Dinar i obres artístiques del restaurant Vil·la Casals. Espais amples i extensius amb taules i cadires, terres artístics i decorats tant a dins com a la terrassa del restaurant. Fotografies en blanc i negre atribuïdes a la família Casals, cartells artístics per on hi salten notes musicals a les portes dels lavabos i un piano de fusta arrambat a la paret a la sala interior del fons. Belles visions del mar blau i brillant d'espurnes i franges de llum solar que contrasten amb l'aigua. I menjant meravelles de peix, amanida, arròs i marisc, i per últim un tall de pinya fresca. I no obstant, una copa de moscat del Baix Penedès.
dissabte, 28 de desembre del 2024
Un dia de desembre a la platja de Sant Salvador (07/12/2024).
dimecres, 18 de setembre del 2024
Últim dinar al Terra d'Escudella (Dinar de despedida) 28.08.2024
El meu últim dinar al restaurant Terra d'Escudella, un indret emblemàtic del barri de Sants dedicat a la cuina catalana i amb els i les veïnes del barri. Lloc destacat pel tracte de proxmitat amb els i les clientes i amb relació amb els moviments socials del barri. Establiment amb més de 20 anys d'activitat gastronòmica i culinària sent al principi l'Arran i a partir del 2005 finalment el Terra d'Escudella. Lloc destacat per les seves al·legories a la cultura popular de la terra i amb referències a les revoltes populars de casa nostra, ambients rústics i familiars. El passat dissabte 31 d'agost va tancar les portes rústiques definitivament. Ha estat una pèrdua important per al barri i especialment per a la plaça d'Osca. Però sempre el recordaré amb amor i nostàlgia pel tracte i l'estima que m'han transmès.
A continuació faig un petit reportatge personal de fotografies de com va ser el meu últim dia dinant a dintre d'aquell restaurant.
BON PROFIT I FINS SEMPRE!!!!!
dissabte, 18 de maig del 2024
El Mar - Ràdio Nikòsia. 15.05.2024.
En el programa del 15.05 parlem del Mar i la nostra emotivitat amb ell, d'allò que ens remet subjectivament el mar com a éssers humans, dels sentiments que ens evoca, de les idees que flueixen com les ones. Quan ens fiquem a l'aigua i nedem deixem de parlotejar i ens comuniquem només corporalment, fluïm com embrions en el líquid amniòtic. El mar és vida i és mort, és frontera i és connexió, és negoci i és bellesa.
Coordinen Pablo, Joan i Mònica.
diumenge, 26 de març del 2023
Calçotada marinera a la Vil·la Casals de Sant Salvador (4.03.2023)
dilluns, 30 de gener del 2023
divendres, 28 d’octubre del 2022
"Los olivos", un poema d'Antonio Machado.
Los olivos
I
¡Viejos olivos sedientos
bajo el claro sol del día,
olivares polvorientos
del campo de Andalucía!
¡El campo andaluz, peinado
por el sol canicular,
de loma en loma rayado
de olivar y de olivar!
Son las tierras
soleadas,
anchas lomas, lueñes sierras
de olivares recamadas.
Mil senderos. Con sus machos,
abrumados de capachos,
van gañanes y arrieros.
¡De la venta del camino
a la puerta, soplan vino
trabucaires bandoleros!
¡Olivares y olivares
de loma en loma prendidos
cual bordados alamares!
¡Olivares coloridos
de una tarde anaranjada;
olivares rebruñidos
bajo la luna argentada!
¡Olivares centellados
en las tardes cenicientas,
bajo los cielos preñados
de tormentas!…
Olivares, Dios os dé
los eneros
de aguaceros,
los agostos de agua al pie,
los vientos primaverales,
vuestras flores racimadas;
y las lluvias otoñales
vuestras olivas moradas.
Olivar, por cien caminos,
tus olivitas irán
caminando a cien molinos.
Ya darán
trabajo en las alquerías
a gañanes y braceros,
¡oh buenas frentes sombrías
bajo los anchos sombreros!…
¡Olivar y olivareros,
bosque y raza,
campo y plaza
de los fieles al terruño
y al arado y al molino,
de los que muestran el puño
al destino,
los benditos labradores,
los bandidos caballeros,
los señores
devotos y matuteros!…
¡Ciudades y caseríos
en la margen de los ríos,
en los pliegues de la sierra!…
¡Venga Dios a los hogares
y a las almas de esta tierra
de olivares y olivares!
II
A dos leguas de Úbeda, la Torre
de Pero Gil, bajo este sol de fuego,
triste burgo de España. El coche rueda
entre grises olivos polvorientos.
Allá, el castillo heroico.
En la plaza, mendigos y chicuelos:
una orgía de harapos…
Pasamos frente al atrio del convento
de la Misericordia.
¡Los blancos muros, los cipreses negros!
¡Agria melancolía
como asperón de hierro
que raspa el corazón! ¡Amurallada
piedad, erguida en este basurero!…
Esta casa de Dios, decid hermanos,
esta casa de Dios, ¿qué guarda dentro?
Y ese pálido joven,
asombrado y atento,
que parece mirarnos con la boca,
será el loco del pueblo,
de quien se dice: es Lucas,
Blas o Ginés, el tonto que tenemos.
Seguimos. Olivares. Los olivos
están en flor. El carricoche lento,
al paso de dos pencos matalones,
camina hacia Peal. Campos ubérrimos.
La tierra da lo suyo; el sol trabaja;
el hombre es para el suelo:
genera, siembra y labra
y su fatiga unce la tierra al cielo.
Nosotros enturbiamos
la fuente de la vida, el sol primero,
con nuestros ojos tristes,
con nuestro amargo rezo,
con nuestra mano ociosa,
con nuestro pensamiento
se engendra en el pecado,
se vive en el dolor. ¡Dios está lejos!
Esta piedad erguida
sobre este burgo sórdido, sobre este basurero,
esta casa de Dios, decid, oh santos
cañones de de von Kluck, ¿qué guarda dentro?
Antonio Machado





































