Avui que estic sol a la caseta estic embossat pels mateixos mals comportaments externs de complaença i immaduresa de part dels entorns propers, malèvols i demagogs que més sovint he trepitjat disfressats de bones paraules i remordiments reacis. Fins i tot de victimisme artificial. Així pas a pas estirant i arronsant vaig contemplant la primavera al bell mig d’aquesta estació de l’any mig idíl·lica, mig tossuda, mig impertinent, mig estúpida, mig florida, mig freda i mig càlida.
Tossuda ho és per la boira que passa pel cap i t’apalanca, els remordiments constants de les meves decisions, la meva barrera de privació personal a dins d’uns límits establerts i idealitzats totalment malèvols. Això també m’ha dut sovint a tancar-me del contacte i la relació social amb la gent més a veure amb la meva manera de ser. És impertinent pels constants canvis de temps bruscs i absurds que succeeixen constantment entre el fred, la calor i la humitat alterades per la contradicció del canvi climàtic impulsat per una banda per l’augment de gasos carbònics artificials i la radioactivitat cada cop més gran i més malaltissa. Que per l’altre costat en principi si no és per això aquest fred constant que fa habitualment és un possible indici cap a una nova era de gel. Com les que existien durant centenars, milers o milions d’anys enrere com en els temps prehistòrics o medievals. També és una estació estúpida pels dies en què no tens ganes d’aixecar-te del llit esforçant-te en fer-ho i caure-hi un altre cop amb mandra absoluta i deixant-te portar per l’espontaneitat i l’emboirament al cap. És un moment que ens altera la sang de totes les maneres... Tornen les congestions nasals, refredats passatgers que no acaben de passar, les asmes i les al·lèrgies per l’extensió del pòl·len de les flors que s’escampa com el vent que ens deixa apalancats i aixafats a terra. Com també tenir dies contents i altres esquerps amb mala hòstia. També és mítica pels nous enamoraments i desenamoraments diaris que alteren la nostra maravellosa arbitrarietat i tornar a estimular-nos i practicar el sexe i fer-se llepades i petons a la boca lliurement sense eufemismes patriarcals i monoparentals vinculats a la reproducció sinó per plaer.
I tan dolenta per haver-hi unes vacances que des de fa segles han estat tacades de connotacions religioses i supersticioses amb processons de ”Setmana Santa” i espectacles malaltissos innecessaris sobre falses ressurreccions i reencarnacions paranoiques i totalment inversemblants. Infectades d’idolatria i imaginacions de falses existències imperceptibles i impregnades de brutícia sionista i cristiana que la gent del carrer encara se les creu sense ser conscients d’aquest engany. Tot això ha passat a ésser una cosa cultural però la seva base és realment molt dolenta. Fins i tot tampoc s’ha d’oblidar que s’ha d’afegir que els conceptes de l’estima i l’ajuda vinculats amb aquesta religió són totalment malaltissos, endèmics i epidèmics, per tant aquests requereixen passar per un tractament específic i molt acurat. Arrelat directament a això també és el nomenat mal temps de les comunions de tots aquells nens que els estan menjant el cap a la sectària catequesi i els manipulen sobre que un tros de pa i un glop de vi són el cos i la sang d’aquest mateix individu idolatrat. Aquest és un dels pitjors mals morals i culturals que porta la primavera.
Per l’altre cantó també es tracta d’una estació idíl·lica de l’any perquè malgrat aquest fred misteriós de caràcter nòrdic l’aigua de la pluja s’escampa i esclata en forma de fortes tempestes i fan renéixer la vida. Hi fa créixer les plantes, els arbres dels boscos i en els prats verds i humits hi créixen les flors grogues com les de la mimosa, els narcisos o les flors de la ginesta que floreix amb més força que mai. Flors blanques com els pixa-llits o les margarides, ben blaves com els lliris o ben vermelles com les roses, les roselles o els clavells. Fins i tot grans varietats de flors de tots els colors que existeixen i tan llampants quan els toca la llum del sol durant el dia i que després afluixen la seva intensitat quan es fa tard abans de fer-se fosc definitivament. S’hi veuen florir els arbres més freqüents com els pins amb la seva flor a vegades més aviat resinosa, els salzes, els faigs i moltes més formant els seus boscos més ombrívols o assolellats. Però tot i així també és cert que hi ha alguns arbres que ja comencen a florir en ple hivern com ho fan els ametllers durant el febrer quan els comencen a sortir les seves flors blanques. Altres arbres que floreixen i maduren durant la primavera són els arbres fruiters com les oliveres que floreixen durant el març, l’abril i el maig o bé els cirerers amb les seves flors roses, els albercoquers o els nesprers. El blat torna a créixer en els camps i els conreus tornen a ser fèrtils com perquè tornin a créixer les plantes comestibles. Canten, xiulen i volen els ocells com les puputs, les orenetes passatgeres, les caderneres, els rossinyols mentre que els mussols els cucuts a la nit. Incloses les cigonyes alsacianes i altres ocells que després de tan viatjar d’una terra a una altra tornen als seus llocs d’origen fent els seus nius en els arbres. Surten una bona part dels animals dels seus caus subterranis, es reprodueixen els amfibis com els cap-grossos que es transformen en granotes o les salamandres que els apareix la cua i les potes. S’arrosseguen els rèptils com la sargantana que són feliços per la llum del dia que s’allarga però sense la calor excessiva. És idíl·lica ara entre l’abril i el maig quan el sol brilla més que mai per damunt dels xiprers i les roques muntanyenques, per la blavor del mar que apareix més enllà de la Mola entre la Torre i Colldejou o pels paisatges que creixen entre els camins del Moianès. O pels pins de la serra de Collserola com els roures i faigs de les comarques d’Osona i la Garrotxa.
És un moment de passejar-se alegrement pels prats de roselles, cantar a la vida i la natura, fer tombarelles i la posició vertical amb el cap i les mans o estirar-se enmig de l’herba tot agafant flors i olorar-les directament pel nas. Per tant aquest també és un bon moment per fer noves excursions amb roba lleugera per aprofitar el temps entre camins empedregats, ombrívols i assolellats. Passant pel davant d’antigues ermites que encara es poden reaprofitar per fora i per dintre com les del Montsant o el Pirineu, masies que s’han de socialitzar i col·lectivitzar de manera autogestionada sense recorrer a molestos lloguers. Com també hostals i llocs on allotjar-se per seguir els itineraris de ruta o descansar un temps concret i aturar-se a observar el panorama del voltant sigui més bonic o més lleig. Es tracti d’un paisatge natural amb força vegetació i fauna o sigui un entorn tristament urbanitzat ple d’asfalt i fàbriques sorolloses. O antigues fàbriques tèxtils ara ja històriques com les del Llobregat com el Rosal o la Colònia Güell que els seus propietaris van crear per coaccionar els treballadors i sotmetre’ls al treball mitjançant formes d’explotació però sortosament també hi ha sorgit el moviment obrer reivindicant els seus drets socials i laborals. Disfrutar dels colors vermells de les vinyes del Priorat, pujar fins a la punta de Sant Geroni a Montserrat per orientar-nos amb les orientacions marcades sobre un marbre de pedra, pujar a les Agudes i el Matagalls al Montseny. Beure aigua fresqueta de la font dels Enamorats a prop de Cantonigròs o la font de la Budellera a Vallvidrera. Fer servir les bicicletes fins al volcà Croscat de la Garrotxa apagat des de fa tants i tants anys, fins al Port Ginesta o fins a l’últim cap del Delta de l’Ebre, ara afectat un altre cop pel seu trasvassament, on hi arribaven a volar els flamencs. Caminar platja enllà per la desembocadura del riu Foix, a Cubelles. O arribar caminant des de casa o la barriada de Bellvitge fins a la bruta platja del Prat i pujar fins a dalt de tot del seu mirador de fusta per les escales de cargol. On entren partícules d’aire intens quan hi ha vent intens però amb partícules nocives mentre que al fons s’hi observa l’horitzó del mar blau negre, un estany salabrós gairebé sec, grues de mercaderies i com no a l’interior a l’esquerra l’aeroport.
Fins i tot és un moment per menjar bona fruita i verdura de la temporada. És un bon moment per agafar unes maduixes o uns bons maduixots amb una cullerada de sucre fent aquell suquet. És el temps de les cireres i les picotes, els albercocs i els nespres escopint per la boca el seu dur pinyol. D’aquestes fruites se’n poden fer pastissets dolços amb farina panificable, melmelades o confitures mitjançant el sucre com a substància conservant teòricament natural. Com m’empassaria un bon plat d’esparrecs cuits a la planxa acompanyant una bona amanida crua i fresca amb una bona bassa d’oli d’oliva i vinagre al plat on després sempre encara hi tinc ganes de sucar-hi llesques de pa senceres. Sobretot que aquests mai portin trangènics ni edulcorants ni cap porqueria basada en preparats químics que perjudiquen la nostra salut, més val que la verdura i la fruita del temps siguin totalment naturals i ecològiques a l’abast de tothom. També és l’època genial per fer barbacoes al jardinet de casa, al pati de casa d’alguns amics o els merenderos de Les Planes fent-hi les verdures a la brasa. O poder viatjar amb una furgoneta o autocaravana bé llogada o d’alguns col·legues anant carretera enllà en direcció la posta del sol per l’oest del Principat o les comarques de la Franja de Ponent, fins i tot per altres pobles d’Europa que també porten dècades lluitant per fer resorgir la seva pròpia identitat.
També és una estació que es destaca per les mobilitzacions i revoltes que aquestes òbviament són vigents durant tot l’any. Exemples importants han estat el maig francès del 1968 amb les mobilitzacions estudiantils però inacabat per la posterior corrupció dels seus dirigents burgesos i totalment contrarrevolucionaris. Les protestes en contra de la guerra d’Algèria quan encara era una colònia ocupada pels francesos o el moviment que reivindica la identitat catalana al Principat Nord com a part dels Països Catalans. Altres exemples destacats són la Primavera Valenciana, el 25 d’abril al País Valencià recordant ara els 307 anys d’una derrota nostra per culpa dels filipistes espanyols com també la Primavera dels Pobles Àrabs o el Magreb. Juntament amb infinites causes socials justes, dignes, legítimes i sempre molt més que necessàries –més aviat, imprescindibles- de part d’una gran multitud de moviments socials, veïnals o ecologistes que pretenen ser eines per transformar profundament aquesta societat imposada. La lluita en contra de la precarització del transport públic, a favor de la sanitat pública, la vivenda o pels detinguts encara empresonats són uns compromisos de les classes populars pels quals mai una o un s’hi ha de rendir sinó en seguir sempre al peu del canó de manera activa. Un dia concret de la primavera per mobilitzar-se concretament és l’1 de maig que és el dia internacional dels i les treballadores.
Fins i tot per a mi també ha estat un moment inèdit ple d’inspiracions i imaginacions per dibuixar o escriure sobre aspectes relacionats amb la primavera. Com alguns textos imaginaris potser vinculats als fets quotidians que vivim o pactant amb altres vides imaginàriament fictícies les quals no les percebem a través dels sentits físics. Però sí que amb ment i l’energia corporal les podem captar mitjançant les vibracions. I aquesta altra vida es tracta d’un altre tipus de naturalesa també material però idealitzada amb arbres, plantes, prats, animals, mars, rius, llacs i muntanyes. Trobem artistes, escriptors literaris i poetes que també han plasmat la primavera en les seves obres com Salvador Espriu amb el seu Inici del càntic en el temple, Joan Salvat-Papasseit amb el Proverbi, Joan Oliver (àlies Pere Quart) amb L’abril d’enamorat o Joan Maragall amb La ginesta altra vegada. A part d’aquests també es troben infinits autors com pintors o escriptors que bé l’han reflectit en obres pictòriques o en assaigs concrets primaverals siguin històrics o actuals. Infinits relats, textos reflexius i cançons que van transmetent les seves paraules fent-les caure i volar per tot arreu. Algunes cançons són d’amor i altres són de la temporada fent referència a una fruita primaverenca com El temps de les cireres que està directament lligada a la Comuna de París del 1870 i fa referència a la Setmana Sagnant. Fins i tot un temps d’amor on transmetre abraçades mediterrànies entre companyes i companys d’arreu dels pobles que estan al voltant d’aquest mar com Grècia, Occitània, Egipte o Tunísia.
Doncs aquesta es tracta de tot un conjunt de coses tan diverses que poden ser identificades amb aquesta estació de l’any tan alegre, tan convulsa i tan perversa però a la vegada vital entre el contrast del sol i la pluja els quals s’hi manifesten en evidència. És un text reflexiu i endèmic que va dedicat i destinat cap a totes aquelles que gaudeixen, viurem, senten o pateixen la primavera de ben a prop.
