diumenge, 25 de setembre del 2011

Inicis dessolats


Aquest setembre no l'he començat massa fi. A finals d'agost vaig tornar a tenir uns mals records i rallar-me i amb raó sobre les actituds que tant la meva família com altres membres com ara de la universitat han anat ostentant cap a mi aquests dos últims anys. Això d'alguna manera o altra també m'acaba cansant i sobretot em foten les reaccions i sarcasmes de part de la meva família com ja va esdevenir precisament aquests últims dies d'agost a la caseta de Castellterçol. Quan realment consideren com un suposat símptome patològic del Tourette la meva manera d'expressar la meva rencúnia i el rebuig cap a les persones que m'han caigut malament i hagi de tenir unes actituds políticament "correctes" en aquesta societat.

També he de dir que el dia 3 d'aquest mes es va casar un cosí meu a l'ermita de Santa Cristina d'Aro a Lloret de Mar amb una noia estat-unidenca i de família filipina els quals se n'aniran a viure una altra vegada als Estats Units d'Amèrica. Si no m'erro jo diria que se n'anaven a viure a Filadèlfia, tot i saber que fins fa ben poc havien estat visquent a Califòrnia, a Los Angeles. Precisament aquí vaig tenir diferents mals entesos. El primer va ser encara a casa en el moment abans de marxar quan just després de vestir-me la meva mare encara m'havia d'estar fotent-me canya per la roba que m'havia de posar amb l'excusa sarcàsmica sobre que tan sols donava suggerències. I finalment vaig haver de reaccionar de la manera com jo vaig poder amb sensacions d'incapacitat tot defensant el meu dret en decidir sobre la roba que em volia posar. Al final em va acabar demanant falses disculpes com ja ha fet altres vegades, que no deixa de ser un altra actitud típica de la seva hipocresia i la seva autoritat ostentada o dissimulada amb una imatge aparent moralment correcta. En segon lloc durant la celebració religiosa de la boda en la qual no hi vaig entrar per decisions meves personals vaig estar reflexionant sobre aquestes darreres situacions i de quina manera m'afecten i com les visc sentint-me determinat per aquest entorn familiar tan proper. Però el problema en concret el vaig tenir just en el moment en què des de fora haviem de llençar l'arròs als nuvis i precisament un segon abans de que els cosins cantessim les cançons de casament, tan sols per fer uns tics motors i vocals un altre dels cosins que també cantava em va contestar de mala manera cridant-me usant unes formes totalment conductuals per tal de què haviem de començar a cantar. De fet això ja em va fotre moltíssim perquè és una actitud totalment anticondicional i necessitava agafar-mo al meu ritme i aquest tipus de crit autoritari el qual segurament el considerarà tan sols com una suposada forma de comunicació i que entre altres coses la mencionen uns suposats professionals tot creient-s'ho. Això ja fot prou i sap més greu quan és un cosí que t'has apreciat quasi sempre però ell sempre voldrà fer mal... no deixa de ser una persona amb les idees creuades i contaminades. Fins i tot també crec que tan sols ningú té dret en parlar bé d'ell ni molt menys dir que és "molt bona persona". Crec que qualsevol cosí meu en cap moment de la meva vida era ningú (ni tampoc ho és ara) per tractar-me de certa manera.
Ell ara ja no es mereix ni estar al meu costat i és molt probable que jo ja no el torni a veure mai més. No obstant també sap greu aquesta situació que sigui un cosí proper i tinc no només aquella sensació de sarcasme i engany de sempre sinó també de perplexitat i impotència. Però és molt probable que ja no el torni a veure més. I qui sap...

I el dia 7 havia de fer un examen de recuperació de l'assignatura optativa Història Contemporània de l'Amèrica Anglo-saxona (Estats Units-segles XIX i XX) perquè el juny em vaig quedar en blanc pels nervis. De fet aquest professor, Albert Ghanime, d'entrada a les classes donava una imatge de bon rotllo i havia explicat molt poc temari en les seves classes i semblava fàcil però per darrere te la clavava amb l'examen per triar un de tres temes per desenvolupar i aportant coses d'altres llibres ja que t'obliga a llegir. Però van ser bastant interessants els textos que va anar passant sobre la revolució estat-unidenca o les cançons religioses afro-americanes com també els debats sobre unes lectures i que haviem de resumir-ne tres. També ens va passar els documentals sobre les armes en els instituts i centres educatius i "SICKO" de Michael Moore sobre els dèficits de recursos sanitaris i humans en la seguretat social als EUA.
Després de la recuperació del setembre el dia 13 em vaig voler tornar a matricular pensant que la tenia suspesa però em van dir que ja no ho podia fer perquè l'havia aprovat. Però l'examen em va sortir molt espatxorrat ja que també em trobava molt cansat de l'estiu i em vaig acabar refredant bastant. Podria donar més de sí però els refredats i els malestars influeixen i carden molt.

Per últim volia explicar les últimes discriminacions que he tingut aquesta setmana passada. El dimecres passat vaig tornar a tenir nous problemes en la universitat: les persones de secretaria i consergeria a em tenen assenyalat per tenir tics i no és gens agradable. Per altra banda el becari d'informàtica "l'Aleix" em va tornar a estigmatitzar posant-me en un ordinador específic fent servir l'argument d'excusa tractant-me com a "diferent" dels altres i que "creo conflicte". I a la vegada també negava la seva estigmatització i que li sabia greu dir-m'ho però que era inevitable separar-me de la resta perquè a filosofia la gent volia estudiar i estar concentrada. Això precisament em va generar molta ràbia i vaig marxar mentre que el molt malparit m'anava al darrere de "bones maneres" dient-me que volia parlar amb mi arribar a un "acord". I ho trobo totalment absurd. Quins collons que tens nano!!!! Doncs ets tu el primer que estàs creant conflicte i estàs insultant a la gent, Aleix!!!! Aquest paio és un inútil que no té cap criteri propi ni tan sols vol ser pròpiament conscient sobre quines coses realment són certes i quines altres són mentida. Aquest tio es un IMBECIL ACABAT i un PUTO DESGRACIAT.
No és el primer cop que m'ha passat una situació com aquesta, ja estic fins els putos pebrots que des de tota la universitat ja m'estiguin estigmatitzant i assenyalant, des dels professors i personal empleat fins al cap d'estudis i la degana tot arribant al vicerrectorat. No són cap altra cosa que males persones que donen excuses paternalistes i institucionals que justifiquen la seva potestat de poder autoritari i quasi sempre manipulat. Això no em permet poder tenir els mateixos drets com qualsevol altre estudiant, em fot i molt!!!!

dijous, 22 de setembre del 2011

Torna Àcid Úric


Per acabar aquest mes vull deixar uns vídeos del retorn de la banda de rock Àcid Úric en el Mercat de Música Viva de Vic d'aquest any. Van tocar els dies 16 i 17 seguits i en hores diferents Però ara només són tres membres després de la marxa del jove guitarrista Francesc Ruiz i només es queda amb una guitarra, un baix i una bateria. Jo he estat dubtant sobre quin dia poder pujar però finalment em vaig abstenir amb ràbia tot afectat pels insults estigmatitzants i infantilitzants del malparit becari d'informàtica de la tarda (l'Aleix) entre altres coses que no em faciliten permetre organitzar les coses a la meva manera i vaig acabar estirat al llit amb la boca terrosa i amb sensacions de passivitat.

Però a continuació us deixo aquests dos vídeos sobre propaganda i un petit fragment del segon concert d'Àcid Úric en aquesta edició del Mercat a la plaça de Sant Felip a les 19h amb imatges realitzades per El9Tv.










dijous, 8 de setembre del 2011

4t aniversari de la mort del Xirinacs


Aquest agost ha fet quatre anys que va deixar-nos Lluís Maria Xirinacs. El seu cos sense vida va ser trobat al paratge de la Tuta del Pla de Can Pegot a Ogassa (Ripollès). Cinc dies abans havia deixat escrit un text on l'ex-senador mostrava la seva disposició a passar els darrers dies "en la soledat i el silenci" i on, en un poema (Acte de sobirania) signat el dia 6 d'agost, recordava que havia viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya i per França des de fa segles.

Els dies posteriors a la mort de Xirinacs va donar la impressió que va existir un Xirinacs mític, lluitador i pacifista pels drets i llibertats del poble català que s'enfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, deslegitimat per la premsa i la classe política i condemnat a l'ostracisme a la vegada que era titllat d' "il·luminat" o "senil" pel fet de denunciar la tirallonga de denúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir noves mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només n'hi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustícies i el terror que s'exercien durant el franquisme i que s'havien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort així va ser, coherent amb el seu pensament i els seus actes.

El tractament de la figura de Lluís Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col·lectives. Primerament a través de les seves vagues de fam reclamant la separació entre l'estat i l'Església i en solidaritat amb els militants bascos jutjats al procés de Burgos el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a l'Assemblea de Catalunya. Un compromís que exercia públicament com a capellà i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar diverses vegades al davant del TOP (Tribunal de Orden Público) que li va comportar diversos períodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75.

Xirinacs conegué de prop l'aparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polítics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i assegudes davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments del 1975. S'enfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per l'amnistia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament l'entrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema d'explotació social i de denominació nacional. I contra la perpetuació d'aquestes injustícies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través d'actes de desobediència i de denúncia. Molt sovint s'hi deixava part de la salut a les vagues de fam, però el seu activisme va dinamitzar el poble català.

La mort física de Franco, però, no va comportar una ruptura amb l’aparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català. I les grans esperances d’obrir un nou marc democràtic pel qual es lluitava des de l’Assemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i l’Autodeterminació van restar als calaixos de l’oblit. Així mateix, la llei d’amnistia es va aplicar de manera que des de la mort física de Franco fins a finals dels anys 90 no va passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels líders, publicats durant els anys 1993 i 1997.

La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la política parlamentària. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polític més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurídic que nega encara d’entrada l’exercici democràtic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col.lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), una experiència no reeixida.

La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació, esdevinguda Assemblea d’Unitat Popular (AUP) a principis dels anys noranta. Aquesta experiència recuperava l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a l’Autodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de l’organització assembleària. En aquest marc Xirinacs va participar a l’acte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olímpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant l’Operació Garzón d’aquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents d’ERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polítics dels presos independentistes.

Encara l’any 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través d’unes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou l’inici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran d’unes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument l’any 2005. La causa, haver-se mostrat amic de la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és l’Estat: Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya (Parlament integre).

El 6 d’agost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servísper contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble. L’últim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita d’una vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.

Extret i modificat de Llibertat.cat.
http://www.llibertat.cat/content/view/13578/29/

Finalment deixo un vídeo del concert d'homenatge a Xirinacs realitzat al Fossar de les Moreres.


divendres, 2 de setembre del 2011

"El retorn d'un so màgic" (Segona part)

I a continuació us deixo alguns dels vídeos del concert de la Companyia Elèctrica Dharma amb els tabalers i els castellers de Sants en homenatge a l'Esteve Fortuny durant les festes alternatives al parc de l'Espanya Industrial el 26 d'agost -aquest mes passat que ha acabat fa dos dies. El so d'alguns d'aquests vídeos trobats des del YouTube tampoc té massa bona qualitat però encara es poden escoltar mínimament. Però això sí que és una festa com cal en el nostre barri, i pobre d'aquell qui ens la vulgui espatllar.







Finalment deixaré un últim vídeo dels correfocs durant el concert de la Dharma.

divendres, 26 d’agost del 2011

"El retorn d'un so màgic" (Primera part)


Aquest any fa 25 anys de la mort de l'Esteve Fortuny que ha estat una persona rellevant i coneguda en el barri per haver estat durant molt temps el guitarrista i compositor de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest és un grup de rock format pels germans Fortuny entre el final dels anys 60 i el començament dels 70 a partir de l'aparició d'una comuna mig hippie i es va anar fent conèixer a partir dels seus concerts en els casals de joves, en els envelats en les festes majors, les actuacions de pallassos com van ser els Comediants, en els grans concerts. La seva música sempre s'ha consolidat amb la fusió del jazz i el rock americà de la seva època i la música popular catalana i ha anat acompanyada amb missatges reivindicatius i antimilitars de la manera que molta gent ja els sap identificar fàcilment. L'Esteve Fortuny va morir una hemorràgia cerebral enmig d'un concert a Cardedeu només amb vint-i-sis anys el 19 d'agost del 1986. Malgrat la tristesa dels seus germans i la possible dissolució de llavors ells han decidit continuar i avançar com a grup i mantenir viu el seu esperit musical.

Els anys passen i els noms cauen en l'oblit i del pou de l'oblit costa de sortir-ne. Tant és així que actualment a la majoria de la gent el nom d'Esteve Fortuny no els sona de res. Però hi ha un grup de melòmens com l'Assemblea de Barri de Sants i la Iniciativa Popilar per a la Memòria d'Esteve Fortuny que han obert diversos espais en la xarxa per demanar que es mantingui viu el record envers l'Esteve Fortuny i és per això que es demana a l'Ajuntament que l'actual carrer Sagunt es passi a dir amb el seu nom.
I avui divendres 26 d'agost se li farà un homenatge amb el nom "El retorn d'un so màgic" i forma part del programa de la Festa Major Alternativa d'aquest any 2011 en el Parc de l'Espanya Industrial on hi haurà una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma entre altres grups i col·lectius del barri. Malauradament s'ha hagut de suspendre la realització del Correfoc de Festa Major censurat per l'Ajuntament.

A continuació us deixo el programa que està previst finalment per avui a la tarda i la nit degut a la retallada del correfoc.

20:30h - Correfoc infantil a la Plaça Màlaga. Diables Barrufet.

22:30h - Concerts: Companyia Elèctrica Dharma i Tremenda Clandestina.


Finalment, a sota us vull posar unes paraules que l'Assemblea de Barri de Sants com la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que m'han cridat molt l'atenció i em porten molts sentiments difícils de definir però em porten molta melancolia.

"El retorn d'un so màgic: Un espectacle... Un petit somni... d'un poble que per uns instants vol agraïr-te i recordar-te dins del mar alegre de les teves tonades. Va per tu, Esteve!

M'interessa deixar aquest vídeo d'un concert de l'Elèctrica Dharma al Mercat de les Flors el 1986 on hi apareix l'Esteve Fortuny a l'escenari com un gran record nostàlgic en aquest gran músic.




Si esteu interessats podreu trobar informació en els següents enllaços:
http://iniciativaesteve.blogspot.com/2011/08/homenatge-esteve-fortuny-el-retorn-dun.html

http://www.mondivers.cat/spip.php?article1726

dimarts, 23 d’agost del 2011

Record dels 20 anys dels Pets


Fa poc temps que no he anat en cap concert dels Pets ja que en la gira d'estiu de l'any passat tan sols vaig anar en dos concerts en directe: el primer va ser al Poble Espanyol on compartien escenari amb els Amics de les Arts on al final del concert van tornar a l'escenari per cantar la cançó d'Agost i després per la diada de l'any passat després de la manifestació on van tornar a tocar amb ells i abans hi hagueren At Versaris acompanyats pel trio de jazz Asstrio. A més també vaig anar en el seu concert al Palau de la Música durant les sessions de BandAutors. Aquest any no sé com ho tindré per tornar-los a veure. De fet volia anar a veure'ls a Constantí -la terra promesa- però va ser totalment impossible anar-hi des de Torredembarra sense cap transport de tornada. Me'n recordo que en Joan Reig em va dir que Constantí està molt mal comunicat.
Ahir vaig seguir navegant pel YouTube ja que ho tinc per mal vici traïdor i vaig buscar vídeos sobre algun moment nostàlgic del grup. He trobat un reportatge de la gira dels seus 20 anys de carrera el 2005 on van tocar a diferents llocs dels Països Catalans i és coneguda també com a GIRAVINT. Aquest reportatge va sortir en un DVD conegut com AIXÒ ÉS ESPECTACLE i fa referència a la cançó That's entertainment d'en Paul Weller quan havia cantat amb The Jam i en aquesta gira la van cantar en català. Per a mi és un vídeo nostàlgic on es combinen antigues imatges i cançons del grup, moments quan la gent va en els seus concerts i fragments de cançons en directe en aquesta gira. El fragment que em va agradar més va ser el d'en Joan Reig cantant S'ha acabat al davant de l'escenari.




dissabte, 20 d’agost del 2011

Fotografies de l'antic hospital de Sant Pau i la facultat de medicina

Cap a l'octubre de l'any passat després de sortir de classe a la universitat vaig agafar el metro i vaig fer unes fotografies de l'antic hospital de Sant Pau i la facultat de medicina. Són edificis modernistes de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Jo no sé encara els motius exactes pels quals vaig fer aquestes fotos. Potser per sentiment nostàlgic en el meu besavi que malauradament ni el vaig poder conèixer però el meu avi em va dir que va ser escultor i va fer les cares i les mans d'aquestes escultures abans d'anar-se'n a estudiar escultura a París. També és possible que jo ja esperés amb ganes una xerrada que vaig proposar a la gent de Ràdio Nikòsia sobre estigmatització dels pacients psiquiàtrics a la facultat de medicina on tristament molts dels estudiants no hi van posar interès i van anar marxant de l'aula. També hi ha altres motius que aquí tampoc fa falta explicar.
També m'interessava fer alguna foto a dins del nou hospital per mirar el contrast i les diferèncis amb l'antic però en fer-la m'ho van prohibir totalment. Tot i així encara vaig poder fer una foto d'una pencarta dels i les treballadores de sanitat en contra de les retallades laborals i la privatització de la sanitat pública.
Degut a les obres de la façana he hagut d'entrar pel costat del nou hospital i pel recinte dels antics pavellons està tot molt mal comunicat i costa d'ubicar alguns llocs com ara l'antiga casa de la Convalescència. És una llàstima que d'un edifici com aquest en vulguin fer un museu enlloc de seguir sent un hospital amb la flama encesa. I en el nou hospital malgrat que hi entri molt la llum de fora pels grans finestrals és una merda com en els despatxos sigui artificial i molt pobra que agobia quan estàs allà a dins -quan ho vaig fer una vegada en una visita amb un neuròleg inútil que no sabia què dir ni què fer. Els dos últims serveis que s'han mantingut en el recinte antic han estat oftalmologia que ja es va traslladar en el nou edifici i psiquiatria que encara es troba en l'antic hospital.