Rockin' in a free world, Pearl Jam (tribut a Neil Young)

M'agradaria escriure l'últim article d'aquest mes (i he estat més modest) ja que mirar amb els ulls massa el bloc tampoc és sa ni per la meva salut (sobretot per la vista) com per precipitar-me en escriure textos i costar de complementar-m'ho amb algunes altres coses. A més aquest cap de setmana llarg de l'1 de novembre que s'ha convertit en un pont gràcies a la festa de la Castanyada, hauré d'acabar un petit treball de primera meitat de semestre i també el primer examen parcial de l'assignatura optativa de Bizanci i l'Islam a l'Edat Mitjana amb el Salvador Claramunt i Rodríguez (professor especialista del departament d'Història medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB).

Doncs en aquest article, m'interessaria parlar una mica per sobre sobre la castanyada i el halloween, que en el fons són dues festes molt diferents. La primera és una festa popular de la nostra terra, els Països Catalans, i s'ha caracteritzat més per la presència de paradetes a carrers i places on són torrades pels i les castanyeres en els carrers o les places, o torrar moniatos i panellets tant en el forn com en el foc tradicionalment estant amb la família o ara amb els col·legues amb les guitarres. O la via alternativa de celebrar-la també és anant en grans festivals alternatius i reivindicatius com ara el Castanyada Rock (normalment a Piera) on hi vaig anar una vegada l'any 2005 on hi tocaven grups combatius com ara Revolta 21, Obrint Pas o Opció K-95. Altres vegades hi han tocat grups com també la Gossa Sorda o At-Versaris. Fins i tot a les barres de fora, sempre s'hi serveix beguda i menjar a preu popular: frankfurts, birres, cubates... ...

Mentre que la segona festa és totalment anglo-saxona i molt mítica a Anglaterra i els EUA on s'hi han caracteritzat les carbasses i totes les fantasies de terror entre altres elements. I tampoc deixa de ser una festa com una altra i que es podria celebrar de forma paral·lela a la castanyada en aquests països. Però el problema és quan aquests costums nord-americans es volen anar introduïnt de forma impositiva en arreu del món i sobretot a partir dels grans magatzems o grans comerços (el CorteInglés, per exemple) menjant-se les festes autòctones. Aquest és un dels punts erronis d'aquesta festa on s'hi ha creat aquest grau tan greu de fanatisme i imperialisme nord-americà tan evident en etapes de pura globalització que s'ha d'erradicar definitivament. Sinó que aquesta festa ha de ser com qualsevol altra com a part de la diversitat dels costums existents en tot el món. Però també és cert que tampoc es pot despreciar gens el tipus d'espectacles que s'hi poden realitzar en aquests llocs autòctons i originaris d'aquesta festa i on bàsicament s'hauria de celebrar i amb il·lusió. I a més, quan l'any passat van tocar els Pearl Jam a Filadèlfia, tocant un tema molt revolucionari als EUA que es diu Rockin' in a free world (tribut al mestre hippie Neil Young) i és una al·legoria en el món lliure. També la vaig posar en un article d'inicis de juliol on va ser interpretada pels seus tributs catalans Riot Act al final del seu concert a la sala Moscou de Torelló amb el so idèntic al mateix grup que toquen aquest tema.

I havent parlat una mica per sobre sobre la cançó, vull comentar que malgrat no haver escoltat encara masses coses del mestre Neil Young, que tampoc em desagrada, no m'agrada tant com fa el solo guitarrístic de la cançó ja que el trobo una mica més brut i és possible que també formi part de la seva manera d'actuar hippie radical (que tampoc em molesta gens i a més també m'agrada el hippisme) però per al meu gust en concret ho és de manera potser molt exagerada. En canvi, m'agrada més quan la toquen els Pearl Jam (com ho he deixat en el vídeo) sobretot pel solo que fa el Mike McCready com a guitarra solista, que a part sobre el que m'han dit que se suposa que és un guitarrista de veritat, el fa molt més elaborat i treballat en aquest sentit on s'hi destaca el constant rascament de cordes amb la pua als dits de les mans.

En aquest concert en una de les ciutats més destacades (i internacionals) de la banda oest de l'Atlàntic s'hi llencen paperetes de confetti des de l'escenari i entre el públic també s'hi aixequen globus de colors vermell, blau i blanc groguenc (malgrat que pel meu gust ja posats m'hagués agradat més que n'aixequessin de tots els colors possibles; és a dir INFINITS).

I si cliqueu en el botó de començar, la trobareu quasi tota sencera malgrat no poder agafar l'inici de la intro de la cançó (la penúltima en aquest concert abans de Yellow Ledbetter) en el qual ni hi vaig poder assistir per temes de carrera: primer perquè havia de fer un treball dur de les cultures miskites afro-americanes per l'assignatura d'Història d'Amèrica (entre altres matèries que m'havia de treure).

I bé, finalment aquest cap de setmana disfruteu amb aquest vídeo i escoltar la veu del seu cantant mestre Eddie Vedder.

EDDIE, ETS UN CRACKÀS I SEGUEIX COM SEMPRE!!

Salut i roquenrol!

Rockin' in a free world (Pearl Jam). Halloween (Filadèlfia), 2009.

I per goear en podeu trobar una altra versió en directe que sembla que va ser a Mèxic.

La "hispanitat" i sortida al Montsant i la Mola de Colldejou

Ara ens trobem a tocar del dia 12 d'octubre que algunes persones que ens van invaïr fa temps es creuen que celebren una festa que suposen molt important que realment vol commemorar uns esdeveniments històrico-polítics quan la monarquia hispànica va voler dominar i colonitzar territoris per ambicions de poder a partir dels inicis de l'edat moderna i concretament des de l'any 1492 en el segon descobriment d'Amèrica de part de la població europea i la imposició de la seva cultura i els seus valors a canvi de l'explotació dels habitants indígens i l'erradicació de les seves cultures indígenes. Mentre que per un altre costat va succeïr el mateix amb el nostre territori, els Països Catalans, ja a partir de l'any 1412 amb el Compromís de Casp i el canvi de dinastia monàrquica amb l'arribada dels Trastàmara, les repressions en contra de les revoltes dels segadors iniciades a Santa Coloma de Ferners amb la revolució conjunta que va fracassar amb la repressió de les tropes de Felip IV. Finalment amb el Decret de Nova Planta imposat per Felip V l'any 1714 amb la prohibició de la nostra llengua i la nostra cultura com també amb el triomf dels feixistes l'any 1939 en acabar la Guerra Civil. A més, també s'ha de dir que els termes d'Espanya i Hispanitat provenen del llatí del terme Hispania que el van posar els romans en el territori després d'haver-lo dominat a partir de la Segona Guerra Púnica enfront dels cartaginesos del nord d'Àfrica, i després dividir-lo en províncies. Però realment la gent que va imposar el castellà, que ells en diuen español, són d'un territori que es diu Castella (terra de Castells, i d'aquí prové castellà) que van voler expansionar-lo cap a l'est i l'oest i "espanyolitzar-nos" com ells sempre han volgut.

Però deixant-ho a part, crec que aquest dia per a mi no hi ha cap festa sinó la commemoració d'un genocidi i extermini, i per tant el 12 D'OCTUBRE, NO HI HA RES A CELEBRAR. Cal seguir lluitant per la independència i la diversitat cultural.

Aleshores, ara ja deixem aquest tema a part i crec que vaig encertar de deixar de banda una mica la "mani" davant de les meves poques ganes d'anar-hi a gust i canviar una mica el tipus d'activitat. Amb uns familiars de la banda de ma mare i amb un "tiet" i uns cosins de la part de mon pare, es va decidir anar cap al mas familiar de Falset i des d'allà realitzar algunes rutes pel Montsant i la Mola de Colldejou. Malgrat tot, el germà del meu pare va avisar per telèfon que finalment no vindria degut a un canvi de pla perquè se n'anava amb la seva filla cap a Oliana.
Jo estava en dubte d'anar-hi o no amb l'obsessió sobre estudiar i fer alguns treballs d'assignatures del curs passat fins quan finalment vaig motivar-me per anar-hi però enlloc de sortir al matí encara vaig aprofitar per mirar una informació per un treball de l'assignatura obligatòria d'Història d'Amèrica (amb la Meritxell Tous) i cap al vespre vaig anar a l'estació de Sants per baixar a la via 9 i agafar un tren Catalunya Exprés reformat de la sèrie 448 en direcció Móra la Nova, on durant el viatge vaig aprofitar per llegir un fragment del llibre VIDA I DESTÍ d'en Vasilïi Grosmann, on a l'estació de Sant Vicenç de Calders van entrar els malparits dels segurates per cridar-me la puta atenció pels meus tics, i només em van dir amb el seu castellà de merda: TRANQUILO! Com a mínim no van anar de tanta mala hòstia com altres vegades m'hi havien anat degut al seu to en dir-me aquestes coses que són tan discriminatòries pel seu contingut. Quan vaig arribar a l'estació de Marçà-Falset el meu pare em va venir a buscar amb el cotxe i vam baixar cap al mas on ja ens hi trobavem totes i tots per sopar i passar la primera nit.

El diumenge vam sortir a primera hora del matí amb els cotxes des de Falset agafant la carretera de Porrera passant per Poboleda fins al mateix Montsant. I en aparcar els cotxes en unes pistes a prop de Cabacés vam agafar un camí de baixada proper a un rierol i ens vam enfilar cap a l'ermita de Sant Joan de Codolar on vam aprofitar per estar una estoneta entre el sol i l'ombra per recular una part del camí enrere i desviar-nos cap a un tros d'espedat que feia forma de baixada per a poder dinar. I per acabar vam tornar a pujar el camí que haviem fet de baixada fins a l'aparcament on hi havia els cotxes. Jo anava pujant més lentament i vaig ser l'últim en arribar quan mon pare em va venir a buscar amb el cotxe i des de les pistes d'aparcament vam tornar cap al mas de Falset. Cap aquella hora encara vam aprofitar per fer algunes dutxes i preparar els sopars i després vaig estar assegut al davant de la taula de la cuina fins a la 1 am i poder començar a subratllar unes fotocòpies d'un llibre sobre la prostitució a l'edat mitjana per a fer un treball de curs de l'assignatura Família i Moral Sexual a l'Europa medieval. I finalment me'n vaig anar cap a dormir.

L'endemà encara estava dormint en el primer llit de l'habitació de l'esquerra situada al final del passadís del segon pis del mas i hi havia la parsiana mig aixecada i va entrar a despertar-me el marit d'una tieta meva per preguntar-me si volia pujar a la mola de Colldejou. I vaig fer una mica el dropo però vaig prendre la decisió de dir SÍ. I jo ja hi havia pujat altres vegades quan era més petit i el recorregut ja me'l sabia força. Doncs, un cop esmorzats, jo, mon pare, mon tiet i el meu cosí vam agafar un sol cotxe i vam sortir del mas a través del camí de sorra i el polígon industrial començat a construïr cap a l'any 2000 havent-se carregat l'olivera, les vinyes i la bassa del meu tiet, i per darrere la cooperativa vam agafar la carretera cap a Marçà i després tot baixant direcció mar per la de Mont-Roig i Cambrils passant per la Torre de Fontaubella (l'últim poble de la part del Baix Priorat) i fins baixar dels cotxes en un lloc des d'on es podien veure les aspes en moviment dels generadors elèctrics del parc eòlic del Baix Camp, i s'ha de dir que aquell dia feia molt vent i giraven amb força.

Vam pujar per un camí bastant estret i s'enfilava cap amunt enmig d'arbres semi-espessos i roques una mica complicades de pujar on d'altra banda precisament altres vegades m'hi havia trobat ramats de cabres on hi deixaven els seus excrements. Però la part més dificultosa i encara més amb la sensació forta del vent va ser la part més rocosa que hi ha més amunt degut als constants espadats que em trobava constantment i si hagués tombat enrere potser ja no estaria visquent ni escrivint aquest relat tan mal escrit. Però el moment clau va ser en poder arribar un altre cop a dalt de tot que també s'ha considerat un límit comarcal entre el Priorat i el Baix Camp: des de la banda de l'interior es poden veure Falset i Marçà, mentre que la Torre queda més propera a la muntanya mentre que per l'altra banda s'hi veu tots els territoris propers a la Costa Daurada sobretot situant Cambrils o l'Hospitalet de l'Infant (Salou queda una mica més cap a l'esquerra del lloc on estavem) i al fons el mar, quan no hi ha calitja o boires espesses que ho impedeixin veure. Però aquell dia es podia veure tot aquest paisatge mediterrani semi-càlid perfectament.

Vam entrar a dins de la ruïnes de pedra d'allà dalt on vam aprofitar per menjar alguns fruits secs de les bosses de plàstic que portavem i prendre una mica d'aigua, i en segon lloc també vam fer-nos algunes fotos i vam acabar de passar l'estona prenent una mica l'aire ventós de la marinada. Aleshores, vam prendre la decisió de baixar pel mateix lloc per on haviem pujat, i aquesta vegada tenint el vent d'esquena anava relliscant constantment tant per la banda rocosa com també per la part de bosc mentre que el meu tiet em deia que em calmés i baixés amb tranquil·litat. En un moment també vaig conèixer molt per sobre un grupet de noies "guapes" que eren de Tarragona i també havien pujat a la mola tot i no haver-les vist a dalt de tot.



I bé, un cop pujant a dins del cotxe, vam remuntar la carretera amunt però aquest cop només fins a l'estació de Marçà-Falset, que fins fa poc temps s'havia trobat en unes condicions deficitàries i totalment penoses mentre que aleshores ja s'hi havien fet algunes petites "millores" com ara numerar les vies, indicar el dret d'accés a les persones amb cadires de rodes però després d'això ja res més i els horaris dels trens i la seva circulació seguia exactament en les mateixes condicions que abans, ni tan sols un avís de megafonia que anunciés el pas dels trens ni una estació realment digna en quant a les condicions de l'edifici tant externes com internes enlloc de tenir només una consigna com a saleta o petit espai per l'espera dels trens sense lavabo ni calefacció ni res semblant que pogués condicionar els viatgers a totes hores. I l'edifici en sí seguís bàsicament els horaris d'un bar-restaurant. Però nosaltres vam seure en una taula a dins del bar que quedava a prop de la porta de sortida cap a l'andana i la zona de les vies, recordo que el meu tiet Toni a l'hora de seure va dir un "sit down" en anglès i vam prendre algunes begudes, i de passada també vam veure com arribava un tren que venia d'alguna localitat de l'interior com Mora la Nova, Flix o Riba-roja i anava en direcció al nord cap a Reus, Tarragona i Barcelona.

Finalment vam fer cap al mas per dinar i en el temps situat entre primera hora de la tarda i mitja tarda vam fer les bosses per tornar una altra vegada cap a Barcelona. Però llavors vaig tornar amb cotxe enlloc de fer-ho amb tren i al llarg del viatge vaig estar llegint pàgines del llibre "Vida i destí" tot intentant-me endinsar de ple cap al cor d'aquesta novel·la densa i complexa com la mar en calma i com ho són la majoria d'obres de la literatura russa. Però puc ben assegurar que em va agradar molt més l'excursió feta a la Mola que la del primer dia, i malgrat els riscs d'aquella forta i potent marinada encara podia

disfrutar de l'aventura d'aquell dia. Espero tornar-hi una altra vegada però amb amics i col·legues, ja que la família d'alguna manera o altra també m'ha cansat bastant, i sobretot per l'actitud i la manera de ser ma mare cap a mi i algun dia seré jo el qui li clavaré tots els tocs d'atenció possibles.

Amongst the waves

I bé, començant l'octubre i sent diumenge dia 3 encara seguiré amb el tema de la música al bloc seguint com vaig fer al final del setembre amb l'entrevista a l'Oriol Cardona sobre Àcid Úric. Coincidint aquest cap de setmana en què s'ha fet una fira a favor de la llibertat animal, he pensat en una cançó d'un single de Pearl Jam que es diu Amongst the waves que forma part del seu àlbum Backspacer i està destinada per una bona causa en defensa de l'aigua dels mars i oceans i una denúncia sobre les taques de petroli a les platges o costes que han estat la principal causa de la majoria dels desastres mediambientals com la intoxicació de les aigües com la mortalitat de molts dels seus éssers vius.

En el vídeo s'hi troben imatges blaves profundes amb el cel i les onades del mar amb onades, dofins, aus marítimes i surfistes juntament amb fragments en blanc i negre on apareix el grup actuant en directe. Al final del vídeo tota aquesta bona energia finalitza amb imatges sobre els derraments de petroli al Golf de Mèxic i també la imatge d'un pelicà tot tacat de petroli. I per a mi és un vídeo molt bonic, sobretot en concret centrant-nos en els fragments on hi apareixen els blaus, em retenen una sensació maca als ulls i segurament sobre com realment hauria de ser el mar com a fenomen complex de la natura on hi viuen una gran part dels éssers vius de tot el planeta, i passant des dels grans i petits peixos, mamífers, crustacis fins a les estrelles marines i les algues, i sense dubtar-ho el plàncton (fitoplàcton i zooplàncton). I d'altra banda, l'aigua també és una substància terapèutica molt important que pot ajudar en la millora de la qualitat de vida dels éssers humans degut a les seves substàncies minerals que s'hi inclouen i fins i tot davant de malalties o trastorns neuronals. I tampoc s'ha de descartar i és evident que és un plaer per a les persones en quan ens volem refrescar en moments de calor. Però per banyar-nos tampoc cal anar tan lluny en una platja de Califòrnia o en una illa tropical del Carib, i malgrat Pearl Jam siguin de Seatle (costa del Pacífic dels EUA), nosaltres tenim molt més a prop (i potser totalment a tocar) el mar Mediterrani però crec que la Barceloneta no és el millor lloc per banyar-se degut a la contaminació, i jo aniria bé a la Costa Brava si em volgués submergir o a la Daurada si volgués seguir mar enllà on el nivell del mar augmenta bastant més lluny.

I també penso que aquest vídeo ha de ser una eina de difusió i lluita a favor de la defensa del medi ambient i ecosistemes que en els darrers temps s'han trobat cada cop més en exitinció juntament amb l'augment de contaminació hidràulica (que ocupa un 70% del planeta) i també atmosfèrica com també el desenvolupament i l'acceleració dels canvis climàtics on Estats Units (entre altres estats occidentals) n'ha esdevingut un dels primers culpables del desastre. Si no fos per la contaminació atmosfèrica tornariem cap a una nova era glacial com la que hi va haver fa milions d'anys durant el pleistocè (en el paleolític) i entre els segles XIV i XVIII.

Però tornant a la lletra de la cançó i el seu missatge crec que ja és un fet molt important que un grup de rock com Pearl Jam i sent dels EUA tinguin consciència social i sobretot ambiental. ÀNIMS I ENDAVANT AMB PEARL JAM.

Sobre el recolzament de Pearl Jam en la defensa del Golf de Mèxic podeu trobar més informació aquí: http://pearljam.com/oceans/

I aquí en directe deixo el maravellós clip Amongst the waves amb la lletra a sota. Però per ara no n'he trobat cap que es trobi subtitulada en català. DISFRUTEU EL VÍDEO.

Entrevista corrosiu a Oriol Cardona (Àcid Úric)

I per acabar el mes de setembre (el mes que hi he penjat més escrits) deixo una entrevista feta al músic osonenc Oriol Cardona que li van fer farà uns 2 o 3 anys en el programa Bon Cop de Rock amb el presentador Jordi Sunyer a través del canal osonenc el 9 TV. En aquest programa l'Oriol ens explica com va començar la seva afició a la música i els seus primers grups on hi havia tocat des de jovenet i la idea d'inventar Àcid Úric (ÀÚ) com a grup més personal i amb un sentit corrosiu on hi apareixen alguns temes personals i relacionats amb la música rock, la manera d'enregistrar la primera maqueta i les seves influències musicals. I d'altra banda també ens explica algun altre dels seus projectes musicals com ara Jam de Perles on en solitari canta temes de Pearl Jam en format acústic.

I finalment aquesta sessió es va acabar amb el passi del videoclip de la seva cançó Petit Esclau que d'alguna manera transmet la situació portada pels estressos de la societat actual i el desig d'una persona fer la seva al marge de l'atrafegament generat per aquest consumisme. Tot això es podrà mirar a través d'aquests cinc vídeos que he deixat a continuació. I per acabar dic que desitjo a tots i totes aquelles interessades en anar analitzant algun article o text d'aquest bloc (que malgrat ser dels més patètics que es puguin trobar) els desitjo que acabin de passar un bon final de setembre i els vagi bé (si encara no l'han fet) la tornada a la universitat o a la feina. I el proper dimecres hi hagi sort a la vaga general.

Per avui i per l'hora que és, jo ja plego i marxo cap al llit perquè demà he de matinar i aquí deixo aquesta sessió del Bon Cop de Rock.

Bona nit! :)

Dades sobre aquest programa:

Producció: Jordi Sunyer

Saviesa discogràfica: Ignasi Isern

Càmera: Ignasi Lloret

Col·laboració: Sala Pasternak de Vic (www.pasternakvic.com).

El parc destruït

No fa massa a dins d'una ciutat imaginària que desconec totalment el seu nom o fins i tot tampoc m'interessaria saber-lo, hi havia un barri molt peculiar que es trobava situat cap a la part més propera al port i el turonet principal, que separava aquest barri del centre de la ciutat.

Però aquest barri era peculiar i molt controvertit perquè durant els últims anys s'hi van començar a aixecar-hi diferents plans urbanístics desmesurats amb el paisatge d'aquell lloc i hi venien a viure "tifes" (per no dir pijos) de fora com a cases de segona residència i prendre's la idea de passar-hi els estius com un privilegi de luxe amb els seus cotxes de primera mà. Però també s'hi ha respirat un ambient nocturn festiu i de bars on hi anaven els joves i adolescents del barri que es trobaven a partir cap al final de la tarda on s'explicaven els seus esdeveniments quotidians i també jugaven a les cartes o als daus. I també tenia el costrum en anar als concerts i participar en les festes majors dels barris i llocs més humils de la ciutat.

I en aquell barri hi havia un parc molt gran amb arbres i gespa on s'hi trobava la majoria de joves del barri i també de fora on hi feien activitats amb els col·lectius socials i entitats culturals del barri i en els concerts de les festes majors hi tocaven els grups de música del barri i els barris veïns que encara mantenien el seu esperit festiu i juvenil. Les barres per demanar de beure sempre s'omplien des del principi fins al final de l'entorn de la festa fins quan la gent ja anava ben beguda perdent moltes vegades la ruta per tornar a casa. I aquell any les festes de tardor entre final d'octubre i inicis de novembre.

Però un dia d'inicis d'octubre, aquest parc es trobava tot protegit per tanques de ferro que havia posat una empresa immobiliària que havia contractat l'ajuntament per destrossar tot l'entorn d'arbres i gespa que hi havia per edificar-hi noves cases i blocs de pisos per fer-hi una nova zona residencial per gent nouvinguda i de classe altament benestant. En saber-ho la gent del barri, tant joves com més grans, es van indignar molt i van decidir posar fil a l'agulla perquè es treiessin les tanques i aturar les obres d'alguna manera. Els veïns van presentar una carta de queixa a l'alcalde d'aquesta ciutat davant de tot l'urbanisme que fins aleshores havia destrossat gran part del paisatge dels voltants d'aquell barri i aleshores només faltava que els prenguessin el parc. Però ja era massa tard, l'alcalde havia decidit fer les obres uns tres anys abans i d'esquena als veïns.

Aleshores ja no se'ls va escoltar i així va començar la tragèdia: van entrar màquines perforadores i excavadores per destrossar-hi tot el parc i així es van edificar els pisos i els habitatges per la gent de fora. Finalment les veïnes i veïns van tenir un altre fracàs i la història es va acabar en que no van poder trobar en el seu barri un recinte obert per a celebrar aquest tipus de festes. I amb això va anar deixant de ser un barri veïnal i festiu a una zona d'habitatges de segona residència i amb nous espais elitistes i hotels per satisfer el turisme de masses.

Autoentrevista a Marc Sanz "Espectre"

He aprofitat per deixar una entrevista musical que es va autoralitzar en Marc Sanz, cantant, guitarrista i líder del grup musical català i concretament santsenc Nous Espectres.

Primera auto entrevista a Marc Espectre
Hola amics. Aquí us presento la primera auto-entrevista amb Marc Espectre cantant, guitarrista i líder del grup Nous Espectres. En més d'una ocasió havia pensat auto entrevistar-me o m'imaginava la entrevista ideal. Ha estat gràcies a la iniciativa del cantant i guitarrista conegut com 'l'Abdominable Gallina Nauseabunda' http://www.myspace.com/laabdominablegallinanauseabunda
i la seva primera auto entrevista que he decidit donar aquest pas absurd...espero que us agradi.


Quin ha estat el concepte del grup, quins objectius ha perseguit des de els seus inicis fins l'actualitat?

Nous Espectres van començar de manera molt ingènua, bàsicament per una necessitat imperant per part meva de fer música i cançons. D'una manera molt bàsica, molt salvatge, sense gaires plantejaments de res però si amb la pretensió d'arribar molt lluny i fer carrera. Evidentment ni hem arribat lluny ni hem fet carrera i amb el temps tot això ha anat canviat, evolucionant i modificant-se de manera que fins i tot m'atreveixo a definir com a 'adulta'. Hi han hagut molts alt i baixos, en quatre o cinc anys, però també moments molt intensos i creatius i alguns petits concerts bastant memorables.




Quina és la situació actual?

Després d'aquest inicis més ‘punkis’, la situació actual és d'una certa calma per tal de poder reposar les idees i poder evolucionar, ja que crec que aquesta és la clau de tot artista i persona: créixer. Creixeu i multipliqueu-vos...ara mateix em trobo treballant en la composició de nous temes i crec que per fi he fet un salt qualitatiu important. També he crescut en el sentit d'una canvi en el tarannà del projecte: anirem més a poc a poc, construint els temes peça per peça i més ‘carinyo’ que abans...en definitiva que li vull fotre més canya, sonar millor i fer millor temes. Però per aconseguir aquests objectius es necessita calma. Podem dir que ara mateix s'obre una nova etapa en la vida de la banda.


Des de el vostre inici heu tingut 6 membres, diferents sinó m'equivoco, perquè els canvis de formació?

Els canvis de formació són un problema que desequilibra la banda desde els seus inicis. Normalment responen a una manca de motivació per part de la persona que marxa o convido a sortir, però tot i així cada situació és diferent i cada persona és un món. Potser un dels defectes que sempre he tingut com a líder és no saber expressar bé les meves idees i objectius i això a la llarga perjudica a tothom. Ara bé, és un error que en l'actualitat no vull repetir.




Quin mètode de treball segueix el grup actualment?

El mètode de treball fins al moment sempre ha estat el mateix...jo faig els temes a casa que gravo amb el Cubase i després els intentem reproduir al local. Això no significa que els temes s'hagin de tocar al peu de la lletra sinó que després re interpretem les cançons i he de dir que sempre sonen millor al local. La meva intenció actual és combinar aquest sistema amb la creació de temes al local, juntament amb la improvisació de idees.
No crec en la existència d'un únic mètode de treball ja que cada banda funciona com una petita societat; pot ser una democràcia, una falsa democràcia o una dictadura, etc...els meu conceptes polítics són molt limitats. Simplement les bandes adopten un sistema fins que aquest els deixa de funcionar; llavors tenen dues opcions, o es dissolen o canvien de mètode.


Llavors Nous Espectres com funciona?

Doncs ara mateix de cap manera ja que estem re organitzant la banda, però en el passat podríem dir que funcionava una mica com una dictadura suau.


Quines referències musicals et motiven com a compositor?

Com tot, les referències dels inicis eren més limitades, un grup que em va inspirar molt en els inicis van ser The Libertines. Tot i que no havien inventat res, em vaig enamorar de la seva música per la frescor, la urgència i la vitalitat que era típica del punk però no eren ben bé un grup punk. Tot i així un altre dels meus gran tòtems referencials han estat de sempre els Pavement, que en realitat res té a veure amb grups com els Libertines o els Who per exemple. La majoria de grups venen de fora, però també hi ha referències autòctones com el Diòptria del Pau Riba...el gran obstacle era: com ajunto Libertins, Pavement i Pau Riba?¿ Després vaig conèixer els Surfing Sirles i vaig flipar perquè tenen alguna cosa que t'atrapa. I evidentment intentant discernir que era també em van influir. En general porto un cacau musical al cap important, el realment difícil de tot és poder filtrar totes aquestes influències i extreure'n algo propi. Crec que a hores d'ara ho estic començant a aconseguir, però durant molt de temps aquesta confusió m'ha impedit de fer bons temes.
Ara em vaig obrint cada cop més, tot i que tendeixo, per una qüestió de temps, a cercar obres clàssiques del rock i el pop entre els 60 fins a 2000. Darrerament vaig descobrir el disc "Maria" d'Adrià Puntí i per mi és una obra mestre. Fa posar la "gallina de piel". Fa poquet he adquirit un parell de vinils, el "Who sell out" dels Who que ja coneixia i em sembla un dels seus millors àlbums, i el "All mod cons" de The Jam que no coneixia i estic plenament immers en ell. No escolto tanta música com m'agradaria ni em considero molt menys un expert, simplement perquè el meu cervell no dóna per més, i perquè també hi ha altres coses a la vida. De totes formes deu ser molt avorrit ser expert en alguna cosa...


I a nivell de guitarristes, quines són les teves influències? com vas aprendre a tocar?

Jo vaig començar tardíssim en això de la música i quan per fi em vaig posar a tocar la guitarra "seriosament" va ser als 19 anys, amb música de NOFX i de manera autodidacta. Encara recordo que el meu objectiu inicial era simplement tocar "quintes" o com diuen els anglesos "power chords" però poc a poc em va anar atrapant i des de llavors no he pogut parar. El meu mètode d'aprenentatge era el següent: juntament amb les tabulatures que podia trobar a Internet em posava els vídeos en directe de NOFX en VHS i donava voltes a la cinta fins que podia discernir quins eren realment els acords difícils que no entenia...l'objectiu final era poder interpretar el concert sencer de principi al final. Un altre guitarrista que em va marcar moltísim per aquella època va ser Graham Coxon de Blur, ja que el meu germà és fan d'aquests i també estava tot el dia amb directes seus, especialment els del Doctor Músic del canal 33 que eren fantàstics. De Coxon em fascinava la seva originalitat i com podia omplir la cançó de manera genial sense posar-hi notes de més. Les seves guitarres sempre estan al servei de la cançó. Més tard em van regalar el DVD dels Who a la Illa de Wight i l’impacta va ser total, fins al punt al que em vaig aprendre tot el repertori de memòria que durava com dues hores o així...un altre guitarrista que va canviar la meva manera de pensar va ser Stephen Malkmus de Pavement que per mi és un dels més genials i originals dels 90. Toca amb afinacions alternatives que ell mateix ha inventat i amb una sensibilitat per sobre de la mitja. Un altre època en va donar molt fort per Jimmy Page, però evidentment no li arribo ni a la sola de les sabates. Com a l'hora de composar, crec que en definitiva es tracta de poder assimilar tantes influències com puguis, trobar aquells artistes que realment t'apassionin i fer alguna cosa pròpia a partir de la teva creativitat...




Quina opinió tens de la situació musical actual?

Crec que la situació actual en la música, al haver esdevingut un producte de consum massiu és similar a la situació d'altres àmbits creatius. El capitalisme ha engolit de manera salvatge tota opció creativa, i la gent només consumeix allò que se'ls ofereix. Els grups del moment poden ser bons o no, però han de respondre a una sèrie de modes e interessos comercials que ofeguen totes les demes opcions de manera bastant autoritària. Així que als músics només ens queden dues opcions; o intentar encaixar en la moda del moment o seguir fent la música que realment sentim, el ritme al qual batega el nostre cor. La primera evidentment és un impossible i pot portar a la depressió o l'autoengany i la segona fa que la repercussió que té la teva obra sigui tan mínima, que acabis en la mateixa frustració i consegüent depressió. Així que la situació és bastant fotuda. Hi ha una tercera opció que és fer la teva música i caure en el moment i en el lloc idonis, però tot i així a la llarga es una falsa realitat. Tot i així crec que és molt important no trair-te a tu mateix i sobretot tenir fe en la teva feina, que si realitzes amb passió i cor al final reps alguna mena de recompensa, encara no se quina però segur que hi és.




Quina solució proposaries?

La solució seria fer entendre a la gent la manipulació a la qual està sotmesa, d'alguna manera obrir els ulls a la gent perquè sàpiguen diferenciar la música feta amb el cor d'un producte purament comercial, o d'un grup que escoltes perquè t'han dit que l'has d'escoltar. També fer conscient a la gent que escoltar determinada música per sentir-se acceptat o pertànyer a un grup social és un error. Crec que hi ha música dolenta i en general és aquella pensada com un producte per agradar a certa gent. Però al món hi ha una quantitat d'artistes enormes i d'opcions musicals infinites. La música i l'art són una recerca personal, on cadascú hauria de construir el seu camí. Tot i així, aquest canvis són utòpics perquè no només s'haurien d’imposar en el sentit musical sinó en tots els aspectes de la vida...com que no crec en les utopies ni en l'infinit, la meva tasca és intentar bonament com pugui fer entendre a la gent, als coneguts, als amics aquestes idees de manera humil i sense pretensions d’imposar el meu pensament. I si algun dia descobreixo una manera, per petita que sigui de canviar les coses, doncs em posaré 'manos a la obra'.


I en un moment d'una veritable saturació d'artistes com estem vivint, que creus que pots aportar?

Hi ha dos motius principals pels quals crec que puc dir alguna cosa en l'escena musical. El primer és que soc una persona amb certes inquietuds i que tinc coses a dir, a part del merament formal o estètic. El segon motiu i més important és que en els meus directes, quan la cosa ha anat com havia d'anar, he aconseguit que la gent gaudís, he vist a gent ballar, moure's, cantar i emocionar-se...sembla una tonteria però crec que per un músic és bàsic percebre que el que fas arriba a la gent i que aquesta fins i tot reacciona. Això em fa pensar que vaig pel bon camí. He vist grans concerts però també moltes bandes amb pretensions on la gent s'avorria...crec que un músic es deu en part al seu públic i es responsabilitat seva poder emocionar. En aquest sentit crec que soc bo.


Que opines del ressorgiment de la música en català?

Crec que està molt bé que la gent hagi oblidat el complexa que suposava cantar en la seva pròpia llengua, però també crec que s'està donant massa ressò a un determinat estil de música i s'estan deixant de banda altres opcions, potser més dures. És el mateix de sempre, no hi ha una atenció a la diversitat. En realitat crec que el que ha de primar per saber si un grup és bo o no, no és la llengua en que canta sinó la música que fa i que expressa en les seves lletres. Això si, si vols cantar en anglès crec que hauries de ser capaç, ja no de parlar l'anglès sinó de pensar en angles. En aquest punt em permetre de rajar una mica: potser és una percepció meva personal però la sensació que tinc en general de la nova escena catalana i em refereixo bàsicament al pop/rock és que la música i l'art estan en mans de la burgesia. Trobo a faltar una mica aquell esperit punk dels 80. El problema és que la gent de pasta té la cultura i la educació musical suficient per sobresortir, mentre que d'altres no tenim ni puta idea de moltes coses que se'ns escapen. Però manca clarament la mala llet, aquella ironia, aquell esperit de tocar els ous al sistema...A la pel·lícula 'Vidas al límite' hi ha una frase genial de Rimbaud a Verlaine on diu algo així com: "que esperas de una ciudad donde los artistas son más burgueses que la burguesía?" Crec que de totes formes això sempre ha estat una mica així...


Quin consell dones als joves que es vulguin dedicar a la música?


Que vagin amb molt de compte perquè si van en serio, arriba un moment que t'atrapa i ja no hi ha volta enrere!




Más información: http://blogs.myspace.com/index.cfm?fuseaction=blog.view&friendId=152795797&blogId=539312383#ixzz10MfbxHgj

Entrevista en una de les "reines" de la medicina catalana

Una activita amb hàbit.

Teresa Forcades i Vila és monja, metgessa i teòloga. Però sobretot ha estat una gran activista coneguda àmpliament pel seu rebuig contra la gestió de la vacuna de la grip A. No és fàcil descriure la trajectòria vital i professional d'aquesta gran dona, però intentarem fer-ne cinc cèntims.

Nascuda el 1966 a Barcelona, es va llicenciar en medicina per la Universitat de Barcelona el 1990. Va continuar els seus estudis als Estats Units, on va aconseguir el títol d'especialista en medicina interna (1995). Més tard, i amb una beca de la universitat de Harvard sota el braç, es va traslladar a Cambridge on es va graduar com a Master Divinitas amb una tesi sobre el diàleg multicultural.

El 1997 va entrar a l'ordre monàstica de Sant Benet i va anar compaginant les seves tasques monàstiques amb l'estudi de la medicina i la teologia. Al 2004 es va doctorar en Salut Pública també per la Universitat de Barcelona.

Però, com hem dit a l'inici, si la Teresa Forcades ha saltat a la palestra ha estat pel seu conegut rebuig contra la gestió de la nomenada Nova Vacuna per part de l'OMS (Organització Mundial de la Salut) i sobretot, per part de les farmacèutiques. Un vídeo a Internet on es detallava aquest raonament la va fer saltar als platós de moltes televisions i la va fer reconeguda gairebé mundialment. També ha estat polèmic el seu posicionament pro-avortista i les seves visions feministes, difícils de trobar en un entorn monàstic com el seu.