El 18 de gener es va estrenar el nou llargmetratge de Quentin Tarantino "Django Unchained" (Django desencadenat), al seu país va ser estrenada un mes abans. Pel seu format ens remet als propis emblematics Spaguetti-westerns que el director estat - unidenc ja ha tocat però amb pinzellades subtils en altres films com Kill Bill (volum 1 i volum 2). Aquesta pel·lícula en canvi és més peculiar per la fusió de dos universos units en la història però separats en el cinema, que són el far west i l'esclavisme. Clarament és ben cert ja que el fil de la trama s'ubica més o menys a la meitat del segle XIX i en concret dos anys abans de la Guerra Civil nord-americana: en un entorn del sud dels Estats Units (Texas) entre plantacions rurals i cruentes massacres cap a la població negra. En paraules del director: "en el temps històric en el qual succeeixen la major part dels westerns l'esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai ho veiem". També és cert que Tarantino adopta el fil d'un western mediterrani amb personatges antiherois (un negre cowboy a cavall) o els plans contrapicats. Aquí Quentin Tarantino rememora els westerns fets a la italiana dels seixanta de Sergio Leone (Il buono, il brutto, il cattivo), Sergio Corbucci o Sergio Sollima, rodats a Almeria (al desert de Tabernas).
Al llarg del film es destaca la participació d'actors com Jamie Foxx, Christopher Waltz, Karry Washington, Samuel L. Jackson, Leonardo di Caprio ... I pel que he llegit s'ha filmat a l'estat de Nova Orleans.
Pel que fa la banda sonora Ennio Morricone assigna alguns temes com "Ancora Qui" (per Elisa Toffoli) o "The Braying Mule". També n'apareixen d'altres artistes com Luis Bucalov, James Brown, Rick Ross, Rizo Ortolani (I Giorni Dell' Ira), Johnny Cash, Richie Havens, Anthony Hamilton & Elayna Boynton (Freedom), John Legend, Rick Ross i molts altres. Alguns d'aquests són agafats d'altres films anteriors. Aquí en deixo dos tastets...
--------------------------------------------------------------------------------------------------
El llarg té una durada d'uns 165 minuts ... De fet se'm va costar de carregar a l'ordinador i el vaig acabar veient tot però a trossos mentre se m'estava pujant a la pantalla. De tant en tant també anava fent algunes pauses per descansar i mirar-me la sense pressa i anar fent cap fins arribar finalment al desenllaç. Vaig poder seguir prou bé l'argument de la "pel·li" malgrat perdre'm una mica en alguns punts molt concrets, però vaig disfrutar de totes les escenes ... A més a mi també m'agrada la polèmica i certes escenes tant externes com internes.
No faré cap resum de l'argument però sí que comentaré alguns aspectes destacats a nivell general. El "llarg" reflecteix una diversitat d'entorns i imatges entre la varietat i la monotonia junt amb la banda sonora. Tant des de les que reflecteixen les plantacions agràries en un ambient càlid sudenc com alguns paisatges de muntanyes, arbres i planes nevades per on hi viatgen els dos personatges rellevants, ubicats en entorns "silenciats". Potser Richardson fa les imatges de les plantacions una mica més idíl·liques de com podrien ser... potser és el que em sembla d'entrada sense reflexionar-hi a fons. Tarantino treballa Django (Jamie Foxx) d'una manera complexa i com adquireix les habilitats com antiheroi es guanya la seva llibertat i també pretén alliberar els esclaus negres de les cadenes i és totalment admirable l'enginy per disfressar-se de personatge fictici, enredar i acabar amb els monstres i assassins opressors. També Christopher Waltz (King Schultz) reflecteix la vessant més humanitzant de l'antirracisme i la solidaritat del moment. Però el lloc clau de la trama s'ubica a la plantació de Candyland en una assemblea improvitzada sobre compra-venda d'esclaus amb una tensa calma extrema i torta on apareix una surrealista democràcia interna de Klu Klux Klan (tot i que aquest grupuscle sudista sorgeix després de la Guerra Civil) on el terrorisme patronal és evident. Hi apareix Leonardo di Caprio com a dolent (Calvin J. Candie, el propietari d'aquesta plantació), i Samuel L. Jackson (Stephen) que és l'autoodi negre i un personatge fosc malintencionat i traïdor venut al poder blanc. Allà mateix en canvi la figura de la noia amb el rostre tapat per Kerry Washington (Bromohilda) és molt més complexa, molt ben dibuixada i sobretot treballada en aparèixer en algunes escenes amb sentiments humans i femenins... Tant en les converses en alemany amb Waltz pal·liant-li la nostàlgia dels seus origens com el sofriment dels maltractaments físics i psicològics d'un propietari masclista amb tots els seus vicis. De fet aquesta situació es pot comparar amb la dels esclaus del principi que van encadenats pels peus i amb les marques de l'esclavitud a les espatlles a la plantació de Carruca (Texas).
És clar que QT en els seus films adopta un concepte molt clar i legítim de la justícia la qual no es pacta ni es negocia sinó que aquí un se l'ha de fer seva en igualtat de condicions que els altres oprimits en la mateixa situació o similar directament en contra de qualsevol poder opressor. Aquí la rebel·lia és legítima i justa com també en un context d'abolicionisme per eliminar totalment l'esclavatge. Llavors potser sí que era un pas endavant en contra del poder dominant. Malgrat que l'esclavisme realment només s' "abolís" de paraula i en l'actualitat encara hi hagi segregació racial i no racial de forma totalment evident tant als Estats Units com també en molts altres llocs del món.
Però avui la lluita ja ha d'anar molt més enllà de l'emmancipació dels esclaus negres de la meitat del segle XIX. Som els esclaus del capitalisme neoliberal i no ens hem de conformar amb allò establert. Sinó que hem de construïr alternatives trencant totalment amb el sistema dominant -com qualsevol altre- que ens oprimeix i precaritza enfortint els interessos de les seves oligarquies financeres i corporatives i els seus negocis privats. Enfortir-nos amb altres filosofies de base i rebel·lia com el marxisme per construïr models econòmics i socials més justos i realment democràtics, totalment participatius, igualitaris i solidaris amb la diversitat, la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Sense alienar-se amb pors inculcades pels malvats dirigents del sistema ni tampoc caure en el victimisme que impedeix la nostra voluntat de lluita. Davant d'això ens hem de fer més forts i engrandir la nostra lluita amb més força.
Però d'altra banda és cert que Tarantino no trenca els arquetips de gènere i cap al final esmenta el tòpic de l'amor romàntic. Potser es reflecteix en el context de l'època? O potser per seguir l'estil de westerns d'altres autors?? Però el considero un gran film antirracista i grat exemple a seguir per a tots i totes les espectadores. Quan sàpiga algo de la banda sonora, me la baixaré per Internet o me la gravaré en disc.
La pel·lícula acaba més enllà d'un fort ressò de les bales i la pregunta és: "I aquells que pateixen la injustícia per què es tornen febles i no s'aixequen en contra del terrorisme dels plantadors??". Un gran film que us recomano de veure. Jo he disfrutat. M'imagino que a la cartellera o en alguna altra banda sortirà l'últim dia per veure-la.
