Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges

dissabte, 18 de maig del 2024

El Mar - Ràdio Nikòsia. 15.05.2024.

En el programa del 15.05 parlem del Mar i la nostra emotivitat amb ell, d'allò que ens remet subjectivament el mar com a éssers humans, dels sentiments que ens evoca, de les idees que flueixen com les ones. Quan ens fiquem a l'aigua i nedem deixem de parlotejar i ens comuniquem només corporalment, fluïm com embrions en el líquid amniòtic. El mar és vida i és mort, és frontera i és connexió, és negoci i és bellesa. 


Coordinen Pablo, Joan i Mònica. 


https://radionikosia.org/radio/la-mar/

divendres, 28 d’octubre del 2022

"Los olivos", un poema d'Antonio Machado.

 Los olivos


¡Viejos olivos sedientos

bajo el claro sol del día,

olivares polvorientos

del campo de Andalucía!

¡El campo andaluz, peinado

por el sol canicular,

de loma en loma rayado

de olivar y de olivar!

Son las tierras

soleadas,


anchas lomas, lueñes sierras

de olivares recamadas.

Mil senderos. Con sus machos,

abrumados de capachos,

van gañanes y arrieros.

¡De la venta del camino

a la puerta, soplan vino

trabucaires bandoleros!

¡Olivares y olivares

de loma en loma prendidos

cual bordados alamares!

¡Olivares coloridos

de una tarde anaranjada;

olivares rebruñidos

bajo la luna argentada!

¡Olivares centellados

en las tardes cenicientas,

bajo los cielos preñados

de tormentas!…

Olivares, Dios os dé

los eneros

de aguaceros,

los agostos de agua al pie,

los vientos primaverales,


vuestras flores racimadas;

y las lluvias otoñales

vuestras olivas moradas.

Olivar, por cien caminos,

tus olivitas irán

caminando a cien molinos.


Ya darán

trabajo en las alquerías

a gañanes y braceros,

¡oh buenas frentes sombrías

bajo los anchos sombreros!…

¡Olivar y olivareros,

bosque y raza,

campo y plaza

de los fieles al terruño

y al arado y al molino,

de los que muestran el puño

al destino,

los benditos labradores,

los bandidos caballeros,

los señores

devotos y matuteros!…

¡Ciudades y caseríos

en la margen de los ríos,

en los pliegues de la sierra!…

¡Venga Dios a los hogares

y a las almas de esta tierra

de olivares y olivares!



II 


A dos leguas de Úbeda, la Torre

de Pero Gil, bajo este sol de fuego,

triste burgo de España. El coche rueda

entre grises olivos polvorientos.

Allá, el castillo heroico.

En la plaza, mendigos y chicuelos:

una orgía de harapos…

Pasamos frente al atrio del convento

de la Misericordia.


¡Los blancos muros, los cipreses negros!


¡Agria melancolía

como asperón de hierro

que raspa el corazón! ¡Amurallada

piedad, erguida en este basurero!…

Esta casa de Dios, decid hermanos,

esta casa de Dios, ¿qué guarda dentro?


Y ese pálido joven,

asombrado y atento,

que parece mirarnos con la boca,

será el loco del pueblo,

de quien se dice: es Lucas,

Blas o Ginés, el tonto que tenemos.

Seguimos. Olivares. Los olivos

están en flor. El carricoche lento,

al paso de dos pencos matalones,

camina hacia Peal. Campos ubérrimos.

La tierra da lo suyo; el sol trabaja;

el hombre es para el suelo:

genera, siembra y labra

y su fatiga unce la tierra al cielo.

Nosotros enturbiamos

la fuente de la vida, el sol primero,

con nuestros ojos tristes,

con nuestro amargo rezo,

con nuestra mano ociosa,

con nuestro pensamiento

se engendra en el pecado,

se vive en el dolor. ¡Dios está lejos!

Esta piedad erguida


sobre este burgo sórdido, sobre este basurero,

esta casa de Dios, decid, oh santos

cañones de de von Kluck, ¿qué guarda dentro?


Antonio Machado




dijous, 23 d’abril del 2020

Primavera...









Dies clars de primavera,
el nou brot ara floreix,
tot pujant per la drecera
d'un bell paisatge es gaudeix.

Canta l'ocell dalt la branca
refilant amb tot candor,
esperant a sa companya 

per fer junts el niu d’amor.



Gilda Beneit (1914-1997), la meva àvia... 






És el final d'un acte d'homenatge personal per retre-li record després de tan temps que no hi és,.. una manera d'admirar-la amb una de les seves capacitats polifacètiques que tenia. Era una persona molt versàtil i un poema que plasma coses sobre la natura com el de les "Estacions de l'any"  amb el qual m'hi sento ben identificat és un exemple clar per poder-la recordar i viure la seva presència en el meu cor, en el meu cos i en la meva ànima. La seva versió original va estructurada seguint un altre ordre tot començant per l'hivern i acabant amb la tardor mentre que jo en canvi vaig començar amb l'estació de l'estiu i he acabat amb la de la primavera quan tot torna a renéixer i a brotar: les fulles dels arbres, la gespa dels prats i les flors amb els seus bells colors (verd, blau, lila, vermell, rosa, groc, violat etc.), l'aigua del rierol flueix transparent, líquida i cristal·lina des de les muntanyes, les onades del mar amb el seu blau fosc tranquil, tornen a cantar ocells amb el seu xiuxiueig alegre, les excursions a la vora del mar passejant per la platja i a la muntanya entre matolls d'herba i boscos de roures, faigs, pinedes i garrics des d'un turó amagat. Respirar l'aire pur que refresca les fosses i connecta amb les sensacions internes en els jardins florits i l'harmonia dels cants dels ocells que volen entre els arbres que els ornamenten, fer carns a la brasa a fora amb el foc encès i disfrutar d'una bona botifarra o una bona ala de pollastre de carn tendra i gustosa recentment feta... Una meravella d'estació, de paisatge, de sons i cants i, lògicament, de fenomen natural. La nostra gran festa de la fertilitat, la festa de l'alegria que hi és cada dia d'aquesta estació en tot el què fem dia rere dia des del principi fins al seu final. 

Gràcies àvia per aquest poema tan bell que amb poques paraules reflecteix bona part del que passa a cada estació de l'any. És tot un encant i una gran bellesa de poema. T'estimo molt àvia i sempre recordaré el què vas fer per a totes i tots nosaltres.  

Molts petons, una forta abraçada i fins sempre. 

َغلت ظ    յ֏ՑԷՄԼԲϪϩϨϦϯϭޗޖޔ٨ޯލނރކןללץבגקץףעסלשתנזםככ׀חٌـْٕٔٓٓ؟ً،かかげゐぞそくをろれビヱヷネヌ〷グケ〗」〙ꀁ【、。ܜܜܛܛ܍ܰܳܬܦܥܚܙܘ܊܀ܩܟݏܧܥܤܛ


Bé, després d'haver fet aquest agraïment a la meva àvia pel poema tan bell que va escriure fa tan temps i jo he publicat aquí al meu bloc i haver posat alguns caràcters lletrístics i lingüístics procedents de diferents alfabets d'arreu del món, doncs deixo unes de les fotografies que se'm van fer un matí de primavera en una excursió que vaig fer amb dos col·legues a Cornudella del Montsant al mes d'abril de fa uns 9 anys trepitjant les roques de la muntanya amb capes plenes de vegetació que reneix de tots els colors i el riu Siurana al fons que és un afluent de l'Ebre. O sigui, que no tenen res a veure amb el jardí florit de la torre robusta de la meva àvia Gilda allà al carrer de la Valeta d'Arquer, al barri de Bellesguard, on jo hi vaig passar una bona part de la meva infància i la meva joventut que va ser, és i serà totalment indiscotible... però a l'excursió que vam fer cap aquest bell indret on s'hi troba un castell amb una llegenda medieval molt curiosa tota plena d'intriga i interès i al mateix temps de sofriment, angoixa i violència de part de dos bàndols rivals. 


I llavors una foto de la Bauma, una de les basses del mas de Falset, la gran (l'altra va ser destrossada arran de la construcció del qüestionable polígon industrial sense cap espectativa, i ha servit durant molt temps per ser una bassa de rec a la finca del mas de la família. La fotografia va ser feta el 19 d'abril del 2010 (ara ja fa més d'un any) en una trobada familiar que hi vam fer com les que hem fet de tant en tant. Al damunt s'hi reflecteix el llec, un tipus d'alga verda, que s'escampa pel damunt de l'aigua verda amb algunes fulles soltes que hi suren i les branques i les fulles dels verders que han crescut i envolten tota la bassa encara pendents per tallar que tomben cap avall seguint el contorn de les parets robustes mentre el cant dels ocells agradable i harmoniós se sentia de lluny entre els arbres dispersos del voltant que omplien l'harmonia, la fluidesa visceral i els somnis plaents del meu organisme i les sensacions viscerals de les llàgrimes, la tristesa i l’alegria. 

 Finalment hi apareix una fotografia que vaig fer sol fa temps un dia d'abril del 2014 passant per la platja de Cubelles, anant més enllà de la desembocadura del riu Foix, anant cap a Cunit. D'aquesta manera vaig anar contemplant el mar i observant els seus colors vius com el blau fosc de l'aigua i el groc de la llum del sol que reflecteix i il·lumina els tons verds de les onades que arriben amb cúmuls d'escuma blanca i bombolles cap a la platja granulada de pedres de diferents tamanys anant cap als esculls i poder contactar amb les roques marines. Mentre que al fons de l'horitzó marí hi ha un contrast evident amb el cel blau bell que s'estén per dalt amb el blau del mar. És un moment en què sento les onades arribar amb uns tons temperats, agradables i plaents com l'estació que aparenta en un dia de sol com aquest quan no hi havia ningú banyant-se a l'aigua encara però sí que hi havia persones caminant per damunt de la sorra amb roba senzilla i estable per l'estació de l'any que és. Realment és preciós poder veure el mar a la primavera quan encara no fa aquella calor espitosa i tampoc el fred de l'hivern...  i és tot un motiu de serenor física i emocional a la cara i un benestar corporal que porto a dins del pit a la part del cor que em transmet molta calma i em fa sentir molt a gust i molt feliç.  
  






dimarts, 30 de juliol del 2019

Estiu ...






Una arbreda acollidora

on l'oreig molt suau 
ens protegeix amb la seva ombra 
de la calitja que cau. 

I les onades joganeres 
amb el seu va i vé concís 
ens refresquen i acaronen 
disfrutant del seu encís. 

L'àvia Gilda.   

Fragment del poema "Les estacions de l'any".  Mai va ser publicat en el seu llibre de memòries familiars.  És un petit homenatge a ella per la seva capacitat poètica i polifacètica que tenia. I  aquest és el fragment d'un poema seu que clarament ho reflecteix. Àvia, estàs sempre en la memòria. 

Però sí que em recorda els meus estius a la platja quan m'he banyat, saltat i capbussat o submergit entre el va i vé de les onades que arriben cap a la sorra de mar endins tastant la sal de l'aigua o nedant sobre les roques  i  el terra arenós subaquàtic i algun peixet que passa per allà al mig.   Però estem tantes hores a dins de l'aigua que ja ens és ben difícil sortir.  Muntanyans al Baix Gaià o les platges del delta de l'Ebre en són exemples clars. 

Bon estiu, 
-



divendres, 30 de desembre del 2016

Winter Solstice - Poem by Anonymous.



On this last post I want to publish both this photograh of Stonehenge in the winter and an anonymous English poem about this season of the year. Hope you like reading that.

When you startle awake in the dark morning
heart pounding breathing fast
sitting bolt uplight staring into
dark whirlpool black hole
feeling its suction.

Get out of bed
knock at the door of your nearest friend
ask to lie down, ask to be held.

Listen while whispered words
turn the hole into deep night sky,
stars close together,
winter moon rising over white fields
nearby wren rustling dry leaves
distant owl echoing,
two people walking up the road laughing. 

Let your soul laugh,
let your heart sigh out,
that long held breath so hollow in your stomach 
so swollen in your throat.

Already light is returning pairs of wings,
lift softly off your eyelids one by one
each feathered edge clearer between you 
and the pearl veil of day.

You have nothing to do but live. 


After copying and blogging this anonymous poem, there's here a little music like I've been doing many times when I write an article or something similar on. Here there's the Californian pianist Scott D.Davis playing on the piano the old English folk song "Greensleeves" which has been interpreted by so many singers, songwriters, choirs and music bands. He's the same pianist who arranged and covered for piano some Metallica and other rock bands works in two albums.




dijous, 29 de desembre del 2016

Hivern (poema de Miquel Martí i Pol)



Ja feia més d'un any que no he afegit absolutament res de res..., i avui aprofito per afegir aquest poema de Miquel Martí i Pol que segurament encaixa amb aquesta estació de l'any.


Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja 
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist: 
És una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar de la prepoderància del verd,
un recomear sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
 és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons 
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.




I per últim poso música per variar. I és una versió de la mítica nadala popular alemanya "Stille Nacht" (Silent Night/Holy Night, en anglès) coneguda en català com el "santa nit" sent arranjada i interpretada amb el piano per Scott D. Davis.    


 


dijous, 6 d’agost del 2015

Sonata d'Isabel (Vicent Andrés Estallés).

SONATA D'ISABEL. 


He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor, 
i més enllà de les Sitges del meu poble. 
La veig sovint i et recorde moltíssim, 
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia 
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se 
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia. 
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa 
jo et vull deixar, amant, amats per sempre, 
un ram convuls de síl·labes de vidre. 
A dematí potser et floriran 
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura, 
atarantats per una flor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí. 




divendres, 20 de març del 2015

Un poema de Guillem d'Efak.



Aquest cantautor, escriptor i actor mallorquí i nascut a la Guinea Equatorial ha estat una figura en la cançó d'autor i de protesta als Països Catalans tot fusionant el blues, el jazz i la cançó popular mallorquina. Tampoc explicaré tota la seva vida però he trobat un poema que té prou significat per un dia com aquest quan en principi comença la primavera però segueix permanent el fred cru de l'hivern quan la pluja del cel gris i el mal temps encara oculten la calor que ha d'arribar. 



ARBRE. 

Primavera d'hivern.


I que me'n fan de mal aquestes branques teves 
vinclades pel pes excessiu 
de la fruita no recol·lectada!


Inútilment madurares somnis.
Avui tornen a terra
sordament desplomats.


El pelegrí no ha trobat la teva ombra
ni el pastor el teu fruit.


I que me'n fan de mal els estels 
que entre el brancam 
encara me conviden!  




dissabte, 28 de juny del 2014

Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu.

 


L'any passat 2013 es va celebrar el Centenari del naixement del poeta Salvador Espriu. Crec que és un motiu per fer-li un homenatge pel seu compromís cap a la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat com a poble. "Inici del càntic en el temple" és un dels seus poemes que reflecteixen la nostra identitat del poble català. Al final deixo un vídeo on s'hi escolta en format auditiu el poema previ "Assaig de càntic en el temple" interpretat pel gran i autèntic cantautor valencià Ovidi Montllor.


Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu dels camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell les males herbes".
Ah, joves llavis desclosos després 
de la foscor, si sabieu com l'alba 
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguissiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra. 
Vàrem mirar ben lluny del desert, 
devallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem 
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels 
per sempre més al servei d'aquest poble".