Jornades de supervivència a la psiquiatria.

Fa temps que estavem xerrant a l'Assemblea de majaras de fer unes jornades d'antipsiquiatria i des del juny hem fet créixer la idea i li hem donat forma com a Jornades de supervivència a la psiquiatria. Aquestes jornades es realitzaran els dies 2, 3 i 4 de desembre en el CSO Can Vies a Sants i el dia 4 a l'Ateneu Llibertari de Sant Boi. La idea són taules rodones de diferents col·lectius i persones que aporten la seva perspectiva, debats oberts al voltant de l'antipsiquiatria i espai per a compartir tots plegats/des! A continuació us passem el text i us adjuntem el cartell del programa d'activitats per si us animeu a passar una estona!

Hem nascut bressolades per la por a ser diferents, pel pànic a no ser les millors, per la competició i l’individualisme. Hem crescut trepitjant les nostres companyes i acomplexades per no tenir un cos com els de la tele.

Hem viscut a la recerca de la felicitat per tenir cada cop més i més. Ens han fet comprar una vida basada en el consum de béns i d’experiències, eternament insatisfetes, eternament incompletes.

El dolor que moltes sentim és fruit de la nostra inadaptació i aquesta inadaptació no és una cosa de la que ens vulguem lliurar… Estar ben adaptades a una societat malalta no és símbol de bona salut, però aquesta inadaptació causa dolor, i de vegades molt. No pretenem adaptar-nos a una societat que ens exclou per naturalesa. No pretenem conformar-nos amb una societat que prima l’enriquiment individual per sobre del conjunt de les persones. Pensem que la nostra inadaptació ens brinda l’oportunitat d’adonar-nos de què és el que en aquesta societat no rutlla. Tot i així, aquest dolor pot ser insuportable. De vegades, i sobretot quan és viscut en la intimitat, el dolor ens impedeix descobrir l’origen que el genera i acabem pensant que nosaltres som els culpables dels nostres malestars.

És per això que des de l’Assemblea de Majaras hem decidit trobar-nos per compartir experiències, parlar d’alternatives i denunciar les pràctiques d’aquest sistema, focus i origen d’on emanen els nostres malestars. No seran els psiquiàtrics ni les pastilles les que ens permetin gaudir de la salut sinó una vida apassionada i viscuda amb la complicitat de totes les persones…

La resistència, a tot allò que ens oprimeix, i la llibertat són la nostra millor teràpia!

I per últim adjunto el programa de les jornades d'aquests tres dies.

DIVENDRES 2 (Can Vies).

18:00h - Presentació.

18:30h - Xerrada-debat "Què és l'antipsiquiatria?" amb Edgar Vinyals.

21:00h - Sopador vegà "Se te'n va l'olla".

22:00h - Actuació cantautor - Pep Ventura


DISSABTE 3 (Can Vies).

12:00h - BLOC DE DENÚNCIA.
- Sobremedicació amb Marisa.
-TAI i ingrés psiquiàtric amb Paco Ferrandez (psiquiatre).
-Electroshock amb Gorka.
-Salut mental i centres d'acollida amb Anna Garcia.

14:00h - Dinar vegà a càrrec del col·lectiu Te Kedas donde Kieras.

15:00h - Documental "Diferentes".

17:00h - BLOC D'ALTERNATIVES I EXPERIÈNCIES.
-Grup de suport mutu.
-Ràdio Nikòsia.
-Cooperativa Aixec.
-Cooperativa terapèutica IPOMEA.

21:00h - Sopador vegà.

22:00h - Actuació poètico-musical: La maldita música i la puta poesía.

23:00h - Escenari boig.

Com arribar-hi: CSA Can Vies. C/ Jocs Florals 40-42. M L1-L5 Plaça de Sants.


DIUMENGE 4 (SANT BOI).

11:00h - Taller de mites i prejudicis en salut mental.

14:00h - Dinar vegà.

ATENEU LLIBERTARI DE SANT BOI. c. Joan Bardina n.45. Estació FFCC Sant Boi.

17:00h - Plaça de l'ajuntament de Sant Boi de Ll. (al costat de l'estació dels FFCC Sant Boi) per:

CERCAVILA REIVINDICATIU PELS PSIQUIATRICS DE SANT BOI
"CONTRA LA PSIQUIATRITZACIÓ DE LA VIDA QUOTIDIANA".

David Caño i poesia lliure

Aquest és un programa de "El Convidat" del 29 de juny del 2011 on fan una entrevista amb el poeta urbà David Caño i la seva moguda literària en la contracultura. Això sí que és un art autèntic i idèntic. Al principi podreu escoltar una cançó de l'Adrià Puntí que m'ha deixat amb la pell de gallina i molt embadalit per la seva solemnitud.

29juny2010 by Laura Riba

Comptat i debatut

En un moment com aquest que estem vivint ara i per totes les injustícies que hem estat sofrint fins ara i totes les pitjors que arribaran que ens perjudicaran molt més a nosaltres en el context social en què estem i seguirem patint, vull compartir aquesta peça del cantautor valencià Pau Alabajos. Fa un temps que el vaig veure en directe a la festa major de Constantí i a les festes alternatives de Sants i la seva música em va deixar molt impressionat: les lletres, les músiques... En les seves cançons i recitals expressa de manera molt propera tant els seus sentiments més personals com els nacionals i reivindicatius com les amenaces constants del govern espanyol en contra de la cultura autòctona al País Valencià i molts dels problemes socials i la manca de drets actuals que ens van afectant als qui estan o podem estar injustament en precarietat en un moment d'estafes i retallades i privatitzacions que poder arribar fins a ser mortals...

A continuació us deixo un recital del Pau Alabajos, Comptat i debatut, recitat per ell mateix i en aquesta gravació està acompanyat per piano... Per a mi és un recital deliciós que m'ha portat un fort sentiment intern de tristesa i melancolia que m'han dut molta intimitat com la majoria de les seves cançons i també esdevé ser necessari en un moment tan dur com el que estem visquent. A molta de la gent que no és prou conscient dels problemes d'avui en dia -d'aquesta n'hi ha molta- li convindria escoltar aquests versos i es pugui mullar amb els problemes existents.


Aniria molt bé poder anar a dormir escoltant-lo molt de fons i anar-nos adormint amb la seva música.
Bona nit.

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,

amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat,

venut a la divina providència:
som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura,

no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal,
sanament regionalista,
educadament dòcil,
infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,
que assumeixen el rol indigne d’engranatge,
que demanen permís per anar al lavabo
i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions,
capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi,
que nega i neutralitza però no basteix,
que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat,
que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:
retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,
governants que són titelles dels empresaris,
amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,
taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

Ocupació dels hospitals de Sant Pau i el Dos de Maig

Els actes preparatoris de la manifestació del passat dia 15 van començar al barri de l'Eixample amb les jornades d'ocupació i reflexió als hospitals de Sant Pau i Dos de Maig, afectats de ple per les retallades en sanitat del govern de Convergència i Unió. A les 5 de la tarda, treballadors i veïns tant de l'Eixample com d'altres barris, com el d'Horta Guinardó, van començar l'ocupació realitzant un taller de pancartes per la manifestació del dia després on denunciaven els greus retrocessos que està patint l'estat del benestar en general i la sanitat en particular en el nostre país.

L'economista del seminari Taifa Elena Idoate va desenvolupar una xerrada en la qual es van parlar de la perversió d'un sistema de sanitat pública que deixa la gestió dels centres en mans d'uns organismes privats, que prioritzen criteris d'eficiència per damunt de les funcions de servei per al ciutadà. També va denunciar la fal·làcia de la suposada manca de diners per sufragar la despesa en salut, un àmbit que mai hauria de ser retallat i que de fet existeixen recursos per mantenir el pressupost. Després de la xerrada es va iniciar un debat sobre possibles solucions i alternatives al conflicte i com fer front a la reconversió del centre en una societat anònima.

La jornada va acabar amb el visionatge de la pel·lícula colombiana La estrategia del caracol, produïda el 1993 però de temàtica plenament vigent: el film narra la resistència de les diferents famílies que cada dia, degut a l'estratificació del sistema social i al laissez faire que gaudeixen les immobiliàries i bancs amb un enorme stock immobiliari, intenten fer front a aquesta situació. Qui sap si les famílies de l'edifici ocupat de Nou Barris s'inspiraran en aquest film per continuar amb la seva lluita.

Paral·lelament, a pocs metres d'allà, començava una de les jornades més significatives en la lluita veïnal contra el tancament i la privatització de l'hospital Dos de Maig, quan es complien gairebé cent dies de cassolades diàries ininterrompudes a l'entrada del centre. Veïnes i usuàries es van reunir, com és habitual, per fer una cassolada en defensa del Dos de Maig. En aquesta ocasió la protesta va tenir un desenllaç diferent. Quan el rellotge marcava les 21h i tal com venia anunciant-se durant els darrers dies, les veïnes van decidir entrar, sense proposar-s'ho, i ocupar les instal·lacions del centre que corre perill de ser privatitzat. De manera determinada i sense que tingués lloc cap incident ni contratemps, el poble va recuperar un espai que li pertany i que no hauria d'estar amenaçat per interessos financers ni corporatius.

L'Elena Idoate arribava passats dos quarts de deu, directament des del Sant Pau, on ja havia estat parlant de la problemàtica de les retallades en sanitat pública. Després de la xerrada es va iniciar un debat sobre possibles solucions i alternatives al conflicte i com fer front a la reconversió del centre en una societat anònima.

Desenes de persones van passar la nit a l'interior de l'edifici en un acte de protesta per una gestió injusta i arbitrària dels recursos i al mateix temps de defensa d'un dret universal com és la sanitat. L'endemà les ocupants es llevaven amb les piles recarregades de motivació i a les 15:30 baixarien les companyes de Sant Pau per dirigir-se plegades a la manifestació del 15-O, una jornada emotiva i emblemàtica que totes recordarem per molt de temps.

I QUE NO ENS RETALLIN LA SANITAT!!!!

Article extret de: http://dretsocialseixample.wordpress.com/2011/10/17/2218/
Més informació: http://www.setmanaridirecta.info/noticia/ocupacio-dhospitals-catalans-protestar-contra-les-retallades


A continuació he volgut deixar el programa de les jornades a l'Hospital de Sant Pau.

Dia 14/10/2011
17h Taller de pancartes.
20h Xerrada Elena Idoate del seminari d'economia crítica TAIFA.
22h Cinema i debat (acompanyat de xocolata i pastes).

Dia 15/10/2011
9-11h Esmorzar de pa i xoriço amb altres cosetes.
15:30-16h Trobada a la porta de Sant Quintí per baixa a Plaça Catalunya.
17h Manifestació a Plaça Catalunya. DE LA INDIGNACIÓ A L'ACCIÓ.

Un rastre perdut

Quan mor un músic com qualsevol persona compromesa tant en la música com en la lluita sempre acaba esdevenint un rastre perdut com és el cas d'en Josep Maria Clua -conegut també com Ia Clua- que ens va abandonar el 13 de setembre per un càncer fulminat i enterrat a l'oratori de Sant Gervasi dos dies més tard.
Jo no el vaig arribar a conèixer personalment com tampoc vaig arribar a escoltar la seva música ni les seves lletres perquè sóc d'una altra generació posterior i malauradament a la gent del meu moment no els ha interessat estrictament les lletres de les cançons de protesta perquè no es considerava una "moda". I jo en canvi amb onze o dotze anys ja estava impactat amb la música que aleshores ja escoltaven els i les joves d'aquell moment encara reivindicatives i va ser a partir de les col·laboracions en un dels primers discos dels Pets i després amb el projecte Refugi d'en Joan Reig (bateria d'Els Pets i Mesclat). I ha estat així com realment he vist com val la pena conèixer la cançó d'autor i també el seu significat.

Però ell ha estat un dels rastres perduts que va formar part de la cançó de protesta en contra del franquisme i la transició fins en els nostres dies abans de la seva mort. Va començar la seva primera experiència el 1967 amb el trio Dos + Un com a precursor del pop-folk català on al final assoliria el rol de cantant i el seu contacte amb el músic santsenc Jordi Batiste -procedent de grups com Els Tres Tambors i Màquina -després de tornar del servei militar- amb qui formaria un dels duets de música més destacats en el nostre país. A cavall de la música progressiva i l'ona laietana van seguir una primera carrera amb discos amb pinzellades surrealistes com Un gran dia i Chichonera's Cat on s'hi inclou la poesia "El gessamí i la rosa". Després de separar-se i formar Moto Clua i col·laborar amb Jofre Bardagí i Joan Manuel Serrat es tornarien a reunir en una sèrie de recitals a la Plaça del Rei i enregistrarien un disc en directe a l'Espai de Barcelona (En Directe) el 1993 i dos anys més tard graven Esfera malheur amb cançons totalment inèdites. I finalment va gravar el 2006 El món dels vius amb col·laboracions de Jordi Clua, Max Sunyer, Josep Maria Paris i Pep Sala. Ia Clua també s'ha dedicat en la producció discogràfica: un dels artistes més apadrinats ha estat el cantautor Jorcx on amb el seu disc Ara com ara ha versionat "Esqueix de cançó".
Entre altres coses també s'hi ha destacat la seva col·laboració amb altres grups de rock en català durant la dècada dels 90's com Els Pets com també les participacions d'altres músics menys coneguts en el món de la música catalana com en Quico Palomar entre altres.

Però molts dels joves aleshores encara recorden viva la seva flama espiritual amb una veu reseguida per diferents racons i les entreteles de les sensacions sonores. Fa poc des de quan ha acabat en el món del "no ser" de manera que aquest mal s'ha anat escampant paral·lelament a una manera enrauxada de viure la vida que als setanta i vuitanta gent com ell es creia que saltaria pels aires que tot i no saber-ne la descomunal dimensió de viure totalment trencant amb el context i la mentalitat encara encarnada en el franquisme. Però moltes generacions posteriors que es troben engolides pel context de globalització econòmica i social del capitalisme i només han vist la seva vida i la felicitat amb les noves modes passatgeres i el consum i els seus problemes sense sortir de la seva bombolla i sense tenir cap engruna de sentit crític deixant aquesta música en la foscor i un oblit permanent. Sense coneixer-les només diran que "només van ser una moda d'un temps passat" quan en el context actual les seves cançons tant seves com les d'altres herois de la Nova Cançó segueixen tenint el mateix sentit al davant d'un context similar al d'aleshores.

Aquí deixaré la reacció del mateix Jordi Batiste amb qui havien format el duet Ia-Batiste.

“Com el seu nom indica, tenia una capacitat innata per ‘liar’ a tothom. Tenia una força de voluntat i una moral de pedra per aconseguir les seves quimeres. Era el motor de tot el que fèiem plegats. Sobretot en el cas del disc de retorn, Esfera Malheur (Picap, 1995). Quan m’ho va proposar, pensava que estava boig. A mi se’m feia una muntanya: un concert a L'Espai, la tele, els músics... Ell ho va moure tot. En els últims temps ja no ens plantejàvem un retorn als escenaris com a Ia i Batiste. Potser alguna cosa puntual sí, però un retorn que suposés crear material nou no ho teníem en ment. Estilísticament estàvem molt distanciats. Ell, però, sempre va ser un músic de l'hòstia."


A sota encara vull deixar la reacció d'en Joan Reig davant de la mort de l'Ia. Ha estat una persona compromesa en la lluita i malgrat tocar en els Pets des de jove ha crescut amb la música de la nova cançó.

"Vaig descobrir Ia i Batiste de molt jove, i a partir d'aquí vaig començar a fer una feina d'arqueologia: Dos + Un, Màquina, Els Tres Tambors... Amb en Lluís Gavaldà ens haviem fet un tip d'escoltar el disc de Moto Clua amb Majèstic, que és maravellós. Ia Clua és una de les millors veus que hi ha hagut mai a Catalunya. Sé que diré un tòpic, però si hagués estat en anglès o nord-americà hauria tingut una carrera molt més llarga i amb molt més ressò. El vaig conèixer a Constantí, al final dels anys setanta. Amb els joves del poble haviem muntat un concert de Gato Pérez i ell hi feia les segones veus. Vaig al·lucinar. Més tard, amb Els Pets, recordo quan van venir a fer les veus al disc Fruits Sex a les cançons "Ni cas" i "Un dimecres qualsevol". El "Chichonera's Cat" és un dels discos més importants de la seva música catalana dels anys setanta juntament amb el "Tramuntana" de la Dharma i el "Qualsevol nit pot sortir el sol" d'en Sisa".

I per acabar vull posar dos vídeos del duet Ia i Batiste tocant dues cançons amb un significat rellevant durant aquell moment. Deixo dos temes destacats seus: primer un fragmet de "Un Gran Dia" i després "Sifòn".

Josep Anglada agredeix fisicament una noia a la concentració antifeixista de Sant Boi

Avui dissabte 8 d'octubre es celebrava el Congrés Fundacional de les Joventuts de Plataforma per Catalunya a Sant Boi de Llobregat al centre cívic de Cal Ninyo. Un grup de 100 persones s'han concentrat per mostrar el seu rebuig al feixisme. Amb el lema: fora feixistes de la nostra vila!

Quan estaven arribant els feixistes al congrés fundacional de les joventuts venien amb una actitud xulesca i un ha pegat un cop de puny a la cara a una noia que estava a primera fila mostrant el seu rebuig.

Una vegada s'ha acabat l'esdeveniment del seu congrés, han sortit els integrants del partit racista escoltats pels mossos d'esquadra.

Un cop ja estaven lluny per la Rambla del casc antic, un grup de 40 membres de PxC encapçalats per Anglada s'han girat cap a 5 persones antifeixistes que els estaven increpant. El Josep Anglada que estava el primer, salvaguardat pels 40, ha propinat una petada frontal a l'estomac a una de les noies antifeixistes que estava més a prop d'ells. Després han perseguit amb casc de moto i cadenes a les mans als pocs antifeixistes que s'estaven retirant. Han rodejat a la noia entre tres i li han seguit pegant, aquest cop amb un casc de moto al cap, entre d'altres agressions físiques.

Llavors els antiavalots dels mossos d'esquadra han arribat per defensar PxC, mentre s'hi anaven sumant la resta d'antifeixistes (que estaven a l'altra porta del centre cívic de Cal Ninyo, en estar una dispersat els concentrants antifeixistes). Els antiavalots han començat a carregar contra tots els antifeixistes. Hi ha 3 ferits d'aquesta càrrega.

Josep Anglada, et deben una petada a l'estómac entre altres coses, torna a Sant Boi quan vulguis, que t'estan esperant.

Notícia extreta de l'Indymedia:
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/431713/index.php

Última excursió d'estiu

Cap a l'última setmana abans de tornar a classe vaig tenir una situació de total impotència sobre com organitzar-me aquell cap de setmana si anar al Mercat de Música Viva de Vic o aprofitar una sessió de teràpia amb la Teresa Forcades. Em va semblar molt nefast i totalment molest la seva actitud artificial i de sofriment exagerat de ma mare amb abús de poder davant dels meus dubtes i aplaçar la visita a un altre dia. Jo estic ja ben cansat i fins als pebrots que em vagi marcant i busqui arguments totalment istriònics que no em permeten plantejar-me'ls de manera lliure i amb convicció meva. Aquest ja és un dolor que porto afegit des de fa uns anys però va ser sobretot a partir del setembre de l'any passat en que em trobo amb aquesta situació. Al final el dissabte a la nit estava a punt de pujar a l'MMVV però les amenaces mal educades i soberbes de ma mare em van deixat enfonsat estirat al llit fins més tard de les sis de la tarda fins molt tard. Malauradament em vaig perdre tota una nit que podria haver aprofitat sencera fins el diumenge a primera hora del matí.

Al final el diumenge vaig aclarir la visita amb la Teresa Forcades i al matí ma germana em va acompanyar amb el cotxe fins al convent de Sant Benet. Després d'esperar-me i tenir les sessions d'EFT amb la Teresa i haver-me donat noves orientacions vaig pujar caminant fins a Montserrat però enlloc de la carretera per camins del voltant... Amb el pas del temps aquesta muntanya ha estat considerada com a sagrada durant l'edat mitjana i en temps posteriors on hi havia grups de pelegrins que pujaven a venerar la verge romànica del segle XIII coneguda popularment com "la Moreneta" i està documentat que va ser freqüent cap a la segona meitat del segle XIV en temps de la pesta negra que va contribuïr en causar la crisi baixmedieval... tot i que no passi totalment d'aquests costums que tant ha marcat el cristianisme en moments remots. En arribar allà vaig dinar en un autoservei on amb la família hi haviem menjat altres vegades amb un preu encara mitjanament assequible.

Aleshores enlloc d'agafar el cremallera per baixar fins a Monistrol vaig decidir de fer una última excursió de final de vacances i vaig començar a pujar les escales dels francesos fins a dalt de tot. Anava pujant-les a poc a poc seguint el meu propi ritme per no cansar-me i de tant en tant m'anava aturant i mirant l'entorn format per les roques i el paisatge àrid i rocós del voltant i els espadats del voltant que guanyaven amb el nivell d'alçada respecte la zona del monestir. Amb el dia gris i el meu ritme de caminar tan lent i pensatiu tot agafant aire vaig estar pensant en la banda sonora de la pel·lícula Into the Wild en que Eddie Vedder, cantant de Pearl Jam, va fer la veu de la majoria dels temes. En acabar el primer gran seguit d'escales vaig seguir pel Pla dels Ocells -tot ben espès i amb arbres als voltants- agafant petites dreceres fins arribar al camí de Sant Joan a Sant Geroni. Vaig seguir amunt per aquest camí sense girar per la desviació que sortia cap al Bruc i Collbató perquè era un trajecte més llarg i m'hagués estat impossible perquè se m'hagués fet fosc molt abans d'hora. Llavors vaig seguir pujant amb muntanyes amb roca grisa pel voltant tot deixant de banda l'ermita tot pujant les últimes escales fins a dalt de tot del mirador de Sant Geroni. És un lloc poc protegit amb unes baranes de ferro una mica atrotinades però genera aquella impressió de vertigen i inseguretat també afavorida per l'espadat d'escalada del darrere i el cel gris però amb un paisatge immens al davant... Es podien veure algunes planes de la part nord de Montserrat com els rocs més propers al mirador malgrat que hi hagi un horrible pàrquing d'helicòpters que trenqui amb la bellesa del paisatge. Fins i tot en aquesta alçada hi ha una taula de pedra gravada on et dóna una orientació aproximada d'alguns nuclis importants del territori -en concret del Principat- fins i tot més avall del Penedès fins a pobles de les comarques de Tarragona com també els Pirineus.

A poc a poc vaig anar baixant pel mateix camí d'arribada però em vaig desviar un moment cap a l'ermita però ben aviat ja vaig tornar al camí i vaig seguir baixant en direcció Sant Joan per un camí molt maco i ple de vegetació muntanyosa malgrat que en algun moment també em va agafar el plovisqueig. Enlloc de baixar amb el funicular des de Sant Joan vaig seguir pel mateix camí tot baixant pel mateix camí passant per l'ermita de Sant Miquel on surt la desviació que porta al mirador. Finalment ja arribo a la banda del monestir i just després de pixar i beure alguna cosa ja vaig anar directe a l'estació del cremallera sent un quart de vuit de la tarda i després d'esperar-me amb calma vaig pujar al cremallera. Indecís a quin vagó entrar vaig decidir entrar a l'últim i en baixar mirava per la finestra del darrere com anavem deixant la via, com ens creuavem amb el cremallera que pujava però tampoc vaig arribar a veure Sant Benet. Però es veia com el cel de la tarda ja es començava a enfosquir i els núvols anaven perdent el seu color més blanc mentre anavem baixant a una velocitat lenta però constant fins a l'esplanada del Llobregat on es troba Monistrol.

En deixar la cremallera i arribar a l'estació intermitja ens van fer baixar i m'havia d'esperar un altre cremallera fins a l'estació de tren. Com que això funciona com una merda i un de seguretat es va ficar amb els meus tics en que el molt imbècil em va dir en pal d'amenaça que em controlés mentre que això en el fons és una cosa que tinc i que com qualsevol altra persona. Vaig decidir marxar pel costat de la carretera fins a Monistrol i sense saber on es trobava l'estació em vaig deixar guiar per una persona d'allà -diria que d'origen immigrant- que em va portar fins a la carretera de Montserrat. Allà vaig preguntar en uns nens i em van guiar fins al pas que travessava la carretera per sota i ja a les fosques vaig travessar el pont del Llobregat. Em vaig tornar a desorientar una mica per dins del poble però al final em van orientar fins a l'estació. Allà ja vaig entrar cap a l'andana i en arribar el primer tren que tan sols arribava fins a Martorell em vaig haver d'esperar uns tres quarts d'hora més fins que arribés el tren cap a Barcelona. Vaig entretenir-me xerrant amb un revisor i em va dir que era inconformista i els típics temes sobre els polítics, la crisi i com afecta als i les treballadores com fins i tot la meva discriminació pels tics i el conflicte plantejat de part de molta de la gent o l'entorn que m'envolta. Quan aquest noi va baixar a Abrera i ens vam despedir vaig tenir un altre mal record i se'm va acostar un segurata desgraciat amb un gos preguntant-me amb imatge correcta si em passava alguna cosa i li vaig haver d'explicar per collons la problemàtica que tenia. I precisament el molt imbècil va estar al meu darrere fins al final. El molt desgraciat em va tornar a preguntar com es deia el meu trastorn perquè se li havia obert un sistema operatiu com diu ell i que havia de portar una autorització mèdica. Quins collons!!!! Aleshores vaig parlar sobre aquest tema en unes noies que seien al meu costat tot dient que era molt injust aquest tracte i el segurata de merda em va tornar a amenaçar dient-me que aquest cop podria estar acompanyat però que altres vegades la meva vida es podria trobar amb risc. I en baixar a l'estació de Magòria. Doncs aquesta actitud que aquest segurata segurament s'imagina o fa veure que és tan necessària i amb aquesta actitud políticament correcta és una presa de llibertat. Aquest tio és un impresentable que vulnera els drets humans, i més val que algun dia marxi d'FGC immediatament. Però en passar per Sant Boi vaig pensar en el meu amic Joan.
En sortir de l'estació ja vaig seguir la Gran Via i vaig agafar el carrer de Moià fins a Hostafrancs i després els carrers Consell de Cent i Rector Triador fins a la plaça dels Països Catalans i finalment ja vaig agafar per Puiggarí, Guitard, Robrenyo i cap a casa. En arribar a casa que era ja molt tard vaig començar a sopar i encara em vaig posar una estona a l'ordinador fins quan em vaig acabar adormint com sempre en el mateix lloc.