Avui el meu primer poema que vaig escriure, llarg però amb sentit. Una al·legoria a les cançons i es diu "Cançons ocultes".
Cançons ocultes
immerses en carpetes i armaris
que gairebé ningú coneix.
Acompanyades amb fluixos acords
d'una guitarra mig rebentada.
Escrites amb lletres i melodies
en papers de llibreta rebregats
que cauen a una foguera encesa
i s'escapen com trist fum en l'aire
amb un destí borrós i incert.
Lletres que parlen de tot:
de mentides dels polítics i mitjans
que ens manipulen a totes i tots.
De masclisme, violència de gènere
i agressions sexuals, racisme,
control social, exclosió i discriminació,
la destrucció del territori i especulació immobiliària,
retallades, privatitzacions, atur i finances.
De mobilitzacions i accions, violència i impunitat policial,
detencions, tortures i presons.
I missatges de llibertat, de revolta i combat.
Cançons de festa,
de quedar i sortir amb els col·legues,
bars i concerts, de birres, billar, converses o futbol.
Lletres i sons des d'escenaris i envelats
amb veus contundents, notes i xiscles trallers
per donar-ho tot a la nit, arrossegar-se per terra
o a l'andana esperant el metro,
resistir la ressaca
fins dos o tres dies més tard.
Sons i melodies d'harmonia, calma i relax,
alegries, victòries i plaer,
amors i desamors, tacte i tendresa.
També somriures certs, descarats o malèfics,
Altres que expressen disgustos i mals entesos,
odi, ràbia, impotència, amargor, mals records...
Lletres que denuncien mentides, coacció social,
paternalisme i ensinistrament familiar inaguantable.
Cançons quotidianes oblidades o ignorades:
del passat i del present,
missatges carregats o senzills
amb moments dolços, amargs, agres, tendres...
Ningú les vol escoltar. Només aquells
amb sentiments reals per entendre-les.
Cançons que s'amaguen en un racó:
tristes, disgustades, plorant...
Traicionades i disgustades per tornar a la llum.
