Sonata d'Isabel (Vicent Andrés Estallés).

SONATA D'ISABEL. 

He aixecat, mentre escrivia, el cap

i amb ulls cansats de la cal·ligrafia

he vist enllà, damunt d'una tauleta

que hi ha al racó del nostre menjador,

entre papers i llibres que m'estime,

com un ocell de ritme popular,

com un gresol, una fotografia

de fa mil anys o de fa quatre dies:

tu i jo, Isabel, feliços d'un amor, 

i més enllà de les Sitges del meu poble. 

La veig sovint i et recorde moltíssim, 

el cos esvelt com un cànter de Nàquera

i un breu ocell de tristesa als teus ulls.

M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia 

entre papers i fortuïtes síl·labes.

Com qui, a la nit, intenta orientar-se 

amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire

aquell instant de l'any 48.

Tu vares fer que cregués altre cop

i m'has donat la teua companyia,

el teu discret silenci, el teu ajut.

Aquesta nit t'he mirat novament.

Et tinc i et veig com et veié el meu cor

el dia aquell de la fotografia. 

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa 

jo et vull deixar, amant, amats per sempre, 

un ram convuls de síl·labes de vidre. 

A dematí potser et floriran 

entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura, 
atarantats per una flor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí. 

Per iniciar l'agost (1 d'agost 2015).

Potser d'aquí a tan sols quatre anys,
tot haurà passat, tot s'haurà acabat.
I qui sap quins camins vindran,
si el temps haurà minvat les ganes de lluitar.

Qui sap què ens depara el futur,
si ens hauran vençut i si restarem muts.
Si tindrem bona salut,
no ens haurem venut, no restarem pas asseguts. 

Però per si de cas conserva bé aquesta promesa,
t'esperaré en aquell racó de cel, banyats de blau i de verd. 

Amb més arrugues a la pell,
amb un poc més de seny, cansats de perdre el temps;
evocaré el teu cos sencer 
al ball dels teus cabells giravoltats pel vent. 

Potser, qui ho sap, t'hauràs casat, 
ja t'hauràs afartat del teu antic amant.
O viuràs sola a prop del mar 
buscant estrelles cap al tard i ens estarem pensant.

Però per si de cas conserva el gust de llaurar el terra.
Recordaré els versos bruts de l'Estallés banyats de blau i de verd.

Potser quan passin quatre anys
tot s'haurà acabat, tot serà llunyà. 
I miraràs de sobte el mar 
buscant estrelles cap al tard i ens estarem mirant.  

Un poema de Guillem d'Efak.

Aquest cantautor, escriptor i actor mallorquí i nascut a la Guinea Equatorial ha estat una figura en la cançó d'autor i de protesta als Països Catalans tot fusionant el blues, el jazz i la cançó popular mallorquina. Tampoc explicaré tota la seva vida però he trobat un poema que té prou significat per un dia com aquest quan en principi comença la primavera però segueix permanent el fred cru de l'hivern quan la pluja del cel gris i el mal temps encara oculten la calor que ha d'arribar. 

ARBRE. 

Primavera d'hivern.

I que me'n fan de mal aquestes branques teves 

vinclades pel pes excessiu 

de la fruita no recol·lectada!

Inútilment madurares somnis.

Avui tornen a terra

sordament desplomats.

El pelegrí no ha trobat la teva ombra

ni el pastor el teu fruit.

I que me'n fan de mal els estels 

que entre el brancam 

encara me conviden!  

28a calçotada de Sants.

L'1 de març, com cada primer diumenge de març, torna la calçotada popular del barri de Sants que organitza el Casal Independentista de Sants Jaume Compte però enguany al parc de l'Espanya Industrial. Ja és la 28a, però també estem d'efemèrides i la dedicarem als 20 anys que el cantautor alcoienc Ovidi Montllor porta de vacances. 

Programació: 

12:00h. Diferents mostres de cultura popular:  castellers de l'EI, colla bastonera de Sants i tabalers de la colla de diables de Sants. 

13:00h. Començarem a servir els calçots acompanyats de romesco, pa amb tomaquet, patata al caliu, botifarra, fruita i vi/aigua. 

16:00h. Actuacions musicals: Taverners i La fera ferotge, fent versions d'Ovidi. 

Durant tot el dia hi haurà fira de col·lectius.

Compra de tiquets anticipadament al Casal (c. Muntadas, 24) o al mateix dia al parc. Tot plegat per 13€, 11€ per les sòcies del casal que vinguin a comprar-la anticipadament. 

Us hi esperem. 

“PROTESTA” de Cesk Freixas.

El cantautor riudebitllenc Cesk Freixas ha tret el seu cinquè disc nomenat “PROTESTA” just aquest any abans de començar l’estiu. I just farà un mes me’l vaig anar a comprar ja que no el tenia i estava en dubtes sobre si aconseguir-lo o no perquè tampoc m’agrada anar acumulant discos massivament seguint aquest model possessiu tan individualista. Aquest disc ja es va presentar a la sala Music Hall de Barcelona el dia 23 de maig. Hi tenia ganes d’anar però al final no ho vaig fer perquè la setmana abans ja hi vaig anar a veure un grup de heavy que també va presentar un segon disc mentre que per l’altra banda necessitava estalviar diners ja que en aquests moments cada vegada més difícils i precari quan els de dalt segueixen arruïnant la classe treballadora catalana. Però això és el de menys malgrat que s’ha de seguir lluitant en contra del sistema mundial establert, però el més important és tenir el disc tot i no voler ser consumista. La portada del disc promet absolutament per les seves imatges diverses d’estètica gaudiniana que representen l’activisme social amb els moviments i plataformes socials, la classe treballadora, els immigrants i elements que simbolitzen la igualtat i la diversitat cultural. Al llarg de totes les pàgines hi apareixen diverses imatges que transmeten missatges semblants. El contingut del disc és bastant rodó format per unes deu cançons que parlen de lluita, revolució, esperança, la memòria històrica, amor, intimitat i avançar cap al marc d'uns Països Catalans totalment lliures i socialistes. Partint sempre de la cançó d’autor anglo-saxona del folk, el rock i el pop semi-acústic com Ben Harper, Ani DiFranco, Bon Iver o Wallis Bird com també hi ha influències de l’Ovidi Montllor, Silvio Rodríguez o Quico Pi de la Serra. Va acompanyat per la seva banda habitual formada per Víctor Nin (guitarra acústica, guitarra elèctrica i segones veus), Cesc Martorell (baix) i Rai Iniesta (bateria). Cançons destacades són “Em pregunten per què canto” com la primera del disc, “Vaig venir del nord” o el tema “Imparables” amb videoclip previ que expressa la solidaritat amb Ester Quintana que va perdre l’ull sent víctima dels mossos d’esquadra que en una càrrega violenta li van disparar una pilota de goma. Hi participen especialment Julio Maloa (La Raíz) a “L’exèrcit del fracàs”, Toni Molina a les percussions, Enric Carreras als teclats i el piano, Sergi Carbonell (Txarango) que acompanya amb el piano fent els arranjaments a “Brindo per tu” i “A Miguel Hernández” que és una adaptació al català del poema “Sentado entre los muertos” de Miguel Hernández amb una música pròpia que es diu “Pluja de llum”. Per últim els arranjaments orquestrals de Pep Roig a “No tenim por” però l’orquestra no és real sinó totalment digital feta per ordinador i sistemes electrònics. 

En el disc també s’hi inclou un DVD del concert en directe de la celebració dels seus 10 anys de carrera com a cantautor a la sala Luz de Gas (Llum de Gas) on s’hi van tocar una bona part dels temes importants fins llavors i alguna cançó d’aquest nou disc. En aquest disc només hi ha algunes cançons de tot el concert. A més de tocar-hi tota la banda incloent-hi en Toni Mena com una segona guitarra, també hi van participar els membres de la seva antiga banda (Els altres bandais) a dues cançons. 

Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu.

 

L'any passat 2013 es va celebrar el Centenari del naixement del poeta Salvador Espriu. Crec que és un motiu per fer-li un homenatge pel seu compromís cap a la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat com a poble. "Inici del càntic en el temple" és un dels seus poemes que reflecteixen la nostra identitat del poble català. Al final deixo un vídeo on s'hi escolta en format auditiu el poema previ "Assaig de càntic en el temple" interpretat pel gran i autèntic cantautor valencià Ovidi Montllor.

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu dels camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell les males herbes".

Ah, joves llavis desclosos després 

de la foscor, si sabieu com l'alba 

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguissiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra. 

Vàrem mirar ben lluny del desert, 

devallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem 

les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels 

per sempre més al servei d'aquest poble". 

Escrit de primavera.

Avui que estic sol a la caseta estic embossat pels mateixos mals comportaments externs de complaença i immaduresa de part dels entorns propers, malèvols i demagogs que més sovint he trepitjat disfressats de bones paraules i remordiments reacis. Fins i tot de victimisme artificial. Així pas a pas estirant i arronsant vaig contemplant la primavera al bell mig d’aquesta estació de l’any mig idíl·lica, mig tossuda, mig impertinent, mig estúpida, mig florida, mig freda i mig càlida. 

Tossuda ho és per la boira que passa pel cap i t’apalanca, els remordiments constants de les meves decisions, la meva barrera de privació personal a dins d’uns límits establerts i idealitzats totalment malèvols. Això també m’ha dut sovint a tancar-me del contacte i la relació social amb la gent més a veure amb la meva manera de ser. És impertinent pels constants canvis de temps bruscs i absurds que succeeixen constantment entre el fred, la calor i la humitat alterades per la contradicció del canvi climàtic impulsat per una banda per l’augment de gasos carbònics artificials i la radioactivitat cada cop més gran i més malaltissa. Que per l’altre costat en principi si no és per això aquest fred constant que fa habitualment és un possible indici cap a una nova era de gel. Com les que existien durant centenars, milers o milions d’anys enrere com en els temps prehistòrics o medievals. També és una estació estúpida pels dies en què no tens ganes d’aixecar-te del llit esforçant-te en fer-ho i caure-hi un altre cop amb mandra absoluta i deixant-te portar per l’espontaneitat i l’emboirament al cap. És un moment que ens altera la sang de totes les maneres... Tornen les congestions nasals, refredats passatgers que no acaben de passar, les asmes i les al·lèrgies per l’extensió del pòl·len de les flors que s’escampa com el vent que ens deixa apalancats i aixafats a terra. Com també tenir dies contents i altres esquerps amb mala hòstia. També és mítica pels nous enamoraments i desenamoraments diaris que alteren la nostra maravellosa arbitrarietat i tornar a estimular-nos i practicar el sexe i fer-se llepades i petons a la boca lliurement sense eufemismes patriarcals i monoparentals vinculats a la reproducció sinó per plaer. 

I tan dolenta per haver-hi unes vacances que des de fa segles han estat tacades de connotacions religioses i supersticioses amb processons de ”Setmana Santa” i espectacles malaltissos innecessaris sobre falses ressurreccions i reencarnacions paranoiques i totalment inversemblants. Infectades d’idolatria i imaginacions de falses existències imperceptibles i impregnades de brutícia sionista i cristiana que la gent del carrer encara se les creu sense ser conscients d’aquest engany. Tot això ha passat a ésser una cosa cultural però la seva base és realment molt dolenta. Fins i tot tampoc s’ha d’oblidar que s’ha d’afegir que els conceptes de l’estima i l’ajuda vinculats amb aquesta religió són totalment malaltissos, endèmics i epidèmics, per tant aquests requereixen passar per un tractament específic i molt acurat. Arrelat directament a això també és el nomenat mal temps de les comunions de tots aquells nens que els estan menjant el cap a la sectària catequesi i els manipulen sobre que un tros de pa i un glop de vi són el cos i la sang d’aquest mateix individu idolatrat. Aquest és un dels pitjors mals morals i culturals que porta la primavera. 

Per l’altre cantó també es tracta d’una estació idíl·lica de l’any perquè malgrat aquest fred misteriós de caràcter nòrdic l’aigua de la pluja s’escampa i esclata en forma de fortes tempestes i fan renéixer la vida. Hi fa créixer les plantes, els arbres dels boscos i en els prats verds i humits hi créixen les flors grogues com les de la mimosa, els narcisos o les flors de la ginesta que floreix amb més força que mai. Flors blanques com els pixa-llits o les margarides, ben blaves com els lliris o ben vermelles com les roses, les roselles o els clavells. Fins i tot grans varietats de flors de tots els colors que existeixen i tan llampants quan els toca la llum del sol durant el dia i que després afluixen la seva intensitat quan es fa tard abans de fer-se fosc definitivament. S’hi veuen florir els arbres més freqüents com els pins amb la seva flor a vegades més aviat resinosa, els salzes, els faigs i moltes més formant els seus boscos més ombrívols o assolellats. Però tot i així també és cert que hi ha alguns arbres que ja comencen a florir en ple hivern com ho fan els ametllers durant el febrer quan els comencen a sortir les seves flors blanques. Altres arbres que floreixen i maduren durant la primavera són els arbres fruiters com les oliveres que floreixen durant el març, l’abril i el maig o bé els cirerers amb les seves flors roses, els albercoquers o els nesprers. El blat torna a créixer en els camps i els conreus tornen a ser fèrtils com perquè tornin a créixer les plantes comestibles. Canten, xiulen i volen els ocells com les puputs, les orenetes passatgeres, les caderneres, els rossinyols mentre que els mussols els cucuts a la nit. Incloses les cigonyes alsacianes i altres ocells que després de tan viatjar d’una terra a una altra tornen als seus llocs d’origen fent els seus nius en els arbres. Surten una bona part dels animals dels seus caus subterranis, es reprodueixen els amfibis com els cap-grossos que es transformen en granotes o les salamandres que els apareix la cua i les potes. S’arrosseguen els rèptils com la sargantana que són feliços per la llum del dia que s’allarga però sense la calor excessiva. És idíl·lica ara entre l’abril i el maig quan el sol brilla més que mai per damunt dels xiprers i les roques muntanyenques, per la blavor del mar que apareix més enllà de la Mola entre la Torre i Colldejou o pels paisatges que creixen entre els camins del Moianès. O pels pins de la serra de Collserola com els roures i faigs de les comarques d’Osona i la Garrotxa. 

És un moment de passejar-se alegrement pels prats de roselles, cantar a la vida i la natura, fer tombarelles i la posició vertical amb el cap i les mans o estirar-se enmig de l’herba tot agafant flors i olorar-les directament pel nas. Per tant aquest també és un bon moment per fer noves excursions amb roba lleugera per aprofitar el temps entre camins empedregats, ombrívols i assolellats. Passant pel davant d’antigues ermites que encara es poden reaprofitar per fora i per dintre com les del Montsant o el Pirineu, masies que s’han de socialitzar i col·lectivitzar de manera autogestionada sense recorrer a molestos lloguers. Com també hostals i llocs on allotjar-se per seguir els itineraris de ruta o descansar un temps concret i aturar-se a observar el panorama del voltant sigui més bonic o més lleig. Es tracti d’un paisatge natural amb força vegetació i fauna o sigui un entorn tristament urbanitzat ple d’asfalt i fàbriques sorolloses. O antigues fàbriques tèxtils ara ja històriques com les del Llobregat com el Rosal o la Colònia Güell que els seus propietaris van crear per coaccionar els treballadors i sotmetre’ls al treball mitjançant formes d’explotació però sortosament també hi ha sorgit el moviment obrer reivindicant els seus drets socials i laborals. Disfrutar dels colors vermells de les vinyes del Priorat, pujar fins a la punta de Sant Geroni a Montserrat per orientar-nos amb les orientacions marcades sobre un marbre de pedra, pujar a les Agudes i el Matagalls al Montseny. Beure aigua fresqueta de la font dels Enamorats a prop de Cantonigròs o la font de la Budellera a Vallvidrera. Fer servir les bicicletes fins al volcà Croscat de la Garrotxa apagat des de fa tants i tants anys, fins al Port Ginesta o fins a l’últim cap del Delta de l’Ebre, ara afectat un altre cop pel seu trasvassament, on hi arribaven a volar els flamencs. Caminar platja enllà per la desembocadura del riu Foix, a Cubelles. O arribar caminant des de casa o la barriada de Bellvitge fins a la bruta platja del Prat i pujar fins a dalt de tot del seu mirador de fusta per les escales de cargol. On entren partícules d’aire intens quan hi ha vent intens però amb partícules nocives mentre que al fons s’hi observa l’horitzó del mar blau negre, un estany salabrós gairebé sec, grues de mercaderies i com no a l’interior a l’esquerra l’aeroport. 

Fins i tot és un moment per menjar bona fruita i verdura de la temporada. És un bon moment per agafar unes maduixes o uns bons maduixots amb una cullerada de sucre fent aquell suquet. És el temps de les cireres i les picotes, els albercocs i els nespres escopint per la boca el seu dur pinyol. D’aquestes fruites se’n poden fer pastissets dolços amb farina panificable, melmelades o confitures mitjançant el sucre com a substància conservant teòricament natural. Com m’empassaria un bon plat d’esparrecs cuits a la planxa acompanyant una bona amanida crua i fresca amb una bona bassa d’oli d’oliva i vinagre al plat on després sempre encara hi tinc ganes de sucar-hi llesques de pa senceres. Sobretot que aquests mai portin trangènics ni edulcorants ni cap porqueria basada en preparats químics que perjudiquen la nostra salut, més val que la verdura i la fruita del temps siguin totalment naturals i ecològiques a l’abast de tothom. També és l’època genial per fer barbacoes al jardinet de casa, al pati de casa d’alguns amics o els merenderos de Les Planes fent-hi les verdures a la brasa. O poder viatjar amb una furgoneta o autocaravana bé llogada o d’alguns col·legues anant carretera enllà en direcció la posta del sol per l’oest del Principat o les comarques de la Franja de Ponent, fins i tot per altres pobles d’Europa que també porten dècades lluitant per fer resorgir la seva pròpia identitat. 

També és una estació que es destaca per les mobilitzacions i revoltes que aquestes òbviament són vigents durant tot l’any. Exemples importants han estat el maig francès del 1968 amb les mobilitzacions estudiantils però inacabat per la posterior corrupció dels seus dirigents burgesos i totalment contrarrevolucionaris. Les protestes en contra de la guerra d’Algèria quan encara era una colònia ocupada pels francesos o el moviment que reivindica la identitat catalana al Principat Nord com a part dels Països Catalans. Altres exemples destacats són la Primavera Valenciana, el 25 d’abril al País Valencià recordant ara els 307 anys d’una derrota nostra per culpa dels filipistes espanyols com també la Primavera dels Pobles Àrabs o el Magreb. Juntament amb infinites causes socials justes, dignes, legítimes i sempre molt més que necessàries –més aviat, imprescindibles- de part d’una gran multitud de moviments socials, veïnals o ecologistes que pretenen ser eines per transformar profundament aquesta societat imposada. La lluita en contra de la precarització del transport públic, a favor de la sanitat pública, la vivenda o pels detinguts encara empresonats són uns compromisos de les classes populars pels quals mai una o un s’hi ha de rendir sinó en seguir sempre al peu del canó de manera activa. Un dia concret de la primavera per mobilitzar-se concretament és l’1 de maig que és el dia internacional dels i les treballadores.

Fins i tot per a mi també ha estat un moment inèdit ple d’inspiracions i imaginacions per dibuixar o escriure sobre aspectes relacionats amb la primavera. Com alguns textos imaginaris potser vinculats als fets quotidians que vivim o pactant amb altres vides imaginàriament fictícies les quals no les percebem a través dels sentits físics. Però sí que amb ment i l’energia corporal les podem captar mitjançant les vibracions. I aquesta altra vida es tracta d’un altre tipus de naturalesa també material però idealitzada amb arbres, plantes, prats, animals, mars, rius, llacs i muntanyes. Trobem artistes, escriptors literaris i poetes que també han plasmat la primavera en les seves obres com Salvador Espriu amb el seu Inici del càntic en el temple, Joan Salvat-Papasseit amb el Proverbi, Joan Oliver (àlies Pere Quart) amb L’abril d’enamorat o Joan Maragall amb La ginesta altra vegada. A part d’aquests també es troben infinits autors com pintors o escriptors que bé l’han reflectit en obres pictòriques o en assaigs concrets primaverals siguin històrics o actuals. Infinits relats, textos reflexius i cançons que van transmetent les seves paraules fent-les caure i volar per tot arreu. Algunes cançons són d’amor i altres són de la temporada fent referència a una fruita primaverenca com El temps de les cireres que està directament lligada a la Comuna de París del 1870 i fa referència a la Setmana Sagnant. Fins i tot un temps d’amor on transmetre abraçades mediterrànies entre companyes i companys d’arreu dels pobles que estan al voltant d’aquest mar com Grècia, Occitània, Egipte o Tunísia.

Doncs aquesta es tracta de tot un conjunt de coses tan diverses que poden ser identificades amb aquesta estació de l’any tan alegre, tan convulsa i tan perversa però a la vegada vital entre el contrast del sol i la pluja els quals s’hi manifesten en evidència. És un text reflexiu i endèmic que va dedicat i destinat cap a totes aquelles que gaudeixen, viurem, senten o pateixen la primavera de ben a prop.

Cap als 28.

Estic just a les acaballes dels meus 27 anys i d'aquí res ja faig el salt cap els 28. Sempre havia pensat durant temps enrere que amb l'edat ens anem fent vells tant per fora com per dintre. Però això sempre depèn del nostre estat d'ànim, la nostra activitat diària, el nostre estat de salut ... Però molt curiosament durant l'entrada cap al meu segon quart de segle de la meva vida sembla que a poc a poc m'estic tornant més jove i tornant a començar a viure un altre cop tota la meva joventut perduda i malgastada per traumes i fracassos. No se sap però cara aquests 28 estic trencant antigues dificultats socials i de crear-me antigues barreres de "seguretat" innecessàries que em resten oportunitats. M'hi acompanya un col·lega de farra però encara em falta molt treball emocional per fer. Certament també he començat a seguir un nou quadre terapèutic amb una teràpia de polaritat que prové de la Índia i existeix des de fa molts mil·lennis. Alguns estenen rumors rancis i diuen que per fer tot això ara ho començo a fer massa tard i n'hi ha d'altres que diuen que no, perquè si no ho faig ara no ho faré mai. Òbviament l'edat és lo menys important com per tornar a començar. Està molt clar que el context actual ja s'ha fet molt més que difícil, ja gairebé del tot impossible com per poder aconseguir més igualtat d'oportunitats en drets socials, laborals, identitaris i culturals. Però tampoc hem de renunciar les il·lusions i viure plenament amb tot l'optimisme possible sobretot de cara l'avui i el demà. I que aquestes il·lusions que anem forjant cada dia no se'ns transformin en penes ni amargors. Deixant enrere aquest any, com canta Cesk Freixas: "27 anys que són a la fi? Si el temps tortura, aquí abandonaràs?". 

Projecte Pandero?

 

  

No, no em dedico a la música i tampoc m'hi penso dedicar a fons per ara. Però sempre m'ha aficionat i n'escolto gairebé sempre. Sí, sóc un apassionat a la música moderna i escolto des del rock, blues, funk, soul, pop, punk, folk, una mica de reggae i ska o alguns cantautors més íntims. Avui però faig punt i a part a tot això i començo un viatge cap a la música popular i "aborígen" del nostre país. En un altre moment segur que hi tornaré. 

Tampoc és un regal d'aniversari, ni un antic "cassette" de cançons populars ni un cerca-quintos. Tampoc una gralla o un instrument de percussió que m'hagin regalat o hagi agafat per curiositat d'alguna actuació tabalera ni castellera. És molt més que tot això. Es tracta del projecte d'en Guillem Ballaz, músic de trinxera que recupera cançons de fa segles que es tocaven amb panderos "quadrats" i recuperar aquesta tradició centenària de fa uns 500 anys, aborígena i rica del pandero quadrat que ha quedat en pocs llocs del món. Entre altres en el nostre país s'estén des del Rosselló fins a l'Ebre. Després de restaurar panderos antics i fer-ne de nous adaptant-los a les seves necessitats, entrar i consultar en arxius de diversos pobles com de la tradició oral i actuar en directe, aquest any ha gravat un disc. 

Enmig de dubtes aclarits i amb els meus vags coneixements d'història "adquirits" a la universitat explicaré una mica la història i els origens d'aquesta tradició. No se saben els seus origens però hi ha constància a partir dels segles XV i XVI (malgrat venir d'abans) i s'estén a partir de la batalla de Lepant (1571). Aleshores Europa s'havia apoderat del comerç del(a) Mediterràni(a) malgrat l'imperi otomà: cosa que va dur riqueses econòmiques a les classes benestants, obertura de colonitzacions a les perifèries com també eren moments d'Inquisició, conflictes de monopolis i religió. Així també aparegué una nova classe menestral mitjana que organitzava els gremis a les ciutats com a grups de treballadors d'un mateix ofici. En els pobles formaven diversos oficis (un fuster, un ferrer, un peixater...) i es distingien entre el dels homes i les dones. La dels homes s'organitzava en la confraria amb el nom del patró del poble i les dones en la confraria del Roser (sota el paraigües de l'Església). 

Eren cançons que molt sovint cantaven les dones actives en la vida social dels pobles i acompanyaven la seva veu amb pandero. Les lletres però eren molt pomposes, gens crítiques ni bel·ligerants: expressaven quotidianitat, eufemismes, metàfores ...  Però també n'hi ha algunes que toquen el "crostó" en algun vailet per passar-se o criticar algú i però mai afluixaven la "mosca" si se les criticava. Al principi tenia finalitats socials molt clares: es cantaven en els gremis, en carrers o en festes privades de dones i recaptar diners per finançar els seus gremis i practicaven un ritual d'alternar lletres i tonades. En cada poble rebien un nom diferent (pabordes, mosses, priores, pubilles, majorales ...). Sens anar més enllà aquesta podia ser la més guapa triada entre totes o la filla de l'alcalde... Però tampoc, encara no existia consciència sobre la seva condició social i discriminació respecte els homes com de la violència de gènere... Aquests fenomens com l'aparició de les primeres associacions o moviments combatius i feministes no apareixen fins el segle XIX i al llarg del XX. Però era com a mínim en una societat patriarcal tan estancada una eina d'expressió pública i femenina on elles es podien expressar amb la seva veu, encara enmig d'un masclisme més que evident. O sigui, tot això és molt abans de l'aparició dels feminismes pròpiament dits.
Aquesta finalitat es perd cap a mitjan segle XIX amb la liquidació definitiva dels gremis i l'aparició de noves organitzacions treballadores enmig d'una societat industrial com les federacions obreres, ateneus populars, cooperatives ...  Les tonades són preses de context des dels versos justo-sil·làbics modals, passant pels romanços i balls plans fins els fandangos, villanos, jotes ...  Datar-les a simple vista és impossible però van més o menys del XV al XIX, llavors la tradició adopta un caràcter més folclòric.  
Avui en dia el patriarcat segueix sent una eina dominant i tristament ha seguit estipulant amb molta ferocitat moltes coses similars per fer-ne una falsa versió, totalment manipuladora.

Vaig trobar el disc al damunt del radio-cassette de casa i el primer dia ja me'l vaig escoltar vàries vegades estirat al llit, davant de l'ordinador ...  En obrir-lo vaig trobar fotos en blanc i negre, un pròleg seu com un mapa del Principat amb els llocs on ha trobat cançons: la majoria al nord oest -a prop de la Franja- (Buira, Lleret, Àger, Sarroca de Bellera ...) però també Beget, Prades o la Palma d'Ebre. A més les cançons duen com a títol aquests noms. Però algunes lletres han arribat senceres, altres s'han modificat o fins i tot se n'han escrit de noves. 

 Escoltant les lletres, tonades i melodies com per la diversitat d'instruments vaig flipar. Les tendres pinzellades i melancòliques de violins, els acords de guitarra, els ritmes alternants de panderos o els retocs de tible i tenora que acompanyen la veu ...  són un contrast total amb la tralla dels acords, puntejats i solos de les guitarres elèctriques i els sorolls de bateries contundents que sempre escolto. Tancant els ulls les cançons em porten en un context del passat indefinible però amb sensacions llunyanes de la nostra era (fins i tot de misteri) ...  molt difícils de descriure ...  potser vinculada a quotidianitats viscudes per individus d'altres temps i han arribat borrosos. Però em deixa situacions semi-fosques, de moviment lent, estones de silenci o avorriment ...  recordant un dels pocs moments serens d'infantesa tornant un diumenge a la nit cap a casa. És més, és riquesa cultural i patrimoni històric i popular. N'he fet difusió i l'he deixat en algun(es) ami(gues). 

En directe també es tracta d'un projecte del tot acústic on a part de panderos hi apareixen instruments més freqüents (guitarra, violí, contrabaix) i altres d'exòtics d'altres temps (serra, llaüt). Amb la participació d'alguns músics destacats en l'àmbit combatiu (Marcel Casellas i Albert Dondarza) que amb en Guillem destaquen la seva gran versatilitat instrumental tot barrejant melodies antigues amb pentinats moderns. I com no hi apareixen gravacions acústiques aleatòries amb màquines de "loops". I sí, pretén recuperar el ritual de les dones que cantaven amb pandero fent que cada concert sigui totalment diferent. Això sí, mentre no sortís el disc. Ara en canvi es canten en directe les lletres del disc amb un bon final de gloses i algunes intervencions del públic en alguns concerts.
 

De fet vaig tenir ocasió de veure-ho en el CAT de Gràcia el novembre en l'acte de versos i cançons per la Unitat Popular com acte de la campanya SOM UNITAT POPULAR, juntament amb Pau Alabajos, Meritxell Gené, David Caño o Carles Rabassa.  I aquest febrer tornarà a ser aquí i al mateix lloc. Es troba més informació en el seu bloc. I per últim un curt de fragments en directe abans de gravar el disc. 

 
Projecte Pandero

   from Guillem Ballaz on Vimeo.


 

Aquí deixo un tastet de lletres i melodies d'aquest disc.



BUIRA -Lo mai

Lo mai de la plaça n'és prim i altet
i a la capcineta hi canta un moixonet.
Lo mai de la plaça n'ha vingut de lluny
la serra ja passa i és fill de Bretui.

Bonica n'ets noia, de gràcia n'ets plena
i tens retirada a la flor d'asutzena.
La flor d'asutzena n'és flor molt gentil,
surt per primavera entre el març i l'abril.
 




LLERET

I aquesta n'és per a tu
Fatumata catalana
pubilla de rostre bru
espigadeta i galana.
I aquesta n'és per tu,
tota n'és per a tu sola,
pel futur que se t'endú
i pel paisatge que et bresssola.

En pinedes i garrics
creix el teu món d'infantesa;
pisos vells, barris antics
i mitjos somnis de princesa.
A voltes acolorida,
a voltes duent texans,
a voltes amb les amiges
o talaiant als teus gemans,

Res és fàcil per a ningú
i a cops al món hi fa fred.
El món no es va fer per a tu
petit clavell morenet.
El món no es va fer per a tu
i malgrat tot, tu li somrius
trepitjant amb pas segur
el petit món en el que vius.

Desgranant el teu futur,
arbre de dues arrels
és per a tu el tèrbol atzur
de ser quatre cops rebel:
Ser la nova benvinguda
a una terra lluitadora,
dona, de nació oprimida
i classe treballadora

Avui el sol surt per a tu
i la lluna et farà el ple,
potser no ho sabrà ningú
i jugarem a no dir res.
Tu i jo no som diferents
i lluitant viurem la vida
adéu clavell morenet,
adéu estrella del dia.

 VILAMUR 

L'amor vola pels terrats
amb ales de papallona
i els amants mig amagats
que s'estimen una estona
i s'estimen una estona
i renoven sa promesa.
L'amor vola pels terrats
jugant amb la roba estesa

I l'amor segueix volant         
així com vola el cel de nit
i tot ho va embolcallant
com el llençol a sobre el llit
i entre el llit i el llençol
l'amor vola que vola
i entre el llit i el llençol
l'amor juga i fa el què vol.

No m'aguantis la mirada
quan et trobo pel carrer
que jo sé el què tu saps
i tu saps el què jo sé.
No m'aguantis la mirada,
si em mires el temps no passa
i en tons ulls el món s'atura

i en silenci crides massa   

SARROCA DE BELLERA

Au, baixa a la plaça 

tothom hi ha de ser 

que la vida passa

 i batega al carrer. 

Que la vida passa 

i no vé ni va enlloc, 

per poder atrapar-la 

cal anar a poc a poc. 

Les parets maldestres 

són gran biblioteca; 

graffitis rupestres, 

frases de poeta. 

Frases de poeta 

en llibres de maons 

on encara s'hi glosen 

les veritats d'aquest món. 

La ràdio murmura 

cançons ensucrades, 

desgràcies llunyanes, 

veritats escapçades. 

Vertitats escapçades 

somnis a cavall, 

ets tu qui t'abraça 

a través del mirall. 

Noia, surt de casa 

vés i calça't bé 

que la vida passa 

i batega al carrer 

que la vida passa 

i no vé ni va enlloc 

per poder atrapar-la 

cal anar a poc a poc. 

Darrere del vidre

 diuen que no hi plou 

i a la terra plana 

el vent tot ho mou.  



PRADES 

Avui n'és Festa Major 
perquè a mi em dóna la gana 
em vestiré de senyor 
i xiularé una sardana. 
De cobla arriba remor 
com un diumenge de festa. 
Avui en farem l'amor 
a l'ampit de la finestra 

Demà serà un altre dia 
i ja plourà si és que ha de ploure. 
Plorarem pel què teniem 
i per tot el què ens va commoure... 
però això serà un altre dia, 
que avui en floreix la ginesta! 
Avui en farem l'amor 
a l'ampit de la finestra.

Versos i cançons per la unitat popular.

Recital de versos i cançons per la unitat popular al Tradicionàrius.cat com a inici de l'acte de campanya de la CUP per a les properes eleccions al Parlament. Amb la participació de músics i artistes com Pau Alabajos, Feliu Ventura, Meritxell Gené, Xavi Sarrià (Obrint Pas), David Caño, Gerard Horta i molts altres companyes i companys que lluiten cada dia per transmetre el missatge que s'han de canviar les coses des de la base i no des de les èlits.

 

L'ocell

Flipo amb en Joan Colomo. Per a mi ha estat un cantautor desconegut... Me'l va recomanar un col·lega íntim que ens coneixem de fa temps i em va dir que hi flipava. De fet és una música tranquila així amb veu i guitarra però amb cançons crítiques però apolítiques. Quasi sempre tranquiles amb temes sobretot quotidians i fins i tot trascendents com el que he deixat en aquest vídeo. Es tracta d'un ocell que li costa però vol ser ben lliure de fer el què vol sense dependre de ningú i buscar un lloc on trobar-se bé. Jo sóc com aquest ocell: també vull ser lliure i fer allò que em sembli -o no- sense que m'agredeixi o interrompi ningú (faci el que faci). És una cançó molt íntima i reflexa sentiments sobre la llibertat sense eufemismes ni ficcions, sense ensinistraments ni discriminacions disfressades, ni manipulacions... com alternativa a la societat actual. Com amb la Cançó de bressol de Pau Alabajos, la tendresa i la sensibilitat d'aquesta també m'acompanya en anar a dormir ja tard els dies tranquils en un llit i un espai íntims sense sentir la veu de mons pares i certes actituds cap a mi donant dues cares hipòcrites i contradictòries. I ben segur que és una alternativa a la societat actual i la família patriarcal i autoritària com és la meva.

 Igualment flipo amb en Colomo. Un cantautor amb enginy i ganes... un crac que a part de cantar també en castellà té influències ben fortes de la música mediterrània: sobretot francesa, italiana i del sud d'Europa. M'ha fet molta il·lusió deixar un vídeo amb aquesta cançó tan tendra i enganxosa.

*** Bé, aquí acabo amb la cançó després de tan temps de voler-ho fer i m'acompanyi la son aquesta nit.

------------------------------------------------------------------------------------------

Vol, però no pot
perquè sap que caurà al sot,
perquè no pot fer-ho sol
ha d'aprendre a aixecar el vol.
Viu, en un niu,sobre un arbre prop del riu
allí passarà l'estiu per aprendre que està viu.
I no en té prou en sortir de l'ou
ell no pot témer el destí.
Perquè sap que un dia ell,serà un ocell
obrirà les seves ales en el cel dels cels.
Vol d'altitud és un vol directe al sud.
ha d'anar a buscar el calor
perquè arriba la tardor.
Ell és un ocell,i en l'estol tots són com ell
però ja no vol ser-ho més però és que no pot fer-hi res.
No en té prou amb aixecar el vol
ell no pot témer el destí.
Perquè sap que un dia ell
deixarà de ser un ocell,
escampara les seves plomes en el vent del vents.