Per iniciar l'agost (1 d'agost 2015).

Potser d'aquí a tan sols quatre anys,
tot haurà passat, tot s'haurà acabat.
I qui sap quins camins vindran,
si el temps haurà minvat les ganes de lluitar.

Qui sap què ens depara el futur,
si ens hauran vençut i si restarem muts.
Si tindrem bona salut,
no ens haurem venut, no restarem pas asseguts. 

Però per si de cas conserva bé aquesta promesa,
t'esperaré en aquell racó de cel, banyats de blau i de verd. 

Amb més arrugues a la pell,
amb un poc més de seny, cansats de perdre el temps;
evocaré el teu cos sencer 
al ball dels teus cabells giravoltats pel vent. 

Potser, qui ho sap, t'hauràs casat, 
ja t'hauràs afartat del teu antic amant.
O viuràs sola a prop del mar 
buscant estrelles cap al tard i ens estarem pensant.

Però per si de cas conserva el gust de llaurar el terra.
Recordaré els versos bruts de l'Estallés banyats de blau i de verd.

Potser quan passin quatre anys
tot s'haurà acabat, tot serà llunyà. 
I miraràs de sobte el mar 
buscant estrelles cap al tard i ens estarem mirant.  

Un poema de Guillem d'Efak.

Aquest cantautor, escriptor i actor mallorquí i nascut a la Guinea Equatorial ha estat una figura en la cançó d'autor i de protesta als Països Catalans tot fusionant el blues, el jazz i la cançó popular mallorquina. Tampoc explicaré tota la seva vida però he trobat un poema que té prou significat per un dia com aquest quan en principi comença la primavera però segueix permanent el fred cru de l'hivern quan la pluja del cel gris i el mal temps encara oculten la calor que ha d'arribar. 

ARBRE. 

Primavera d'hivern.

I que me'n fan de mal aquestes branques teves 

vinclades pel pes excessiu 

de la fruita no recol·lectada!

Inútilment madurares somnis.

Avui tornen a terra

sordament desplomats.

El pelegrí no ha trobat la teva ombra

ni el pastor el teu fruit.

I que me'n fan de mal els estels 

que entre el brancam 

encara me conviden!  

28a calçotada de Sants.

L'1 de març, com cada primer diumenge de març, torna la calçotada popular del barri de Sants que organitza el Casal Independentista de Sants Jaume Compte però enguany al parc de l'Espanya Industrial. Ja és la 28a, però també estem d'efemèrides i la dedicarem als 20 anys que el cantautor alcoienc Ovidi Montllor porta de vacances. 

Programació: 

12:00h. Diferents mostres de cultura popular:  castellers de l'EI, colla bastonera de Sants i tabalers de la colla de diables de Sants. 

13:00h. Començarem a servir els calçots acompanyats de romesco, pa amb tomaquet, patata al caliu, botifarra, fruita i vi/aigua. 

16:00h. Actuacions musicals: Taverners i La fera ferotge, fent versions d'Ovidi. 

Durant tot el dia hi haurà fira de col·lectius.

Compra de tiquets anticipadament al Casal (c. Muntadas, 24) o al mateix dia al parc. Tot plegat per 13€, 11€ per les sòcies del casal que vinguin a comprar-la anticipadament. 

Us hi esperem. 

NO HI HA QUI ELS PARI (TRIBUT A SANGTRAÏT).

El dia 17 de desembre, abans de l'inici de vacances del solstici d'hivern, es va celebrar  un concert d'homenatge a Sangtraït a la sala Luz de Gas de Barcelona. Sí, aquella banda empordanenca de rock dur i metall de La Jonquera que de ben joves portaven els cabells llargs i jaquetes de cuïr i fotien canya a cada concert amb la tralla de les seves guitarres rovellades i la tramuntana boreal de les harmòniques amb una lírica carregada d'èpica medieval i missatges ocults desentenent-se de la moguda estètica convencional del rock en català del moment fins quan es van dissoldre a finals del 2001. Aquest grup que va acumular públic durant els 90s ha caigut en la ignorància entre els i les joves d'avui segurament perquè no els interessa aquest gènere musical però el seu llegat segueix a la sang gràcies als seus fans més directes o indirectes. I encara més amb l'existència d'uns 18 grups i artistes tot donant-los una mirada diferent tot interpretant-hi algunes de les cançons rellevants que van gravar en un disc d'homenatge recollit per "Picap" titulat "NO HI HA QUI ELS PARI" com eslògan basat en una de les cançons més conegudes i amb el qual es va promocionar aquest concert tan rodó on hi dominava més la tralla que la calma. Alguns participants han estat els dos grups de versions Noctämbuls i Els Senyors de les Pedres passant per Regresión, Dragonslayer, Inmoonere, Naltrus, Ancendra o Leyenda fins a Joan Colomo, Èric Vinaixa i la coral de gospel Tons&Sons entre molts altres. I convé constar molt clarament les col·laboracions de la Lupe Villar a la guitarra rítmica i el Papa Juls a l'harmònica i els grunyits com a ex membres de Sangtraït sobretot al final de tot quan toquen el mític Vol de l'home ocell amb "Els senyors de les pedres" i tots els intèrprets que van formar part d'aquesta festa gairebé familiar que aquella nit van seguir emprenyant els veïns com anys enrere havien fet els membres veterans. Tot això mentre es projectaven imatges mudes i en color del concert que va fer Sangtraït al Palau Sant Jordi l'any 1991. Allò també va ser una gran fita històrica en el seu moment que malauradament la meva infància profunda infància no me la va poder fer veure ni viure des de la sang. Se'm va posar la pell de gallina i vaig sortir emocionat. Actualment hi ha dos grups hereus de Sangtraït que són LGP (Los Guardians del Pont) i Barbablanca que en els seus concerts encara interpreten algunes versions. Malgrat tot la seva música segueix viva entre els antics i els nous fans d'aquest gènere musical que amb les seves melenes i barbes amb el gran gest de les banyes enlaire. 


Salut i roquenrol. 

7 de novembre - Res no ens atura.

L'Esquerra Independentista dels Països Catalans ha tornat a commemorar aquest 7 de novembre la signatura del Tractat dels Pirineus, un episodi més dels molts que, al llarg de la nostra història, relaten la pèrdua de les llibertats polítiques, culturals i identitàries de les diferents contrades dels Països Catalans. El Tractat dels Pirineus suposà fa 355 anys l'escapçament polític i cultural de la nostra nació en mans del rei borbó francès Lluís XIV i posà en marxa un procés d'assimilació cultural que s'allarga fins els nostres dies. Des de l'any 1659, els i les catalanes del Nord viuen sotmeses a la persecució legal de la seva llengua i la seva cultura per part de l'Estat Francès a través de les seves diferents concrecions al llarg de la història.

De Nord a Sud, construïm els Països Catalans. No admetem cap renúncia en el camí que hem emprés cap a la plena llibertat de la nostra nació. Cal que l'independentisme sigui capaç de respondre adequadament a totes les conjuntures que viuen cadascuna de les realitats territorials dels Països Catalans. Això passa, en el cas de Catalunya Nord, per fer front al centralisme francès evident i demolidor en el seu intent d'esborrar qualsevol rastre de catalanitat a les comarques nord-catalanes. Així mateix, és essencial que també ens solidaritzem amb la resta de nacions oprimides des de fa segles per l'estat francès (sigui amb forma de monarquia borbònica, imperi napoleònic o república liberal) com Occitània, la Bretanya, Alsàcia entre d'altres per tal d'oferir una resposta conjunta i solidària a favor del nostre alliberament nacional com a poble.

Per una resposta anticapitalista a la política econòmica del govern francès. Els territoris dels Països Catalans sota la dominació espanyola no són pas els únics que es troben en condicions d'extinció conseqüents a les polítiques neoliberals del centrisme de l'estat espanyol i de la Unió Europea contra la classe treballadora. L'executiu Manuel Valls imposa al conjunt de l'estat francès un seguit de reformes d'austeritat que es tradueixen també en un duríssim atac a les classes treballadores de Catalunya Nord enmig del paradís de l'Europa del lliure mercat empresarial. Encara més: cal tenir en compte que la Catalunya Nord és un dels departaments de l'estat francès amb un índex d'atur i precarietat més elevat de tot aquest "pentàgon" on els i les joves estan obligats en marxar a buscar treball en altres llocs de l'estat francès. Apostem per tant, per articular una resposta en clau anticapitalista en aquesta part del nostre país que ha d'estar vinculada necessàriament al projecte de Construcció nacional de l'Esquerra Independentista. 

Plantem cara al feixisme també al nord de l'Albera. L'avenç de l'ultra-dreta a la Catalunya Nord és ara mateix una realitat alarmant. El sorgiment de col·lectius xenòfobs i d'extrema dreta cada dia prenen més a la Catalunya Nord, amb una presència notable del Front National, com també grupuscles d'extrema dreta identitaris amb un discurs clarament neonazi. Un exemple que evidencia aquesta situació és el de Perpinyà, on el Front National ha irromput amb força amb el suport de l'UMP. La denúncia del feixisme i la lluita per la seva destrucció ha de ser també una absoluta prioritat per l'independentisme transformador de Catalunya Nord i recuperar les arrels i la memòria històrica de tots i totes aquelles que van lluitar revoltant-se en contra de l'opressió francesa com han estat els Angelets de la Terra que es van revoltar contra la nova monarquia absoluta amb Josep de la Trinxeria al capdavant fins els activistes polítics i culturals actuals de la Catalunya Nord com han estat les germanes Serra i en "Cala", Hervé Pi, Pere Manzanares o Pere Iu Baron com les associacions socials i culturals de base com ara la Bressola, l'associació cultural Aire Nou de Baó o la colla castellera del Riberal. 

La nostra aposta per l'assoliment dels nostres objectius polítics és clara: la construcció d'un moviment independentista i revolucionari fort i capaç de superar cadascuna de les agressions que patim en aquest sistema miserable d'opressió, explotació i dominació. Això és vàlid per a cada racó de la nostra nació i cal que l'assumim amb determinació també a les comarques del Nord de Catalunya. Per descomptat, sempre amb la mirada posada en l'horitzó d'uns Països Catalans que siguin independents, socialistes i feministes i impedir qualsevol tractat o frontera imposada que ens vulgui dividir, sotmetre i oprimir de part dels dos estats dominants. Volem construïr tota la nació sencera de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. 

Diguem NO al tractat dels Pirineus. SÍ a la independència de tot un poble. 






Res no ens atura per una Terra lliure. DESOBEÏM. 



 

Per la Diada, DESOBEÏM. Pel referèndum i la independència dels Països Catalans.

Als Països Catalans l'Onze de Setembre commemorem cada any la Diada Nacional del Principat de Catalunya. Però enguany ho celebrem d'una manera més especial perquè es compleixen tres segles exactes de la caiguda de Barcelona l'any 1714 en mans de les tropes borbòniques. O sigui, 300 anys justos d'ocupació espanyola filipista. Es tracta d'un dels episodis històrics fatídics i ofensius que van atemptar en contra de la llibertat del nostre poble. La defensa de la ciutat de Barcelona en contra de l'exèrcit borbònic com també en tantes viles, ciutats i municipis en mans de les classes populars dels Països Catalans marca el nostre caràcter rebel i combatiu. De la mateixa manera tampoc oblidem que fa 355 anys que França va sotmetre descaradament la part nord del nostre territori a partir del Tractat dels Pirineus el 1659, fa 307 anys de la batalla d'Almansa (1707) quan el País Valencià va ser ocupat definitivament i fa 299 anys va passar el mateix quan el darrer bastió dels Països Catalans, Mallorca, també va caure sota les mans opressores dels borbons per la força de les armes. Des d'aleshores la dinastia borbònica amb Felip V i el seu Decret de Nova Planta van imposar polítiques espanyolistes arbitrària i descaradament centristes sent una de les pitjors amenaces repressives que van comportar una pèrdua definitiva de les nostres llibertats i la nostra identitat com a poble. Hi ha hagut altres episodis històrics anteriors i posteriors similars que ens van portar derrotes i que tampoc hem d'oblidar: la repressió per Felip IV en contra dels segadors que es revoltaven el 1640 i els posteriors cops d'estat de Primo de Rivera l'any 1923 i el cop d'estat protagonitzat pels feixistes l'any 1936 que portaria a la Guerra Civil que tres anys després a una dictatura totalitària molt llarga per Franco. 

La nostra història, la dels Països Catalans, ha sigut una història de lluita. És una història escrita per les oprimides que han presentat batalla durant segles cap a les vencedores forces de l'ordre que sempre ens han volgut sotmetre. És una història de Remences, Segadors, Angelets de la Terra, Miquelets i Maulets. I també és una història de lluites obreres en les primeres fàbriques tèxtils i camperoles com les dels rabassaires. Fins i tot de barricades pels milicians i milicianes comunistes i llibertàries que van lluitar contra els feixistes a la Guerra i maquis refugiats darrere de les muntanyes i altres organitzacions de la resistència antifranquista. I també de vagues de treballadores i treballadors per reivindicar la reducció de la jornada laboral, un augment del seu sou, l'increment de més serveis socials o van moure la iniciativa dels ateneus i les cooperatives de consum en els barris de la Barcelona dels inicis del segle XX. I és la històra de més de 40 anys d'independentisme revolucionari treballant de valent als carrers a favor de l'alliberament nacional, social i de gènere als Països Catalans. No és una història de monarques opressors que facin guerres en contra nostra, ni de catalans botiflers al servei de la monarquia espanyola, ni de militars mercenaris ni de toreros ni marselleses. Però aquestes derrotes sofertes al llarg de tants segles encara ens han fet ser més forts i rebels en contra de qualsevol poder o èlit que ens segueixi oprimint o explotant. 

L'opressió de part dels estats espanyol i francès s'ha dut a terme mitjançant l'ocupació militar però també amb el manteniment i l'enfortiment del poder de les èlits polítiques i econòmiques del capitalisme comprades i venudes entre els diversos estaments de les minories dirigents. Com la mateixa classe política que ens va vendre la transició com un pas cap a una suposada democràcia ha mantingut una absoluta continuïtat amb les institucions vigents i mantenir el seu poder polític a canvi d'un pactisme entre els representants autonòmics subordinats al govern central. Els pactes de la Moncloa, els pactes dels estatuts, els pactes de la LOAPA o els pactes del Majestic són exemples dels pactes que fan els polítics actuals que viuen dels nostres impostos que es malgasten per als seus privilegis. I actualment les conseqüències d'aquest pactisme esdevenen cada vegada més greus i més evidents i afecten d'una manera cada vegada més severa a la nostra classe treballadora a partir de les ofensives neoliberals dictades per la Unió Europea i els governs de l'estat espanyol en mans de partits com CiU, PP o PSOE juntament amb els grans empresaris mercantils i financers tot desmantellant els drets i els serveis més fonamentals com la sanitat, l'educació, l'habitatge o el transport a canvi de privatitzar-los i convertir-se definitivament en negocis de luxe i privilegi en mans de propietaris i especuladors privats en els quals només hi podran accedir els sectors benestants de la societat. Retallar personal, tancar quiròfans, llits, plantes hospitalàries senceres o reducció d'atenció a les consultes externes en els hospitals i ambulatoris, retallar aules i reduïr el personal docent i recerca a les escoles i universitats o incrementar les taxes de les matrícules universitàries, promoure l'especulació urbanística multimilionària a canvi de desnonaments cap a veïnes i veïns dels nostres barris i desallotjar centres socials i altres espais que han tingut i tenen una finalitat col·lectiva en els nostres barris, encarir el preu del transport públic com el metro o els trens de rodalies són exemples evidents d'aquestes amenaces. Com també ho són la MAT, el Tren d'Alta Velocitat o l'ús de l'agricultura extensiva transgènica. Fins i tot segueix una política de genocidi cultural en contra del català com també de les llengües regionals i/o minoritàries d'Europa i a l'estat espanyol com han estat actualment la reforma Wert que nega el nostre dret a l'educació en català i moltes altres lleis com la reforma de l'avortament que elimina el dret al propi cos de les dones tornant a ser sotmeses des de la visió de la masclista Església catòlica o les reformes del codi penal o la llei de seguretat ciutadana que enforteixen la criminalització definitiva dels moviments socials i els col·lectius més marginats com les immigrades o les prostitutes.
Mentre com les condicions de vida cada vegada són més dures amb un augment de la precarització i de l'atur sobretot en els i les joves, van augmentant les corrupcions per part de les famílies empresarials i polítiques fent negoci propi com la família Pujol o empreses de fora com Iberpotash que exploten el territori també per embutxacar-se. 

Nosaltres no podem seguir aguantant el capitalisme i no acceptem ni acceptarem el capitalisme com l'únic model polític i econòmic i no acceptem reformes ni pactes institucionals. Ens mantenims fermes i ferms i tornem a explicitar que desobeïrem aquestes lleis injustes imposades contra nosaltres i tirem pel dret per avançar cap a la independència però per canviar-ho tot, per enderrocar el capitalisme i construïr el socialisme. Tot un territori sencer a dintre de l'Europa dels pobles i els drets socials, amb una democràcia directa i participativa en els nostres barris i les nostres viles, una sobirania econòmica exclosa dels mercats financers i a favor de les necessitats de la classe treballadora amb uns serveis públics i populars, una sobirania energètica amb energies naturals i renovables totalment respectuoses amb els nostres ecosistemes, igualtat de gènere sense acceptar cap comportament d'homofòbia ni sexisme.  Un país sencer que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Uns Països Catalans solidaris amb tots els altres pobles que han estat oprimits però que brillen tant de la península com Euskal Herria, Castella, Galícia o Andalusia, del Mediterrani i del món sobretot Palestina amb qui també mostrem la nostra solidaritat per patir els constants atacs israelians. 

En aquest camí cap a la llibertat tenim una cita important el proper 9 de novembre. I avisem que no necessitem permisos de cap estat per ser un país lliure, socialista i solidari. Avisem que no acceptarem cap més pacte i que al Principat votarem, passi el què passi, el proper 9 de novembre. 

Països Catalans, 11 de setembre del 2014. 

Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu.

 

L'any passat 2013 es va celebrar el Centenari del naixement del poeta Salvador Espriu. Crec que és un motiu per fer-li un homenatge pel seu compromís cap a la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat com a poble. "Inici del càntic en el temple" és un dels seus poemes que reflecteixen la nostra identitat del poble català. Al final deixo un vídeo on s'hi escolta en format auditiu el poema previ "Assaig de càntic en el temple" interpretat pel gran i autèntic cantautor valencià Ovidi Montllor.

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu dels camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell les males herbes".

Ah, joves llavis desclosos després 

de la foscor, si sabieu com l'alba 

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguissiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra. 

Vàrem mirar ben lluny del desert, 

devallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem 

les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels 

per sempre més al servei d'aquest poble". 

Amb la Unió Europea no tenim futur.

 

La classe treballadora dels Països Catalans portem al damunt de les nostres espatlles més de mitja dècada d'espoli social accentuat. Retallades en serveis socials, pagament d'un deute del que no en som responsables, abaratiment dels costos laborals, especulació urbanística, treball precari i atur...  són la culminació de les polítiques al servei del capitalisme, motiu de ser de la Unió Europea des de la seva fundació el 1957, i encara més accentuadament des del Tractat de Maastrich del 1992.

La Unió Europea no és una institució sensible als drets nacionals ni als drets culturals dels pobles. La Unió Europea obeeix a la mateixa raó d'estat que els estats que la integren. Els Països Catalans no podem esperar de la Unió Europea cap resposta a favor dels drets dels pobles que contravingui els interessos dels estats i el capital. Ni en matèria de reconeixement de l'autodeterminació ni en matèria de reconeixement dels drets lingüístics de tota la ciutadania de tots els territoris. El reconeixement del dret d'autodeterminació i el respecte als nostres drets lingüístics és una fita que haurem de conquerir contra els estats espanyol i francès, però també contra la Unió Europea. 

La Unió Europea no és aquell espai de llibertats, pau i justícia que ens volen fer creure. És una estructura capitalista de caire patriarcal i imperial, al servei de les grans corporacions multinacionals. La seva política de seguretat respon a estats cada vegada més repressius. Les seves institucions responen a una lògica completament antidemocràtica. La seva política econòmica es basa en la despossessió, l'explotació cada cop més accentuada de les classes populars, la privatització dels recursos públics i l'acció al servei de les èlits del capitalisme. La seva acció militar, subordinada a l'OTAN, ha exportat el patiment a molts racons del planeta. 

La nostra proposta per a Europa és una Europa de pobles lliures, de justícia social i que no sigui exportadora de patiment i explotació. Aquesta Europa, però, no és possible dins el marc de la Unió Europea. La Unió Europea no és cap estructura neutra, que es pugui reformar segons la voluntat popular. L'Europa dels pobles lliures cal continuar construïnt-la des d'ara mateix, però al marge i en contra de l'Europa dels banquers, els estats i l'espoli social. 

Trencar amb la Unió Europea, recuperar el nostre marc mediterrani de relacions, i construïr l'Europa dels pobles, només es pot fer des de la independència dels Països Catalans. Només amb la sobirania política és possible recuperar una sobirania econòmica i posar-la al servei de les classes populars. La sobirania política no és suficient però sí que és indispensable per a bastir un futur millor. Un futur que ja hem començat a imaginar i a reivindicar als carrers. Un futur on els beneficis d'uns pocs representin la misèria d'una majoria, on la cooperació, la col·lectivitat i el poder sorgit des de baix siguin les bases d'una nova societat. Aquest país que somiem, no és possible dins la Unió Europea. 

Treballem des d'ara per construïr aquest futur. Uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Uns Països Catalans solidaris amb els pobles de la Mediterrània, del continent europeu i del món.  

Cap als 28.

Estic just a les acaballes dels meus 27 anys i d'aquí res ja faig el salt cap els 28. Sempre havia pensat durant temps enrere que amb l'edat ens anem fent vells tant per fora com per dintre. Però això sempre depèn del nostre estat d'ànim, la nostra activitat diària, el nostre estat de salut ... Però molt curiosament durant l'entrada cap al meu segon quart de segle de la meva vida sembla que a poc a poc m'estic tornant més jove i tornant a començar a viure un altre cop tota la meva joventut perduda i malgastada per traumes i fracassos. No se sap però cara aquests 28 estic trencant antigues dificultats socials i de crear-me antigues barreres de "seguretat" innecessàries que em resten oportunitats. M'hi acompanya un col·lega de farra però encara em falta molt treball emocional per fer. Certament també he començat a seguir un nou quadre terapèutic amb una teràpia de polaritat que prové de la Índia i existeix des de fa molts mil·lennis. Alguns estenen rumors rancis i diuen que per fer tot això ara ho començo a fer massa tard i n'hi ha d'altres que diuen que no, perquè si no ho faig ara no ho faré mai. Òbviament l'edat és lo menys important com per tornar a començar. Està molt clar que el context actual ja s'ha fet molt més que difícil, ja gairebé del tot impossible com per poder aconseguir més igualtat d'oportunitats en drets socials, laborals, identitaris i culturals. Però tampoc hem de renunciar les il·lusions i viure plenament amb tot l'optimisme possible sobretot de cara l'avui i el demà. I que aquestes il·lusions que anem forjant cada dia no se'ns transformin en penes ni amargors. Deixant enrere aquest any, com canta Cesk Freixas: "27 anys que són a la fi? Si el temps tortura, aquí abandonaràs?". 

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

"Llavors de Llibertat, Cala i la generació oblidada"

Farà tres mesos que va aparèixer el documental "Llavors de Llibertat. Cala i la generació oblidada" que vaig poder veure el dia de l'estrena de la seva projecció al Museu d'Història de Catalunya el dissabte 21 de setembre. Aquell dia la sala de projecció estava tota omplerta i no vaig tenir cap més opció que mirar-me'l de reüll des de la part del darrere de la porta. Durant aquests mesos s'ha anat estrenant a diversos indrets del territori des de Perpinyà al Cinema Castellet, un dia abans del seu pas per Barcelona, Les Corts, Sants, l'Eixample, Girona, Cervera, Banyoles, Reus o Roquetes fins arribar  Cabestany, Elna, Argelers i Prats de Molló un altre cop a la Catalunya Nord.

El documental reflecteix un recorregut detallat pels origens de l'independentisme català actual a partir de la vida de Josep de Calassanç Serra i Puig (Cala), la seva militància política i el seu activisme cultural que dugué fins al final. I evidentment que també reflecteix una generació històrica propera a la nostra i encara viva formada per lluitadores i lluitadors que clandestinament es van esforçar i arriscar de valent amb la seva lluita des dels anys 60 fins ara per construïr un futur de llibertat i autogovern del nostre poble i la classe treballadora. En un moment quan en la transició entre el franquisme i el nou règim hereu centralista i també espanyol disfressat de democràtic quan volien anar més enllà que els eslògans de fireta de la constitució espanyola i el seu fill d'estatut ja amb uns punts cardinals molt clars sobre Independència, Socialisme i Països Catalans. Però també van passar per moments molt difícils, tortures i exilis constants. El punt d'arrencada comença durant l'agitada Barcelona dels setanta, la fundació del PSAN, la propaganda clandestina, les darreres execucions del franquisme i les del post-franquisme i més tard la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola o la fundació de Terra Lliure. El documental acaba amb l'exili definitiu a Catalunya Nord on en "Cala" s'hi refugia a partir de l'any 79 de la repressàlia i esdevé un referent de lluita per la llengua i la cultura catalanes amb iniciatives pròpiament de la terra com l'escola i la ràdio Arrels, el Casal de Perpinyà o Aire Nou de Bao amb la Colla castellera del Riberal.

El documental Llavors de Llibertat es va començar a gravar a la primavera de l'any passat sent impulsat per la Comissió Homenatge Cala, realitzat per David Andreu i Josep Sabaté i la banda sonora de Marcel Casellas i té una durada de 65 minuts. Durant aquest any de gravacions i entrevistes tant al nord com al sud s'ha realitzat un recorregut de la mà d'algunes persones amb qui en Cala va compartir la lluita: Blanca Serra, Eva Serra, Dolors Serra, Carme Travesset "la Petita", Josep Vidal, Pere Iu Baron, Pere Manzanares i Hervé Pi (lluitadors nord-catalans amb qui va compartir moments àlgids), Aleix Reyné, August Gil Matamala i Marcel Casellas (autor i intèrpret del fons musical). Totes elles, d'una generació oblidada, i aquí van perdent l'anonimat i donen un grat exemple de la seva experiència cap a les generacions més recents com nosaltres per aprendre de la seva lluita i les que vindran que són el futur del nostre poble.

  LLAVORS DE LLIBERTAT. Cala i la generació oblidada from Aixina Produccions Audiovisuals on Vimeo.

Ebri Knight i "La palla va cara".

Fa un any que començo a escoltar el grup maresmenc Ebri Knight que ara han tret el seu segon disc "La palla va cara". Aquest nom es tracta d'una frase feta popular en temps de la Revolta dels Segadors de l'any 1640. Es pot descarregar gratuïtament a la seva web (www.ebris.cat) o comprar en els llocs on actuin en directe. Una de les properes actuacions serà al Rebrot 2013 a Sant Celoni i organitzat per Arran. Abans d'aquest disc ja els vaig veure en directe a les festes del Poble Sec i en el concert del SEPC juntament amb At Versaris, Eina, KOP i Obrint Pas a Vilanova i la Geltrú. Però la música i les lletres combinen festa i reivindicació. Música folclòrica d'arrel tradicional catalana i irlandesa combinada amb rock més modern i un estil més hooligan. Aquest nou disc té un estil més propi d'aquí, és més curtet i amaga cançons pròpies que m'omplen d'energia i tendresa com la combativa "Sàvia i rebel", el videoclip de "Només" i el dolç "Camí cap a la lluna". També hi ha inclosa una versió festiva del "Conte medieval" dels Esquirols, on hi participa un dels seus membres cantant-hi, l'enèrgica "Els herois" o un tema vocal que es diu "La pubilla". El disc de per si ja és un bon regal (amb diverses i genials col·laboracions com el Quico, el Noi i el Mut de Ferreries i Àlex d'Eina entre altres) però molt millor veure'ls en directe i seguir sempre ballant, cridant i reivindicant. Ben de seguida en deixo uns tasts. 

Concert alternatiu. (els Surfing Sirles a les "Alternatives de Sant Boi").

Sol i Serena... música d'arrel ...

* Un tast del gran grup Sol i Serena... Es tracta d'un projecte musical que en un principi s'anomenà L'Escafeig i des del 2003 pretén treballar en naturalitat en base a la nostra cultura on s'hi destaca una gran varietat instrumental del tot acústica del nostre territori amb aire fresc i actual que prova d'allunyar-se de la simple recreació folclòrica. Així generar noves branques en el poc alimentat arbre de la tradició popular. S'hi destaca la veu de la Marta Rius (també acordionista), en Peligru a la tarota, el tible, la tenora... la faceta multiinstrumentista d'en Guillem Ballaz (Projecte Pandero) entre altres membres actius en el grup. Aquesta és en una actuació a Segòvia en el teatre Juan Bravo, tocant el seu tema "Aigua de la mar salada" del disc Grapat de ruda. La cançó ja em dóna un aire fresc i molt mediterrani, senzill i passatger, sense embolicar-se massa. És un tema bonic. En la seva web es poden trobar algunes cançons que es poden descarregar. 

  



* Tocant el gran tema "Manelic" en la mateixa actuació. És una cançó inspirada en l'obra de teatre "Terra Baixa" d'Àngel Guimerà, de l'últim disc Un segon (2009). Es destaca pels ritmes regulars de bateria i els pics de pandero, els "dibuixos" instrumentals de la tarota, els sons de fondària del contrabaix i com no algunes veus "a capella". 





* Per últim, un clip molt bonic de la "La polleta d'aigua" gravat enmig de la natura. Entremig s'hi escolten algunes segones veus d'en Guillem Ballaz que es destaquen per una entonació melòdica antiga i ancestral.

 

Projecte Pandero?

 

  

No, no em dedico a la música i tampoc m'hi penso dedicar a fons per ara. Però sempre m'ha aficionat i n'escolto gairebé sempre. Sí, sóc un apassionat a la música moderna i escolto des del rock, blues, funk, soul, pop, punk, folk, una mica de reggae i ska o alguns cantautors més íntims. Avui però faig punt i a part a tot això i començo un viatge cap a la música popular i "aborígen" del nostre país. En un altre moment segur que hi tornaré. 

Tampoc és un regal d'aniversari, ni un antic "cassette" de cançons populars ni un cerca-quintos. Tampoc una gralla o un instrument de percussió que m'hagin regalat o hagi agafat per curiositat d'alguna actuació tabalera ni castellera. És molt més que tot això. Es tracta del projecte d'en Guillem Ballaz, músic de trinxera que recupera cançons de fa segles que es tocaven amb panderos "quadrats" i recuperar aquesta tradició centenària de fa uns 500 anys, aborígena i rica del pandero quadrat que ha quedat en pocs llocs del món. Entre altres en el nostre país s'estén des del Rosselló fins a l'Ebre. Després de restaurar panderos antics i fer-ne de nous adaptant-los a les seves necessitats, entrar i consultar en arxius de diversos pobles com de la tradició oral i actuar en directe, aquest any ha gravat un disc. 

Enmig de dubtes aclarits i amb els meus vags coneixements d'història "adquirits" a la universitat explicaré una mica la història i els origens d'aquesta tradició. No se saben els seus origens però hi ha constància a partir dels segles XV i XVI (malgrat venir d'abans) i s'estén a partir de la batalla de Lepant (1571). Aleshores Europa s'havia apoderat del comerç del(a) Mediterràni(a) malgrat l'imperi otomà: cosa que va dur riqueses econòmiques a les classes benestants, obertura de colonitzacions a les perifèries com també eren moments d'Inquisició, conflictes de monopolis i religió. Així també aparegué una nova classe menestral mitjana que organitzava els gremis a les ciutats com a grups de treballadors d'un mateix ofici. En els pobles formaven diversos oficis (un fuster, un ferrer, un peixater...) i es distingien entre el dels homes i les dones. La dels homes s'organitzava en la confraria amb el nom del patró del poble i les dones en la confraria del Roser (sota el paraigües de l'Església). 

Eren cançons que molt sovint cantaven les dones actives en la vida social dels pobles i acompanyaven la seva veu amb pandero. Les lletres però eren molt pomposes, gens crítiques ni bel·ligerants: expressaven quotidianitat, eufemismes, metàfores ...  Però també n'hi ha algunes que toquen el "crostó" en algun vailet per passar-se o criticar algú i però mai afluixaven la "mosca" si se les criticava. Al principi tenia finalitats socials molt clares: es cantaven en els gremis, en carrers o en festes privades de dones i recaptar diners per finançar els seus gremis i practicaven un ritual d'alternar lletres i tonades. En cada poble rebien un nom diferent (pabordes, mosses, priores, pubilles, majorales ...). Sens anar més enllà aquesta podia ser la més guapa triada entre totes o la filla de l'alcalde... Però tampoc, encara no existia consciència sobre la seva condició social i discriminació respecte els homes com de la violència de gènere... Aquests fenomens com l'aparició de les primeres associacions o moviments combatius i feministes no apareixen fins el segle XIX i al llarg del XX. Però era com a mínim en una societat patriarcal tan estancada una eina d'expressió pública i femenina on elles es podien expressar amb la seva veu, encara enmig d'un masclisme més que evident. O sigui, tot això és molt abans de l'aparició dels feminismes pròpiament dits.
Aquesta finalitat es perd cap a mitjan segle XIX amb la liquidació definitiva dels gremis i l'aparició de noves organitzacions treballadores enmig d'una societat industrial com les federacions obreres, ateneus populars, cooperatives ...  Les tonades són preses de context des dels versos justo-sil·làbics modals, passant pels romanços i balls plans fins els fandangos, villanos, jotes ...  Datar-les a simple vista és impossible però van més o menys del XV al XIX, llavors la tradició adopta un caràcter més folclòric.  
Avui en dia el patriarcat segueix sent una eina dominant i tristament ha seguit estipulant amb molta ferocitat moltes coses similars per fer-ne una falsa versió, totalment manipuladora.

Vaig trobar el disc al damunt del radio-cassette de casa i el primer dia ja me'l vaig escoltar vàries vegades estirat al llit, davant de l'ordinador ...  En obrir-lo vaig trobar fotos en blanc i negre, un pròleg seu com un mapa del Principat amb els llocs on ha trobat cançons: la majoria al nord oest -a prop de la Franja- (Buira, Lleret, Àger, Sarroca de Bellera ...) però també Beget, Prades o la Palma d'Ebre. A més les cançons duen com a títol aquests noms. Però algunes lletres han arribat senceres, altres s'han modificat o fins i tot se n'han escrit de noves. 

 Escoltant les lletres, tonades i melodies com per la diversitat d'instruments vaig flipar. Les tendres pinzellades i melancòliques de violins, els acords de guitarra, els ritmes alternants de panderos o els retocs de tible i tenora que acompanyen la veu ...  són un contrast total amb la tralla dels acords, puntejats i solos de les guitarres elèctriques i els sorolls de bateries contundents que sempre escolto. Tancant els ulls les cançons em porten en un context del passat indefinible però amb sensacions llunyanes de la nostra era (fins i tot de misteri) ...  molt difícils de descriure ...  potser vinculada a quotidianitats viscudes per individus d'altres temps i han arribat borrosos. Però em deixa situacions semi-fosques, de moviment lent, estones de silenci o avorriment ...  recordant un dels pocs moments serens d'infantesa tornant un diumenge a la nit cap a casa. És més, és riquesa cultural i patrimoni històric i popular. N'he fet difusió i l'he deixat en algun(es) ami(gues). 

En directe també es tracta d'un projecte del tot acústic on a part de panderos hi apareixen instruments més freqüents (guitarra, violí, contrabaix) i altres d'exòtics d'altres temps (serra, llaüt). Amb la participació d'alguns músics destacats en l'àmbit combatiu (Marcel Casellas i Albert Dondarza) que amb en Guillem destaquen la seva gran versatilitat instrumental tot barrejant melodies antigues amb pentinats moderns. I com no hi apareixen gravacions acústiques aleatòries amb màquines de "loops". I sí, pretén recuperar el ritual de les dones que cantaven amb pandero fent que cada concert sigui totalment diferent. Això sí, mentre no sortís el disc. Ara en canvi es canten en directe les lletres del disc amb un bon final de gloses i algunes intervencions del públic en alguns concerts.
 

De fet vaig tenir ocasió de veure-ho en el CAT de Gràcia el novembre en l'acte de versos i cançons per la Unitat Popular com acte de la campanya SOM UNITAT POPULAR, juntament amb Pau Alabajos, Meritxell Gené, David Caño o Carles Rabassa.  I aquest febrer tornarà a ser aquí i al mateix lloc. Es troba més informació en el seu bloc. I per últim un curt de fragments en directe abans de gravar el disc. 

 
Projecte Pandero

   from Guillem Ballaz on Vimeo.


 

Aquí deixo un tastet de lletres i melodies d'aquest disc.



BUIRA -Lo mai

Lo mai de la plaça n'és prim i altet
i a la capcineta hi canta un moixonet.
Lo mai de la plaça n'ha vingut de lluny
la serra ja passa i és fill de Bretui.

Bonica n'ets noia, de gràcia n'ets plena
i tens retirada a la flor d'asutzena.
La flor d'asutzena n'és flor molt gentil,
surt per primavera entre el març i l'abril.
 




LLERET

I aquesta n'és per a tu
Fatumata catalana
pubilla de rostre bru
espigadeta i galana.
I aquesta n'és per tu,
tota n'és per a tu sola,
pel futur que se t'endú
i pel paisatge que et bresssola.

En pinedes i garrics
creix el teu món d'infantesa;
pisos vells, barris antics
i mitjos somnis de princesa.
A voltes acolorida,
a voltes duent texans,
a voltes amb les amiges
o talaiant als teus gemans,

Res és fàcil per a ningú
i a cops al món hi fa fred.
El món no es va fer per a tu
petit clavell morenet.
El món no es va fer per a tu
i malgrat tot, tu li somrius
trepitjant amb pas segur
el petit món en el que vius.

Desgranant el teu futur,
arbre de dues arrels
és per a tu el tèrbol atzur
de ser quatre cops rebel:
Ser la nova benvinguda
a una terra lluitadora,
dona, de nació oprimida
i classe treballadora

Avui el sol surt per a tu
i la lluna et farà el ple,
potser no ho sabrà ningú
i jugarem a no dir res.
Tu i jo no som diferents
i lluitant viurem la vida
adéu clavell morenet,
adéu estrella del dia.

 VILAMUR 

L'amor vola pels terrats
amb ales de papallona
i els amants mig amagats
que s'estimen una estona
i s'estimen una estona
i renoven sa promesa.
L'amor vola pels terrats
jugant amb la roba estesa

I l'amor segueix volant         
així com vola el cel de nit
i tot ho va embolcallant
com el llençol a sobre el llit
i entre el llit i el llençol
l'amor vola que vola
i entre el llit i el llençol
l'amor juga i fa el què vol.

No m'aguantis la mirada
quan et trobo pel carrer
que jo sé el què tu saps
i tu saps el què jo sé.
No m'aguantis la mirada,
si em mires el temps no passa
i en tons ulls el món s'atura

i en silenci crides massa   

SARROCA DE BELLERA

Au, baixa a la plaça 

tothom hi ha de ser 

que la vida passa

 i batega al carrer. 

Que la vida passa 

i no vé ni va enlloc, 

per poder atrapar-la 

cal anar a poc a poc. 

Les parets maldestres 

són gran biblioteca; 

graffitis rupestres, 

frases de poeta. 

Frases de poeta 

en llibres de maons 

on encara s'hi glosen 

les veritats d'aquest món. 

La ràdio murmura 

cançons ensucrades, 

desgràcies llunyanes, 

veritats escapçades. 

Vertitats escapçades 

somnis a cavall, 

ets tu qui t'abraça 

a través del mirall. 

Noia, surt de casa 

vés i calça't bé 

que la vida passa 

i batega al carrer 

que la vida passa 

i no vé ni va enlloc 

per poder atrapar-la 

cal anar a poc a poc. 

Darrere del vidre

 diuen que no hi plou 

i a la terra plana 

el vent tot ho mou.  



PRADES 

Avui n'és Festa Major 
perquè a mi em dóna la gana 
em vestiré de senyor 
i xiularé una sardana. 
De cobla arriba remor 
com un diumenge de festa. 
Avui en farem l'amor 
a l'ampit de la finestra 

Demà serà un altre dia 
i ja plourà si és que ha de ploure. 
Plorarem pel què teniem 
i per tot el què ens va commoure... 
però això serà un altre dia, 
que avui en floreix la ginesta! 
Avui en farem l'amor 
a l'ampit de la finestra.