Tornen The Benders

I després de passar quasi tot l'estiu i concretament del concert que es va fer a l'espai Vladimir Lenin el 2 de juliol a Sant Adrià de Besòs, finalment el dia 10 de setembre vaig rebre un e-mail on s'anunciava que el grup de versions The Benders tornaven a tocar una altra vegada però enlloc de la Bàscula (com ho havia fet altres vegades) aquesta vegada ho ha fet a la Sala Mondo, al costat de l'IMAX (al Port Vell) per on s'havien de pujar totes unes escales per fora al costat d'un moll on hi vaig veure atracat un vaixell per "tifes" (pijos en castellà) amb uns llums encesos, fins que en arribar a dalt de tot havia de passar per sota un teló de roba negra curiós i vaig passar cao a l'espai definitiu on es feia el concert, i aleshores ja havia començat i tot i costar-me una mica vaig poder relacionar-me amb gent coneguda i amics d'una i altra banda que també havien estat convocats com ara la companya del cantant del grup (la Marta), les amigues del Borja (bateria), el Ferranet, en Michea "Solotzo" (que també va arribar tard), en Gerard o fins i tot el mateix Oriol Quintana (ex bateria Nous Espectres) amb la seva pròpia manera de ballar típica de l'Empordà amb alguns de nosaltres, que altres vegades ja haviem coincidit com en altres concerts els divendres a la nit (normalment) a la Bàscula. I el Marc (el cantant) també seguia amb el suposat rumor sobre que es separaven definitivament perquè en Rafa (guitarra) se n'anava cap a París, i que segurament a l'hora de la veritat la seva separació només deu ser una broma entre col·legues perquè és un grup (com molts altres) que de tant en tant es separen de manera temporal però després es tornen a re-unir quan els vé de gust perquè ells fan música com una afició i el públic els conegui però mai sense arribar a fer grans concerts i aconseguir grans masses de públic com ara els Rolling Stones o Pearl Jam. I vaig aprofitar per anar a la barra i "pillar" una birra que recordo que em va sentar bé malgrat que amb les emocions i exaltacions d'alegria els tics encara se'm pronunciaven una mica més. Fins i tot també els vaig preguntar si al principi havien tocat el tema Debasser dels Pixies i em van contestar que no, i a més també (si el debien tocar) em també em vaig saltar Greenday amb un tema cantat pel mateix baixista o Song 2 dels Blur.

Però d'altra banda també van tocar (com han fet normalment en els seus concerts) el tema Ghostbusters, com a tema introductori de la sèrie televisiva Els Caçafantasmes i cançons força usuals a dins dels ambients discotequers com Me paso el día bailando o Hijo de Puta com entrant cap a l'estil del punk rock dels 70 (el més bo) recordant The Clash amb Should I stay or should I go i com no els seus poutpurris amb que acostumen en acabar els seus concerts amb els Sex Pistols (God save the Queen) i algunes altres que anaven a continuació malgrat que no el van fer tot i es van saltar alguns fragments de temes coneguts com Rockin' the free world entre altres més que tampoc van arribar a tocar. Tampoc havia dit abans que en algunes de les cançons hi havia en Jorge (amic del grup) que tocava el teclat malgrat que no fos amb el so que a mi personalment m'hagués agradat més (el Hammond, o orgue de rock dit més col·loquialment) malgrat que en el fons tampoc estigués tan malament i que en la majoria dels seus concerts no hi acostuma a ser-hi (pel que a mi em sembla recordar). I finalment els músics ja van despenjar-se els instruments i va començar una sessió discotequera però ben aviat alguns (jo, el Ferran, el Gerard, el Solotzo...) vam decidir baixar les escales (malgrat que em costés prendre la decisió perquè també tenia la idea de quedar-me) i vam sortir de la sala passant pels passos de fusta del damunt del port on el Ferran ja va començar a fer-me riure amb la seva manera forçada de fer-ho i fins i tot va mencionar en Harold Shipman, aquell metge britànic assassí que va matar a tants pacients. Això quan anavem cap al passeig del port i trobar-nos amb uns que anaven al nostre davant.

Aleshores ja vam entrar al barri de la Ribera i vam estar buscant bars per beure, i en vam trobar un amb uns espais mitjans i vam seure en una taula i encara no estavem massa borratxos per barallar-nos i discotir bramant intensament per decidir el què demanavem i finalment vam dir al cambrer que ens portés tres gerres grans: cervesa, sangria i ginebra amb grosella, però cap d'aquestes era semblant a la que apareix en aquesta foto del damunt sinó que eren més uniformes i amb els gotets petits anavem agafant de les diferents gerres i a la taula del costat hi havia unes noies molt guapes. I al final ens vam aixecar i vam tornar a marxar i aquesta vegada cap al Raval en un bar de mojitos on ara no recordo si era el Ferran o el Solotzo qui me'n va donar unes restes que ja no volien fins quan vam anar sortint espontàniament fins quan vam decidir d'anar a la Plataforma però jo en canvi vaig tornar cap a casa per no malgastar-me tants diners pendents encara per aquest mes. I finalment dintre el què hi havia va ser una nit en què tornava a fer el què desitjava feia tan temps de poder tornar a sortir.

Poema a la UAB

Navegant pel bloc de poemes del meu amic Agus Giralt a partir d'Alliberant Poemes, avui he seguit amb la meva sessió poètica que he tornat a engegar des de Martí i Pol i que de tant en tant m'agrada deixar palesa i que m'ajudarà a tenir inspiració i escriure també els meus textos propis sense anar i aprofitar aquest bloc tant per explicar les meves sensacions i situacions com també la meva redacció poètica que he d'anar desenvolupant.

I a sota us deixo una foto que he agafat de la seva web un poema penjat al pal que aguanta el cartell de les pistes de pàrquing de motocicletes de la Universitat Autònoma de Barcelona. Malgrat no veure's massa bé des d'aquest cartell s'ha de dir que sembla transmetre un missatge bastant compromès.

De: www.alliberantpoemes.blogspot.com

Mare si fos mariner

Mare, si fos mariner,

mariner de bona traça

me n'iria mar endins

tot sol amb la meva barca.

El vent fora un crit de goig,

la vela, coloma blanca

el cor d'un blau com d'encís

i els ulls d'un verd d'esperança.

Mare, si fos mariner,

mariner de bona traça

me n'iria mar endins

tot sol amb la meva barca.

Us faria adéu al port,

un adéu ple d'enyorança,

entre l'escàlem i el pit

me'n duria el goig de l'aire,

la verdor fina dels pins,

la llum de les vinyes clares.

Mare, si fos mariner,

tot sol amb la meva barca

iria a cercar l'amor

per ports i cales llunyanes,

gallardet a dalt del pal

perquè encaminés la passa

i olor de fonoll marí

entre el meu pit i l'escàlem.

L'amor seria molt lluny,

si en caldrien de jornades!

De nits guaitaria el cel,

de dies la mar tan blava.

Veuria passar vaixells

vinguts de terres estranyes.

-Doncs on aneu, mariner,

tot sol amb la vostra barca.

-Cerco l'amor, ai companys!

per això m'empeny l'esperança.

Mare, si fos mariner

iria amb la meva barca

cercant amb delit l'amor

per mars de somni i rondalla.

L'amor seria al seu port

esperant-me tota blanca.

La vela de lluny a lluny

cridaria l'arribada.

I el vent desfaria en llum

les trenes d'or de la tarda.

-Amor- li diria jo-,

guaita la mar, ampla i clara:

ella m'ha dut al teu port,

ella ens farà companya.

El camí de retornar

serà un petó que s'allarga,

jo llegiré en els teus ulls

tot el que espero i em manca

i el viu del color serà fresc

com una rosa que es bada.

Tornarem al mateix port

d'on vaig sortir per trobar-te.

Hi tornarem llevamuts

un dia en caient la tarda.

Tu tindràs el cabell pur,

jo, la pell un xic colrada,

i el nostre retorn, el gust

d'una música llunyana.

Mare, si fos mariner,

tot sol amb la meva barca,

iria a cercar l'amor

per mars de somni i rondalla.

Miquel Martí i Pol.

Refredats, bronquitis, faringitis i altres

Aquest final d'agost per a mi en part m'ha anat una mica millor per alguns temes ja que en primer lloc a les festes majors de Castellterçol he tingut una mica més de seguretat interna que en altres d'anteriors i l'impacte tant lúdic com mal saludable d'estar l'última nit de festes saltant a l'envelat de la carpa fins quan el cel ja es començava una mica a aclarir. Però amb els canvis constants de temps de la segona meitat d'agost he acabat amb un estat de salut mínimament esquerdat perquè vaig començar a tossir i a tenir mocs al coll, malgrat prendre'm llimonades calentes amb sucre ha estat una situació bastant pesada i encara més quan hi ha més dificultat de treure els mocs pel coll i el nas. Crec que és un tema que comporta paciència i portar els seus dies de descans per refer-se i tornar a posar-se tot nou com s'havia estat abans. A més que també he de dir que sóc una persona que quasi mai m'he posat malalt així constantment i em passa molt de tant en tant.

Doncs aquests dies que he estat només una mica empiocat però visquent-ho fort i amb pesadesa, he pensat en fer un flash-back i tornar uns 11 anys i mig enrere el 1999 quan va ser el primer i últim cop que em vaig posar malalt fortament. De fet, ja havia passat una bona temporada de l'etapa més freda de l'hivern quan m'havia encostipat d'una manera bastant forta primer amb tos i després amb mal de coll fort i els pits carregats de manera que ja m'ho notava quan estava a l'escola i en anar a dinar a casa dels meus avis. I al cap d'uns dies, i recordo que era un divendres, en què jo ja em trobava fet més pols i amb menys capacitat per poder estar despert a l'aula. I va ser després del pati a la classe de matemàtiques quan la professora explicava un conte sobre els triangles, rectangles i més figures geomètriques per començar els temes de geometria i aleshores em vaig adormir a la classe i em sentia una mica calent. A la tarda havent dinat a casa els avis a la classe de naturals un company meu em deia que jo tenia febre però el més fort va ser en tornar a casa quan em vaig estirar al llit. Els meus pares em van fer sopar abans i la noia que em feia de cangur em va tocar el front i em notava calent i va ser que vaig acabar al llit i en posar-me el termòmetre estava a 39ºC. Es va trucar al metge de guàrdia i mentre estava mig adormit se'm va despertar sobre que havia arribat la metgessa que es deia Yolanda Artola perquè l'endemà es va oblidar l'aparell de factura de les receptes i li vaig veure el nom. Primer de tot ja va començar a fer la feina ben feta preguntant què em feia mal, si em prenia algun medicament i aleshores ja em va dir que em començaria a mirar i ho va fer amb molta cura i gran coneixement: em va fer obrir la boca i digués el so "AAAAAAAAAAHHHH" per mirar-me la gola amb una llanterna i em deia que la tenia molt irritada, després va seguir tocant-me una mica per darrere l'esquena i el pit i me'l notava carregat de tacte, em va auscultar amb l'estetoscopi per mirar-me la respiració i els pulmons i també per la banda de darrere en què em sentia amb el pit carregat i molt pesat. I entre altres coses que potser ja no recordi tan en detall em va tocar la part superior de darrere l'esquena i em va fer dir constantment la paraula CARRETERA, i com que a casa no em podia fer cap radiografia aleshores havia de mirar-me més detalladament. I la seva conclusió final la considero encertada i raonada sobre que estava molt agafat i a part d'una grip hivernal també estava agafat de faringitis i bronquitis i sobretot m'havia de cuidar molt movent-me poc del llit, i en aquest cas m'havia de receptar antibiòtics ja que aleshores no es coneixien tan bé les medicines alternatives i pel grau d'afectació hi feia més falta, i eren l'algidol per baixar la febre, i després l'augmentine i el fluimucil concretament pels bronquis. L'endemà el matí ja estava a 38ºC i un dia després la febre ja em va baixar però vaig estar una setmana a casa escoltant música i fent un treball de Socials sobre les serralades catalanes que em va sortit super cutre. I resulta que el dia 4 de març aleshores tenia una de les últimes revisions mèdiques amb la pediatra, l'Antònia Simón i Ortoll que és una persona molt maca i en aquest cas molt carinyosa amb els nens, però va trucar dient que no podia per tenir una reunió amb la gent del seu lloc de feina i tan sols em podia atendre a mi per tota la meva putada del damunt, i m'hi va acompanyar la qui em feia de cangur. I en fer-me respirar i mirar-me l'interior de les orelles amb aquella lupa amb llenterna encara em va trobar molt agafat amb molta mucositat al voltant dels pulmons i que augmentés un sobre d'augmentine per raons de massa corporal i deixés igual el fluimucil. I al cap d'uns dies d'haver tornat a escola ens vam tornar a veure amb ella i segons sembla que ja no em veia agafat sinó ja en bon estat i podia seguir tornar tranquil a l'escola perquè tenia un examen de Naturals sobre les parts de la cèl·lula.

I des d'aleshores ja mai més m'he tornat a posar malalt d'aquesta manera tan forta físicament malgrat que hagi seguit amb refredats més lleus com aquest últim que no és res important. Però davant d'aquesta situació la meva ment ha pogut i posant aquest vídeo m'ho puc prendre d'una forma més entretinguda, musical i rockerament enrauxada malgrat no conèixer encara el grup que toca però crec que és un bon vídeo per l'estil estètic revolucionari del seu damunt i a més que toquin per gust i temes freakys com aquest. Concretament es diuen en castellà Rock'n roll y fiebre, que crec que és un tema a part dels conceptes mèdics i sobre patologies i diagnòstics. Però cal deixar a part la visió de la serietat de la medicina i entendre-la d'una manera amb una actitud més enrauxada i "punky" malgrat que no calguin en aquest sentit els continguts reivindicatius perquè no m'he centrat en un tema polític o social però crec que és cert que al mateix temps sempre s'ha de mantenir el tracte humà que és clau davant d'aquest tipus de temes.

Què ens queda?

QUÈ ENS QUEDA?

Què ens queda,

venuts per una moneda

Que ens han canviat per algunes

petites engrunes,

mesquines com insults a l'esquena.

Què ens queda

com han marxat les idees

quan les parets només criden

consignes tenyides

d'un odi irracional que et mossega.

Anestesiats per la pudor

de la traïció a tantes promeses

Serem partíceps d'un futur

mediocre, eixut i fosc (i fosc).

Què ens queda del que vam fer,

Què ens queda del que vam ser,

Què ens queda del que vam dir,

Qui ens ha tornat un poble covard.

Què ens queda

sinó aquesta "patuleia"

d'escampadors de mentides

i perdonavides,

malalts de tanta mala consciència.

Fills d'un pactisme interessat

en oblidar un passat que crema

Callem i aquest silenci amarg

delata el que ara som (ara som).

Què ens queda del que vam ser,

Què ens queda del que vam fer,

Què ens queda del que vam dir,

Qui ens ha tornat un poble covard.

ELS PETS. Disc SOL (1999). Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria i veus), Falin Caceres (baix), Marc Grau (guitarra) i Xavier Ibañez (teclats). Annabel Gavaldà i Lu Carlevaro (veus addicionals). PRODUÏT PER MARC GRAU.

DIRECTE EN EL VÍDEO DEL PRINCIPI (11 SETEMBRE 2003). Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria), Falin Caceres (baix), Joan-Pau Chaves (teclats i veus), Marc Grasas (guitarra i veus) i Jordi Picazos (guitarra). SUBTITULAT EN PORTUGUÈS *.

Shot window city

Foto del "Tower Bridge" de Londres

"Shop window city

of cardboard duplex apartments,

of dirty corners,

of buyers

and people for sale,

of given fears,

of empty flats,

of ruins

of impertiment cranes

of mechanical noises

and of human silences,

of hidden stars,

of constant watches

where everything is always a second away

of the last explosion".

Extret de: ALLIBERANT POEMES (http://www.alliberantpoemes.blogspot.com).

"Rock&Shots": Exposició musico-fotogràfica

Doncs abans d'acabar per avui escrivint un altre petit article sobre una exposició fotogràfica i musical que s'iniciarà a partir del dia 10 de setembre fins el 10 d'octubre al Cafè de l'Orfeó a Vic, coincidint amb la propera edició del Mercat de Música Viva de Vic, i s'iniciarà a partir de les 21 hores amb música en directe el primer dia. I és el resultat del recull del treball realitzat per dues persones unides en les mateixes passions del món musical del rock: en Joan Vilar (de Vic, Osona) i la Xesca Cardona (de Mataró, Maresme).

Un "mar i muntanya" de caçadors autodidactes de petits instants i potser irrepetibles entre moltes melodies i ombres.

En Joan Vilar

En Joan Vilar va tenir la seva primera càmara als 13 anys i després d’una temporada d’aprenentatge, el va portar, al llarg del temps, a fer-ne de la fotografia quelcom més que una afecció.
Durant els anys transcorreguts ha tocat varis temes de les seves percepcions i vivències com la natura, bodegons, foto urbana, etc...
Actualment, a més de completar les seves col·leccions, es dedica sobretot a fotografiar bandes musicals, entre d’altres: Àcid Úric, Jam de Perles, Kitsch, La Noche del Leeds i Ara Mateix (on hi té publicada una foto en el disc anomenat “300 anys”).
Una manera de poder realitzar la seva afecció per la fotografia i la música, és com a locutor i col·laborador del programa Rock en Viu.
Guanyador d’un dels concursos de la Festa Verdaguer de Folgueroles, ha quedat finalista en d’altres certàmens. També ha participat en diferents exposicions col·lectives.
En Joan és un artista fet a si mateix i el seu somni és que l’afecció a aquest art li duri per a sempre.
El relat de l’obra d’en Joan Vilar és majoritàriament autodidacte i ha fet seva la famosa frase: “Una imatge val més que mil paraules”.
Una altra de les seves frases és: “Sempre és difícil l’última fotografia”.

http://lacaixafoscajoanvilar.blogspot.com/
http://racomusical.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/la_caixa_fosca/

Xesca Cardona

Na Xesca Cardona va aterrar al planeta Terra amb una debilitat per a tot allò que anés proveït de botons que activessin alguna cosa.
Com que en aquells temps una video-consola o un pc eren coses inimaginables, ràpidament es va sentir atreta per el cilindre platejat de la Winar de baquelita negre amb la que els seus pares l’apuntaven de tant en tant. Quan va descobrir el que succeïa quan enfonsava l’esmentat cilindre, el seu interés va anar més enllà.
Més tard la familia va decidir modernitzar-se i varen adquirir una Kodak Instamatic 133X, de format quadrat i rodet de cassette, però a ella li seguien seduint més el disparador i el format 6x4 dels negatius de 120mm de la Winar, de la que només en sortien 16 fotos per rodet.
La càmera era un “bé comú” hiperprotegit a la llar, i la fotografia una afecció més que cara, així que no va ser fins els 16 anys quan en va poder fer lliure ús, pel seu compte i risc, i de la mà d’un bon amic va aprendre a fer revelatge en blanc i negre.
Conscient de les limitacions de la càmera en qüestió, anava fent el que podia, fins que miraculosament, als 20 anys, li va caure del cel una reflex Olympus OM-10 amb la que ha viscut un idil·li de prop de 20 anys, i per culpa de la qual ha deixat la targeta de crèdit tremolant en més d’una ocasió.
L’arribada de l’era digital ha estat com una benedicció per aquest “dit fàcil” que s’ha pogut “desmelenar” sense preocupar-se per les factures posteriors.
Primer va ser una Nikon CoolPix 4700, compacte espremuda que va acabar en coma per esgotament, i en l’actualitat una Pentax K200D reflex, suportada per una Nikon CoolPix L19 reconvertida en tot terreny.
Autodidacta tossuda i cabuda, amant i practicant de les arts plàstiques i les lletres, diversos cursos sobre postproducció l’han ajudat a perfeccionar les mancances que puguin aportar-li la manca de tècnica a l’hora de fer les seves captures.
Tot i que té material per a omplir carrets i carretons, na Xesca no havia exposat mai físicament fins ara els seus treballs fotogràfics, tot i que alguns d’ells es poden visionar on-line a la seva web, al blog “El Gripau Blau” i al Flickr.
La seva frase és: “Sóc un xic egoista. Necessito retenir per a sempre amb mi aquell petit instant en moviment que em commou. Per a recordar-lo. Per a reviure’l cada cop que ho desitjo. Per a no oblidar-lo”.

http://xesca.freehostia.com/
http://xesca.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/xesca

Quan jo hagi visitat l'exposició a dins del termini, m'agradarà explicar amb una crònica detallada (si és possible) la meva experiència a dins d'aquesta exposició musical i fotogràfic i tot allò que hi hagi pogut observar per descriure-ho i transmetre-ho cap a la gent. I ara JA DEFINITIVAMENT A ESTUDIAR (EN MAJÚSCULES) PERQUÈ SI NO ARRIBARÀ EL DIA DE L'EXAMEN (EL 8 DE SETEMBRE) I SOSPENDRÉ.

I PER QUALSEVOL COMENTARI O QUEIXA EN ELS ARTICLES D'AQUEST BLOC, JA HO SABEU.

Extret de: LA CAIXA FOSCA D'EN JOAN VILAR.