Disc de fàbula.

Fa temps que això descansava de música en sí i avui he tornat al rock sabent que fa unes tres setmanes que va sortir l'últim àlbum de Pearl Jam, Lightning Bolt, després d'un temps llarg de descans gires i celebracions. És un treball amb temes rodons i senzills com l'anterior, Backspacer, però torna bastant la seva segona època cap a discos com Vitalogy, Yield o No Code, i amb un estil més punk que recorda els Dead Kennedys o els Ramones. Escoltant-te'l diverses vegades per l'ordinador sents com les primeres cançons van més seguides i recorden els hàbits de cada dia d'una persona visceral però en canvi durant gairebé tota la resta hi ha pauses que tenen més espai entre una cançó i l'altra. Tots els temes m'han cridat prou l'atenció però alguns que més són Mind your manners, Future Days, Yellow Moon o Sleeping by myself del disc de l'Eddie amb ukelele en solitari però aquí inclosa tota la banda.  A mi com a mínim em recorda una mica el single Down. Però el disc marca una etapa madura de la banda però s'hi abandona una mica la complexitat de discos anteriors però segueix el mateix trajecte musical amb un Eddie amb una veu fins a l'extrem, un Mike que guitarreja o un baix melòdic d'un Jeff. A part que la bateria està molt ben gravada. En els últims temes hi ha tocs de teclats que sobresurten més evidents. 

La portada i les imatges del disc prometen i transmeten subversivitat en contra la mentalitat americana i la personalitat de l'Eddie hi són del tot evidents. Són per flipar l'ull i els llamps de la portada com el plat amb la creu i la pistola a dintre, la taca de sang a sota i els coberts. És un disc que té una sonoritat autèntica i amb gust de rock alternatiu.

Tot seguit en deixo tres tasts amb els dos singles previs. El primer és Mind your manners que per les seves imatges crec que s'hi reflecteix una crítica als comportaments americans i potser als líders mundials. 

El segon, Sirens, és preciós on s'hi reflecteix tant la sensibilitat de la veu com quan al final canta tota la banda. Es nota el canvi instantani que fa en Mike de la guitarra acústica per l'elèctrica per fer el solo que al principi es confon amb l'Stone que d'entrada no sembla que faci la guitarra rítmica. Algunes vegades quan aquesta cançó m'ha entrat mentalment per les orelles m'ha fet plorar d'emoció i tristesa. 
Per últim deixo la cançó que dóna nom en aquest disc, el qual ja van presentar en directe durant aquestes últimes gires abans de ser gravat. El vídeo està gravat el 19-7-2013 en el Wrigley Field de Chicago. És tot un disc per disfrutar.

Bicicletes.

 

_________________________________________________________________________

 

També està feta en el mateix garatge d'aquesta casa i té alguns tocs borrosos concrets que distorsionen una mica. Però dintre de tot es pot veure bastant bé. Volia enfocar totes les bicicletes que estan gairebé arrambades a la paret del fons entre altres objectes que estan tapats. Només he pogut fotografiar bé la primera del meu davant que s'ha fet servir en algun moment o altre: és tota vermella amb els pedals, el seient i els manillargs blancs, els pneumàtics prims i circulars amb eixos metàl·lics múltiples i els protectors metàl·lics. El fanal davanter funciona connectat amb un generador elèctric que encaixa amb el cercle metàl·lic de la roda del davant que produeix l'energia per il·luminar quan és fosc amb el moviment de les rodes i els pedals. Es pot connectar i desconnectar sempre quan es vulgui. És una bona manera de produïr electricitat a partir de l'energia muscular i d'una manera molt més que renovable. 

En el fons es veuen així molt per sobre algunes bicicletes de muntanya algunes de les quals es fan servir esporàdicament per fer alguna sortida pels camins del voltant o per dintre del poble. De petit disfrutava molt amb la bicicleta. 
L'any passat vam passar una bicicleta que no feiem servir als veïns del costat perquè una de les nenes comencés a fer-la servir i la disfrutin. Crec que va ser una bona cosa i em van estar molt agraïts.

Una matrícula invasora.

__________________________________________________________________________

Sembla mentida o almenys m'ho sembla. Però fa temps a la paret del garatge de Castellterçol a tocar de la porta hi vaig veure penjada torta una matrícula de cotxe dels Estats Units d'Amèrica. És tota vermella amb una franja vertical de color blau fosc a l'esquerra amb unes estrelles blanques tapades per uns tubs metàl·lics verticals gairebé arran de la paret i els caràcters claus són MCI - 451. Al damunt hi indica que prové de l'estat de Michigan tal com apareix amb majúscules. És d'un d'aquells estats del nord de la seu de l'imperi genocida mundial tocant als grans llacs i fent frontera liberal amb la seva subcursal canadenca. 

Pel poc que he llegit hi pot aparèixer el nom de l'estat federat per damunt dels caràcters més destacats i en alguns estats els primers caràcters esmenten la localitat. Tot i així els estats tenen dissenys independents uns dels altres i poden canviar al llarg del temps. He trobat una mica d'informació fàcil a la viquipèdia sobre matrícules automobilístiques d'arreu del món. Molt temps enrere me n'havia fixat en algunes aparegudes en pel·lícules americanes com Home Alone 1 i 2.

Els qui vivien abans que nosaltres em van dir que no en tenien ni idea i tampoc han estat mai als EUA. Em pregunto, ¿com pot haver entrat o penetrat fins el garatge? Ha estat així a l'atzar?? O potser ha entrat algun mafiós ianqui d'origen europeu que volgués imposar el seu llegat malèvol en un territori que no li pertoca potser inconscientment. Però tampoc se sap realment, segurament serà algun misteri. Podriem dir que el colonialisme estat-unidenc no només apareix en els seus presidents, les multinacionals, una bona part de les finances mundials, les armes o les guerres per al petroli. Sinó que també es pot camuflar en les nostres vides diàries i en les nostres cases. Però tampoc podem jutjar tots i totes les seves habitants com a dolentes. Segur que també hi ha gent maca que no creu en coses d'aquestes o potser les ha mamat inconscientment.

Un conte de la infància.

El juliol vaig aprofitar per estar una setmana a la platja amb uns col·legues i vam sortir només una nit de festa. Aquest agost m'està sent molt gandul i fracassant. Moltes vegades em considero un inútil i amb esperances que sovint són fracassos com si mai s'aconseguissin. El tracte dòcil i paternalista de la família cap a mi influeix bastant en la meva passivitat tan molesta. Ha estat molt temps perdut sense fer coses de profit amb els col·legues. No és gens bo aquest estil de vida sent jove com ara ni mai. Rabiosament em quedo aquí al pis a les nits passant calor al davant de l'ordinador amb la finestra del carrer oberta i dormo al llit dels meus pares. És un llit més gran i s'hi està més còmode per estirar-s'hi i llegir una novel·la juvenil molt humana i solidària que penso acabar. A més tota l'estona s'escolta el soroll devastador dels camions d'escombreries. Tampoc he disfrutat totalment de la tranquilitat de les nits al poble, passejant pels carrers ofegats d'un silenci abusiu de la gent, però trobes aire fresc i el cant dels grills enmig del camp. 

Recordo un conte d'en Xesco Boix que es deia Les cuques de llum que havia sentit en algun d'aquells cassettes de la infància a casa o en el radio-cassette del cotxe. Ell també era cantautor infantil i juvenil i va morir farà uns vint anys més o menys. He sentit dir també que molta gent gran també anava a escoltar els seus contes i les seves cançons d'alguna manera compromeses. Però quan el torno a sentir i em retorna una tendresa i una intimitat. Ara desconnecto d'aquest paradís urbà monstruós i deixo la ment en blanc, respiro molt a poc a poc aire pel nas i el trec per la boca inflant els pulmons. Sento el silenci i m'imagino la tranquilitat de la nit, a dins d'un bosc amb un cel fosc al damunt amb la lluna plena i la veu dels grills més forta o més suau. Em vé la mateixa veu d'en Xesco explicant aquest relat tan bonic. 

Torredembarra 2011.

Esmorzar d'estiu (mediterrani).

_________________________________________________________________________

És una fotografia d'aquest estiu i ben quotidiana. Aixecant-me tard del llit amb suor a l'esquena i quasi sense vestir-me. 

El primer de tot... un bon vas amb aigua freda.

L'esmorzar... començo amb llesques esporàdiques de baguette amb olivada negra. Per variar aquí me'n vaig untar algunes més amb tomàquet i olivada al damunt. Un vas amb llet de civada i un bol amb una mica de ceba i tomàquet de sucar pa. El tap vermell del brick està al revés aquí al damunt del marbre de la cuina. 

Un esmorzar mediterrani, càlid i fresc, nutritiu i tot ple de vida sana. Tenia ganes de fer algun esmorzar d'aquests o si més no... algun vermut fresc així d'estiu amb col·legues i amb qui faci falta. He aprofitat l'humor deslleganyat per alguna cosa gens trascendent i totalment quotidiana i casolana.  

Per cert, pel que fa el brick hafer en alemany significa civada.

7è recull de contes antiautoritaris

Com cada any arriba el llibre del recull de contes autoritaris que publica el Col·lectiu Negres Tempestes. Aquest mes passat ha sortit el setè recull de contes antiautoritaris definitiu d'aquest any 2013. Sembla increïble que ja hagin passat uns set anys des de la primera edició. En el recull de fa dos anys no em vaig trobar disposat a editar-hi algun relat però encara em van acceptar un text d'una experiència personal. Aquest any, amb un bon grapat d'autors, hi he escrit un parell de contes que són "La força de la natura" i "Lluita, precarietat i conformisme". En principi volia publicar-ne només un però hi ha hagut un error en aquesta edició degut a que n'aparegués un que no volia publicar i amb el nom d'un altre autor. El conte "Lluita, precarietat i conformisme"  és un reflex de molts problemes, coses i situacions "txungues" de la societat en la que ens ha tocat viure. Espero que us agradin. Entre altres llocs podeu trobar el llibre a les activitats i paradetes que organitzi el Col·lectiu Negres Tempestes, així com a la llibreria del carrer Riego La Ciutat Invisible, a Sants.

 

 

.