LA REALITAT OCULTA.
A la vida hi ha moltes coses per explicar, escriure o expressar, sentir, viure, patir, tocar, olorar, tastar, cantar, apreciar, besar i abraçar. I també hi ha altres coses amb qui o contra qui lluitar, renunciar, afrontar, païr i diluïr. Algunes tenen sentit i altres que no.
El meu últim dinar al restaurant Terra d'Escudella, un indret emblemàtic del barri de Sants dedicat a la cuina catalana i amb els i les veïnes del barri. Lloc destacat pel tracte de proxmitat amb els i les clientes i amb relació amb els moviments socials del barri. Establiment amb més de 20 anys d'activitat gastronòmica i culinària sent al principi l'Arran i a partir del 2005 finalment el Terra d'Escudella. Lloc destacat per les seves al·legories a la cultura popular de la terra i amb referències a les revoltes populars de casa nostra, ambients rústics i familiars. El passat dissabte 31 d'agost va tancar les portes rústiques definitivament. Ha estat una pèrdua important per al barri i especialment per a la plaça d'Osca. Però sempre el recordaré amb amor i nostàlgia pel tracte i l'estima que m'han transmès.
A continuació faig un petit reportatge personal de fotografies de com va ser el meu últim dia dinant a dintre d'aquell restaurant.
El dia 10 de juliol a les 21:30h del vespre es va fer el gran esperat concert de Pearl Jam en la seva World Jam Tour al Palau Sant Jordi, a Montjuïc, durant la seva World Jam Tour. Feia molt temps que moltes i molts esperavem amb entusiasme aquest concert mentre passaven de llarg quan feien gires per Europa. Però aquesta vegada han travessat els Pirineus cap al sud d'Europa i han tornat a deixar petjada a casa nostra. La vegada anterior quan van venir aquí va ser a Badalona el 2006 mentre aquest cop, feia mesos que havia començat el compte enrere que va acabar precisament just quan el concert va començar. A part també va ser un gran motiu de celebració després de tenir un problema greu a la vista que em podia haver deixat cec per sempre però dintre de tot me n'he ensortit prou bé. Per sort vaig disposar d'una persona empleada que em va acompanyar fins a la cadira que tenia reservada. Però és la primera vegada que els veig en directe i no vaig anar a veure cap grup de versions com ho havia anat fet tantes vegades.També es disposava de barra amb menjar i begudes i de paradetes amb samarretes de Pearl Jam però costaven 30€ cadascuna i ja podrien haver baixat bastant més els preus igual com el de l'entrada.
El
gran espectacle va durar més de tres hores i va deixar tot el públic
bocabadat amb tota la sala omplerta de gom a gom. Hi havia col·legues
meus que també van anar en aquest concert però degut a què l'espai
estava omplert de manera massiva no els vaig poder veure ni estar amb
ells desafortunadament. Vist també des de dalt de tot també era
impactant veure tota l'explosió de llums que sortia des de l'escenari
però no vaig poder veure els membres de la banda i els instruments. Era
impossible!! També em vaig quedar impressionat quan en els temes més
relaxats la sala estava invaïda per les llums dels mòbils del públic
que amenitzaven l'ambient. I sobretot un Eddie Vedder adreçant-se al
públic d'una manera molt directa i propera com sempre però
desgraciadament parlant en castellà enlloc de fer-ho en català. I
motiu de més degut a tot el què ha sofert Catalunya des de fa segles i
ara torna a ser més evident que mai. Jo cridava des de ben lluny que
parlés en català però no hi hagué manera. Els ianquis són ianquis i els
que són com ells encara els queda molt camí per davant. Hi havia públic gairebé de tot arreu des dels Països Catalans, Euskal Herria i altres
contrades de la península com també d'Anglaterra, Alemanya, França,
Occitània, Rússia, Xile, Mèxic o Amèrica del Nord. Al principi del concert
l'Eddie va fer un comentari negatiu sobre el partit de futbol entre
Espanya i Rússia però després es va disculpar cap al públic rus.
En
el concert van sonar molts dels seus grans temes de tota la seva
discografia des de "The long road", "Mind your manners", "Corduroy" , "Do the evolution",
"Even flow" o "Oceans" que fou dedicat a Israel Barrales: un fan
mexicà que va morir pocs dies abans d'aquest concert i malauradament
no pogué venir. Tot va anar seguit de "Sleeping by
myself" o "Betterman". Tampoc van ser oblidables cançons com "Alive",
"Jeremy" o "Black" del seu primer disc TEN. Entre aquests també
van interpretar tantes altres cançons més conegudes o menys com
"Daughter" dedicada a totes les dones incloent-hi les nostres germanes i
les nostres mares. Vaig trobar a faltar temes tan viscerals i grans en
directe com "Nothingman", "Spin the Black Circle", "Sirens", "Pendulum",
"Animal" o "Yellow moon".
Aquest
concert va acabar amb "Yellow Ledbetter" sent un final més tranquil que
l'habitual i tota la gent pogués anar sortint de la sala poc a poc. "Gràcies Oriol per l'esdeveniment... Segur que ens tornarem a trobar cantant o tocant en algun altre lloc. Sé que tu també hi eres entre la gran massa multitudinària de persones d'arreu però no ens vam veure ni a l'entrada ni enmig del concert ni a la sortida... però igualment com si ens haguessim trobat" .
Encara
no em sento amb les ganes de despedir-me de tot aquest espectacle de
tanta emoció viscuda. MOLTES GRÀCIES PEARL JAM PER VENIR A CASA NOSTRA.
FINS SEMPRE!!!!!
3 anys i 7 mesos per a 3 companyes, 3 anys i 9 mesos per a una altra, més d'una desena amb condemnes que van des dels 6 mesos als 2 anys de presó i 66 companyes per jutjar.
És un resum ràpid i concís de com estan intentant silenciar, atemorir i castigar a les i els que sortim al carrer per defensar uns barris de la gent i per la gent enfront del model d'una ciutat-aparador per als turistes.
És un resum ràpid i concís on no es pot transmetre el dolor, la ràbia i la impotència amb la que ens toca veure com sentencien, condemnen i persegueixen a la dissidència.
Estem fartes de veure com som conduïdes a uns judicis polítics que condicionen la nostra vida i la dels nostres cercles, molts cops amb una representació teatral nefasta protagonitzada per jutges, fiscalies i mossos on les proves i les acusacions ratllen l'absurd si ens ho mirem des de les seves òptiques legalistes.
Volem fer ús de la memòria i pensar que si vam aturar l'enderrocament de Can Vies, que si vam omplir els carrers per defensar els nostres barris, no podem quedar-nos a casa quan volen empresonar a la gent que colze a colze va sortir al carrer per traçar una línia vermella al poder.
Estem vivint una repressió que s'aguditza cada cop que fem un pas endavant amb la nostra lluita i creiem que solament juntes podem i tenim capacitat d'afrontar aquesta problemàtica, per això donem tota la força i solidaritat per a les encausades del parlament, el cas Pandora, per a José Antúnez Becerra i tota la gent que pateix en les seves carns la violència d'aquest sistema.
Ens volen enviar a l'últim abocador que tenen reservat per a la dissidència, allà on els rics no hi entren i els pobres no en surten. Per rebutjar tot el sofriment al qual ens volen sotmetre i denunciar cada abús de poder contra qui lluita demanem tot el suport i la solidaritat amb les encausades i les condemnades. Ja sigui assistint als actes que es convoquin, parlant i difonent la situació amb la gent del teu voltant, fent accions de suport, participant de les assemblees en defensa de les campanyes...
L'1 de març, com cada primer diumenge de març, torna la calçotada popular del barri de Sants que organitza el Casal Independentista de Sants Jaume Compte però enguany al parc de l'Espanya Industrial. Ja és la 28a, però també estem d'efemèrides i la dedicarem als 20 anys que el cantautor alcoienc Ovidi Montllor porta de vacances.
Programació:
12:00h. Diferents mostres de cultura popular: castellers de l'EI, colla bastonera de Sants i tabalers de la colla de diables de Sants.
13:00h. Començarem a servir els calçots acompanyats de romesco, pa amb tomaquet, patata al caliu, botifarra, fruita i vi/aigua.
16:00h. Actuacions musicals: Taverners i La fera ferotge, fent versions d'Ovidi.
Durant tot el dia hi haurà fira de col·lectius.
Compra de tiquets anticipadament al Casal (c. Muntadas, 24) o al mateix dia al parc. Tot plegat per 13€, 11€ per les sòcies del casal que vinguin a comprar-la anticipadament.
Després de tan temps de discotir i anar canviant de forma molt
constant la data d’aquesta sortida cap a l’última vila que es troba situada al
nord del Principat de Catalunya per la banda de la costa per motius personals i
diversos que hem anat tenint durant tot el final d’aquest últim mes de setembre
fins quan vam establir una data definitiva pel dia 3 d’octubre d’aquest any
2014 per anar fins a Portbou i poder veure definitivament una bona part de les
coses que voliem, sobretot la premisa prevista que consistia en anar fins a la
tomba de Walter Benjamin. Hi havia alguna discusió d’anar a Portbou amb el tren
ja que a mi em fan descomptes amb el preu del bitllet per portar al damunt la
targeta daurada de la espanyola Renfe per tenir un grau de discapacitat. Però
com que la majoria dels companys anaven escassos de diners llavors vam
descartar aquesta segona opció. A part un dels qui venia amb nosaltres a fer
aquesta excursió que té alguns coneixements de filosofia ens va enviar per
correu un document adjunt sobre la biografia intel·lectual d’aquest personatge
filòsof i la seva tesi sobre el concepte de la història que no em vaig acabar
de llegir en calma però d’entrada ja tenia bastant bon aspecte tot i que em va
costar d’entendre. A part també he de dir que la filosofia no sempre l’he sabut
entendre fàcilment perquè el meu cap ha estat mal ensenyat en moltes coses d’aquestes
però hem de tenir òbviament una ment realment subjectiva com la de qualsevol
ment humana perquè l’objectivitat realment no existeix ni existirà mai sent una
absoluta falsedat d’un plantejament positivista tòxic i contaminant que és
absolutament subjectiu, manipulador i òbviament criminal. Bé, durant aquells
dies vaig estar en plena campanya de la verema treballant durament per al meu
cosí al mas de la Caçadora als Guiamets i aguantant les seves dobles morals que
té com a propietari i empresari amb les seves actituds suposadament amigables.
El dia 2 encara vaig aprofitar tota la tarda per pencar a les vinyes per a ell
mentre ja se’m trencaven les sabates de segona mà que havia agafat un dels dies
de la botiga gratuïta del CSA Revoltosa unes setmanes abans d’anar-me’n i per
tant després de dutxar-me per ordre autoritària, manipulant i coactiva de part
del meu cosí vaig agafar l’últim tren de la tarda a l’estació de Marçà-Falset
que venia des de Saragossa, Casp i Móra la Nova i en direcció Reus, Tarragona,
Sant Vicenç de Calders i Barcelona-Estació de França. Ja anava expressament cap
a la ciutat capital per fer l’excursió l’endemà. Així que durant el viatge tinc
conversa amb una amiga de la Vilella Alta que vaig conèixer l’any passat en un
acte de l’Esquerra Independentista del Priorat el 12 d’octubre en contra de la
festa feixista i genocida de la hispanitat a la plaça de l’Artesana de Falset on
hi va actuar en Josep M. Cantimplora. Ella se n’anava cap a Tarragona i vam
aprofitar per parlar sobre les últimes situacions viscudes per mi sobre quan em
van detenir els mossos injustament en una de les manifestacions en suport a Can
Vies i com els va afectar aquesta situació. En plena foscor el tren avançava
per la costa del Garraf i el destrossat Delta del Llobregat i arriba cap als
voltants de dos quarts de deu del vespre a l’estació de Sants –malauradament
atribueix aquest nom a l’estació i no al barri- i vaig fins a la Bauma, o
Bauxa, on ensenyo en un col·lega algunes de les fotos de les vinyes que vaig
fer amb el mòbil de segona mà que em va passar el meu pare i encara vaig menjar
un plat d’ensaladilla russa. Al cap de poca estona amb la bossa a la mà vaig
fer directe cap a casa on encara sopo alguna última cosa, estic a l’ordinador i
al cap de poc me’n vaig cap al llit perquè em trobava rebentat d’una bona part
de la feina dura realitzada de la campanya d’enguany fent de mà d’obra agrària
en benefici dels interessos individuals del meu cosí. Però dormo poques hores
sense tenir un motiu explícit i ja em sentia despert abans de les vuit del matí
i amb dubte si tornar al llit o quedar-me despert.
Així que ja em faig la bossa del dinar i me la poso a dintre de
la motxilleta i me la cordo per davant amb una sivella per no perdre-la per
marxar ja que haviem quedat a Sant Adrià del Besòs a 2/4 de 10 del matí amb els
companys del Grup de Suport Mutu. Agafo el metro a Sants-Estació i fins a
Sagrada Família vaig amb la línia 5 i allà faig el transbord a la línia 2
havent de patir els sintètics sorolls dels seus metros post-moderns fins a
Artigues-Sant Adrià on a partir d’allà aquesta línia ja entra en terreny
badaloní. Vaig fer servir la targeta rosa definitiva després de tenir problemes
amb una primera que em va arribar a casa exactament feia una mica més de dos
mesos i se’m va espatllar la seva banda magnètica el primer dia quan la vaig
fer servir. Dit i fet, a fora al carrer en una terrassa d’un bar a la carretera
de Gramenet ens anem trobant on esmorzem una mica amb alguns cafés i jo en
canvi demano un croissant mentre tenim la primera conversa del matí. Ben poc
després ja preparem la furgoneta i sortim pel cinturó de la Ronda del Litoral i
per la mateixa autopista travessem la perifèria post-industrial de ciment i
formigó enlloc d’avançar per la carretera sent uns trastocats pel propi
capitalisme i obeïr el pagament de dos peatges cars. Mentrestant a dintre del
cotxe parlem de temes diversos tot passant per l’experiència política, el
pensament esquerrà i els moviments socials fins el cinema amb les pel·lícules
que hem vist i les que encara estem pendent de veure fins els seus autors i directors
tot mencionant en Marlon Brando que adoptava el rol de protagonista a “The
Godfather” i Quentin Tarantino com a director dels dos volums de “Kill Bill” i “Django
Unchained”. Ens aturem en una d’aquestes àrees de l’autopista on traiem les
botelles d’aigua per refrescar-nos de el calor i descansem una estoneta per fer
la segona part del trajecte tot seguint l’avorrit asfalt de l’autopista cap
amunt mentre que el paisatge del voltant variava en anar cap al nord com són
els boscos de la Selva en perill d’extinció com un dels llocs per on es vol fer
passar la MAT, la línia del Portús i l’estació d’alta velocitat de
Figueres-Vilafant amb dos TGVs francesos aturats com és lògic destinats a una
minoria de la població com a evidents símptomes opressors del pactisme entre
aquests dos estats en contra nostra d’acord amb la Unió Europea. Al cap de poc
ja sortim de l’autopista i ens desviem per una carretera més petita on s’hi
anaven indicant els topònims existents i resulta que en un cartell s’indicava
Perpinyà en francès (Perpignan) com si no formés part del nostre territori fins
quan arribem a l’entrada de La Jonquera, el poble dels autors i ex intèrprets
de la gran cançó “Els senyors de les pedres”, que es troba al sud d’aquesta
frontera divisòria establerta des del malvat Tractat dels Pirineus l’any 1659
pels monarques Felip IV i Lluís XIV, a qui debem odi i molta venjança. Agafem
una altra carretera que ens porta una mica cap al sud-est empordanenc en
direcció el nord del cap de Creus. Passant per aquests itineraris tenia alguns
moments en què necessitava treure saliva i els dos companys del darrere em
miraven per veure com jo estava de salut ja que en el fons ja estaven
acostumats també als meus moviments exagerats que van empitjorar després de la
meva injusta detenció de part dels mossos d’esquadra en una manifestació en
contra del desallotjament i l’enderrocament del CSA Can Vies. Mentre ells no em
reaccionin amb crits o amb certs tons de contundència ja és molt i important ja
que els crits no em són gens favorables i per tant no els penso admetre de cap
de les maneres de part de ningú per molt que creguin malaltissament que ho
vulguin fer sempre amb bona intenció. I no com va passar-me amb una ex companya
amb qui vam conviure en un altre col·lectiu similar que em va dir unes coses
amb un to de veu inadmissible al final d’un taller a les jornades d’estudiants
de la facultat de psicologia de Mundet farà una mica més de dos anys, i des de
llavors ja no tinc cap interès en tenir cap relació amb ella com ni tan sols la
vull tornar a conèixer. No s’ho mereix. Mentrestant pels voltants de la
carretera s’hi veien tant oliveres com finques vitícoles amb ceps plantats de
forma extensiva, i avancem un tractor amb un remolc carregat de raïm negre que
s’ha recollit també en campanya de verema però a simple vista era difícil saber
el tipus de varietats. Des de l’mp3 del mòbil del qui anava a la butaca del
davant al costat del conductor va posar música variada que anava des de la música
electrònica, el reggae, el Bruce Springsteen fins el rock català amb “Empordà”
de Sopa de Cabra. Travessem les vies del tren per sota d’un pont que també
anaven en la mateixa direcció i poc després ja ens trobem el mar amb les seves
típiques cales de la Costa Brava, aquest dia era blau i preciós mentre seguiem
els revolts de la carretera mentre passavem per Llançà i Colera. Després passem
per uns últims túnels perforats a la roca com a símptome evident de la massiva
urbanització fins arribar i entrar de seguida a Portbou. Entre altres coses s’ha
de dir que aquest poble des de la imposició del Tractat també va passar a la
part espanyola d’aquesta falsa zona fronterera que divideix els Països Catalans
sotmesos a la doble opressió. Arribem a la part turística que es troba a tocar
del mar i anem a l’oficina de turisme on aconseguim un plànol turístic del
municipi on hi apareix un mapa on s’hi troba marcada la ruta que va fer
Benjamin entre aquests territoris realment catalans entre Banyuls de la Marenda
i Portbou, fins i tot també un apartat sobre l’exili durant i després de la
Guerra Civil Espanyola i en temps de la Segona Guerra Mundial a Europa. Encara
aprofitem per aparcar la furgoneta en un carrer que estigués a prop i just al
davant de la cala de les Tres Platgetes aprofitem per treure el menjar de les
bosses i començar a dinar, sent a prop de les 13h. Vaig treure una truita d’albergínia,
un petit brick de gazpatxo i una poma. Un de nosaltres ens va oferir
formatges però jo no en vaig voler perquè no sóc tolerant a la lactosa perquè
em genera fortes mucositats. També hi havia qui es va menjar un entrepà amb
pollastre i més coses. I al cap d’una estona vam anar en un bar a fer uns cafès
i una infusió. Se m’ha explicat que Portbou tot i no ser un municipi amb
mobilitzacions socials i hagi estat sempre destinat al turisme i al sector
ferroviari és un bon lloc per menjar amb calma i poder respirar l’aire del mar.
Tota aquesta estona la vam dedicar a tractar molts dels nostres problemes, les
nostres fòbies i pors negatives que poden repercotir i afectar la nostra vida
diària i fins i tot les nostres activitats quotidianes. Jo vaig explicar una
bona part dels detalls de la meva fòbia catastròfica que he anat arrossegant
des de la infància sobre l’esclat d’una Tercera Guerra Mundial a camp obert tot
partint d’algunes pel·lícules de ficció de caràcter futurista del seu moment
com ho va ser la catalana “Peraustrínia 2004” i després “Akira” com altres sèries
animades que també mencionen aquest suposat conflicte de caràcter hipotètic d’una
manera que impacti l’espectador amb aquest impertinent sensacionalisme carregat
d’escenes post-apocalíptiques tan distòpiques i decadents. Últimament aquest
trauma l’estic revisquent d’una manera bastant constant. I he arribat a la
conclusió que mai més tornaré a mirar aquest tipus de pel·lícules manga
japoneses o de gèneres similars per no recordar inventats camps escènics específics
i passar-m’ho malament sense motius justificables. També s’ha de dir que
aquesta tercera guerra per molt que partís d’un hipotètic conflicte sorgit l’any
1947 de part del pla Operació DROPSHOT pel govern dels EUA després
desqualificat, crec realment que aquesta ja va esclatar fa molt temps ja en la
segona meitat del segle XX en el què es va nomenar com Guerra Freda i ara ja no
sabem quina guerra mundial hi és ja que la majoria de les guerres estan
emmascarades i n’hi ha ben poques que es posin d’una manera realment evident
però en el fons hi ha una guerra global on sempre manen els interessos de l’imperialisme
occidental, sobretot quan hi ha interessos sobre els recursos essencials com
serà el cas de l’aigua. També es va parlar sobre el tema dels problemes mal
resolts i saber diferenciar el què és realment un problema que necessita una
solució realment i squin realment es vol plantejar així quan no ho és i per
tant ja no fa falta el què seria una solució. S’ha de ser constructiu a la vida
i no pas destructiu.
Així que vam estar una bona estona mentre una companya se’n va anar a
dormir al cotxe mentre nosaltres vam anar fins a l’estació internacional de
ferrocarrils que està en mans de Renfe i Adif. Me’n recordo que a prop hi ha un
carrer que li diuen el “Passatge de la Renfe”, crec que no es mereix que se li
dongui aquest nom degut al què hem patit sempre els seus usuaris i totes les
seves brutes metràfoles amb empresaris i especuladors. De fet l’estació és una
obra arquitectònica de Joan Torras i Guardiola aixecada l’any 1929 seguint el
model d’estació francesa i no pas espanyola pel fet que l’entrada dongui a les
vies (d’amplada internacional) on en un lateral hi havia un cotxe de la policia
espanyola aturat i tot l’edifici es trobi amb una ampla marquesina de ferro i
cristall que cobreix les principals vies de passatgers d’ample ibèric, seguint
el model d’altres estacions existents com Montpeller, Narbona, París-Austerlitz
o fins i tot a Barcelona amb la mateixa Estació de França. A les vies
principals hi ha dos trens aturats que feien el seu trajecte ordinari des de
Barcelona i més enllà de la marquesina hi apareixen les vies de l’estació de
mercaderies que està descoberta on s’hi troben diversos conjunts de vagons
variats des de les cisternes fins als portacotxes com diverses locomotores
aturades tant elèctriques de trajecte de càrrega com dièsels que realitzen
funcions de maniobres a dintre de la mateixa estació que es veia clarament
ubicada als voltants de la serra de l’Albera com tot el municipi. Mentrestant
amb un dels companys vam anar a veure l’intercanviador de l’amplada de raïls
del tren Talgo entre el de tamany ibèric i l’internacional per on aquests tipus
de trens de llarga distància amb un sistema de canvi de posicionament de les
rodes si feien part del seu trajecte per l’estat francès. Ara queda tancat en
una via desviatòria on ja hi ha crescut vegetació ja que ara tot ja és a través
de l’alta velocitat seguint els mateixos criteris fronterers dels estats de l’Europa
del capital. Al fons s’hi troba el túnel dels Belitres que és la frontera política
ferroviària entre els dos estats entre Portbou i Cervera de la Marenda
donant-li els “gavatxos” el mal nom de Cerbère. És el puto passadís
natural dels Pirineus com l’únic lloc d’allà per on es pot passar d’una banda a
l’altra del mateix territori fragmentat sense pujar muntanyes per on hi ha
passat gent de tot tipus tant fugint com invaïnt. Aquest túnel queda enfront de
l’estació i del túnel anterior dels ferrocarrils espanyols. Aquest company em
va explicar que durant el seu temps de militància a ICV van fer una
pseudo-campanya en contra del TAV totalment fantasmagòrica i manipuladora quan
en el fons han recolzat aquest tipus de tren elitista. Fins i tot malauradament
el director d’obres del seu pas per la ciutat capital és de la colla d’amics
dels meus pares i és afí en aquest tipus de fastigosos partits
pseudo-esquerrans que van amb tota hipocresia per davant després fent servir la
bicicleta per aparentar d’ “ecologistes”. D’un paio del qual jo no en vull tornar
a saber res més i encara més perquè conec el seu nom sencer, Joan Baltà i
Torredemer, i que viu en una casa de privilegi formada per tres pisos i jardí a
Terrassa, sincerament és un autèntic culpable d’aquesta ofensiva contra les
classes populars. I és ben cert el què explica el company que en abandonar
aquest partit d’òrbita i entrar a l’entorn dels moviments socials de base és
realment bastant més difícil de caure en qualsevol manipulació quan tenen unes
idees que donen més de cara i aposten per un rupturisme real amb el sistema polític.
A dintre de l’estació el taquiller em va dir que a les 15:28h arribava un tren
francès de l’empresa SNCF però ja no teniem temps. Haviem d’anar a buscar la
companya que s’havia quedat dormint al cotxe i en sortir estavem parlant sobre
política sobre els moviments d’esquerres, la violència i la no violència... Vam
tractar alguns aspectes de la gran revolució russa bolxevic del 1917 i la
lluita entre classes que també era un tema prou interessant.
El següent pas era anar a veure el lloc desitjat, el memorial i la tomba
deWalter Benjaminque va morir en aquesta localitat empordanenca en el seu exili aleshores
des de França quan aquesta havia estat ocupada pels nazis i fugir del genocidi
antisemita pel fet de ser jueu alemany anant en principi cap als EUA. Però va
morir aquí l’any 1940 per una causa realment desconeguda. Sembla que una hipòtesi
explica que va ser per suïcidi per prendre’s unes pastilles de morfina en un
hotel d’aquesta localitat però tampoc és totalment certa ja que es tracta d’una
explicació que en aquell moment va donar el metge municipal d’aquesta localitat
que era falangista. En voler agafar el mapa ens n’adonem que s’ha perdut i
tornem a l’oficina de turisme per demanar-ne un altre però aquesta ja estava
tancada i ens vam haver d’espavilar pel nostre compte i preguntant al primer o
la primera qui ens trobessim pel carrer. Així acostant-nos per uns carrers de
dintre cap a l’alçada de la punta meridional de les Tres Platgetes hi havia l’entrada
al cementiri per on s’hi respirava l’aire marí que hi arribava mentre que s’escoltava
de lluny l’arribada d’un tren per la seva botzina i el sotrac de fons de les
rodes amb la via. Tot just abans de l’entrada mateixa cap a dintre del
cementiri es troba un tipus de panell on hi consta la presència d’alguns
detalls importants de Walter Benjamin tot tenint present l’existència del seu
memorial amb una obra de l’artista israelià Dani Karavan en motiu dels 50 anys
que es situa en unes realitzacions conegudes com “Passatges” i està
formada per tres parts però sense imposar un recorregut estricte sinó que els i
les visitants el puguin realitzar amb absoluta llibertat per transitar i
aquests puguin construïr la seva pròpia experiència de la visita. En primer
lloc es troba tot un passadís cobert en direcció de baixada entre la plaça del
cementiri i el mar per on hi entrem tot baixant per unes escales cobertes i amb
una placa de vidre inculcada al mig amb una inscripció de la seva tesi entre
moltes altres que apareixen al llarg del seu homenatge. Mentre que pel vidre
transparent s’hi veien com s’acostava un remolí del mar picat i reflectit per
la llum dels raigs del sol de la primera hora de la tarda. És un lloc on
aprofito per fer algunes fotografies amb el mòbil on hi sortís el mar de fons.
Aleshores entrem cap a dintre del cementiri per un camí que hi ha i anem a la
part on hi ha una antiga olivera i una plataforma cap a l’horitzó del mar
expressant els sentiments d’exili i solitud, subsistència i conformitat. També
anem al lloc de la seva tomba passant per un segon passatge fins a la plaça
central del cementiri on es troben més referències sobre la seva tesi “Sobre
el concepte de la història” on a partir del materialisme marxista va
formular les seves pròpies teories d’enfocar la història centrant-se en l’error
repetit de concebre-la des del progrés i convé llegir-la al revés, no des de la
perspectiva des dels vencedors i personatges cèlebres sinó des de totes les víctimes
anònimes i persones vençudes anònimes incloent-hi també la classe treballadora
i les persones marginades, tot afegint conceptes jueus messiànics i redemptors
que també es troben de forma metafòrica a l’obra de Karl Marx tot i ell haver
estat un bon materialista que no creia en cap divinitat ni cap religió (per
sort). Aquest plantejament sobre el progrés ja prové d’un debat iniciat a
partir de la Segona Internacional de Treballadors que malauradament ha estat
assimilada per alguns sectors marxistes i anarquistes. Fins i tot alguns
partits “comunistes” d’òrbita vinculats a IU i ICV també han estat els
defensors d’aquest concepte oficial del progrés pensant-se que només amb l’apropiament
dels mitjans de producció del capitalisme de part de la classe treballadora ja
s’arriba al socialisme. S’explica que era més radical que altres autors de l’Escola
de Frankfurt com Adorno o Horkheimer, que jo com a ignorant vaig confondre la
tendència d’aquesta escola de pensadors amb el maleït pensament positivista
sorgit per les teories del francès Auguste Comte i actualment tan implantat i
difós actualment per tota la societat en què vivim. I també és cert que el
progrés reaccionari plantejat per la història oficial sobretot a partir de les
industrialitzacions del segle XIX i les conseqüents estructures de poder tecnològic
establertes han estat uns evidents culpables de l’explotació laboral, els
genocidis, els exterminis i tantes barbàries mundials. Es va parlar del filòsof
castellà Jorge García Calvo que va partir de Benjamin per arribar a la conclusió
de què “el progrés és una fàbrica d’extermini”. De tot això entre nosaltres va
sortir un cert debat sobre aquest tema que vam discotir ràpidament. Llavors un
dels nostres companys va expressar el seu sentiment de plor solidari amb totes
les persones víctimes de la història i vam compartir aquest sentiment abraçant-lo.
Finalment ens fem unes fotografies amb la tomba al darrere. Va ser aquell
moment que vam decidir no passar al Principat Nord i seguir fins a Argelers
perquè aquest company no volia seguir recordant més morts ni tristeses ja que
preferia estar content i tornar a viure la vida.
Llavors decidim per anar-nos a banyar i improvitzant se’ns va
acudir la possible idea de baixar una mica fins a Llançà però aquesta no es va
complir i tornem al lloc del principi i tenim la idea de banyar-nos a Portbou.
A l’altra punta de Les Tres Platgetes deixem les carteres, els calçats i els
mitjons mentre que la companya que no es vol banyar es queda amb les nostres
pertinences com encara saludo una noia morena i maqueta amb biquini aleshores
estirada al damunt d’una tovallola i molt amablement també em va saludar.
Mentre nosaltres passem pels passos parcials i les roques que toquen a l’aigua
mentre ells avançaven per davant meu i jo em quedava aturat allà posant els
peus sota l’aigua en diversos llocs per intentar acostumar-m’hi entremig de
guiris, segurament francesos, tot anant fins a la Platja del Pi que queda més
apartada de la localitat turística. Aquesta platja però no és de sorra com les
que hi ha al sud del Principat com Torredembarra, Cambrils o Salou, sinó que és
tota de pedres i a mi em va costar bastant entrar a l’aigua tot posant-hi només
els peus i pensant en alguns aspectes de la filosofia marxista de Benjamin i la
tranquilitat de la Costa Brava mirant els velers situats al fons que flotaven
al damunt de l’aigua. Al final vaig llençar-me una estona a dintre però vaig
sortir ben de seguida perquè la temperatura externa no acompanyava pas però sí
que és cert que la temperatura de l’aigua era idònia per banyar-se. Llavors
tornem cap a les Tres Platgetes on agafem les nostres bosses i amb aquesta
altra noia em diu “adéu” somrient-me i em vaig quedar bastant enxonat.
Així que sortim de Portbou cap avall vorejant el mar que s’estenia
cap a l’esquerra d’aquesta Terra de Vents i al fons, al sud, s’estenia el Cap
de Creus mentre que a partir de Llançà ja ens desviem cap a l’interior per anar
fins a Figueres per agafar l’autovia i la terrible AP7. A dintre de la
furgoneta vaig tenir molt sentiment de neguit i inestabilitat d’una manera que
m’era bastant constant. Seguint per l’autopista ens voliem tornar a aturar en
una àrea però la vam passar de llarg sense voler i per arribar fins a la següent
estació vam haver de trigar bastanta estona fins quan finalment la trobem. Allà
comprem unes galetes per berenar, desplacem la furgoneta per aparcar-la en un
lateral i se li ompla el dipòsit ja que el company l’endemà se n’anava cap a
Madrid. I en una zona de picnic amb gespa i arbres agafem una taula on poder
menjar i parlar. Bé, les galetes que em vaig comprar eren salades amb un gust
artificial similar al de la ceba ja que encara tinc una certa mania a la
xocolata. Em van proposar de poder tastar les galetes d’avellana recoberta de
xocolata i d’entrada ja em van semblar bastant bones. Els temes a tractar
seguien sent la política i els polítics, especialment sobre el partit “PODEMOS”
on es troben molts corruptes infiltrats provinents del PSOE, i per molt nova i
d’esquerres que aparenti aquesta canditatura política que va entrar de part de
l’estat espanyol a les últimes eleccions europees també són aquests uns altres
trepes vinculats al mateix espectacle i els mateixos tripijocs. També vam
parlar de bona part dels polítics corruptes a l’estat espanyol des del pactisme
pseudo-democràtic i post-franquista fins ara tot mencionant el Felipe Gonzalez
com el primer gran culpable de començar amb les absolutes barbaritats i
atrocitats que ens han portat malèvolament fins on ara estem. Per últim ja
acabem de fer fins l’àrea metropolitana de Barcelona i baixem en el lloc on
haviem pujat a la furgoneta el mateix matí. Aleshores agafem el metro i cap a
casa i jo ja vaig directament al llit perquè encara em trobava rebentat de la
feina que havia estat fent durant tots aquests dies veremant al camp. L’endemà
tampoc tenia clar del tot si tornar cap avall el mateix dia o esperar-me un dia
més. Anant cap a l’estació per aconseguir horaris de trens del què en castellà
desgraciadament en diuen “Media Distancia” de la línia que va cap a Móra
la Nova i Flix. Així que truco el meu cosí i m’explica que el diumenge també
treballaven a les vinyes ja que el dissabte en principi havien d’estar en una
fira de Balaguer però al final ho va fer la seva germana, també cosina meva, i
ell va seguir treballant i per tant li vaig dir que li diria quelcom. O sigui
que mentrestant encara aprofito per fer una ullada a les festes majors de Sarrià
i Les Corts on hi havia una trobada oficial de bandes musicals i al cap de
bastanta estona una actuació de colles de diables on en una de les quals en
formen part alguns ex companys de la universitat i encara seguim sent companys
de lluita. Em van dir ja d’entrada que les festes alternatives que organitzava
ARRAN no serien fins el cap de setmana següent, i va ser una sort el fet d’esperar
per poder-hi anar fent-me la idea què llavors ja hauria acabat de treballar a
la campanya de la verema d’enguany. Al final li envio un missatge dient-li que
tornaria amb l’últim tren del vespre que anava en direcció Móra la Nova, Flix i
Riba-roja d’Ebre. Però estant a l’andana avisen per megafonia que aquest tren
va fins a Reus i en mirar-ho a l’horari que duia indicava que aquest trens els
dissabtes acabava allà, i segons els altres dies aquest tren acabava en
qualsevol altre d’aquests destins. O sigui que me n’adonc que Renfe una altra
vegada ens ha tornat a fer la punyeta com és de costum. Vaig avisar desesperat
el meu cosí ràpidament estant totalment preocupat per si no em podria venir a
buscar a Reus degut a la distància que hi ha des dels Guiamets li seria
impossible. El tren ja no arribava fins a Marçà-Falset com ho acostuma a fer
durant la setmana. Just al final del trajecte em trobo un gran amic meu que venia
de Torredembarra i que ara viu a Reus, haviem militat junts al SEPC i a l’assemblea
de la facultat en la lluita contra el maleït pla de Bolonya. Tot i veure’ns poc
últimament encara seguim i seguirem sent companys de lluita. Allà li vaig
explicar que estava a la verema i havia estat a Portbou a veure la tomba de
Walter Benjamin i em va dir que és un dels filòsofs que li agradaven més del
corrent marxista i encara està pendent per fer aquesta visita. A mi em va fer
bastanta il·lusió de tornar-lo a veure després de tot un any quan vaig ser a
Torredembarra a la commemoració dels 300 anys d’ocupació d’aquesta vila de part
de les maleïdes tropes borbòniques franco-espanyoles durant la Guerra de
Successió. Aquest company ara viu a Reus i em va dir que allà aquella nit hi
havia precisament la presentació d’un col·lectiu d’historiadors que es diu La
Carrunya i hi havia l’actuació de tres grups de música. A fora de l’estació ja
ens despedim però amb ganes de veure’l aviat. De seguida el meu cosí em recull
amb el cotxe i anem direcció cap al Priorat i em deixa a l’entrada del mas de
Falset, l’endemà el molt desgraciat em feia pencar de valent.
Llàstima que no haguessim estat més dies per poder fer la ruta de
Benjamin entre Banyuls de la Marenda i Portbou, sé que una amiga meva fa un
temps ja la va fer i li va agradar bastant. M’ho va explicar quan vam estar
aquest agost a Montmalús en una masia d’uns col·legues i algun dia m’agradaria
fer-la i conèixer més coses sobre aquest personatge. En conclusió, la sortida
va anar prou bé i d’aquesta en tinc una bona experiència tot aprenent algunes
coses noves i també per deixar enrere altres de dolentes. Sent sincer, d’aquí un
temps m’agradaria molt tornar a veure la tomba de Benjamin i poder fer aquesta
ruta com també llegir-me més coses sobre ell. Aquesta visita a Portbou és molt
recomanable i sobretot per les persones interessades en temes de cultura,
història, filosofia però traient del cap la idea del suport de la Generalitat i
el govern francès per fer-ne únicament una atracció turística. Sinó
especialment cap a totes aquelles amb sensibilització i solidaritat cap als
moviments socials, les víctimes i en la contrucció d’una altra història escrita
des de baix i des de la visió de tots i totes aquelles que van ser vençudes,
mortes, maltractades o colpejades, víctimes del progrés industrial de la
burgesia, els colonialismes i imperialismes, el nazisme, les guerres del capitalisme
i els seus genocidis. HO RECOMANO.
L'Esquerra Independentista dels Països Catalans ha tornat a commemorar aquest 7 de novembre la signatura del Tractat dels Pirineus, un episodi més dels molts que, al llarg de la nostra història, relaten la pèrdua de les llibertats polítiques, culturals i identitàries de les diferents contrades dels Països Catalans. El Tractat dels Pirineus suposà fa 355 anys l'escapçament polític i cultural de la nostra nació en mans del rei borbó francès Lluís XIV i posà en marxa un procés d'assimilació cultural que s'allarga fins els nostres dies. Des de l'any 1659, els i les catalanes del Nord viuen sotmeses a la persecució legal de la seva llengua i la seva cultura per part de l'Estat Francès a través de les seves diferents concrecions al llarg de la història.
De Nord a Sud, construïm els Països Catalans. No admetem cap renúncia en el camí que hem emprés cap a la plena llibertat de la nostra nació. Cal que l'independentisme sigui capaç de respondre adequadament a totes les conjuntures que viuen cadascuna de les realitats territorials dels Països Catalans. Això passa, en el cas de Catalunya Nord, per fer front al centralisme francès evident i demolidor en el seu intent d'esborrar qualsevol rastre de catalanitat a les comarques nord-catalanes. Així mateix, és essencial que també ens solidaritzem amb la resta de nacions oprimides des de fa segles per l'estat francès (sigui amb forma de monarquia borbònica, imperi napoleònic o república liberal) com Occitània, la Bretanya, Alsàcia entre d'altres per tal d'oferir una resposta conjunta i solidària a favor del nostre alliberament nacional com a poble.
Per una resposta anticapitalista a la política econòmica del govern francès. Els territoris dels Països Catalans sota la dominació espanyola no són pas els únics que es troben en condicions d'extinció conseqüents a les polítiques neoliberals del centrisme de l'estat espanyol i de la Unió Europea contra la classe treballadora. L'executiu Manuel Valls imposa al conjunt de l'estat francès un seguit de reformes d'austeritat que es tradueixen també en un duríssim atac a les classes treballadores de Catalunya Nord enmig del paradís de l'Europa del lliure mercat empresarial. Encara més: cal tenir en compte que la Catalunya Nord és un dels departaments de l'estat francès amb un índex d'atur i precarietat més elevat de tot aquest "pentàgon" on els i les joves estan obligats en marxar a buscar treball en altres llocs de l'estat francès. Apostem per tant, per articular una resposta en clau anticapitalista en aquesta part del nostre país que ha d'estar vinculada necessàriament al projecte de Construcció nacional de l'Esquerra Independentista.
Plantem cara al feixisme també al nord de l'Albera. L'avenç de l'ultra-dreta a la Catalunya Nord és ara mateix una realitat alarmant. El sorgiment de col·lectius xenòfobs i d'extrema dreta cada dia prenen més a la Catalunya Nord, amb una presència notable del Front National,com també grupuscles d'extrema dreta identitaris amb un discurs clarament neonazi. Un exemple que evidencia aquesta situació és el de Perpinyà, on el Front National ha irromput amb força amb el suport de l'UMP. La denúncia del feixisme i la lluita per la seva destrucció ha de ser també una absoluta prioritat per l'independentisme transformador de Catalunya Nord i recuperar les arrels i la memòria històrica de tots i totes aquelles que van lluitar revoltant-se en contra de l'opressió francesa com han estat els Angelets de la Terra que es van revoltar contra la nova monarquia absoluta amb Josep de la Trinxeria al capdavant fins els activistes polítics i culturals actuals de la Catalunya Nord com han estat les germanes Serra i en "Cala", Hervé Pi, Pere Manzanares o Pere Iu Baron com les associacions socials i culturals de base com ara la Bressola, l'associació cultural Aire Nou de Baó o la colla castellera del Riberal. La nostra aposta per l'assoliment dels nostres objectius polítics és clara: la construcció d'un moviment independentista i revolucionari fort i capaç de superar cadascuna de les agressions que patim en aquest sistema miserable d'opressió, explotació i dominació. Això és vàlid per a cada racó de la nostra nació i cal que l'assumim amb determinació també a les comarques del Nord de Catalunya. Per descomptat, sempre amb la mirada posada en l'horitzó d'uns Països Catalans que siguin independents, socialistes i feministes i impedir qualsevol tractat o frontera imposada que ens vulgui dividir, sotmetre i oprimir de part dels dos estats dominants. Volem construïr tota la nació sencera de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Diguem NO al tractat dels Pirineus. SÍ a la independència de tot un poble.
Als
Països Catalans l'Onze de Setembre commemorem cada any la Diada
Nacional del Principat de Catalunya. Però enguany ho celebrem d'una
manera més especial perquè es compleixen tres segles exactes de la
caiguda de Barcelona l'any 1714 en mans de les tropes borbòniques. O
sigui, 300 anys justos d'ocupació espanyola filipista. Es tracta d'un
dels episodis històrics fatídics i ofensius que van atemptar en contra
de la llibertat del nostre poble. La defensa de la ciutat de Barcelona
en contra de l'exèrcit borbònic com també en tantes viles, ciutats i
municipis en mans de les classes populars dels Països Catalans marca el
nostre caràcter rebel i combatiu. De la mateixa manera tampoc oblidem
que fa 355 anys que França va sotmetre descaradament la part nord del
nostre territori a partir del Tractat dels Pirineus el 1659, fa 307 anys
de la batalla d'Almansa (1707) quan el País Valencià va ser ocupat
definitivament i fa 299 anys va passar el mateix quan el darrer bastió
dels Països Catalans, Mallorca, també va caure sota les mans opressores
dels borbons per la força de les armes. Des d'aleshores la dinastia
borbònica amb Felip V i el seu Decret de Nova Planta van imposar
polítiques espanyolistes arbitrària i descaradament centristes sent una
de les pitjors amenaces repressives que van comportar una pèrdua
definitiva de les nostres llibertats i la nostra identitat com a poble.
Hi ha hagut altres episodis històrics anteriors i posteriors similars
que ens van portar derrotes i que tampoc hem d'oblidar: la repressió per
Felip IV en contra dels segadors que es revoltaven el 1640 i els
posteriors cops d'estat de Primo de Rivera l'any 1923 i el cop d'estat
protagonitzat pels feixistes l'any 1936 que portaria a la Guerra Civil
que tres anys després a una dictatura totalitària molt llarga per
Franco.
La nostra història, la dels Països Catalans, ha sigut una història de lluita. És una història escrita per les oprimides que han presentat batalla durant segles cap a les vencedores forces de l'ordre que sempre ens han volgut sotmetre. És una història de Remences, Segadors, Angelets de la Terra, Miquelets i Maulets. I també és una història de lluites obreres en les primeres fàbriques tèxtils i camperoles com les dels rabassaires. Fins i tot de barricades pels milicians i milicianes comunistes i llibertàries que van lluitar contra els feixistes a la Guerra i maquis refugiats darrere de les muntanyes i altres organitzacions de la resistència antifranquista. I també de vagues de treballadores i treballadors per reivindicar la reducció de la jornada laboral, un augment del seu sou, l'increment de més serveis socials o van moure la iniciativa dels ateneus i les cooperatives de consum en els barris de la Barcelona dels inicis del segle XX. I és la històra de més de 40 anys d'independentisme revolucionari treballant de valent als carrers a favor de l'alliberament nacional, social i de gènere als Països Catalans. No és una història de monarques opressors que facin guerres en contra nostra, ni de catalans botiflers al servei de la monarquia espanyola, ni de militars mercenaris ni de toreros ni marselleses. Però aquestes derrotes sofertes al llarg de tants segles encara ens han fet ser més forts i rebels en contra de qualsevol poder o èlit que ens segueixi oprimint o explotant. L'opressió de part dels estats espanyol i francès s'ha dut a terme mitjançant l'ocupació militar però també amb el manteniment i l'enfortiment del poder de les èlits polítiques i econòmiques del capitalisme comprades i venudes entre els diversos estaments de les minories dirigents. Com la mateixa classe política que ens va vendre la transició com un pas cap a una suposada democràcia ha mantingut una absoluta continuïtat amb les institucions vigents i mantenir el seu poder polític a canvi d'un pactisme entre els representants autonòmics subordinats al govern central. Els pactes de la Moncloa, els pactes dels estatuts, els pactes de la LOAPA o els pactes del Majestic són exemples dels pactes que fan els polítics actuals que viuen dels nostres impostos que es malgasten per als seus privilegis. I actualment les conseqüències d'aquest pactisme esdevenen cada vegada més greus i més evidents i afecten d'una manera cada vegada més severa a la nostra classe treballadora a partir de les ofensives neoliberals dictades per la Unió Europea i els governs de l'estat espanyol en mans de partits com CiU, PP o PSOE juntament amb els grans empresaris mercantils i financers tot desmantellant els drets i els serveis més fonamentals com la sanitat, l'educació, l'habitatge o el transport a canvi de privatitzar-los i convertir-se definitivament en negocis de luxe i privilegi en mans de propietaris i especuladors privats en els quals només hi podran accedir els sectors benestants de la societat. Retallar personal, tancar quiròfans, llits, plantes hospitalàries senceres o reducció d'atenció a les consultes externes en els hospitals i ambulatoris, retallar aules i reduïr el personal docent i recerca a les escoles i universitats o incrementar les taxes de les matrícules universitàries, promoure l'especulació urbanística multimilionària a canvi de desnonaments cap a veïnes i veïns dels nostres barris i desallotjar centres socials i altres espais que han tingut i tenen una finalitat col·lectiva en els nostres barris, encarir el preu del transport públic com el metro o els trens de rodalies són exemples evidents d'aquestes amenaces. Com també ho són la MAT, el Tren d'Alta Velocitat o l'ús de l'agricultura extensiva transgènica. Fins i tot segueix una política de genocidi cultural en contra del català com també de les llengües regionals i/o minoritàries d'Europa i a l'estat espanyol com han estat actualment la reforma Wert que nega el nostre dret a l'educació en català i moltes altres lleis com la reforma de l'avortament que elimina el dret al propi cos de les dones tornant a ser sotmeses des de la visió de la masclista Església catòlica o les reformes del codi penal o la llei de seguretat ciutadana que enforteixen la criminalització definitiva dels moviments socials i els col·lectius més marginats com les immigrades o les prostitutes. Mentre com les condicions de vida cada vegada són més dures amb un augment de la precarització i de l'atur sobretot en els i les joves, van augmentant les corrupcions per part de les famílies empresarials i polítiques fent negoci propi com la família Pujol o empreses de fora com Iberpotash que exploten el territori també per embutxacar-se. Nosaltres no podem seguir aguantant el capitalisme i no acceptem ni acceptarem el capitalisme com l'únic model polític i econòmic i no acceptem reformes ni pactes institucionals. Ens mantenims fermes i ferms i tornem a explicitar que desobeïrem aquestes lleis injustes imposades contra nosaltres i tirem pel dret per avançar cap a la independència però per canviar-ho tot, per enderrocar el capitalisme i construïr el socialisme. Tot un territori sencer a dintre de l'Europa dels pobles i els drets socials, amb una democràcia directa i participativa en els nostres barris i les nostres viles, una sobirania econòmica exclosa dels mercats financers i a favor de les necessitats de la classe treballadora amb uns serveis públics i populars, una sobirania energètica amb energies naturals i renovables totalment respectuoses amb els nostres ecosistemes, igualtat de gènere sense acceptar cap comportament d'homofòbia ni sexisme. Un país sencer que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Uns Països Catalans solidaris amb tots els altres pobles que han estat oprimits però que brillen tant de la península com Euskal Herria, Castella, Galícia o Andalusia, del Mediterrani i del món sobretot Palestina amb qui també mostrem la nostra solidaritat per patir els constants atacs israelians. En aquest camí cap a la llibertat tenim una cita important el proper 9 de novembre. I avisem que no necessitem permisos de cap estat per ser un país lliure, socialista i solidari. Avisem que no acceptarem cap més pacte i que al Principat votarem, passi el què passi, el proper 9 de novembre. Països Catalans, 11 de setembre del 2014.
L'any
passat 2013 es va celebrar el Centenari del naixement del poeta
Salvador Espriu. Crec que és un motiu per fer-li un homenatge pel seu
compromís cap a la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra
identitat com a poble. "Inici del càntic en el temple" és un dels seus poemes que reflecteixen la nostra identitat del poble català. Al final deixo un vídeo on s'hi escolta en format auditiu el poema previ "Assaig de càntic en el temple" interpretat pel gran i autèntic cantautor valencià Ovidi Montllor.
