Refredats, bronquitis, faringitis i altres

Aquest final d'agost per a mi en part m'ha anat una mica millor per alguns temes ja que en primer lloc a les festes majors de Castellterçol he tingut una mica més de seguretat interna que en altres d'anteriors i l'impacte tant lúdic com mal saludable d'estar l'última nit de festes saltant a l'envelat de la carpa fins quan el cel ja es començava una mica a aclarir. Però amb els canvis constants de temps de la segona meitat d'agost he acabat amb un estat de salut mínimament esquerdat perquè vaig començar a tossir i a tenir mocs al coll, malgrat prendre'm llimonades calentes amb sucre ha estat una situació bastant pesada i encara més quan hi ha més dificultat de treure els mocs pel coll i el nas. Crec que és un tema que comporta paciència i portar els seus dies de descans per refer-se i tornar a posar-se tot nou com s'havia estat abans. A més que també he de dir que sóc una persona que quasi mai m'he posat malalt així constantment i em passa molt de tant en tant.

Doncs aquests dies que he estat només una mica empiocat però visquent-ho fort i amb pesadesa, he pensat en fer un flash-back i tornar uns 11 anys i mig enrere el 1999 quan va ser el primer i últim cop que em vaig posar malalt fortament. De fet, ja havia passat una bona temporada de l'etapa més freda de l'hivern quan m'havia encostipat d'una manera bastant forta primer amb tos i després amb mal de coll fort i els pits carregats de manera que ja m'ho notava quan estava a l'escola i en anar a dinar a casa dels meus avis. I al cap d'uns dies, i recordo que era un divendres, en què jo ja em trobava fet més pols i amb menys capacitat per poder estar despert a l'aula. I va ser després del pati a la classe de matemàtiques quan la professora explicava un conte sobre els triangles, rectangles i més figures geomètriques per començar els temes de geometria i aleshores em vaig adormir a la classe i em sentia una mica calent. A la tarda havent dinat a casa els avis a la classe de naturals un company meu em deia que jo tenia febre però el més fort va ser en tornar a casa quan em vaig estirar al llit. Els meus pares em van fer sopar abans i la noia que em feia de cangur em va tocar el front i em notava calent i va ser que vaig acabar al llit i en posar-me el termòmetre estava a 39ºC. Es va trucar al metge de guàrdia i mentre estava mig adormit se'm va despertar sobre que havia arribat la metgessa que es deia Yolanda Artola perquè l'endemà es va oblidar l'aparell de factura de les receptes i li vaig veure el nom. Primer de tot ja va començar a fer la feina ben feta preguntant què em feia mal, si em prenia algun medicament i aleshores ja em va dir que em començaria a mirar i ho va fer amb molta cura i gran coneixement: em va fer obrir la boca i digués el so "AAAAAAAAAAHHHH" per mirar-me la gola amb una llanterna i em deia que la tenia molt irritada, després va seguir tocant-me una mica per darrere l'esquena i el pit i me'l notava carregat de tacte, em va auscultar amb l'estetoscopi per mirar-me la respiració i els pulmons i també per la banda de darrere en què em sentia amb el pit carregat i molt pesat. I entre altres coses que potser ja no recordi tan en detall em va tocar la part superior de darrere l'esquena i em va fer dir constantment la paraula CARRETERA, i com que a casa no em podia fer cap radiografia aleshores havia de mirar-me més detalladament. I la seva conclusió final la considero encertada i raonada sobre que estava molt agafat i a part d'una grip hivernal també estava agafat de faringitis i bronquitis i sobretot m'havia de cuidar molt movent-me poc del llit, i en aquest cas m'havia de receptar antibiòtics ja que aleshores no es coneixien tan bé les medicines alternatives i pel grau d'afectació hi feia més falta, i eren l'algidol per baixar la febre, i després l'augmentine i el fluimucil concretament pels bronquis. L'endemà el matí ja estava a 38ºC i un dia després la febre ja em va baixar però vaig estar una setmana a casa escoltant música i fent un treball de Socials sobre les serralades catalanes que em va sortit super cutre. I resulta que el dia 4 de març aleshores tenia una de les últimes revisions mèdiques amb la pediatra, l'Antònia Simón i Ortoll que és una persona molt maca i en aquest cas molt carinyosa amb els nens, però va trucar dient que no podia per tenir una reunió amb la gent del seu lloc de feina i tan sols em podia atendre a mi per tota la meva putada del damunt, i m'hi va acompanyar la qui em feia de cangur. I en fer-me respirar i mirar-me l'interior de les orelles amb aquella lupa amb llenterna encara em va trobar molt agafat amb molta mucositat al voltant dels pulmons i que augmentés un sobre d'augmentine per raons de massa corporal i deixés igual el fluimucil. I al cap d'uns dies d'haver tornat a escola ens vam tornar a veure amb ella i segons sembla que ja no em veia agafat sinó ja en bon estat i podia seguir tornar tranquil a l'escola perquè tenia un examen de Naturals sobre les parts de la cèl·lula.

I des d'aleshores ja mai més m'he tornat a posar malalt d'aquesta manera tan forta físicament malgrat que hagi seguit amb refredats més lleus com aquest últim que no és res important. Però davant d'aquesta situació la meva ment ha pogut i posant aquest vídeo m'ho puc prendre d'una forma més entretinguda, musical i rockerament enrauxada malgrat no conèixer encara el grup que toca però crec que és un bon vídeo per l'estil estètic revolucionari del seu damunt i a més que toquin per gust i temes freakys com aquest. Concretament es diuen en castellà Rock'n roll y fiebre, que crec que és un tema a part dels conceptes mèdics i sobre patologies i diagnòstics. Però cal deixar a part la visió de la serietat de la medicina i entendre-la d'una manera amb una actitud més enrauxada i "punky" malgrat que no calguin en aquest sentit els continguts reivindicatius perquè no m'he centrat en un tema polític o social però crec que és cert que al mateix temps sempre s'ha de mantenir el tracte humà que és clau davant d'aquest tipus de temes.

Viatge a Berlin

Foto dels Alps realitzada des del primer avió cap a Munich. 

La setmana passada vaig fer un viatge cap a Berlin que va molar un munt tot i fotre molt fred i estar nevat. Ja que vaig marxar el 4 de febrer amb Lufthansa des del Prat (no des de Barcelona) fent canvi d'avió a Munich per arribar fins a l'aeroport de Tegel (Berlin). en què vam sortir abans d'hora i tot... en els vols internacionals ens donaven panets amb pernil o formatge i beguda, mentre que el nacional només beguda, igual com a la tornada. Vaig agafar bitllet de vol + hotel, ja que sortia menys car que les 2 coses juntes.

De fet, a la ciutat hi havia autbusos, trens urbans, metro i tramvies per desplaçar-se i tenia un bitllet de 72 viatges i no calia marcar-lo per passar. Pel que fa els trens urbans agafen l'electricitat des de baix i hi ha una línia que és tota circular que la nomenen el Ring, mentre que pel que fa el metro hi ha una línia que va per fora (la U-1) mentre totes les altres són subterrànies, i en algunes estacions com Alexander Platz hi havia músics tocant percussions o el saxo... De fet, per veure la Teresa Forcades havia de baixar a la Jakob Kaiser Platz amb la línia U-7 (la blava). Tot i així, vaig anar a la part de l'est de Berlin a parades com Östkreuz (creuament de l'est) o Östbanhoff (estació de l'est) en què actualment tampoc hi ha massa diferència amb la de l'oest degut a l'especulació i el creixement, però sí que hi ha semafors d'abans de la caiguda del mur de Berlin el 1989, que les figures del verd i el vermell son d'obrers amb casc i tot, de la manera en què el govern els volia canviar i posar-los com a la part capitalista igual com aquí, però la majoria de la gent que volia mantenir-los van fer moltes mobilitzacions fins quan finalment els van deixar i encara hi són, que això sí que és un gran llegat històric. Fins i tot, vaig anar al Cheek Point Charlie, on hi havia hagut el centre del mur, que l'entrada era barata d'uns 1'10 euros i hi havia imatges dels tancs, sortien els empresonaments i els atacs dels militars capitalistes cap a la població comunista o com patien els empresonaments, fins i tot hi havia mono-motors aeris d'hèlix de l'època que aprofitaven els "comunistes" per poder-se escapar dels atacs de la banda de l'oest, i fins i tot un mapa de Berlin amb el mur però desgraciadament hi havia més tros de ciutat a la part de l'oest que la de l'est. A la sortida venien trossos de mur però eren molt cars però em vaig comprar una postal amb el president de la RDA i el secretari del Partit Comunista morrejant-se, i escrita en rus. A fora encara hi ha una bandera soviètica amb la fals i el martell, i les de França, Anglaterra (Gran Bretanya) i Estats Units.

De fet, pel que fa les tècniques de la EFT, la Teresa Forcades em va estar tocant els punts dels dits de les mans, i després em buscava els del cap, al costat de la cella, sota l'ull, sota el nas, a la barbeta, entre l'estèrnum i la clavícula i l'últim al darrere de l'esquena, en què havia d'anar explicant alguns dels problemes o vivències que hagi recordat, que és un procés complicat i en aquest e-mail tan general seria massa carregós i t'ho explicaria de cara o a un e-mail a part, ja que també t'he enviat un adjunt amb uns apunts sobre aquesta tècnica i en què consisteix. Pel que fa el menjar menjava als llocs que trobava però fossin barats, en llocs de centres comercials o altres merdes així en què una mini pizza costava 2'90 i normalment d'hora entre les 12 i les 13 hores; fins que sopar cap a les 19 hores de la tarda ja que seguiem l'horari alemany que és el centre-europeu ja que el sol es pon molt més aviat i sobretot a l'hivern quan aquest fred dur s'estén per arreu del bell mig del continent europeu. No té res a veure amb les dinàmiques peninsulars molt més vinculades a unes característiques pròpies del sud d'Europa amb un clima i uns costums mediterranis que són tan diferents dels del clima extremadament continental. I en quant a la dieta i el tipus d'aliments es posa de manifest quan hi ha un abús de consum de carn i greixos calòrics i poques verdures com les que tenim a casa nostra. 
El dissabte vaig sopar amb la Teresa Forcades en un restaurant que ella coneixia tot envoltat de neu en els laterals com també la seva entrada. Recordo molt bé com la Teresa ens va explicar coses que realment eren curioses i em van sorprendre molt... algunes d'elles eren sobre neurologia i psiquiatria que tenen molt a veure amb el tema de la capacitat d'estima i està demostrat amb estudis sobre el cervell que una persona que és capaç de rebre i transmetre estima té menys probabilitats d'agafar l'Alzheimer que no pas la persona que no és tan capaç i aquest fet demostra precisament que hi ha aspectes que no són genètics i rebutgen el fet de tractar el concepte de "malaltia" d'una manera abstracta. A més em va sorprendre molt la seva manera de parlar en alemany a l'hora d'adreçar-se als cambrers d'aquell lloc on estavem sopant. 

Hi ha el riu Eiz, que baixava gelat fa 3 dies, quan se'm congelaven les mans quan anava sol i amb un anorac molt gruixut, ja que els dos últims dies, fa 3 dies i abans d'ahir es va baixar a sota 0, i deien que abans de ser-hi jo es va arribar a 40 sota zero. Fins i tot, vaig veure un lloc com un parc on els nens feien ninots de neu, que està guai. Volia anar a la Universitat Lliure de Berlín tot pensant-me que estava a l'est però em van dir que era situada a la banda oest de la gran ciutat, però no hi havia temps. Per espavilar-me vaig intentar fer-ho en anglès però algunes persones potser no m'entenen perquè no el saben i altres que no em volen entendre, però també hi ha altra gent que sí per lo menys. A la part de l'est, sembla que la gent gran a part de l'alemany també parla rus, de quan encara existia la URSS en temps de la Guerra Freda. I és ben cert que Berlín al llarg de la seva última història més recent del segle passat és una ciutat que ha sigut objecte de destrucció de part de les dues grans guerres imperialistes europees i també d'aquesta guerra de blocs on la propaganda mediàtica política i social ha estat un eix culminant juntament amb les persecucions, els genocidis, l'extermini en camps de concentració lògicament i la pressió posterior del benestarisme individualista portat a terme per la societat capitalista de la segona meitat del segle XX antagònica a les societats col·lectives a favor de la majoria de la població. Aquestes rivalitats mediàtiques oficialment parlant acabarien amb la revolució neoliberal des de la dècada del 1980 a Europa al Regne Unit amb la Margaret Thatcher com a primera ministra del govern i a l'estat alemany pel canceller democristià Helmut Köhl que faria enderrocar el mur de la ciutat i que faria reunificar tot aquest estat supremaci perquè esdevingui tota una nova potència econòmica unitària i influent en el nou context d'una Europa del capital.  

Tampoc em vaig aturar per si veia alguna casa okupa, ja que he sentit dir que estan mig legalitzades i ara no sé com estaran en un futur degut al tema amb la política conservadora descarada de la demo-cristiana Angela Merkel al poder de la cancelleria alemanya ja que aquests no són res més que una xusma neoliberal que ja t'ho diu tot de front, mentre que els altres eren mig disfressats. Mentre que ara al land de Berlin se suposa que és el més "esquerranós" de tal manera en què hi governa una coalició política del SPD i uns independents suposadament d'esquerres però a saber quines polítiques acaben fent perquè una cosa són les sigles que representen una marca política per tenir vots i l'altra és el tipus de política que realment fan per sortir-ne ells beneficiats i estar guanyant a l'establishment del sistema i a més que estem a la capital financera i mercantil de la Unió Europea sense més.

Bé, a la tornada per anar a Frankfurt em van aturar a l'aeroport en passar els controls de les bosses, i després de dinar en un bar per fotre'm un entrepà de salmó i formatge cremós i llafiscós, en estar al lavabo van picar a la porta i hi havia els segurates que no sé què volien, i en embarcar van apareixer un grup de segurates amb un de la policia alemanya (POLIZEI) preguntant-me en anglès si hi havia algun problema, en què els he dit que tenia la síndrome de Tourette que era un trastorn involuntari però no em van demanar ni carnets ni res i deia el poli que no hi havia cap problema, i un dels segurates deia que si algú es ficava amb mi que li digués, se suposa que es van posicionar al costat meu... però ja se sap com son aquests cabrons.

Fins i tot, en anar a l'aeroport amb el tramvia abans de canviar a l'autobús hi havia un tio que em va renyar en alemany pel tic d'escopir que era un imbècil i jo dient-li en anglès el meu problema i en sortir de l'estació per esperar un altre tramvia, el cabró també va baixar i vigilar-me, però va ser que vaig entrar una altra vegada i en tancar-se la porta vaig veure com l'imbècil se n'anava.

De fet, durant els vols es veia el sol a dalt i a sota com un mar de núvols ja que el vol de Berlin a Frankfurt sortia a les 14h i arribava entre les 15h i 15:15h de la tarda -quan a casa nostra encara s'acaba l'hora de dinar i es fa la migdiada, i el de Frankfurt cap aquí era de les 16:00 a les 18:00h. En aquest avió tot el rotllo sobre els cinturons de seguretat es deia per megafonia des del davant a la cabina aèria en alemany i anglès, mentre que les mateixes advertències estaven pre-gravades en castellà i japonès ja que en aquest avió se suposa que hi havia molts passatgers japonesos, també de la companyia d'estrella Lufthansa.... precisament els passatgers que anaven a les butaques del darrere ho eren. De fet, des del vol es veien els Alps (de la part de Suïssa) i després volavem cap al sud per agafar el mar, i es veia com airejavem el cap de Creus i vam aterrar arribant des del mar, ja cap al Prat (no a Barcelona) i ens va deixar a la terminal 1 (la nova).

I ara ja sóc a casa, a la uni, al carrer, al barri i on sigui...

Però diumenge encara vaig arribar cansat del viatge, però ja m'he anat refent per a poder sortir per al carnaval aquest cap de setmana. Però sí que és cert que després del viatge he tornat sentint-me millor en general i més motivat per a fer coses.

 

Possibilitat d'internament o visita al neuròleg

Molts potser no ho sabeu, però he tingut males experiències després de rebre unes tècniques psicològiques molt agressives (cognitivo-conductuals i acció-reacció) des de fa temps, i m'han trepitjat aquests últims anys. En primer lloc, una neuropsicòloga que em portava (la Montserrat Pérez) i altra gent, com fins i tot ma mare, d'una forma totalment agressiva i constantment, en contra de la meva voluntat, de maneres totalment forçades, reprimint-me el plorar, bloquejant-me sentiments i emocions, i amb formes totalment feixistes (tu recte!!!!, cap i espatlles amunt!!!!). Dient que no em demanava perdó sinó que m'ho havia de dir o de fer... Això, a la llarga m'ha trepitjat i condicionat la vida, i m'ha fet molta ràbia i fins i tot m'he autoagredit sense poder anar a entendre els meus sentiments tot havent empassat el què practica o ensenya a practicar aquesta gent.

D'altra banda, després d'una ponència del 3r congrés del Tourette, en una ponència per dues psicòlogues infanto-juvenils de l'Hospital Clínic deien que erem nens manipuladors, etiquetant-nos com uns dolents i de forma totalment estigmatitzada: premiar els nens quan ho aconseguien a fer tot bé, tècniques cognitivo-conductuals o acció-reacció, o fins i tot les amenaces d'una fiscal de menors en enviar-nos a psiquiàtrics en cas de judicis. D'altra banda, en una xerrada sobre el TOC d'una psiquiatra de l'Hospital Clínic, que va citar una "cognitivo"-conductual que em van fer, de forma despiadada i sense escrúpols. Això no pretén arreglar res des de l'arrel del problema sinó que et pretén ficar a dins d'uns paràmetres en el sistema que ens envolta, sense poder ser feliç per dins meu.

Aquest tema m'ha portat molta ràbia ja que atempta contra la meva (la nostra) voluntat i els nostres sentiments, i m'ha fet molta ràbia, a part que també em sento bloquejat i encara ho pateixo per dins, ja que m'han reprimit la meva manera de ser i tinc molta ràbia cap a certes persones. Vull que realment deixin la seva feina i posar-me al seu nivell per espantar-los i siguin conscients del què fan; fins i tot, dormint és quan em vé aquesta ràbia i em venen ganes de reaccionar i acabar amb ells, ja que sóc sensible amb les persones amb Tourette i m'emprenya moltíssim que se'ls facin aquestes tècniques o pràctiques. Però, es pot arriscar, ja que he enviat e-mails molt atacants i agressius davant de tot això; i ahir van trucar de l'Hospital Clínic dient-nos que havien rebut un mail molt dur i que estaven a punt de fer un tràmit als serveis jurídics, i acabar jo amb internament. El meu pare, com a mínim, una de les coses que ha fet bé ha estat demanar-los que ho frenessin, i pogués demanar hora o visita amb algun neuròleg per tenir-hi alguna entrevista, ja que aquest és el tema que m'afecta, ja que així ja no faran cap tràmit. Ara és un moment arriscat, és clar. A més, també he escrit a una metgessa especialista en medicines alternatives (Teresa Forcades) per encarar aquest tema. D'altra banda, he parlat amb Ràdio Nikòsia per saber si hi ha algú amb alguna experiència semblant i poder-la intercanviar. Fins i tot, alguns companys m'han dit que les deixés, però és un tema que m'ha fet molta ràbia ja que d'alguna manera em puc sentir catalogat.

En conclusió, crec que he actuat de manera totalment irregular i massa precipitada, tot i jo tenir raó. El meu desig clau és en sentir-me feliç en mi mateix, i poder fer allò que m'agradi i em senti a gust. Malgrat tot, no em trobo massa bé i em sento en un estat d' "estranyesa" i mig mareig malgrat que realment no pugui expressar el meu sentiment interior davant d'aquesta situació. Però intento mantenir en la calma la meva serenor.

A part, tampoc vull perdre amics i tal, sinó que el què vull és intentar seguir endavant tot i ser pessimista... amb allò que m'agradi fer. I no poder viure-ho d'aquesta manera tan intensa. Espero que hi hagi sort i poder evitar tots aquests problemes innecessaris que encara generen més merders i complicacions. Millor evitar el màxim aquesta manera d'expressar la ràbia amb mails amenaçants i buscar altres maneres, perquè mai et portaran enlloc sinó que malgrat poder tenir jo molta raó, encara he fet més possible que aquesta gent pogués tenir més suposats arguments i fer servir el poder de la manera com els interessa. I en aquest cas, INTERNANT-ME!!!!

A més, respecte el tema de "malaltia" també s'ha de dir que no tots els factors són orgànics sinó que hi ha temes emocionals, a més que hem de dir que una persona és molt més que una malaltia o trastorn. El què realment busquen aquests suposats metges o psicòlegs professionals és estigmatitzar-te a dins d'uns paràmetres que estan marcats per la societat "moderna" i neoliberal, justificant els seus falsos arguments a partir de nocions orgàniques (molts cops innecessàries) i sense poder expressar tu lliurement el què creus al marge dels factors neuro-químics o biològics.

Però jo i alguns altres aquí estem i seguim; per lluitar contra el capitalisme i, en aquest cas, la ciència com a dogma de fe i totes les seves manipulacions tant burocràtiques, jurídiques o legals que refermen el sistema, i fer entendre i saber a la gent què els paràmetres reals són molt més amplis, i molts dels factors dels problemes "mentals" no són simplement orgànics sinó també emocionals o sentimentals; i aquest sistema tampoc és la solució per aquest tipus de problemes, en què les associacions d'afectats, fundacions o societats corporativistes no actuin com a grups de pressió sistemàtica. Sinó que aquestes problemàtiques s'estenguin a l'abast de la societat per entendre que també aquest tipus de coses i no hi ha d'haver l'existència de cap tipus d'argument que es justifiqui a nivell institucional, jurídic ni legal.

De fet aquí no ho hauria de dir però aquesta és una de les lluites que, des del meu punt de vista, encara no estan prou focalitzades i encara necessiten avançar moltíssim perquè realment es tingui un altre concepte diferent de la psiquiatria i la neurologia.

MALGRAT LA BOIRA CAL CAMINAR...