Viatge a Berlin

Foto dels Alps realitzada des del primer avió cap a Munich. 

La setmana passada vaig fer un viatge cap a Berlin que va molar un munt tot i fotre molt fred i estar nevat. Ja que vaig marxar el 4 de febrer amb Lufthansa des del Prat (no des de Barcelona) fent canvi d'avió a Munich per arribar fins a l'aeroport de Tegel (Berlin). en què vam sortir abans d'hora i tot... en els vols internacionals ens donaven panets amb pernil o formatge i beguda, mentre que el nacional només beguda, igual com a la tornada. Vaig agafar bitllet de vol + hotel, ja que sortia menys car que les 2 coses juntes.

De fet, a la ciutat hi havia autbusos, trens urbans, metro i tramvies per desplaçar-se i tenia un bitllet de 72 viatges i no calia marcar-lo per passar. Pel que fa els trens urbans agafen l'electricitat des de baix i hi ha una línia que és tota circular que la nomenen el Ring, mentre que pel que fa el metro hi ha una línia que va per fora (la U-1) mentre totes les altres són subterrànies, i en algunes estacions com Alexander Platz hi havia músics tocant percussions o el saxo... De fet, per veure la Teresa Forcades havia de baixar a la Jakob Kaiser Platz amb la línia U-7 (la blava). Tot i així, vaig anar a la part de l'est de Berlin a parades com Östkreuz (creuament de l'est) o Östbanhoff (estació de l'est) en què actualment tampoc hi ha massa diferència amb la de l'oest degut a l'especulació i el creixement, però sí que hi ha semafors d'abans de la caiguda del mur de Berlin el 1989, que les figures del verd i el vermell son d'obrers amb casc i tot, de la manera en què el govern els volia canviar i posar-los com a la part capitalista igual com aquí, però la majoria de la gent que volia mantenir-los van fer moltes mobilitzacions fins quan finalment els van deixar i encara hi són, que això sí que és un gran llegat històric. Fins i tot, vaig anar al Cheek Point Charlie, on hi havia hagut el centre del mur, que l'entrada era barata d'uns 1'10 euros i hi havia imatges dels tancs, sortien els empresonaments i els atacs dels militars capitalistes cap a la població comunista o com patien els empresonaments, fins i tot hi havia mono-motors aeris d'hèlix de l'època que aprofitaven els "comunistes" per poder-se escapar dels atacs de la banda de l'oest, i fins i tot un mapa de Berlin amb el mur però desgraciadament hi havia més tros de ciutat a la part de l'oest que la de l'est. A la sortida venien trossos de mur però eren molt cars però em vaig comprar una postal amb el president de la RDA i el secretari del Partit Comunista morrejant-se, i escrita en rus. A fora encara hi ha una bandera soviètica amb la fals i el martell, i les de França, Anglaterra (Gran Bretanya) i Estats Units.

De fet, pel que fa les tècniques de la EFT, la Teresa Forcades em va estar tocant els punts dels dits de les mans, i després em buscava els del cap, al costat de la cella, sota l'ull, sota el nas, a la barbeta, entre l'estèrnum i la clavícula i l'últim al darrere de l'esquena, en què havia d'anar explicant alguns dels problemes o vivències que hagi recordat, que és un procés complicat i en aquest e-mail tan general seria massa carregós i t'ho explicaria de cara o a un e-mail a part, ja que també t'he enviat un adjunt amb uns apunts sobre aquesta tècnica i en què consisteix. Pel que fa el menjar menjava als llocs que trobava però fossin barats, en llocs de centres comercials o altres merdes així en què una mini pizza costava 2'90 i normalment d'hora entre les 12 i les 13 hores; fins que sopar cap a les 19 hores de la tarda ja que seguiem l'horari alemany que és el centre-europeu ja que el sol es pon molt més aviat i sobretot a l'hivern quan aquest fred dur s'estén per arreu del bell mig del continent europeu. No té res a veure amb les dinàmiques peninsulars molt més vinculades a unes característiques pròpies del sud d'Europa amb un clima i uns costums mediterranis que són tan diferents dels del clima extremadament continental. I en quant a la dieta i el tipus d'aliments es posa de manifest quan hi ha un abús de consum de carn i greixos calòrics i poques verdures com les que tenim a casa nostra. 
El dissabte vaig sopar amb la Teresa Forcades en un restaurant que ella coneixia tot envoltat de neu en els laterals com també la seva entrada. Recordo molt bé com la Teresa ens va explicar coses que realment eren curioses i em van sorprendre molt... algunes d'elles eren sobre neurologia i psiquiatria que tenen molt a veure amb el tema de la capacitat d'estima i està demostrat amb estudis sobre el cervell que una persona que és capaç de rebre i transmetre estima té menys probabilitats d'agafar l'Alzheimer que no pas la persona que no és tan capaç i aquest fet demostra precisament que hi ha aspectes que no són genètics i rebutgen el fet de tractar el concepte de "malaltia" d'una manera abstracta. A més em va sorprendre molt la seva manera de parlar en alemany a l'hora d'adreçar-se als cambrers d'aquell lloc on estavem sopant. 

Hi ha el riu Eiz, que baixava gelat fa 3 dies, quan se'm congelaven les mans quan anava sol i amb un anorac molt gruixut, ja que els dos últims dies, fa 3 dies i abans d'ahir es va baixar a sota 0, i deien que abans de ser-hi jo es va arribar a 40 sota zero. Fins i tot, vaig veure un lloc com un parc on els nens feien ninots de neu, que està guai. Volia anar a la Universitat Lliure de Berlín tot pensant-me que estava a l'est però em van dir que era situada a la banda oest de la gran ciutat, però no hi havia temps. Per espavilar-me vaig intentar fer-ho en anglès però algunes persones potser no m'entenen perquè no el saben i altres que no em volen entendre, però també hi ha altra gent que sí per lo menys. A la part de l'est, sembla que la gent gran a part de l'alemany també parla rus, de quan encara existia la URSS en temps de la Guerra Freda. I és ben cert que Berlín al llarg de la seva última història més recent del segle passat és una ciutat que ha sigut objecte de destrucció de part de les dues grans guerres imperialistes europees i també d'aquesta guerra de blocs on la propaganda mediàtica política i social ha estat un eix culminant juntament amb les persecucions, els genocidis, l'extermini en camps de concentració lògicament i la pressió posterior del benestarisme individualista portat a terme per la societat capitalista de la segona meitat del segle XX antagònica a les societats col·lectives a favor de la majoria de la població. Aquestes rivalitats mediàtiques oficialment parlant acabarien amb la revolució neoliberal des de la dècada del 1980 a Europa al Regne Unit amb la Margaret Thatcher com a primera ministra del govern i a l'estat alemany pel canceller democristià Helmut Köhl que faria enderrocar el mur de la ciutat i que faria reunificar tot aquest estat supremaci perquè esdevingui tota una nova potència econòmica unitària i influent en el nou context d'una Europa del capital.  

Tampoc em vaig aturar per si veia alguna casa okupa, ja que he sentit dir que estan mig legalitzades i ara no sé com estaran en un futur degut al tema amb la política conservadora descarada de la demo-cristiana Angela Merkel al poder de la cancelleria alemanya ja que aquests no són res més que una xusma neoliberal que ja t'ho diu tot de front, mentre que els altres eren mig disfressats. Mentre que ara al land de Berlin se suposa que és el més "esquerranós" de tal manera en què hi governa una coalició política del SPD i uns independents suposadament d'esquerres però a saber quines polítiques acaben fent perquè una cosa són les sigles que representen una marca política per tenir vots i l'altra és el tipus de política que realment fan per sortir-ne ells beneficiats i estar guanyant a l'establishment del sistema i a més que estem a la capital financera i mercantil de la Unió Europea sense més.

Bé, a la tornada per anar a Frankfurt em van aturar a l'aeroport en passar els controls de les bosses, i després de dinar en un bar per fotre'm un entrepà de salmó i formatge cremós i llafiscós, en estar al lavabo van picar a la porta i hi havia els segurates que no sé què volien, i en embarcar van apareixer un grup de segurates amb un de la policia alemanya (POLIZEI) preguntant-me en anglès si hi havia algun problema, en què els he dit que tenia la síndrome de Tourette que era un trastorn involuntari però no em van demanar ni carnets ni res i deia el poli que no hi havia cap problema, i un dels segurates deia que si algú es ficava amb mi que li digués, se suposa que es van posicionar al costat meu... però ja se sap com son aquests cabrons.

Fins i tot, en anar a l'aeroport amb el tramvia abans de canviar a l'autobús hi havia un tio que em va renyar en alemany pel tic d'escopir que era un imbècil i jo dient-li en anglès el meu problema i en sortir de l'estació per esperar un altre tramvia, el cabró també va baixar i vigilar-me, però va ser que vaig entrar una altra vegada i en tancar-se la porta vaig veure com l'imbècil se n'anava.

De fet, durant els vols es veia el sol a dalt i a sota com un mar de núvols ja que el vol de Berlin a Frankfurt sortia a les 14h i arribava entre les 15h i 15:15h de la tarda -quan a casa nostra encara s'acaba l'hora de dinar i es fa la migdiada, i el de Frankfurt cap aquí era de les 16:00 a les 18:00h. En aquest avió tot el rotllo sobre els cinturons de seguretat es deia per megafonia des del davant a la cabina aèria en alemany i anglès, mentre que les mateixes advertències estaven pre-gravades en castellà i japonès ja que en aquest avió se suposa que hi havia molts passatgers japonesos, també de la companyia d'estrella Lufthansa.... precisament els passatgers que anaven a les butaques del darrere ho eren. De fet, des del vol es veien els Alps (de la part de Suïssa) i després volavem cap al sud per agafar el mar, i es veia com airejavem el cap de Creus i vam aterrar arribant des del mar, ja cap al Prat (no a Barcelona) i ens va deixar a la terminal 1 (la nova).

I ara ja sóc a casa, a la uni, al carrer, al barri i on sigui...

Però diumenge encara vaig arribar cansat del viatge, però ja m'he anat refent per a poder sortir per al carnaval aquest cap de setmana. Però sí que és cert que després del viatge he tornat sentint-me millor en general i més motivat per a fer coses.

 

Agost: tendresa, vivències i sentiments.

Després de tant temps de sentir-me bloquejat i modificat per actituds de la meva mare per tots uns temes molt complicats i gran part d'hipocresia paternalista, m'estan tornant algunes necessitats de plorar que ella em va reprimir fa uns anys amb tècnica conductual agressiva. Més aviat cap el 2006-07. Per molt que tingui suposats sentiments d'estimar-me, crec que una persona que m'ha tractat d'aquesta manera NO TÉ CAP DRET A ESTIMAR-ME, ni a sentir-ho des de dins.

Aquesta gent que alguna vegada hagi assejat tècniques psicològiques agressives cap a mi, se'ls hauria de prohibir totalment saludar-me i qualsevol tipus de relació directa o propera amb mi. Ni qualsevol persona que com a mínim defensi aquestes tècniques i a la vegada vol ser amable amb mi, ja té una actitud hipòcrita, que no mostra de cara tot allò que realment és. I per sempre més se'ls ha de prohibir aquest dret perquè les seves disculpes són falses i sempre faran el mateix mal. Tan sols s'omplen la boca pensant que són els millors.

Només tenen dret a mostrar tendresa cap a mi, totes aquelles persones que mai a la seva vida m'hagin tractat de manera suposadament considerada, sinó per lo que sóc i en general com jo realment m'hi trobi millor. Són les persones pures que mai a la seva vida han fet servir recursos de forma agressiva. Elles són persones de veritat, reals amb carn i ossos, solidàries de veritat i només són ells les bones persones que diuen la veritat. Ells són els únics que sí que són capaços de crear un món més just i lliure. Aquest sí que és un punt de tendresa, proximitat i confiança. Prtò potser és cert que per una altra banda algunes persones també poden canviar i acabar tenint-hi relacions amistoses fins i tot. Però això és una cosa que mai se sap.
I moltes vegades, demano aquest agost que és una cosa quelcom impossible (o potser possible) que pot integrar moltes coses. Fins i tot moltes persones voldriem tenir però segur que mai a nivell de possessions materials però sí el fet de voler arribar en aconseguir desigs anímics com ara el sentiment de tendresa que em transmet una persona o vols que m'agradaria que me la transmetés o fins i tot amb els mateixos amics o la mateixa família, o aconseguir alguns moments de serenitat contemplant l'horitzó del mar assegut a la sorra de la platja o mirant el paisatge des de dalt d'una muntanya. I finalment deixo el videoclip de la cançó Agost que va donar nom al 9è disc dels Pets el 2004.

I s'enclou el grup com a Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria), Falin Càceres (baix), Joan-Pau Chaves (piano i veus), Marc Grasas (guitarra i veus) i Jordi Picazos (guitarra i veus). Brad Jones (teclats i veus).

Produït per Brad Jones.

Examens de setembre

Avui parlaré sobre un tema que m'afecta personalment, que té a veure amb els estudis. Aquest any passat he anat bastant liat amb les assemblees i la lluita contra Bolonya, i ha fet que no estudiés tant com altres cops i em deixi tres assignatures pendents per al setembre. A part dels examens, també he de donar tres treballs que si em poso totes les piles, els podré acabar ben ràpid i començar a aplicar-m'hi fort en dues setmanes curtes que em queden. Ara bé, tot i les dures exigències de la universitat, també cal dir que hi ha alguns temes de treballs triats que em poden agradar més que altres, com la vida quotidiana a l'Edat Moderna.

En primer lloc, dic que estudiar no és el primer fort que em va, ja que preferiria fer altres coses com sortir de festa, amb noies o beure tota la nit. Però el fet d'estudiar o la meva mandra de sortir determinada per altres factors no desitjats, també han influït en què ho tingui més difícil aquest estiu en sortir de festa, com a les festes de Gràcia, iniciades des de divendres 13 amb la manifestació per recordar en Roger, o les alternatives de Sants. Amb tot, segurament, hi aniré algun dels dies que hi hagi bona festa sigui a la plaça d'Osca o al Pla de l'Estació, quan sonin Dr. Calypso o el concert de rock santsenc amb els 15 grups del barri.

Tot i així, no hi ha més collons que ficar les piles al màxim i treure'm de sobre tot el pes de sobre i el setembre fer uns dies de vacances i descans abans de fer la matrícula al setembre, que espero que no em toqui l'avaluació continuada i poder acabar la llicenciatura, ja que tot el què comporta Bolonya és molt pesat i una feina impressionant.

Discriminació al metro. Tema TMB

Jo no ho he explicat encara en aquest bloc molts dels problemes que he tingut en espais públics, com ara el metro. Un dels més importants ha estat el del metro, a Sants-Estació, a l'abril després de setmana santa. A quarts de nou del vespre, anava cap a la biblioteca de la meva facultat, al Raval. Necessitant extreure tics, va aparèixer un segurata marroquí amb un gos preguntant si no em trobava bé, i em deia que si suposadament no em comportava, no podria viatjar de cara donar una imatge a la gent, encaixada en els paràmetres de la societat moderna. A més, diria que ho passaria a la cap d'estació. Jo me'n vaig anar indignat a fora, anant cap a la facultat i mig romiant com actuar, ja que tampoc puc seguir tan amargat davant d'aquestes situacions.

En tornar a casa, vaig començar a enviar e-mails a companys explicant el problema. Vaig parlar amb en Josep Garganté de la CGT comentant-li el problema, sol·licitant una reunió amb TMB, juntament amb la gerent de la Fundació Tourette. Després de les reunions, els tipus de solucions han estat totalment superficials fent tan sols reformetes, com formar els segurates segons les decisions de la fundació Tourette (manipulant-nos com un element de distorsió social) i justificar el nostre problema amb un carnet com un DNI, amb el model d'Estats Units.

Però la cosa no acabarà aquí, ja que la meva proposta va més enllà i aquesta societat no és ni mai serà l'adequada per integrar la gent; ja que impedeix totalment la llibertat d'expressió i el dret de la gent en els transports públics en aquest cas.

Aleshores, també vaig iniciar una recollida de firmes, ara aturada, però no la deixaré per enviar-ho a TMB i a la Fundació Tourette perquè sàpiguen que els problemes s'han d'arreglar d'una altra manera, enlloc de trametre-ho a través de burocràcies o normes establertes, ni èlits de poder ni cossos de control social; sinó difonent-ho cara la gent perquè accepti aquest problema tal com és com qualsevol altre, i que tenint tics o no, tenim el mateix dret o possibilitat d'agafar qualsevol transport públic. Els documents per signar els vaig deixar a la biblioteca de la nostra facultat al Raval i a la del Clínic.

A més, també em van entrevistar a la Directa de l'última setmana d'abril, en què es va parlar de mi i els meus problemes a l'Editorial i en una de les pàgines amb una foto meva a l'andana de Sants-Estació, en direcció Trinitat Nova.

Possibilitat d'internament o visita al neuròleg

Molts potser no ho sabeu, però he tingut males experiències després de rebre unes tècniques psicològiques molt agressives (cognitivo-conductuals i acció-reacció) des de fa temps, i m'han trepitjat aquests últims anys. En primer lloc, una neuropsicòloga que em portava (la Montserrat Pérez) i altra gent, com fins i tot ma mare, d'una forma totalment agressiva i constantment, en contra de la meva voluntat, de maneres totalment forçades, reprimint-me el plorar, bloquejant-me sentiments i emocions, i amb formes totalment feixistes (tu recte!!!!, cap i espatlles amunt!!!!). Dient que no em demanava perdó sinó que m'ho havia de dir o de fer... Això, a la llarga m'ha trepitjat i condicionat la vida, i m'ha fet molta ràbia i fins i tot m'he autoagredit sense poder anar a entendre els meus sentiments tot havent empassat el què practica o ensenya a practicar aquesta gent.

D'altra banda, després d'una ponència del 3r congrés del Tourette, en una ponència per dues psicòlogues infanto-juvenils de l'Hospital Clínic deien que erem nens manipuladors, etiquetant-nos com uns dolents i de forma totalment estigmatitzada: premiar els nens quan ho aconseguien a fer tot bé, tècniques cognitivo-conductuals o acció-reacció, o fins i tot les amenaces d'una fiscal de menors en enviar-nos a psiquiàtrics en cas de judicis. D'altra banda, en una xerrada sobre el TOC d'una psiquiatra de l'Hospital Clínic, que va citar una "cognitivo"-conductual que em van fer, de forma despiadada i sense escrúpols. Això no pretén arreglar res des de l'arrel del problema sinó que et pretén ficar a dins d'uns paràmetres en el sistema que ens envolta, sense poder ser feliç per dins meu.

Aquest tema m'ha portat molta ràbia ja que atempta contra la meva (la nostra) voluntat i els nostres sentiments, i m'ha fet molta ràbia, a part que també em sento bloquejat i encara ho pateixo per dins, ja que m'han reprimit la meva manera de ser i tinc molta ràbia cap a certes persones. Vull que realment deixin la seva feina i posar-me al seu nivell per espantar-los i siguin conscients del què fan; fins i tot, dormint és quan em vé aquesta ràbia i em venen ganes de reaccionar i acabar amb ells, ja que sóc sensible amb les persones amb Tourette i m'emprenya moltíssim que se'ls facin aquestes tècniques o pràctiques. Però, es pot arriscar, ja que he enviat e-mails molt atacants i agressius davant de tot això; i ahir van trucar de l'Hospital Clínic dient-nos que havien rebut un mail molt dur i que estaven a punt de fer un tràmit als serveis jurídics, i acabar jo amb internament. El meu pare, com a mínim, una de les coses que ha fet bé ha estat demanar-los que ho frenessin, i pogués demanar hora o visita amb algun neuròleg per tenir-hi alguna entrevista, ja que aquest és el tema que m'afecta, ja que així ja no faran cap tràmit. Ara és un moment arriscat, és clar. A més, també he escrit a una metgessa especialista en medicines alternatives (Teresa Forcades) per encarar aquest tema. D'altra banda, he parlat amb Ràdio Nikòsia per saber si hi ha algú amb alguna experiència semblant i poder-la intercanviar. Fins i tot, alguns companys m'han dit que les deixés, però és un tema que m'ha fet molta ràbia ja que d'alguna manera em puc sentir catalogat.

En conclusió, crec que he actuat de manera totalment irregular i massa precipitada, tot i jo tenir raó. El meu desig clau és en sentir-me feliç en mi mateix, i poder fer allò que m'agradi i em senti a gust. Malgrat tot, no em trobo massa bé i em sento en un estat d' "estranyesa" i mig mareig malgrat que realment no pugui expressar el meu sentiment interior davant d'aquesta situació. Però intento mantenir en la calma la meva serenor.

A part, tampoc vull perdre amics i tal, sinó que el què vull és intentar seguir endavant tot i ser pessimista... amb allò que m'agradi fer. I no poder viure-ho d'aquesta manera tan intensa. Espero que hi hagi sort i poder evitar tots aquests problemes innecessaris que encara generen més merders i complicacions. Millor evitar el màxim aquesta manera d'expressar la ràbia amb mails amenaçants i buscar altres maneres, perquè mai et portaran enlloc sinó que malgrat poder tenir jo molta raó, encara he fet més possible que aquesta gent pogués tenir més suposats arguments i fer servir el poder de la manera com els interessa. I en aquest cas, INTERNANT-ME!!!!

A més, respecte el tema de "malaltia" també s'ha de dir que no tots els factors són orgànics sinó que hi ha temes emocionals, a més que hem de dir que una persona és molt més que una malaltia o trastorn. El què realment busquen aquests suposats metges o psicòlegs professionals és estigmatitzar-te a dins d'uns paràmetres que estan marcats per la societat "moderna" i neoliberal, justificant els seus falsos arguments a partir de nocions orgàniques (molts cops innecessàries) i sense poder expressar tu lliurement el què creus al marge dels factors neuro-químics o biològics.

Però jo i alguns altres aquí estem i seguim; per lluitar contra el capitalisme i, en aquest cas, la ciència com a dogma de fe i totes les seves manipulacions tant burocràtiques, jurídiques o legals que refermen el sistema, i fer entendre i saber a la gent què els paràmetres reals són molt més amplis, i molts dels factors dels problemes "mentals" no són simplement orgànics sinó també emocionals o sentimentals; i aquest sistema tampoc és la solució per aquest tipus de problemes, en què les associacions d'afectats, fundacions o societats corporativistes no actuin com a grups de pressió sistemàtica. Sinó que aquestes problemàtiques s'estenguin a l'abast de la societat per entendre que també aquest tipus de coses i no hi ha d'haver l'existència de cap tipus d'argument que es justifiqui a nivell institucional, jurídic ni legal.

De fet aquí no ho hauria de dir però aquesta és una de les lluites que, des del meu punt de vista, encara no estan prou focalitzades i encara necessiten avançar moltíssim perquè realment es tingui un altre concepte diferent de la psiquiatria i la neurologia.

MALGRAT LA BOIRA CAL CAMINAR...

Reflexions i algunes actuacions

Ja som el 5 de juliol i fa temps que ha acabat el curs, i no som a temps per parlar amb el degà de medicina. Després de trobar-nos alguns de l'assemblea del Raval al davant del MACBA, no hem pogut trobar-nos més des d'aleshores per altres motius, tot i dir d'intentar quedar un altre dia. La meva idea seria ja parlar amb l'Alba i la Judit de medicina ara aquest juliol per preparar la conversa amb el Francesc Cardellach cara el curs vinent.

Davant dels fets, han sortit possibilitats i rumors previs. Una companya de la facultat, l'Eli, va tenir la proposta de denunciar el degà i la facultat de medicina als serveis jurídics de la UB i es necessitaria un advocat; que, en aquest cas, era un col·lega seu que coneix bé com funcionen aquests temes i, en haver-hi parlat, em va comentar que tampoc ens beneficiaria perquè aquest tipus d'òrgans defensen més els degans, rectors i aquesta gent abans que nosaltres. Això és similar al funcionament del servei jurídic d'una empresa, en què tot i els motius de queixes dels treballadors davant de problemes, aquests recolzen els empresaris. Això tampoc ens sortiria a compte.

A més, tampoc discrepem la proposta d'en Tons de filosofia, en què un professor seu, en Jaume Mascaró, coneix un professor de dret que també coneixia en part el tema de fer aquest tipus de denúncies de forma legal, i seria mitjançant el síndic de greuges. Per no haver-me fet un part mèdic a temps, seria necessari contactar amb alguna gent que veiés els fets perquè hi siguin; juntament amb les fotos que tenim dels morats, perquè la denúncia tingui més rellevància i els fets es vegin més evidents. Tot això ho hauriem de començar a planificar perquè no se'ns tirin totes les vacances al damunt.

A més, vaig enviar un mail a la Directa explicant els fets en què em van contestar que aleshores no podien publicar res sobre els fets per altres temes que tenien damunt i redactarien alguna cosa en algun exemplar setmanal, però els va semblar una "cabronada". Després ho vaig fer a Alerta Solidària, i en aquest cas m'han contestat ràpid, dient-me que tindria tot el seu suport en cas necessari, agafarien la carta al Cardellach que vaig penjar al bloc per enviar-la al SEPC i passar-la al Llibertat.cat. Fins i tot, algunes altres persones com el Josep Garganté de TMB, tot i no saber com ajudar-me en alguns moments, tampoc li sembla gens correcte tot el tema.

En segon lloc, vaig enviar un article a l'Accent; el qual l'he imprès diferents vegades i l'aniré penjant o fer-ho fer a totes les facultats i universitats possibles perquè les i els estudiants coneguin bé aquests fets i no es quedin callats com va passar amb una part dels assistents del concert en què van succeïr els fets. La setmana passada ja la vaig penjar a l'entrada del local d'estudiants de la nostra facultati, dijous al migdia, a la facultat de Bellvitge, a dues noies de medicina, que m'han dit que ho penjarien a partir del curs vinent. Fins i tot, una noia de Traducció i Interpretació també en passaria a la seva classe a la UAB, dient que una persona com aquesta li feia fàstig i ràbia, i per a ella, és un subnormal.

Al mateix temps, també penso en la idea d'engegar una nova recollida de firmes i aconseguir les màximes possibles per portar-les el dia de la conversa amb aquest degà. Fins i tot, també tinc la idea de penjar cartells al setembre amb el dia, l'hora i el lloc.

Igualment, també ens interessa saber si realment existeix aquesta ordre; i si existeix, voldrem veure què hi posa, quan es va escriure i aprovar com també les persones que la van signar. Sabent-ho, potser ens afavoreix aconseguir una crítica més enèrgica i justificar encara més els nostres arguments.

Per moltes traves i impediments que ens posin com les mentides que ens diguin, nosaltres seguirem lluitant i insistint en aquest tema, queixar-nos als llocs on ens faci falta i saber quina és la realitat de les coses i fer les crítiques necessàries. Aquests fets no es poden oblidar, i menys a la universitat pública, que discrimina amb impunitat la gent que no considera normal o no encaixa a dins dels seus paràmetres en conjunt de la societat capitalista i neoliberal. I més a les i els estudiants de medicina, els serveixi com un moment de reflexió i enlloc d'apoltronar-se com si no passés res, els serveixi per tenir altres valors i saber actuar en conflictes d'aquest tipus.

En sortir als mitjans alternatius, la gent coneixerà els fets i mai oblidarà ni veurà amb bons ulls un degà de medicina, com de qualsevol carrera, amb comportaments feixistes. Com més es difonguin aquests fets i més gent ho sàpiga, serà molt millor. Això podria ser un moment per crear un punt de força per fer front en aquest tema.

Avís important a la biblioteca

Finalment, avui passaré el text que va escriure la meva companya Alba de l'assemblea de facultats degut a les queixes de la biblioteca:

AVÍS IMPORTANT.

Degut a les queixes que s'han formulat contra un company en motius dels seus tics fònics, us informem que no són voluntaris sinó que són conseqüència de la SÍNDROME DE TOURETTE.

Per tant, es demana respecte vers aquest estudiant i recordem que té el mateix dret que totes i tots a utilitzar la biblioteca.

[de totes maneres, creiem que és feina de la biblioteca informar sobre aquest fet a la gent que vé a queixar-se].