Calçotada marinera a la Vil·la Casals de Sant Salvador (4.03.2023)

1979 (2021).

 Anem a cantar, cantaires,

nostra cançó és un esplai 

que ressona amunt pels aires 

i omple de notes l'espai. 

Amb les seves melodies 

fem sentir alegria al cor 

i si aquestes són tristes

també fem sentir dolor. 

Cantem a Déu i a la Pàtria, 

a la natura i al mar, 

a tota font de bellesa

i a la bellesa de l'art. 

Cantem a l'ocell de gàbia,

al verdum i al rossinyol. 

a l'oreneta que xiscla 

i al pinsà que emprèn el vol. 

Cantem a les flors, i a l'aire

que és per elles perfumat, 

al cel blau i a la boscúria 

i a la verdor d'un bell prat,. 

a l'amor i a l'esperança, 

a la noia amb bell esguard, 

a la vella que s'atansa

i a l'home que sega el blat. 

Anem cantant tot fent via 

pel camí de la cançó 

que ens uneix i ens dóna vida 

i és camí de germanor. 

Un poema de la meva àvia, Hermenegilda Beneit 

En honor seu i a la mare natura que em vibra pel meu cos que em va dibuixant cercles rodons i línies ondulades de vida que m'estimo amb amor, plenes de colors i de riquesa que brilla, on els seus gustos deliciosos es van alternant amb la frescor blava i pura de l'aire i els espais de daurada claror del dia que s'obren generant-me sensacions lluminoses d'alliberament, escalfor, or pur i esperances per seguir caminant, cantant i disfrutant del què em rodeja cada moment en el meu entorn compacte en plena natura estesa. Un bell cant tendre a les plantes, als seus cabdells i a les flors que broten i obren els seus pètals elegància i consistència que són plenes de vida i belles harmonies que dispersades pels aires expressen i transmeten molts colors. Allà és on els ocells fan els seus preciosos nius d'amor. Jo vull seguir gaudint d'aquest sol resplendent que brilla, m'il·lumina, em coloreja la cara i la pell perquè me l'enriqueixi amb la seva tendra escalfor, vull seguir caminant per aquests camins planers i amens i anar-me trobant les meves satisfaccions que m'omplin de joia i alegria. 

Cap als 28.

Estic just a les acaballes dels meus 27 anys i d'aquí res ja faig el salt cap els 28. Sempre havia pensat durant temps enrere que amb l'edat ens anem fent vells tant per fora com per dintre. Però això sempre depèn del nostre estat d'ànim, la nostra activitat diària, el nostre estat de salut ... Però molt curiosament durant l'entrada cap al meu segon quart de segle de la meva vida sembla que a poc a poc m'estic tornant més jove i tornant a començar a viure un altre cop tota la meva joventut perduda i malgastada per traumes i fracassos. No se sap però cara aquests 28 estic trencant antigues dificultats socials i de crear-me antigues barreres de "seguretat" innecessàries que em resten oportunitats. M'hi acompanya un col·lega de farra però encara em falta molt treball emocional per fer. Certament també he començat a seguir un nou quadre terapèutic amb una teràpia de polaritat que prové de la Índia i existeix des de fa molts mil·lennis. Alguns estenen rumors rancis i diuen que per fer tot això ara ho començo a fer massa tard i n'hi ha d'altres que diuen que no, perquè si no ho faig ara no ho faré mai. Òbviament l'edat és lo menys important com per tornar a començar. Està molt clar que el context actual ja s'ha fet molt més que difícil, ja gairebé del tot impossible com per poder aconseguir més igualtat d'oportunitats en drets socials, laborals, identitaris i culturals. Però tampoc hem de renunciar les il·lusions i viure plenament amb tot l'optimisme possible sobretot de cara l'avui i el demà. I que aquestes il·lusions que anem forjant cada dia no se'ns transformin en penes ni amargors. Deixant enrere aquest any, com canta Cesk Freixas: "27 anys que són a la fi? Si el temps tortura, aquí abandonaràs?". 

Oh when the saints go marching in Guimets style (Lo Gospel)

Aquesta és una cançó tradicional del sud dels Estats Units de les comunitats afro-americans i ha estat considerada un espiritual negre ancestral des del segle XIX de la història de la humanitat segons la cronologia cristiana i les seves classificacions dels períodes del recorregut del pas del temps. Després s'ha popularitzat i ha assolit la fama entre una immensa multitud dels públics oients d'aquests tipus de melodies i sonoritats a través de músics de blues i jazz com en Louis Armstrong i com no per moltes corals i grups de gospel i altres estètiques musicals amb les seves diversitats colores i textures intenses.

I amb la família -més aviat els cosins- la vam tornar a cantar el dia de la boda de la meva cosina Núria a l'església dels Guiamets, cap al final del maig del 2007. Però hi vam canviar la lletra: enlloc de "Oh when the saints go marching in" vam cantar "Ja s'han casat, la Núria i el Marc ja s'han casat". Anavem tots vestits de cantants de gospel amb túniques negres i bufandes de color blau cel, els colors tampoc estaven tan malament. El meu cosí gran, en Joan dels Guiamets, era el qui ens dirigia i jo estava al darrere de tot a la dreta encara amb aquella barba i les grenyes.

Finalment vam acabar marxant des del davant de l'altar sortint en files xiulant la mateixa cançó, però llàstima que aquest últim fet no aparegués en el vídeo.

Disfruteu-lo ...