L'ocell

Flipo amb en Joan Colomo. Per a mi ha estat un cantautor desconegut... Me'l va recomanar un col·lega íntim que ens coneixem de fa temps i em va dir que hi flipava. De fet és una música tranquila així amb veu i guitarra però amb cançons crítiques però apolítiques. Quasi sempre tranquiles amb temes sobretot quotidians i fins i tot trascendents com el que he deixat en aquest vídeo. Es tracta d'un ocell que li costa però vol ser ben lliure de fer el què vol sense dependre de ningú i buscar un lloc on trobar-se bé. Jo sóc com aquest ocell: també vull ser lliure i fer allò que em sembli -o no- sense que m'agredeixi o interrompi ningú (faci el que faci). És una cançó molt íntima i reflexa sentiments sobre la llibertat sense eufemismes ni ficcions, sense ensinistraments ni discriminacions disfressades, ni manipulacions... com alternativa a la societat actual. Com amb la Cançó de bressol de Pau Alabajos, la tendresa i la sensibilitat d'aquesta també m'acompanya en anar a dormir ja tard els dies tranquils en un llit i un espai íntims sense sentir la veu de mons pares i certes actituds cap a mi donant dues cares hipòcrites i contradictòries. I ben segur que és una alternativa a la societat actual i la família patriarcal i autoritària com és la meva.

 Igualment flipo amb en Colomo. Un cantautor amb enginy i ganes... un crac que a part de cantar també en castellà té influències ben fortes de la música mediterrània: sobretot francesa, italiana i del sud d'Europa. M'ha fet molta il·lusió deixar un vídeo amb aquesta cançó tan tendra i enganxosa.

*** Bé, aquí acabo amb la cançó després de tan temps de voler-ho fer i m'acompanyi la son aquesta nit.

------------------------------------------------------------------------------------------

Vol, però no pot
perquè sap que caurà al sot,
perquè no pot fer-ho sol
ha d'aprendre a aixecar el vol.
Viu, en un niu,sobre un arbre prop del riu
allí passarà l'estiu per aprendre que està viu.
I no en té prou en sortir de l'ou
ell no pot témer el destí.
Perquè sap que un dia ell,serà un ocell
obrirà les seves ales en el cel dels cels.
Vol d'altitud és un vol directe al sud.
ha d'anar a buscar el calor
perquè arriba la tardor.
Ell és un ocell,i en l'estol tots són com ell
però ja no vol ser-ho més però és que no pot fer-hi res.
No en té prou amb aixecar el vol
ell no pot témer el destí.
Perquè sap que un dia ell
deixarà de ser un ocell,
escampara les seves plomes en el vent del vents.

Normal i no normal

Avui vull publicar un text que vam escriure fa temps a l'Assemblea de Majaras al principi de tot i feia temps que ho volia fer. És un text que parla sobre el que en aquesta societat està vist com a "normal" i allò que no on entre totes i tots vam pensar i aportar idees sobre diversos fets diaris i coses reals que ho reflectissin. Aquest text però, encara no està acabat però igualment pretén criticar i denunciar tot allò que la societat corrupta en que ens trobem considera el que està ben vist i el que no tot depenent si encaixa o no en els seus paràmetres imposats. De totes maneres també l'he modificat una mica i encara hi he afegit algunes coses.

"És normal l'home que pega i agredeix a la seva dona i la utilitzi com a propi plaer sexual cohibint-li els seus drets, el racista que apallissa a una altra persona per ser d'una raça o color diferent, el torer i els espectadors que estan disfrutant en veure en directe l'assassinat d'un animal rebent fletxes i llances enmig de l'arena. També és normal veure que polítics com Bush, Aznar i Blair vulguin fabricar armes de destrucció massiva, financiar el terrorisme, invaïr i fer la guerra a l'Iraq per quedar-se amb el petroli i les grans corporacions com també d'altres que ho fan d'amagat i enganyant el poble sobre "democràcia",  "pau", "drets" i "llibertat" amb la boca petita. O fins i tot la manca de respecte per la mare terra i la seva diversitat natural i cultural com quan assistim impessibles davant del sofriment aliè com el que es produeix entre Israel i Palestina i la construcció de murs que ens separen.

També és normal el fet d'acceptar uns 40 metres quadrats per habitatges precaris i tolerar que hi hagi pisos on hi entri poca llum solar i l'aire fresc del vespre. Fins i tot retallar en sectors públics com l'educació, la sanitat o el transport amb l'ofensiva neoliberal de privatitzar-se i ser un privilegi per pocs ambiciosos amb calers com molts i moltes treballadores aturades i usuàries sense accedir-hi amb l'excusa que hi ha crisi. Així com és normal que la gent voti CiU o el PP pensant-se que arregla tot el que ens afecta. També que es desallotgin pisos, espais i centres socials autogestionats com a llocs de trobada i activitats del barri, sobretot dels joves, amb excuses de manca d'higiène. Ho és el fet de veure un tipus armat pel carrer que tortura i assassina al primer que es troba, o el fals psicòleg que agredeix el pacient amb tècniques conductuals molt ferotges reprimint-li els seus sentiments i la seva llibertat com les tortures en el psiquiatric lligant els pacients, sotmetre'ls a pràctiques com la neurocirurgia o els electro-shocks, abusar de la medicació o prohibir-los rebre abraçades, fer carícies o altres tipus de contacte. O posicionar-se en contra de l'avortament sense conèixer la situació de la dona embarassada. 

Són persones normals aquelles que especulen i estafen per a obtenir beneficis propis i arruïnant a les persones que estan en precarietat, el segurata que també et fa fora de l'andana del metro per no haver pagat el bitllet o per tenir la síndrome de Tourette com els teus pares i la teva germana estiguin ho afavoreixin estant al darrere seu com també dels professors i la vicerrectora de la universitat i tinguin potestat judicial i d'autorirtat per damunt teu amb l'excusa que la teva condició és font de distorsió i crear suposats conflictes de convivència. O fins i tot mantenir els nens que estan 8 hores a l'escola i que a més a més facin activitats extraescolars. Fins i tot també és normal com un noi de 15 anys va cada cap de setmana a les discoteques per emborratxar-se i tenir relacions fictícies i el fet de treballar 40 hores setmanals en una multinacional fins els 67 anys. Inclòs que hi hagi més repressió policial amb detencions i tortures i acusar falsament els repressaliats en les comisseries i condemnar-los a presó preventiva i gravar amb càmeres de videovigilància i satèl·lits el que fa la gent com unes tres-centes vegades al dia. 

I llavors, què no és normal? No és normal tenir alts i baixos emocionals per traumes o males vivències o experiències personals o familiars, estar trist que no et pots aixecar del llit, escoltar, sentir o veure coses que ningú sent, tenir tics vocals, cridar, xisclar o plorar com a pròpia resistència personal davant d'actituds, comentaris, ensinistraments o somriures hipòcrites de la teva família o altres persones del voltant. Així també com ser massa expressiu, ser hiperactiu i córrer i saltar en una esplanada al camp. Tampoc ho és demanar diners i et mirin malament per ser pobre, treballar en una cooperativa o autosatisfer-te tu mateix visquent en una masia com a projecte rural i intercanviar productes. Fins i tot tampoc ho és manifestar-te per defensar la dignitat del territori contra la seva destrucció i defensar un ús digne dels recursos com l'aigua afavorint els qui més ho necessiten com els pagesos en contra de la industrialització, l'especulació urbanística o trasvassaments de rius. Així com enfilar-se en els arbres per protestar en contra una línia d'alta tensió per afavorir els interessos de les nuclears quan la volen fer passar pel teu territori i acabis tenint un càncer. Tampoc és normal fer accions polítiques defensant els teus drets quan t'afecta la violència d'una reforma laboral."

Vespre i posta del sol

I avui deixo unes fotos amb algunes imatges poc vistes i emblemàtiques que vaig fer des de Castellterçol cap al vespre. Fetes a inicis d'agost d'aquest estiu. Una bellesa clara i nostàlgica del que encara queda per veure en els voltants del poble. Un bon moment d'intimitat del que vaig poder gaudir en el moment de fer-se fosc. I un altre bon moment també per fixar-se en antigues masies, plantes i camps que es troben a contrast amb la llum quan s'enfosqueixen amb la posta del sol. Aquest és un moment de trobar intimitat i pròpia llibertat personal amb la tranquilitat que em transmet el paisatge.

Fum d'incendis

Fotos fetes a Castellterçol des de la finestra de l'habitació. Tot el fum espès i dens i fins i tot l'olor que venia dels incendis provocats a l'Empordà s'han anat escampant per arreu del territori. Per l'hora em semblava que debia ser algun fenomen bastant sobrenatural i fins i tot mitològic. I davant de veure un fenomen com aquest se'm va acudir realitzar aquestes fotos ja que per a mi ha estat una forta atracció de sentiments. Però per culpa dels fums i el foc dels incendis causats per interessos alients que afavoreixen als quatre capullos de sempre, molta gent ha acabat sent víctima en condicions de més precarietat sense possibilitat de rendir la terra, molts ferits i afectats molt greus fins a morts sense cap culpa d'això. També ha devastat camps de conreu i s'ha carregat llocs de bosc. A més realment no és gens ètic ni moral -i sobretot totalment inhumà i de gran perill- el fet d'enviar forces repressives impunes i agressives. Amb aquesta impune nuvolositat espesa que va invaïr tot el cel i no vaig poder veure l'última claror amb la posta de sol d'estiu amagada per darrere del verí que per a mi és un fenomen encoratjant com a propi de la mateixa natura. I per últim al marge de les fotos també explico que m'he enterat sobre un concert solidari a la Jonquera com molts altres fets en altres llocs on els diners cobrats es destinarien als qui ho havien perdut tot.

Utòpics, idealistes, ingenus (Pau Alabajos)

És una cançó del seu últim disc (UNA AMABLE, UNA TRISTA, UNA PETITA PÀTRIA) i tracta sobre poder canviar el món i estem fent tot el possible. Una gran cançó que acompanya les causes, les lluites, les mobilitzacions, els cants constants i revolucions socials de tants lluitadors, col·lectius i moviments populars en carrers, places, acampades i actes en contra del capitalisme i l'opressió espanyola, i a favor d'una democràcia popular, real i participativa.

A sota de l'àudio en directe us deixo la lletra sencera... em vaig quedar impressionat en sentir-la diverses vegades tant acompanyat amb quartet de corda com en solitari en un concert on tocava amb en Cesk Freixes. Però el significat de la lletra és el que val més. A més, és un d'aquests músics que d'alguna manera la seva música com les lletres m'han acompanyat en els sentiments, la meva manera de pensar... I fins i tot en qualsevol moment. També es pot escoltar en un vídeo de l'Acampada del 15M , en el videoclip de la Primavera Valenciana d'aquest any i en diversos vídeos de concerts com el de la manifestació del 25 d'abril d'aquest any.

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Acte polític de presentació d'ARRAN, Rebrot 2012. (14-07-2012)

He volgut compartir el vídeo de l'acte polític de presentació d'ARRAN: una nova organització juvenil de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans com a fusió de les dues anteriors organitzacions de joves independentistes Maulets i CAJEI. Al principi podreu trobar un repàs històric de les dues organitzacions i un repàs de les seves mobilitzacions fins ara i l'empatia amb altres organitzacions i moviments de lluita. 

Durant l'acte es troben les ponències d'ex militants històrics de Maulets i CAJEI, i actuals militants de la CUP, Endavant OSAN, el SEPC, l'MDT, la COS i del Casal Panxo de Berga. També s'hi inclouen les actuacions musicals dels grups EINA i BRAMS i al final es toca la Balanguera, la Muixeranga, l'Internacional i els Segadors. 

SEGUEU ARRAN I VISCA LA TERRA!!!! 

Records del meu avi

Aquestes setmanes em van venint sentiments de tristesa cada cop més forta que em trastoquen la ment, la meva perplexitat i complicitat en expressar problemes personals abastats i soferts des de fa temps. Primer ha estat tot el problema de control violent a la universitat des de tots nivells de part de professors, auxiliars, bibliotecaris, alguns becaris fins el rector i la vicerrectora d'estudiants fent-me miraments i vulnerant la meva condició més estrictament... Però ara és un tema a part entre molts altres. Però àra també estic molt afectat per un altre problema que és més íntim i proper: fa unes dues setmanes va morir el meu avi. Era el pare de la meva mare i l'únic que he conegut en persona i haviem compartit estones junts. Encara em costa de creure però de mica potser aniré sentint com esclata la meva tristesa que encara no expressat la pèrdua d'una persona que malgrat no veure la sovint li he tingut estima i proximitat. Portava molt temps estant fotut del cor i li han anat passant coses típiques de la seva edat i fins fa ben poc quan el van operar d'una embòlia intestinal de la qual tampoc se n'ha ensortit del tot. Però també l'admiro per poder mantenir una vida prou normal, optimista i activa fins els 88 anys encara conduïnt, sortint a passejar amb l'avia o fer algun viatge. Fins i tot el dia abans de morir encara va anar al barber i va començar a preparar coses per celebrar els 60 anys de casat. Llavors aquella nit se'n va anar a dormir i no es va aixecar: així va morir molt tranquilament a casa seva dormint al llit i sense adonar-se'n, no va patir gens. És la millor manera de morir. No tothom és capaç d'afrontar la mort de manera ferma, hi ha moltes maneres molt pitjors de morir com ara a dins d'hospitals entubats i connectats amb màquines que controlen violentament qualsevol constant vital com éssers vegetals, com en escenes mítiques de pel·lícules i sèries mèdiques sensacionalistes com Dr House o Anatomía de Grey. Fins i tot tenint nervi i sofriment com a vegades per manca d'atenció mèdica en moments de grans retallades i dures privatitzacions de la sanitat pública.

És cert que ha tingut una mentalitat i actituds conservadores i burgeses de rutina que l'han acompanyat tota la seva vida. Temps enrere havia estat bastant dràstic i rígid en certes coses i però als seus últims anys s'ha tornat més comprensiu i tolerant sobretot amb els néts. Ha disposat d'una mútua i una atenció mèdica privades, ha viatjat amb companyies aèries de primera classe, menjant en bons restaurants i dormint en hotels de moltes estrelles. Parlant sobre política també haviem tingut disputes ideològiques i em va arribar a dir que "el capitalisme era necessari i no s'hi podia anar en contra". Fins i tot també s'ha dedicat en el món dels negocis com empresari de l'espectacle i tenir la companyia de teatre Joan Maragall, on hi havia dirigit diverses obres des del Don Juan Tenorio fins a l'obra Terra Baixa. Encara recordo que vaig sentir dir que va dirigir una obra on hi sortia una gallina i finalment se la va quedar ell a casa un temps. Ha estat un aficionat a l'òpera i la sarsuela i es va permetre anar al Liceu i també conèixer cantants i actors que havia contractat en diverses ocasions. I encara en la celebració de les seves "noces d'or" també hi va cantar un tenor que ell coneixia. He de dir que havia anat sovint al Centre Catòlic o "Círcul" de Gràcia on hi havia anat a veure com també dirigir els pastorets de "L'estel de Natzaret" i com moltes altres obres. 

També em va explicar que abans de dedicar-se al teatre també havia cuidant gallines i en el franquisme havia estat empleat en el Banc d'Espanya on tingué rivalitats amb el director en què li va dir que "se n'anés a la merda". I m'havia explicat que de petit s'imaginava que quan tingués 13 anys li passaria alguna cosa dolenta: primer que el van operar i també hi hagué l'esclat de la Guerra Civil, el soroll estrident de les sirenes i les bombes dels fusells i avions militars. Molts cops s'amagava a dins del metro on arribaven a escoltar el què deien els diferents bàndols polítics i on desgraciadament molts amics seus també hi van acabar morint. En el franquisme el van voler fer instructor falangista que primer ho va acceptar però degut a que l'obliguessin a dur pistoles i altres armes també ho va deixar. Em va explicar que ell hi va anar i després va marxar perquè ho va voler. A més també m'havia donat alguns consells macos sobre l'experiència personal sent aquesta el propi mestre de la vida. 

També he de dir que de tant en tant també ha volgut fer coses amb la família com ara convidar-nos a dinar o sopar per celebrar el seu aniversari com també el de l'àvia. Però una cosa que més m'ha impactat d'ell ha estat que també hagi volgut fer algunes coses amb els néts. Està clar que han tendit a ser coses més aviat tradicionals o burgeses: ens ha portat a veure els pastores en algunes ocasions i encara recordo el sopar al restaurant "Les Set Portes", allà ubicat al costat del port, on recordo que ens va dir que no patissim pel preu ja que tot ho pagava ell. No obstant m'agradaria explicar que hi ha una cosa que a mi m'ha impactat molt i que va ser el viatge a l'Euro Disney també amb ma germana i l'àvia, i ha estat un viatge que he fet un cop a la meva vida i ara probablement no el faria. Va ser la primera vegada que vaig volar amb avió i en el moment d'enlairar-nos va ser quan em vaig crear més por sense voler sortir a l'espai exterior i "arribar als planetes"... Igualment això de volar pels aires més tard sempre m'ha seguit creant impressió... No m'agrada massa volar a immenses altures i amb desnivells de collons... I molts cops he pensat, si l'avió cau i hi ha un accident??? ... I ens vam allotjar en un hotel de 5 estrelles que hi ha al costat del parc on a les nits quan tornavem del parc sempre ens trobavem la tele engegada amb pel·lis d'en Walt Disney. Però vaig disfrutar d'una bona part de les atraccions del parc: el trenet, el castell de la Bella Dorment, la Casa Encantada, l' actuació de la Bella i la Bèstia, la cova dels Pirates, en Pinotxo, el Dumbo, les Nines i Peter Pan. Un d'aquests dies vam anar a París amb un tren des de Marne La Vallée i vam agafar un  metro amb pneumàtics. Vam pujar a dalt de la Torre Eiffel, vam recorrer el Sena amb el Batêau Mouche (Vaixell Mosca) com vam veure l'Arc de Triomf i l'Etoile (l'estrella) de nit. Aleshores jo tenia 8 anys i tot això ho disfrutava dia a dia amb pel·lícules com "la Sirenita" o "Peter Pan"... Però reflexionant també crec que tot no deixa de ser un negoci del propi capitalisme i al darrere d'aquestes instal·lacions d'atraccions, restaurants i hotels hi ha interessos econòmics dels que se'n beneficien uns pocs. S'ho pot permetre els qui realment tenen calés i realment per tant és un parc insostenible. A part d'alguns agosts a la casa Can Ribafort, a Bigues i Riells, on hi havia estat de petit empaitant les gallines i els coloms.

Per últim, hi ha una història que ell me'n va estar explicant coses importants sobre el seu pare, o sigui el meu besavi, i que volia ser escultor. És una història que d'alguna manera m'ha impactat i ha arribat com a formar part de la meva intimitat. Pel que em va explicar, el meu besavi es deia Domingo Seguí i Pi i els seus primers anys els va viure a Sarrià. En els seus anys a l'escola, als Salessians, ell ja va tenir clar que es volia dedicar a l'escultura. I va començar a fer petites coses entre d'altres ja va ser tècnic d'obra d'en Pau Gargallo fent-li les mans i les cares de les escultures modernistes de l'Hospital de Sant Pau d'en Domènech i Montaner. Ara bé, ell volia fer coses d'escultura complerta, o sigui global, i a les acaballes del segle XIX a Barcelona no es podia aprendre i s'havia de fer a París. Així va esperar en ser major d'edat i tenint 19 anys va decidir marxar sense dir res a casa seva ja que ho hagués tingut molt més difícil: segurament la seva mare li hagués insistit que no anés a París perquè no hi coneixia ningú. Va ser així com se'n va anar amb unes 10 pessetes a la butxaca i sense saber francès només sabent que OUI volia dir SÍ. Va anar amb bicicleta fins a la frontera i allà va entrar en el tren com a polissó on li esperava encara molt tros per fer. En fer-se de dia en el primer lloc on el tren es va aturar -que encara no era París- hi va baixar per evitar que l'enganxessin els inspectors per temes de frontera. I després d'esperar-se unes 12 o 24 hores va entrar en un altre tren ja fins a París. Allà en el moment de baixar no va sortir per l'edifici de l'estació per evitar problemes i va anar caminant al costat de les vies per on havia arribat tot seguint les balles de ferro i al final de les balles va saltar al carrer i va tornar cap a l'estació. Aquí va començar l'aventura preguntant per la Torre Eiffel i tothom li anava dient el mateix: "TOUT ROITE ET A GAUCHE". Ell no entenia res i es guiava pels signes, i fou més tard quan va saber el seu significat: "TOT RECTE I A L'ESQUERRA". Uns dos o tres dies després a través d'un telegrama va dir a la seva família que estava a París, que no passessin ànsia i que estava bé.
Però, algú es creu que ho va tenir tot fàcil?? Desafortunadament no. Durant els primers mesos hagué de sobreviure passant gana i dormint en el parc on els gendarmes l'acabaven fent fora. Altres vegades dormia en el cementiri on veia com venien a obrir els nínxols per endur-se els cadàvers a la facultat de medicina de París. I sentia la mala olor.
Aquí va tenir dubtes sobre sí quedar-se o tornar cap a Barcelona... ja pensant en tornar. Un dia va entrar en una exposició d'escultures i va conèixer un escultor italià que si no recordo malament es deia Lorenzo i ell li va preguntar si vivia i tenia feina allà explicant-li la seva història. Ell el va dur al seu taller en unes golfes on el va posar a prova ensenyar unes escultures trencades i li va demanar reparar-les. Després dels primers intents ho va aconseguir i ja quasi a punt de tornar en Lorenzo li va dir que es quedés com aprenent i s'hi va quedar visquent uns 19 anys. Així va ser com pogué perfeccionar les seves tècniques escultòriques i aconseguir ser tot un artista.
Un temps més tard hi va venir la seva germana Joaquima que tenia deliris de grandesa i sempre volia que li diguessin Jacqueline. Ella va acabar enxofada a la cuina d'un dels restaurants de més prestigi: la Maison Borras, que ara ja no existeix. Entre ells dos van acabar practicant el francès. En l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'any 1914 -coneguda també com a Guerra Europea- davant dels grans enfrontaments entre Alemanya i França, li van demanar de formar part de l'exèrcit francès. Ell s'hi va negar molt rotundament i va preferir ser voluntari de la Creu Roja Parisenca i així socórrer soldats i persones ferides pels bombardeigs militars.
I acabada la guerra europea ja va tornar cap a Barcelona per casar-se i tenir un fill: meu avi, sent sempre fill únic. A més també he de dir que va fer les escultures d'uns àngels en un cementiri de Madrid.

Doncs totes aquestes coses sobre el besavi me les havia explicat ell i altres coses que m'haguessin interessant ja no me les pot explicar i ens hem de quedar amb el què m'ha explicat, i ja és molt. Dos dies després de morir se'l va enterrar en un nínxol en el cementiri dels Agudells, a sobre dels hospitals de la Vall d'Hebron. I farà uns anys va morir la meva àvia paterna després de trencar-se una cama però no es va poder recuperar. I també un tiet meu per un càncer molt avançat. Ara tinc només una àvia i una tieta àvia.

Ara ja no sabem on són però el seu record i les ganes de fer coses amb nosaltres sempre les recordaré. Potser ara són alguns dels astres que ara brillen cada nit com també dónen lloc a nous que naixeran que tampoc sabem el què faran però esperem que facin coses noves que potser ells no han fet. Ara ells voldrien que siguem forts i seguir endavant encara el que ens queda.
Jo encara estic a la flor de la vida i encara em queden molts anys per endavant per viure, fer coses i seguir lluitant per canviar aquesta societat.