també amb ma germana i l'àvia, i ha estat un viatge que he fet un cop a la meva vida i ara probablement no el faria. Va ser la primera vegada que vaig volar amb avió i en el moment d'enlairar-nos va ser quan em vaig crear més por sense voler sortir a l'espai exterior i "arribar als planetes"... Igualment això de volar pels aires més tard sempre m'ha seguit creant impressió... No m'agrada massa volar a immenses altures i amb desnivells de collons... I molts cops he pensat, si l'avió cau i hi ha un accident??? ... I ens vam allotjar en un hotel de 5 estrelles que hi ha al costat del parc on a les nits quan tornavem del parc sempre ens trobavem la tele engegada amb pel·lis d'en Walt Disney. Però vaig disfrutar d'una bona part de les atraccions del parc: el trenet, el castell de la Bella Dorment, la Casa Encantada, l' actuació de la Bella i la Bèstia, la cova dels Pirates, en Pinotxo, el Dumbo, les Nines i Peter Pan. Un d'aquests dies vam anar a París amb un tren des de Marne La Vallée i vam agafar un  metro amb pneumàtics. Vam pujar a dalt de la Torre Eiffel, vam recorrer el Sena amb el Batêau Mouche (Vaixell Mosca) com vam veure l'Arc de Triomf i l'Etoile (l'estrella) de nit. Aleshores jo tenia 8 anys i tot això ho disfrutava dia a dia amb pel·lícules com "la Sirenita" o "Peter Pan"... Però reflexionant també crec que tot no deixa de ser un negoci del propi capitalisme i al darrere d'aquestes instal·lacions d'atraccions, restaurants i hotels hi ha interessos econòmics dels que se'n beneficien uns pocs. S'ho pot permetre els qui realment tenen calés i realment per tant és un parc insostenible. A part d'alguns agosts a la casa Can Ribafort, a Bigues i Riells, on hi havia estat de petit empaitant les gallines i els coloms.

Per últim, hi ha una història que ell me'n va estar explicant coses importants sobre el seu pare, o sigui el meu besavi, i que volia ser escultor. És una història que d'alguna manera m'ha impactat i ha arribat com a formar part de la meva intimitat. Pel que em va explicar, el meu besavi es deia Domingo Seguí i Pi i els seus primers anys els va viure a Sarrià. En els seus anys a l'escola, als Salessians, ell ja va tenir clar que es volia dedicar a l'escultura. I va començar a fer petites coses entre d'altres ja va ser tècnic d'obra d'en Pau Gargallo fent-li les mans i les cares de les escultures modernistes de l'Hospital de Sant Pau d'en Domènech i Montaner. Ara bé, ell volia fer coses d'escultura complerta, o sigui global, i a les acaballes del segle XIX a Barcelona no es podia aprendre i s'havia de fer a París. Així va esperar en ser major d'edat i tenint 19 anys va decidir marxar sense dir res a casa seva ja que ho hagués tingut molt més difícil: segurament la seva mare li hagués insistit que no anés a París perquè no hi coneixia ningú. Va ser així com se'n va anar amb unes 10 pessetes a la butxaca i sense saber francès només sabent que OUI volia dir SÍ. Va anar amb bicicleta fins a la frontera i allà va entrar en el tren com a polissó on li esperava encara molt tros per fer. En fer-se de dia en el primer lloc on el tren es va aturar -que encara no era París- hi va baixar per evitar que l'enganxessin els inspectors per temes de frontera. I després d'esperar-se unes 12 o 24 hores va entrar en un altre tren ja fins a París. Allà en el moment de baixar no va sortir per l'edifici de l'estació per evitar problemes i va anar caminant al costat de les vies per on havia arribat tot seguint les balles de ferro i al final de les balles va saltar al carrer i va tornar cap a l'estació. Aquí va començar l'aventura preguntant per la Torre Eiffel i tothom li anava dient el mateix: "TOUT ROITE ET A GAUCHE". Ell no entenia res i es guiava pels signes, i fou més tard quan va saber el seu significat: "TOT RECTE I A L'ESQUERRA". Uns dos o tres dies després a través d'un telegrama va dir a la seva família que estava a París, que no passessin ànsia i que estava bé.
Però, algú es creu que ho va tenir tot fàcil?? Desafortunadament no. Durant els primers mesos hagué de sobreviure passant gana i dormint en el parc on els gendarmes l'acabaven fent fora. Altres vegades dormia en el cementiri on veia com venien a obrir els nínxols per endur-se els cadàvers a la facultat de medicina de París. I sentia la mala olor.
Aquí va tenir dubtes sobre sí quedar-se o tornar cap a Barcelona... ja pensant en tornar. Un dia va entrar en una exposició d'escultures i va conèixer un escultor italià que si no recordo malament es deia Lorenzo i ell li va preguntar si vivia i tenia feina allà explicant-li la seva història. Ell el va dur al seu taller en unes golfes on el va posar a prova ensenyar unes escultures trencades i li va demanar reparar-les. Després dels primers intents ho va aconseguir i ja quasi a punt de tornar en Lorenzo li va dir que es quedés com aprenent i s'hi va quedar visquent uns 19 anys. Així va ser com pogué perfeccionar les seves tècniques escultòriques i aconseguir ser tot un artista.
Un temps més tard hi va venir la seva germana Joaquima que tenia deliris de grandesa i sempre volia que li diguessin Jacqueline. Ella va acabar enxofada a la cuina d'un dels restaurants de més prestigi: la Maison Borras, que ara ja no existeix. Entre ells dos van acabar practicant el francès. En l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'any 1914 -coneguda també com a Guerra Europea- davant dels grans enfrontaments entre Alemanya i França, li van demanar de formar part de l'exèrcit francès. Ell s'hi va negar molt rotundament i va preferir ser voluntari de la Creu Roja Parisenca i així socórrer soldats i persones ferides pels bombardeigs militars.
I acabada la guerra europea ja va tornar cap a Barcelona per casar-se i tenir un fill: meu avi, sent sempre fill únic. A més també he de dir que va fer les escultures d'uns àngels en un cementiri de Madrid.

Doncs totes aquestes coses sobre el besavi me les havia explicat ell i altres coses que m'haguessin interessant ja no me les pot explicar i ens hem de quedar amb el què m'ha explicat, i ja és molt. Dos dies després de morir se'l va enterrar en un nínxol en el cementiri dels Agudells, a sobre dels hospitals de la Vall d'Hebron. I farà uns anys va morir la meva àvia paterna després de trencar-se una cama però no es va poder recuperar. I també un tiet meu per un càncer molt avançat. Ara tinc només una àvia i una tieta àvia.

Ara ja no sabem on són però el seu record i les ganes de fer coses amb nosaltres sempre les recordaré. Potser ara són alguns dels astres que ara brillen cada nit com també dónen lloc a nous que naixeran que tampoc sabem el què faran però esperem que facin coses noves que potser ells no han fet. Ara ells voldrien que siguem forts i seguir endavant encara el que ens queda.
Jo encara estic a la flor de la vida i encara em queden molts anys per endavant per viure, fer coses i seguir lluitant per canviar aquesta societat.