Estiu ...

Una arbreda acollidora

on l'oreig molt suau 

ens protegeix amb la seva ombra 

de la calitja que cau. 

I les onades joganeres 

amb el seu va i vé concís 

ens refresquen i acaronen 

disfrutant del seu encís. 

L'àvia Gilda.   

Fragment del poema "Les estacions de l'any".  Mai va ser publicat en el seu llibre de memòries familiars.  És un petit homenatge a ella per la seva capacitat poètica i polifacètica que tenia. I  aquest és el fragment d'un poema seu que clarament ho reflecteix. Àvia, estàs sempre en la memòria. 

Però sí que em recorda els meus estius a la platja quan m'he banyat, saltat i capbussat o submergit entre el va i vé de les onades que arriben cap a la sorra de mar endins tastant la sal de l'aigua o nedant sobre les roques  i  el terra arenós subaquàtic i algun peixet que passa per allà al mig.   Però estem tantes hores a dins de l'aigua que ja ens és ben difícil sortir.  Muntanyans al Baix Gaià o les platges del delta de l'Ebre en són exemples clars. 

Bon estiu, 

-

Dones lliures, desobedients i feministes per canviar-ho tot. (Manifest unitari del 8 de març).

"El sistema capitalista necessita del patriarcat per mantenir les seves quotes de benefici a través de l'explotació i la dominació. Són dos sistemes que interactuen i operen de manera conjunta. L'explotació és la transmissió sistemàtica de recursos de qui els produeix cap a qui no els produeix i la dominació ens imposa rols i estructures per legitimar aquesta explotació. Així doncs, tant a la feina com a casa com en d'altres espais estem exposades a les agressions del patriarcat i el capitalisme. Paral·lelament ens torbem amb altres opressions que determinen la nostra precarietat i desigualtats que com a dones no podem obviar, com són la procedència, l'ètnia, la classe, la sexualitat i/o l'edat, entre moltes altres. 

Avui, hi ha raons més que suficients per dir que la classe treballadora ha vist com els seus drets han estat retallats i menyspreats per les classes dominants, i les dones treballadores som les que estem pagant les conseqüències més dures de la despossessió per part de la burgesia i el capital. Les nostres condicions de vida estan sent degradades. Es retallen ajudes a la dependència, a la maternitat i a la conciliació. Es retalla en sanitat i educació. Es retalla en polítiques d’igualtat i de prevenció i abordatge de la violència masclista. La darrera reforma laboral ens exclou encara més del treball assalariat, condemnant-nos a l’economia submergida quan no al treball domèstic no remunerat (no com a opció personal sinó perquè el context ens hi aboca). La bretxa salarial entre dones i homes no fa més que augmentar. I se’ns persegueix i se’ns fa fora dels carrers per ser migrades, trans i/o putes.

Tota aquesta violència estructural s’agreuja amb les agressions i assassinats masclistes que no cessen any rere any, sinó que van a més. Així com per aquelles violències que no per menys visibles són menys perjudicials (menyspreu, insults, pressió estètica, gelosia, possessivitat…). Recentment hem rebut l’últim atac directe a la nostra vida i el nostre cos. La contrareforma de la llei de l’ interrupció voluntària de l’embaràs que pretén acabar amb el dret al propi cos de les dones, infantilitzar-nos, i fer-nos meres reproductores de la força de treball tot relegant-nos a l’àmbit domèstic. Es pretén que el control de la vida de les dones, deixi de ser de les dones i que la maternitat passi de ser una elecció a una obligació. A més, és una llei del tot classista en tant les dones que tinguin diners seguiran podent avortar quan vulguin, en canvi, les dones de classe obrera es veuran obligades a avortar en condicions perilloses i en la clandestinitat, arribant a posar en joc la seva vida.

Davant aquest panorama, com a classe i com a dones, només ens queda un camí i és seguir batallant per construir noves formes de relacions entre persones i sexo-afectives. Per aconseguir la igualtat i la coresponsabilitat en el món laboral, social, personal i familiar, i la socialització dels mitjans de producció però també de les tasques de reproductives de i cura. I finalment per poder decidir lliurement si volem ser mares o no, perquè si nosaltres parim nosaltres decidim. Per tot això, ara més que mai l’aliança entre dones treballadores i l’autodefensa feminista són imprescindibles!

Hem de ser lliures per decidir.

Hem de ser desobedients per lluitar.

I hem de ser feministes per guanyar!

Visca el dia internacional de les dones treballadores! Visca el 8 de març!"

Mar de Primavera.

Les onades blaves i verdes s'esquitxen a la platja, 

penetren en els esculls per on m'endinso 

que em toquen per poc,

xoquen fortes entre les roques 

deixant escuma blanca.

El sol brilla amb raigs que piquen 

deixant un reflex evident entre elles. 

Camino molt a poc a poc

per la sorra fins molt enllà

(lluny del port i la riereta), 

seguint les petites petjades deixades,
les sanefes naturals marcades

simètriques i assimètriques,
pedretes i closques de petxines
clavades. 

No sento els crits de les gavines

però respiro l'aire salat de mar enllà

que m'allibera de mocs i merda inútil

i omplir-me de pur oxigen. 

La seva olor em fa venir ganes de plorar

i em porta enyorança 

quan m'envia l'amor que em transmets

amb els teus gests, el teu tacte, 

els teus petons, les teves abraçades, 

la teva veu suau i les teves paraules

plenes de sentiments i intimitat

preocupant-te per mi i dient-me si estic bé.  

Mar de fred

Mar feréstec i esbravat d'onades ferotges,

vents freds i salvatges, 

esclatat per tempestes de neu, llampecs i trons cruents

i contraguts pels teus forts corrents

d'aigües de fred, monts de gel i icebergs surant 

aleatoriament amb direccions diferents, disperses i indefinides.

Onades del mar del Nord, esbravades i rabioses

que atraieu els espontanis xiscles aguilencs i xerranics

i efarveceu pels grans sortidors i esquitxos de cetacis

que esbateguen la foscor celeste i es llencen nedant

cap al teu fons ocult i fingit sota la teva forta margassa fent rutes per viure.

I atraieu l'impacte de les costes boreals 

on des dels teus ports hi surten naus, vaixells i barques

surant amb capitans, tripulants, mariners i pescadors: 

Alguns s'escapen de traumes i paranoies diàries

de mals dogmes coactius i creences rebudes indesitjades

amb records de greus passats inequívocs i amargants

buscant el seu instint de certesa perdut d'ençà, 

també fugint de fam i constant misèria acumulada

i nodrida de pa florit i restes de cadàvers dissecats o congelats.

Amb abrics, guants i passamuntanyes de pell 

naveguen amb barques i estiren rems de fusta rovellada,

resistint els tèrrids corrents de les teves fredes onades de sal i aigua,
seguint un sol rogenc

buscant noves costes i terres volcàniques on créixer lliures. 

Molts altres en canvi són autèntics

gegants i monstres del mal que et travessen amb crueltat,

en busca d'expedicions fracassants i immenses captures...

amb la repulsiva ambició d'arcaiques expedicions

d'antics "herois", tirans i cabdills 

corruptes de poder que sense escrúpols mai es lamenten 

del què fan a canvi de salvatges massacres

i catastròfics vòmits de sang i fuel 

que s'escampen en autèntiques taques fosques

enfonsant-se ben avall com un malèfic paràsit

que s'incrosta i satura els teus infinits viatges 

d'aigües transitòries. 

Ictis asfixiats i enverinats, que suren per damunt en massa,

no es senten capaços de buccejar i trobar blancs amagatalls secrets

encara tocats per la tèrbola llum blanquinosa que vé d'aquella

tremenda grisor boreal estancada per clapes de gel

i que s'obscureja amb el pas del temps incert.

Llops de mar, famolencs, que neden per subsistir

fins al final de les teves aigües i que deixen de viure 

per sempre transformant-se en tristos esquelets cadàvers

entre les pesades roques de platges grises sense retorn,

tacats del verí perniciós dels monstres que s'apoderen de tu.  

Cançons ocultes.

Avui el meu primer poema que vaig escriure, llarg però amb sentit. Una al·legoria a les cançons i es diu "Cançons ocultes".

Cançons ocultes

immerses en carpetes i armaris

que gairebé ningú coneix. 

Acompanyades amb fluixos acords

d'una guitarra mig rebentada.

Escrites amb lletres i melodies

en papers de llibreta rebregats

que cauen a una foguera encesa

i s'escapen com trist fum en l'aire

amb un destí borrós i incert. 

Lletres que parlen de tot: 

de mentides dels polítics i mitjans

que ens manipulen a totes i tots.

De masclisme, violència de gènere

i agressions sexuals, racisme,

control social, exclosió i discriminació,

la destrucció del territori  i especulació immobiliària,

retallades, privatitzacions, atur i finances.

De mobilitzacions i accions, violència i impunitat policial,

detencions, tortures i presons. 

I missatges de llibertat, de revolta i combat. 

Cançons de festa,

de quedar i sortir amb els col·legues,

bars i concerts, de birres, billar, converses o futbol.

Lletres i sons des d'escenaris i envelats

amb veus contundents, notes i xiscles trallers

per donar-ho tot a la nit, arrossegar-se per terra

o a l'andana esperant el metro,

resistir la ressaca 

fins dos o tres dies més tard.

Sons i melodies d'harmonia, calma i relax,

alegries, victòries i plaer,

amors i desamors, tacte i tendresa.

També somriures certs, descarats o malèfics,

Altres que expressen disgustos i mals entesos,

odi, ràbia, impotència, amargor, mals records...

Lletres que denuncien mentides, coacció social,

paternalisme i ensinistrament familiar inaguantable.    

Cançons quotidianes oblidades o ignorades: 

del passat i del present,

missatges carregats o senzills

amb moments dolços, amargs, agres, tendres...

Ningú les vol escoltar. Només aquells 

amb sentiments reals per entendre-les.

Cançons que s'amaguen en un racó:

tristes, disgustades, plorant...

Traicionades i disgustades per tornar a la llum.