Hivern...

La neu cobreix les montanyes, 
el pla està tot glaçat 
estan despullats els arbres, 
tot és trist i dessolat. 

La llar de foc està encesa,
lla mainada s'hi acull
l'avi conta una rondalla 
i l'olla ja arrenca el bull. 


* Estacions de l'any, 


Gilda B. M. (1914-1997). 

Flors blanques.

 
Fa poc que el fred feréstec de l'hivern amb les seves últimes ventades ha anat  arribant al seu final tot apuntant ja a les seves últimes acaballes mentre que ja va arribant "lo caloret" amb el seu bon temps. Ja fa un mes que entre la fredor i els tocs del nou aire lleuger dels nous temps que inhalava pel nas també m'han vingut els colors dels nous ametllers que rebroten on de les seves nues i tristes branques es despleguen les petites flors blanques que creixeran. I enlluernades pels raigs del sol regeneren el seu vestit des de dalt del tronc fins a la punta extrema de l'arbre.  

Clars exemples són els que vam podar enmig del camp a prop de Gelida i han crescut forts com roures enmig del paisatge autòcton de les vinyes despullades i silencioses acompanyat del cant dels ocells amb el Montserratí al fons. O els que hi ha bastant a prop de casa nostra que han florit en el poc entorn natural de parc que encara ens queda sent invaït des de fa dècades pel gris laberint de formigó pendent per capgirar com sigui. El blanc florit xoca amb el ferro estrident de Can Caralleu i les successives urbanitzacions aixecades cap a Esplugues -a prop de l'hospital de Sant Joan de Déu- a l'esguard de la ciutat capital.  

Camarades, escolteu bé... encara ens queda molt camí per fer però d'aquí res hi haurà l'equinocci d'una nova era d'on ressorgirà amb valentia i coratge l'amor de les flors, les plantes, la terra i la natura.  

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

Un conte de la infància.

El juliol vaig aprofitar per estar una setmana a la platja amb uns col·legues i vam sortir només una nit de festa. Aquest agost m'està sent molt gandul i fracassant. Moltes vegades em considero un inútil i amb esperances que sovint són fracassos com si mai s'aconseguissin. El tracte dòcil i paternalista de la família cap a mi influeix bastant en la meva passivitat tan molesta. Ha estat molt temps perdut sense fer coses de profit amb els col·legues. No és gens bo aquest estil de vida sent jove com ara ni mai. Rabiosament em quedo aquí al pis a les nits passant calor al davant de l'ordinador amb la finestra del carrer oberta i dormo al llit dels meus pares. És un llit més gran i s'hi està més còmode per estirar-s'hi i llegir una novel·la juvenil molt humana i solidària que penso acabar. A més tota l'estona s'escolta el soroll devastador dels camions d'escombreries. Tampoc he disfrutat totalment de la tranquilitat de les nits al poble, passejant pels carrers ofegats d'un silenci abusiu de la gent, però trobes aire fresc i el cant dels grills enmig del camp. 

Recordo un conte d'en Xesco Boix que es deia Les cuques de llum que havia sentit en algun d'aquells cassettes de la infància a casa o en el radio-cassette del cotxe. Ell també era cantautor infantil i juvenil i va morir farà uns vint anys més o menys. He sentit dir també que molta gent gran també anava a escoltar els seus contes i les seves cançons d'alguna manera compromeses. Però quan el torno a sentir i em retorna una tendresa i una intimitat. Ara desconnecto d'aquest paradís urbà monstruós i deixo la ment en blanc, respiro molt a poc a poc aire pel nas i el trec per la boca inflant els pulmons. Sento el silenci i m'imagino la tranquilitat de la nit, a dins d'un bosc amb un cel fosc al damunt amb la lluna plena i la veu dels grills més forta o més suau. Em vé la mateixa veu d'en Xesco explicant aquest relat tan bonic. 

Mar de Primavera.

Les onades blaves i verdes s'esquitxen a la platja, 

penetren en els esculls per on m'endinso 

que em toquen per poc,

xoquen fortes entre les roques 

deixant escuma blanca.

El sol brilla amb raigs que piquen 

deixant un reflex evident entre elles. 

Camino molt a poc a poc

per la sorra fins molt enllà

(lluny del port i la riereta), 

seguint les petites petjades deixades,
les sanefes naturals marcades

simètriques i assimètriques,
pedretes i closques de petxines
clavades. 

No sento els crits de les gavines

però respiro l'aire salat de mar enllà

que m'allibera de mocs i merda inútil

i omplir-me de pur oxigen. 

La seva olor em fa venir ganes de plorar

i em porta enyorança 

quan m'envia l'amor que em transmets

amb els teus gests, el teu tacte, 

els teus petons, les teves abraçades, 

la teva veu suau i les teves paraules

plenes de sentiments i intimitat

preocupant-te per mi i dient-me si estic bé.