Tralla, llums, èxit, vibració i emoció.

El dia 10 de juliol a les 21:30h del vespre es va fer el gran esperat concert de Pearl Jam en la seva World Jam Tour al Palau Sant Jordi, a Montjuïc, durant la seva World Jam Tour.  Feia molt temps que moltes i molts esperavem amb entusiasme aquest concert mentre passaven de llarg quan feien gires per Europa. Però aquesta vegada han travessat els Pirineus cap al sud d'Europa i han tornat a deixar petjada a casa nostra. La vegada anterior quan van venir aquí va ser a Badalona el 2006 mentre aquest cop, feia mesos que havia començat el compte enrere que va acabar precisament just quan el concert va començar. A part també va ser un gran motiu de celebració després de tenir un problema greu a la vista que em podia haver deixat cec per sempre però dintre de tot me n'he ensortit prou bé. Per sort vaig disposar d'una persona empleada que em va acompanyar fins a la cadira que tenia reservada. Però és la primera vegada que els veig en directe i no vaig anar a veure cap grup de versions com ho havia anat fet tantes vegades.També es disposava de barra amb menjar i begudes i de paradetes amb samarretes de Pearl Jam però costaven 30€ cadascuna i ja podrien haver baixat bastant més els preus igual com el de l'entrada.

El gran espectacle  va durar més de tres hores i va deixar tot el públic bocabadat amb tota la sala omplerta de gom a gom. Hi havia col·legues meus que també van anar  en  aquest concert però degut a què l'espai estava omplert de manera massiva no els vaig poder veure ni estar amb ells desafortunadament. Vist també des de dalt de tot també era impactant veure tota l'explosió de llums que sortia des de l'escenari però no vaig poder veure els membres de la banda i els instruments.  Era impossible!! També em vaig quedar impressionat quan  en els temes més relaxats la sala estava invaïda per les llums dels mòbils del públic que amenitzaven l'ambient. I sobretot un Eddie Vedder adreçant-se al públic d'una manera molt directa i propera  com sempre però desgraciadament parlant en castellà enlloc de fer-ho en català. I motiu de més degut a tot el què ha sofert Catalunya des de fa segles i ara torna a ser més evident que mai. Jo cridava des de ben lluny que parlés en català però no hi hagué manera. Els ianquis són ianquis  i els que són com ells encara els queda molt camí per davant. Hi havia públic gairebé de tot arreu des dels Països Catalans, Euskal Herria i altres contrades de la península com també d'Anglaterra, Alemanya, França, Occitània, Rússia,  Xile, Mèxic o Amèrica del Nord. Al principi del concert l'Eddie va fer un comentari negatiu sobre el partit de futbol entre Espanya i Rússia però després es va disculpar cap al públic rus. 

En el concert van sonar molts dels seus grans temes de tota la seva discografia des de "The long road", "Mind your manners", "Corduroy" , "Do the evolution", "Even flow" o "Oceans" que fou dedicat a Israel Barrales: un fan mexicà  que va morir pocs dies abans d'aquest concert i  malauradament no pogué venir.  Tot va anar seguit de  "Sleeping by myself" o "Betterman". Tampoc van ser oblidables cançons com "Alive", "Jeremy" o "Black" del seu primer disc TEN. Entre aquests també van interpretar tantes altres  cançons més conegudes o menys com "Daughter" dedicada a totes les dones incloent-hi les nostres germanes i les nostres mares. Vaig trobar a faltar temes tan viscerals i grans en directe com "Nothingman", "Spin the Black Circle", "Sirens", "Pendulum", "Animal" o "Yellow moon". 

Aquest concert va acabar amb "Yellow Ledbetter" sent un final més tranquil que l'habitual i tota la gent pogués anar sortint de la sala poc a poc. 

"Gràcies Oriol per l'esdeveniment... Segur que ens tornarem a trobar cantant o tocant en algun altre lloc. Sé que tu també hi eres entre la gran massa multitudinària de persones d'arreu però no ens vam veure ni a l'entrada ni enmig del concert ni a la sortida... però igualment com si ens haguessim trobat" .

Encara no em sento amb les ganes de despedir-me de tot aquest espectacle de tanta emoció viscuda. MOLTES GRÀCIES PEARL JAM PER VENIR A CASA NOSTRA. FINS SEMPRE!!!!!  

Records del meu avi

Aquestes setmanes em van venint sentiments de tristesa cada cop més forta que em trastoquen la ment, la meva perplexitat i complicitat en expressar problemes personals abastats i soferts des de fa temps. Primer ha estat tot el problema de control violent a la universitat des de tots nivells de part de professors, auxiliars, bibliotecaris, alguns becaris fins el rector i la vicerrectora d'estudiants fent-me miraments i vulnerant la meva condició més estrictament... Però ara és un tema a part entre molts altres. Però àra també estic molt afectat per un altre problema que és més íntim i proper: fa unes dues setmanes va morir el meu avi. Era el pare de la meva mare i l'únic que he conegut en persona i haviem compartit estones junts. Encara em costa de creure però de mica potser aniré sentint com esclata la meva tristesa que encara no expressat la pèrdua d'una persona que malgrat no veure la sovint li he tingut estima i proximitat. Portava molt temps estant fotut del cor i li han anat passant coses típiques de la seva edat i fins fa ben poc quan el van operar d'una embòlia intestinal de la qual tampoc se n'ha ensortit del tot. Però també l'admiro per poder mantenir una vida prou normal, optimista i activa fins els 88 anys encara conduïnt, sortint a passejar amb l'avia o fer algun viatge. Fins i tot el dia abans de morir encara va anar al barber i va començar a preparar coses per celebrar els 60 anys de casat. Llavors aquella nit se'n va anar a dormir i no es va aixecar: així va morir molt tranquilament a casa seva dormint al llit i sense adonar-se'n, no va patir gens. És la millor manera de morir. No tothom és capaç d'afrontar la mort de manera ferma, hi ha moltes maneres molt pitjors de morir com ara a dins d'hospitals entubats i connectats amb màquines que controlen violentament qualsevol constant vital com éssers vegetals, com en escenes mítiques de pel·lícules i sèries mèdiques sensacionalistes com Dr House o Anatomía de Grey. Fins i tot tenint nervi i sofriment com a vegades per manca d'atenció mèdica en moments de grans retallades i dures privatitzacions de la sanitat pública.

És cert que ha tingut una mentalitat i actituds conservadores i burgeses de rutina que l'han acompanyat tota la seva vida. Temps enrere havia estat bastant dràstic i rígid en certes coses i però als seus últims anys s'ha tornat més comprensiu i tolerant sobretot amb els néts. Ha disposat d'una mútua i una atenció mèdica privades, ha viatjat amb companyies aèries de primera classe, menjant en bons restaurants i dormint en hotels de moltes estrelles. Parlant sobre política també haviem tingut disputes ideològiques i em va arribar a dir que "el capitalisme era necessari i no s'hi podia anar en contra". Fins i tot també s'ha dedicat en el món dels negocis com empresari de l'espectacle i tenir la companyia de teatre Joan Maragall, on hi havia dirigit diverses obres des del Don Juan Tenorio fins a l'obra Terra Baixa. Encara recordo que vaig sentir dir que va dirigir una obra on hi sortia una gallina i finalment se la va quedar ell a casa un temps. Ha estat un aficionat a l'òpera i la sarsuela i es va permetre anar al Liceu i també conèixer cantants i actors que havia contractat en diverses ocasions. I encara en la celebració de les seves "noces d'or" també hi va cantar un tenor que ell coneixia. He de dir que havia anat sovint al Centre Catòlic o "Círcul" de Gràcia on hi havia anat a veure com també dirigir els pastorets de "L'estel de Natzaret" i com moltes altres obres. 

També em va explicar que abans de dedicar-se al teatre també havia cuidant gallines i en el franquisme havia estat empleat en el Banc d'Espanya on tingué rivalitats amb el director en què li va dir que "se n'anés a la merda". I m'havia explicat que de petit s'imaginava que quan tingués 13 anys li passaria alguna cosa dolenta: primer que el van operar i també hi hagué l'esclat de la Guerra Civil, el soroll estrident de les sirenes i les bombes dels fusells i avions militars. Molts cops s'amagava a dins del metro on arribaven a escoltar el què deien els diferents bàndols polítics i on desgraciadament molts amics seus també hi van acabar morint. En el franquisme el van voler fer instructor falangista que primer ho va acceptar però degut a que l'obliguessin a dur pistoles i altres armes també ho va deixar. Em va explicar que ell hi va anar i després va marxar perquè ho va voler. A més també m'havia donat alguns consells macos sobre l'experiència personal sent aquesta el propi mestre de la vida. 

També he de dir que de tant en tant també ha volgut fer coses amb la família com ara convidar-nos a dinar o sopar per celebrar el seu aniversari com també el de l'àvia. Però una cosa que més m'ha impactat d'ell ha estat que també hagi volgut fer algunes coses amb els néts. Està clar que han tendit a ser coses més aviat tradicionals o burgeses: ens ha portat a veure els pastores en algunes ocasions i encara recordo el sopar al restaurant "Les Set Portes", allà ubicat al costat del port, on recordo que ens va dir que no patissim pel preu ja que tot ho pagava ell. No obstant m'agradaria explicar que hi ha una cosa que a mi m'ha impactat molt i que va ser el viatge a l'Euro Disney també amb ma germana i l'àvia, i ha estat un viatge que he fet un cop a la meva vida i ara probablement no el faria. Va ser la primera vegada que vaig volar amb avió i en el moment d'enlairar-nos va ser quan em vaig crear més por sense voler sortir a l'espai exterior i "arribar als planetes"... Igualment això de volar pels aires més tard sempre m'ha seguit creant impressió... No m'agrada massa volar a immenses altures i amb desnivells de collons... I molts cops he pensat, si l'avió cau i hi ha un accident??? ... I ens vam allotjar en un hotel de 5 estrelles que hi ha al costat del parc on a les nits quan tornavem del parc sempre ens trobavem la tele engegada amb pel·lis d'en Walt Disney. Però vaig disfrutar d'una bona part de les atraccions del parc: el trenet, el castell de la Bella Dorment, la Casa Encantada, l' actuació de la Bella i la Bèstia, la cova dels Pirates, en Pinotxo, el Dumbo, les Nines i Peter Pan. Un d'aquests dies vam anar a París amb un tren des de Marne La Vallée i vam agafar un  metro amb pneumàtics. Vam pujar a dalt de la Torre Eiffel, vam recorrer el Sena amb el Batêau Mouche (Vaixell Mosca) com vam veure l'Arc de Triomf i l'Etoile (l'estrella) de nit. Aleshores jo tenia 8 anys i tot això ho disfrutava dia a dia amb pel·lícules com "la Sirenita" o "Peter Pan"... Però reflexionant també crec que tot no deixa de ser un negoci del propi capitalisme i al darrere d'aquestes instal·lacions d'atraccions, restaurants i hotels hi ha interessos econòmics dels que se'n beneficien uns pocs. S'ho pot permetre els qui realment tenen calés i realment per tant és un parc insostenible. A part d'alguns agosts a la casa Can Ribafort, a Bigues i Riells, on hi havia estat de petit empaitant les gallines i els coloms.

Per últim, hi ha una història que ell me'n va estar explicant coses importants sobre el seu pare, o sigui el meu besavi, i que volia ser escultor. És una història que d'alguna manera m'ha impactat i ha arribat com a formar part de la meva intimitat. Pel que em va explicar, el meu besavi es deia Domingo Seguí i Pi i els seus primers anys els va viure a Sarrià. En els seus anys a l'escola, als Salessians, ell ja va tenir clar que es volia dedicar a l'escultura. I va començar a fer petites coses entre d'altres ja va ser tècnic d'obra d'en Pau Gargallo fent-li les mans i les cares de les escultures modernistes de l'Hospital de Sant Pau d'en Domènech i Montaner. Ara bé, ell volia fer coses d'escultura complerta, o sigui global, i a les acaballes del segle XIX a Barcelona no es podia aprendre i s'havia de fer a París. Així va esperar en ser major d'edat i tenint 19 anys va decidir marxar sense dir res a casa seva ja que ho hagués tingut molt més difícil: segurament la seva mare li hagués insistit que no anés a París perquè no hi coneixia ningú. Va ser així com se'n va anar amb unes 10 pessetes a la butxaca i sense saber francès només sabent que OUI volia dir SÍ. Va anar amb bicicleta fins a la frontera i allà va entrar en el tren com a polissó on li esperava encara molt tros per fer. En fer-se de dia en el primer lloc on el tren es va aturar -que encara no era París- hi va baixar per evitar que l'enganxessin els inspectors per temes de frontera. I després d'esperar-se unes 12 o 24 hores va entrar en un altre tren ja fins a París. Allà en el moment de baixar no va sortir per l'edifici de l'estació per evitar problemes i va anar caminant al costat de les vies per on havia arribat tot seguint les balles de ferro i al final de les balles va saltar al carrer i va tornar cap a l'estació. Aquí va començar l'aventura preguntant per la Torre Eiffel i tothom li anava dient el mateix: "TOUT ROITE ET A GAUCHE". Ell no entenia res i es guiava pels signes, i fou més tard quan va saber el seu significat: "TOT RECTE I A L'ESQUERRA". Uns dos o tres dies després a través d'un telegrama va dir a la seva família que estava a París, que no passessin ànsia i que estava bé.
Però, algú es creu que ho va tenir tot fàcil?? Desafortunadament no. Durant els primers mesos hagué de sobreviure passant gana i dormint en el parc on els gendarmes l'acabaven fent fora. Altres vegades dormia en el cementiri on veia com venien a obrir els nínxols per endur-se els cadàvers a la facultat de medicina de París. I sentia la mala olor.
Aquí va tenir dubtes sobre sí quedar-se o tornar cap a Barcelona... ja pensant en tornar. Un dia va entrar en una exposició d'escultures i va conèixer un escultor italià que si no recordo malament es deia Lorenzo i ell li va preguntar si vivia i tenia feina allà explicant-li la seva història. Ell el va dur al seu taller en unes golfes on el va posar a prova ensenyar unes escultures trencades i li va demanar reparar-les. Després dels primers intents ho va aconseguir i ja quasi a punt de tornar en Lorenzo li va dir que es quedés com aprenent i s'hi va quedar visquent uns 19 anys. Així va ser com pogué perfeccionar les seves tècniques escultòriques i aconseguir ser tot un artista.
Un temps més tard hi va venir la seva germana Joaquima que tenia deliris de grandesa i sempre volia que li diguessin Jacqueline. Ella va acabar enxofada a la cuina d'un dels restaurants de més prestigi: la Maison Borras, que ara ja no existeix. Entre ells dos van acabar practicant el francès. En l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'any 1914 -coneguda també com a Guerra Europea- davant dels grans enfrontaments entre Alemanya i França, li van demanar de formar part de l'exèrcit francès. Ell s'hi va negar molt rotundament i va preferir ser voluntari de la Creu Roja Parisenca i així socórrer soldats i persones ferides pels bombardeigs militars.
I acabada la guerra europea ja va tornar cap a Barcelona per casar-se i tenir un fill: meu avi, sent sempre fill únic. A més també he de dir que va fer les escultures d'uns àngels en un cementiri de Madrid.

Doncs totes aquestes coses sobre el besavi me les havia explicat ell i altres coses que m'haguessin interessant ja no me les pot explicar i ens hem de quedar amb el què m'ha explicat, i ja és molt. Dos dies després de morir se'l va enterrar en un nínxol en el cementiri dels Agudells, a sobre dels hospitals de la Vall d'Hebron. I farà uns anys va morir la meva àvia paterna després de trencar-se una cama però no es va poder recuperar. I també un tiet meu per un càncer molt avançat. Ara tinc només una àvia i una tieta àvia.

Ara ja no sabem on són però el seu record i les ganes de fer coses amb nosaltres sempre les recordaré. Potser ara són alguns dels astres que ara brillen cada nit com també dónen lloc a nous que naixeran que tampoc sabem el què faran però esperem que facin coses noves que potser ells no han fet. Ara ells voldrien que siguem forts i seguir endavant encara el que ens queda.
Jo encara estic a la flor de la vida i encara em queden molts anys per endavant per viure, fer coses i seguir lluitant per canviar aquesta societat. 
  

Excursió a Cornudella i Siurana.

Aquestes vacances eren iguals que les de sempre, no m'he esperat res de nou malgrat que volia fer alguna cosa durant tota la setmana. Però volia anar al Priorat per fer fotos del castell de Siurana de Prades per un treball d'arqueologia medieval, i com que estava "rallat" de baixar amb els pares vaig quedar amb dos col·legues de Sant Boi per arribar-hi amb cotxe. En esperar una mica tard a l'estació va venir un dels col·legues i vam anar a buscar l'altre que fotia la mona a casa seva. Vam fotre gasolina al cotxe i sortim de Sant Boi per agafar la carretera per evitar la maleïda autopista, els plans urbanístics i els fums de les fàbriques que malmeten el paisatge i el maleït peatge i així no pagar el què no volem i no ens enganyin amb les putes presses que la penya es menja sense sentit.

Llavors passem per pobles com Cervelló, Vallirana, l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, Bellvei, la Gornal, el Vendrell però fins arribar a Tarragona i Reus no vam poder evitar l'autovia i vam tornar agafar la carretera. Però enlloc de seguir cap a Riudecols i les Irles vam agafar cap a Alforja, Prades, Ulldemolins, Poboleda i Cornudella. Allà vam aparcar i fer uns cafès i continuar cap a Siurana de Prades pujant per una carretera bestial que s'enfilava entre les roques vermelles i els matolls verds i arribem a Siurana de Prades.
És un poblet únic i autèntic amb pocs cotxes i les ruïnes d'un castell medieval de molts segles que havia estat dels sarraïns durant els segles VII i VIII com a fortificació de defensa enfront dels dominis cristians i els comtats catalans que s'expansionarien cap al sud a partir dels segles XI i XII amb la formació de la nomenada Catalunya Nova. Va ser un dels últims baluards musulmans que van passar a domini cristià juntament amb el de Miravet com també hi ha la llegenda del salt de la reina mora. Vaig fer unes fotos per un treball d'arqueologia -maleït sigui- però era una merda perquè no podia entrar a dins per haver-hi reixes de ferro. Vam passar per algunes zones properes als barrancs i vam arribar fins al Salt de la Reina Mora. També hi ha una ermita romànica, de les ben poques que hi ha al Priorat. A sota hi ha el poblet amb cases de pedra i fusta i els carrers amb silenci malgrat hi havia alguns guiris que havien aparcat els cotxes a la sortida de la carretera.
Vam baixar roques avall on ens vam estirar i sobar la mona una estona arrambats com col·legues com fer vida nova i pura amb les dues gosses d'un dels amics, mirava amunt cap al sol i els ulls em fotien una picor tremenda i els tancava. A més era un gran moment per respirar aire pur i sanificar els pulmons enmig de la natura i alliberar-nos de l'aire enverinat de les ciutats. També m'aixecava i em posava a la punta de les roques on aixecava els braços i gaudir de la felicitat... Era com el paradís. En tornar al poble vam veure un poni molt maco i ens hi vam fer unes fotos. Finalment, vam beure aigua d'una font que rajava gotes de la muntanya i el col·lega de les gosses va aprofitar per veure de la pica com un punk i el gust era de soc a fi, aigua mineral que venia directe de les muntanyes.

Vam tornar cap al cotxe i vam sortir per anar a Torredembarra, a casa del pare del col·lega de Sant Boi. Allà vam entrar a casa seva on a la terrasseta vam dinar una mica de pasta amb salsa i ja ens vam atipar i després en el menjador a mirar la tele -com sempre la veig amb el cap avall- ja que tota la merda i el vici pel futbol ens menja el cap i ens obsessiona en això. Finalment vam sortir amb el cotxe ja cap a Sant Boi per on haviem passat el principi. Vaig estar una estona a casa d'un d'ells -en Joan- on miraria amb la panxa enlaire el Barça-Madrid sense cap interès i al final a l'estació ja vaig agafar el tren cap a Barcelona.

Els Pets al "Palau".

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Fa 4 anys Els Pets van decidir per primera vegada actuar en teatres, cosa que va ser una innovació per la seva trajectòria musical perquè fins aleshores havien actuat només en grans concerts nocturns, en ambients festius i amb un so musical més enèrgic sobretot en gires fetes a l'estiu. Però llavors ja havent deixat lluny la seva etapa festiva i juvenil i havent entrat en una etapa més adulta, amb un repartori de cançons dels últims discos on els missatges de les lletres transmeten sentiments, vivències o experiències... van pensar d'interpretar-lo en teatres, petits escenaris i espais tancats on transmetien per primera vegada els seus missatges més íntims i sentimentals davant d'un públic molt més proper i assegut en butaques mentre que en els escenaris enlloc de descàrregues enèrgiques amb canya, so, llums, watts, dessidels ... van guanyar amb matissos, ornaments i elements pròpiament teatrals. Amb aquesta finalitat Els Pets van començar la seva primera gira començant a la Pobla de Mafumet tocant-hi tres dies seguits (11, 12 i 13 d'octubre del 2006) i aleshores van actuar per diferents teatres arreu del territori com ara alguns d'aquests llocs han estat Sant Just, Canovelles, Igualada, Mèxic (per als i les catalanes exiliades en el franquisme), Torelló, Barcelona (Auditori), Valls, Tarragona (Metropol, 18 i 19 de desembre), l'Hospitalet de Llobregat (teatre Joventut), la Feràndula (Sabadell) fins a Castellbisbal. En aquest espectacle hi havia alguns sons nous i acústics no tan evidents fins aleshores com el violí o les mandolines (Joan Aguiar, "Juantxe") complementats amb els elèctrics de les guitarres (David Muñoz "Gnaposs") o els teclats (Joan Pau Chaves), i durant l'actuació anaven disfressats amb bates de metge recordant algunes sèries televisives i altres elements significatius per aquesta gira.




I 4 ANYS MÉS TARD ...

I uns 4 anys després, en la tardor del 2010 i després d'haver acabat la seva última gira festiva del seu últim disc, FRÀGIL, han volgut repetir aquesta experiència teatral per celebrar els 25 anys de grup i després de passar per l'Auditori de Girona i Torelló, el 16 de novembre van tocar al Palau de la Música, un dels indrets històrics de la música catalana on hi tocaven per primera vegada, i inclòs a dins del cicle de BandAutors. Jo ja tenia ganes en tornar-los a veure en teatre després de dos concerts que vaig anar a la seva anterior gira FRÀGIL (al Poble Espanyol i la Diada, Arc de Triomf) però l'entrada la vaig comprar només dos dies abans i els crits malaparits de ma mare em van determinar la vida, però com que anaven numerades moltes d'aquestes per anar a les primeres files o platea ja s'havien quasi acabat i aleshores vaig haver de seure al segon pis segons on m'indicava l'entrada, que em va valdre 15 euros. I aquest concert va començar a partir de les 21:30 h del vespre on la telonera va ser la Ivette Nadal, que jo no coneixia de res però va fer un gran recital recitant versos entre les cançons com ara d'en Joan Brossa. I després d'una estona d'espera finalment es van tornar a apagar els llums del palau i van començar a tocar els qui apareixen al fons d'aquesta fotografia realitzada al palau (però que no és meva). ELS PETS:

* Lluís Gavaldà (veu i guitarres), Joan Reig (bateria i veu), Fàlin Càceres (baix), Joan-Pau Chaves (piano, teclat i veus) i David Muñoz "Gnaposs" (guitarres i veus).


Aquesta vegada, no només aquest concert sinó la gira, començava amb la imaginació d'un vol aeri en què l'avió es començava a enlairar. I abans amb un rerefons de piano va començar el concert amb "LA VIDA ÉS BONICA PERÒ COMPLICADA" i aleshores ja van començar amb els temes de l'últim disc com AL SEIENT DEL COSTAT, DRAPS DE CUINA o també el tema composat pel meu amic Joan Reig, EL POBLE SOTA EL BARRET DE FUM, que reflecteix la realitat actual (o no tant) en què es troba Constantí (poble originari del grup, degut a la coneguda seva història

problemàtica de la contaminació del verí industrial de les petroquímiques on al principi en Lluís va donar la referència d'uns llumets vermells (vistos des de l'avió) que segons ell semblen Manhattan però NO perquè fa referència en aquest poble, on no hi va faltar la introducció elèctrica i aflemencada de la guitarra d'en David Muñoz com el seu final guitarrístic amb més influència del rock dur i la segona veu autèntica de poble del mateix Joan Reig a la tornada. També van fer altres temes com LES COSES COM SÓN, MILLOR, PER VEURE'T A TU, UN COP DE COTXE que van donar molt èxit en els Pets. I per altra banda també van repetir temes dels discos anteriors més recents com A VEGADES EL MÓN EM FA POR (del disc RESPIRA), A BATZEGADES, AQUEST CONY DE TEMPS, BOCINS DE TU o també SOROLL, que és una cançó que pretén transmetre una crítica a tota el tipus de música que pretén ser estrictament un producte comercial, COM ANAR AL CEL I TORNAR (del seu penúltim disc amb aquest nom) on es parla de forma profunda sobre l'amor i el desamor inspirant-se en la pel·lícula Jules et Jim d'en François Truffaut, i XL amb el seu carisme però també una denúncia en contra dels estereotips de les dones models que estan representades en els aparadors i que mostren un únic cos on ha de cabre una talla XL i a la vegada pretén fer una al·legoria (no visible a la lletra) a la dona mediterrània amb corbes... O tornant més enrere també van recuperar el PANTALONS CURTS I ELS GENOLLS PELATS que ha transmet un missatge romàntic d'enyor en uns costums rurals propis dels pobles i la pagesia ja quasi del tot desapareguts. O també AGOST que pretén demanar algun desig "impossible" amb
seu so de piano impressionista, i finalment EL QUÈ VAL LA PENA DE VERITAT que és "Just en el moment en què l'avió anava caient" on figura que hi ha un accident final per on s'hi acosten totes les ambulàncies on a l'escenari van pujar a actuar les ballarines de la companyia de ball (assegudes durant el concert que ja van actuar en la gravació del videoclip i on en Lluís Gavaldà anava disfressat amb una boina de pilot aeri mentre que una gran majoria del públic va llençar avions cap a l'escenari, i finalment (enlloc del Bondia) el Bona nit, que podia servir per adormir-nos a dins del palau. Malgrat que es van deixar quatre temes importants de l'últim disc: TRES, JO I NINGÚ, ESTRANY i SENSE GLAÇONS.
Però malgrat tot va ser un gran concert on tornaven a repetir la majoria dels seus últims temes en directe on el pianista, teclista i multinstrumentista Joan-Pau Chaves va combinar tant els teclats pels sons més elèctrics (sobretot el hammond) amb els sons acústics amb el piano de cua del palau, cosa que ho va fer més original que s'ha reflectit a molts dels temes mencionats anteriorment, com també la segona guitarra acústica o elèctrica en alguns temes en què en Lluís no toqués. I el més interessant de tot és que actuessin davant de tot un públic molt heterogeni i de totes les edats però admiradors
i fans dels Pets. En aquest concert concretament vaig estar pensant i vaig treure una conclusió clau sobre què aquest fenomen no és autenticament seu sinó que ja té bastants anys (com a mínim unes tres dècades) tot recordant grups anglesos, com ara The Who, que ja havien actuat en un teatre a Londres durant els anys 70, i fins i tot els Lax'n Busto també ho havien fet després de la primera gira teatral dels Pets.
I finalment vaig tornar cap a casa amb el temps propi de novembre per a poder descansar perquè era un dimarts i el dia següent (dimecres), malgrat que els d'Història no tinguem classe, era un dia feiner que s'havia d'aprofitar el màxim per estudiar, malgrat que hi hagi dies que em costi aplicar-m'hi el 100% segons les circumstàncies en què em trobi i suposo que passa igual com la majoria de persones ja que totes som humanes i no sempre rendim de la mateixa manera com ens agradaria fer-ho.

I per acabar la sessió d'avui us deixo alguns vídeos importants sobre aquest concert: en Joan Reig explicant la motivació com a grup per tocar en el Palau i dos resums diferents amb alguns dels temes més importants del concert a l'Auditori. Crec que aquesta ja és una informació auditiva suficient per fer-vos ja tota una idea complerta de tot el concert al Palau

28 d'octubre de 2010, Girona
[ + ]
Girona

28.10.2010
a Auditori de Girona
Venta d'entrades
6 de novembre de 2010, Torelló
[ + ]
Torelló

06.11.2010 a les 21h.
a Teatre Cirvianum
Venta d'entrades
16 de novembre de 2010, Barcelona
[ + ]
Barcelona

16.11.2010 a les 21,30 hores
a Palau de la Música
Venta d'entrades
Preu: 12€ / 15€ / 20€ / 25€19 de novembre de 2010, Castellò
[ + ]
Castellò

19.11.2010
a Sala Màgic Box
26 de novembre de 2010, Manresa
[ + ]
Manresa

26.11.2010
a Kursaal
23 de desembre de 2010, Riudoms
[ + ]
Riudoms

23.12.2010
a Nou Casal Riudomenc
25 de desembre de 2010, Constantí - 25 anys