Piano de paret.

Concert alternatiu. (els Surfing Sirles a les "Alternatives de Sant Boi").

Mar de Primavera.

Les onades blaves i verdes s'esquitxen a la platja, 

penetren en els esculls per on m'endinso 

que em toquen per poc,

xoquen fortes entre les roques 

deixant escuma blanca.

El sol brilla amb raigs que piquen 

deixant un reflex evident entre elles. 

Camino molt a poc a poc

per la sorra fins molt enllà

(lluny del port i la riereta), 

seguint les petites petjades deixades,
les sanefes naturals marcades

simètriques i assimètriques,
pedretes i closques de petxines
clavades. 

No sento els crits de les gavines

però respiro l'aire salat de mar enllà

que m'allibera de mocs i merda inútil

i omplir-me de pur oxigen. 

La seva olor em fa venir ganes de plorar

i em porta enyorança 

quan m'envia l'amor que em transmets

amb els teus gests, el teu tacte, 

els teus petons, les teves abraçades, 

la teva veu suau i les teves paraules

plenes de sentiments i intimitat

preocupant-te per mi i dient-me si estic bé.  

FESTA - SEGON ANIVERSARI MAJARA

Les Majares Assembleades complim anys.

Fa ara exactament tretze mesos que complim altres tretze mesos més, i com la lluna en les seves òrbites al voltant de la Terra, nosaltres comencem a girar tretze vegades, una volta cada mes, fins a celebrar el nostre primer aniversari. 

Tretze mesos després d'aquest primer aniversari de tretze mesos, i després d'altres tretze girs lunars amb les nostres activitats amb les nostres activitats, les nostres pujades, baixades, aturades, esgotaments, eufòries, anades, tornades i alegries, després d'un temps de gestació, hem decidit posar-nos a parir la festa del nostre segon aniversari; gairebé tan llunàtica com la primera i amb ganes de passar moments en els que compartir il·lusions, desesperances i fortaleses per a seguir girant almenys tretze vegades tretze mesos més. 

I és en el fràgil equilibri d'aquest incert caos anomenat bogeria, des del qual us convoquem a participar i assistir en el nostre segon aniversari. 

I a on?

En aquesta ocasió serà en el barri de Gràcia, a l'Ateneu Rosa de Foc, C/ Robí - 5, cantonada C/ Topazi. Metro Joanic. 

La nostra proposta és molt senzilla, traquila però alegre i afectuosa. 

 -20hs: projecció de "gags" d'humor sobre "salut mental".

-21hs: sopador vegà i a preus populars.

-22hs: s'obrirà "L'Escenari Boig" per a que puguis cantar, recitar, actuar, a dir-nos o explicar el que et vingui de gust, això que no t'atreveixes a fer en qualsevol lloc...

-23hs: Música Dj, la suficient perquè poguem sentir-nos acompanyades i parlar del que ens vingui de gust...

I quan serà... ? 

Doncs ja!, el Divendres 19 d'Abril...

Us esperem i estarem encantades de viure amb vosaltres aquesta nova bogeria que s'obra cap a altres tretze voltes més per a caminar cap a la necessària i bella autogestió de les nostres vides. 

Perquè som llunàtiques, en les nostres festes udolem..., per a recordar a les que seguim, a les que no han pogut venir i a les que es van anar.

Django desencadenat

 El 18 de gener es va estrenar el nou llargmetratge de Quentin Tarantino "Django Unchained" (Django desencadenat), al seu país va ser estrenada un mes abans. Pel seu format ens remet als propis emblematics Spaguetti-westerns que el director estat - unidenc ja ha tocat però amb pinzellades subtils en altres films com Kill Bill (volum 1 i volum 2). Aquesta pel·lícula en canvi és més peculiar per la fusió de dos universos units en la història però separats en el cinema, que són el far west i l'esclavisme. Clarament és ben cert ja que el fil de la trama s'ubica més o menys a la meitat del segle XIX i en concret dos anys abans de la Guerra Civil nord-americana: en un entorn del sud dels Estats Units (Texas) entre plantacions rurals i cruentes massacres cap a la població negra. En paraules del director: "en el temps històric en el qual succeeixen la major part dels westerns l'esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai ho veiem". També és cert que Tarantino adopta el fil d'un western mediterrani amb personatges antiherois (un negre cowboy a cavall) o els plans contrapicats. Aquí Quentin Tarantino rememora els westerns fets a la italiana dels seixanta de Sergio Leone (Il buono, il brutto, il cattivo), Sergio Corbucci o Sergio Sollima, rodats a Almeria (al desert de Tabernas).

Al llarg del film es destaca la participació d'actors com Jamie Foxx, Christopher Waltz, Karry Washington, Samuel L. Jackson, Leonardo di Caprio ...  I pel que he llegit s'ha filmat a l'estat de Nova Orleans.

Pel que fa la banda sonora Ennio Morricone assigna alguns temes com "Ancora Qui" (per Elisa Toffoli) o "The Braying Mule". També n'apareixen d'altres artistes com Luis Bucalov, James Brown, Rick Ross, Rizo Ortolani (I Giorni Dell' Ira), Johnny Cash, Richie Havens, Anthony Hamilton & Elayna Boynton (Freedom), John Legend, Rick Ross i molts altres. Alguns d'aquests són agafats d'altres films anteriors. Aquí en deixo dos tastets...

    

-------------------------------------------------------------------------------------------------- 

El llarg té una durada d'uns 165 minuts ... De fet se'm va costar de carregar a l'ordinador i el vaig acabar veient tot però a trossos mentre se m'estava pujant a la pantalla. De tant en tant també anava fent algunes pauses per descansar i mirar-me la sense pressa i anar fent cap fins arribar finalment al desenllaç. Vaig poder seguir prou bé l'argument de la "pel·li" malgrat perdre'm una mica en alguns punts molt concrets, però vaig disfrutar de totes les escenes ... A més a mi també m'agrada la polèmica i certes escenes tant externes com internes.

No faré cap resum de l'argument però sí que comentaré alguns aspectes destacats a nivell general. El "llarg" reflecteix una diversitat d'entorns i imatges entre la varietat i la monotonia junt amb la banda sonora. Tant des de les que reflecteixen les plantacions agràries en un ambient càlid sudenc com alguns paisatges de muntanyes, arbres i planes nevades per on hi viatgen els dos personatges rellevants, ubicats en entorns "silenciats". Potser Richardson fa les imatges de les plantacions una mica més idíl·liques de com podrien ser... potser és el que em sembla d'entrada sense reflexionar-hi a fons. Tarantino treballa Django (Jamie Foxx) d'una manera complexa i com adquireix les habilitats com antiheroi es guanya la seva llibertat i també pretén alliberar els esclaus negres de les cadenes i és totalment admirable l'enginy per disfressar-se de personatge fictici, enredar i acabar amb els monstres i assassins opressors. També Christopher Waltz (King Schultz) reflecteix la vessant més humanitzant de l'antirracisme i la solidaritat del moment. Però el lloc clau de la trama s'ubica a la plantació de Candyland en una assemblea improvitzada sobre compra-venda d'esclaus amb una tensa calma extrema i torta on apareix una surrealista democràcia interna de Klu Klux Klan (tot i que aquest grupuscle sudista sorgeix després de la Guerra Civil) on el terrorisme patronal és evident. Hi apareix Leonardo di Caprio com a dolent (Calvin J. Candie, el propietari d'aquesta plantació), i Samuel L. Jackson (Stephen) que és l'autoodi negre i un personatge fosc malintencionat i traïdor venut al poder blanc. Allà mateix en canvi la figura de la noia amb el rostre tapat per Kerry Washington (Bromohilda) és molt més complexa, molt ben dibuixada i sobretot treballada en aparèixer en algunes escenes amb sentiments humans i femenins... Tant en les converses en alemany amb Waltz pal·liant-li la nostàlgia dels seus origens com el sofriment dels maltractaments físics i psicològics d'un propietari masclista amb tots els seus vicis. De fet aquesta situació es pot comparar amb la dels esclaus del principi que van encadenats pels peus i amb les marques de l'esclavitud a les espatlles a la plantació de Carruca (Texas). 

És clar que QT en els seus films adopta un concepte molt clar i legítim de la justícia la qual no es pacta ni es negocia sinó que aquí un se l'ha de fer seva en igualtat de condicions que els altres oprimits en la mateixa situació o similar directament en contra de qualsevol poder opressor. Aquí la rebel·lia és legítima i justa com també en un context d'abolicionisme per eliminar totalment l'esclavatge. Llavors potser sí que era un pas endavant en contra del poder dominant. Malgrat que l'esclavisme realment només s' "abolís" de paraula i en l'actualitat encara hi hagi segregació racial i no racial de forma totalment evident tant als Estats Units com també en molts altres llocs del món. 

Però avui la lluita ja ha d'anar molt més enllà de l'emmancipació dels esclaus negres de la meitat del segle XIX. Som els esclaus del capitalisme neoliberal i no ens hem de conformar amb allò establert. Sinó que hem de construïr alternatives trencant totalment amb el sistema dominant -com qualsevol altre- que ens oprimeix i precaritza enfortint els interessos de les seves oligarquies financeres i corporatives i els seus negocis privats. Enfortir-nos amb altres filosofies de base i rebel·lia com el marxisme per construïr models econòmics i socials més justos i realment democràtics, totalment participatius, igualitaris i solidaris amb la diversitat, la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Sense alienar-se amb pors inculcades pels malvats dirigents del sistema ni tampoc caure en el victimisme que impedeix la nostra voluntat de lluita. Davant d'això ens hem de fer més forts i engrandir la nostra lluita amb més força.

Però d'altra banda és cert que Tarantino no trenca els arquetips de gènere i cap al final esmenta el tòpic de l'amor romàntic. Potser es reflecteix en el context de l'època? O potser per seguir l'estil de westerns d'altres autors?? Però el considero un gran film antirracista i grat exemple a seguir per a tots i totes les espectadores. Quan sàpiga algo de la banda sonora, me la baixaré per Internet o me la gravaré en disc. 

La pel·lícula acaba més enllà d'un fort ressò de les bales i la pregunta és: "I aquells que pateixen la injustícia per què es tornen febles i no s'aixequen en contra del terrorisme dels plantadors??". Un gran film que us recomano de veure. Jo he disfrutat. M'imagino que a la cartellera o en alguna altra banda sortirà l'últim dia per veure-la.    

 

Sol i Serena... música d'arrel ...

* Un tast del gran grup Sol i Serena... Es tracta d'un projecte musical que en un principi s'anomenà L'Escafeig i des del 2003 pretén treballar en naturalitat en base a la nostra cultura on s'hi destaca una gran varietat instrumental del tot acústica del nostre territori amb aire fresc i actual que prova d'allunyar-se de la simple recreació folclòrica. Així generar noves branques en el poc alimentat arbre de la tradició popular. S'hi destaca la veu de la Marta Rius (també acordionista), en Peligru a la tarota, el tible, la tenora... la faceta multiinstrumentista d'en Guillem Ballaz (Projecte Pandero) entre altres membres actius en el grup. Aquesta és en una actuació a Segòvia en el teatre Juan Bravo, tocant el seu tema "Aigua de la mar salada" del disc Grapat de ruda. La cançó ja em dóna un aire fresc i molt mediterrani, senzill i passatger, sense embolicar-se massa. És un tema bonic. En la seva web es poden trobar algunes cançons que es poden descarregar. 

  



* Tocant el gran tema "Manelic" en la mateixa actuació. És una cançó inspirada en l'obra de teatre "Terra Baixa" d'Àngel Guimerà, de l'últim disc Un segon (2009). Es destaca pels ritmes regulars de bateria i els pics de pandero, els "dibuixos" instrumentals de la tarota, els sons de fondària del contrabaix i com no algunes veus "a capella". 





* Per últim, un clip molt bonic de la "La polleta d'aigua" gravat enmig de la natura. Entremig s'hi escolten algunes segones veus d'en Guillem Ballaz que es destaquen per una entonació melòdica antiga i ancestral.

 

Dies ...

Cap d'any a sopar al casal indepe... després amb un col·lega i uns amics seus de bars a Sant Boi malgrat que en alguns d'aquests haver-hi festes privades... A més això és una merda per cap d'any quan és una nit de festa i per donar-ho tot... Aquest cop tampoc ens vam retirar tard com l'any passat i vam acabar a casa seva on vam veure una pel·li i vam acabar dormint fins a les tantes. A Can Batlló s'havien acabat ràpidament totes les entrades i no vaig estar a temps, tampoc vaig plantejar res... alguns amics hi anaven i em van dir que l'espai agafat era bastant petit. 

Fa  una  setmana...  Aguantar  la  perplexitat  de mons pares i la falta real de comprensió cap a mi... anant-me de bones paraules i la meva impossibilitat d'expressar el què em passa (bona part també és culpa seva)... Matar l'estona a la Bauma per desconnectar de l'ambient de casa i començant a pensar com fer-los reflexionar molt profundament... Divendres, un gran concert de flamenco a l'Astilla (a la Torrassa) amb una amiga... gaudir de bulerías. Aquelles veus i puntejats de guitarra i llaüt... Tan càlid que m'atrau a ballar a palmes fins al final.  

Dissabte  a  esmorzar  a  casa  ma  tieta  Enri  on vam xerrar... també li vaig demanar un regal del Txad per fer-li a una persona molt especial per a mi... Ben cert, no va trobar allò què jo volia però entre el que hi havia vaig triar allò que més em va agradar. Sort... vaig trobar el lloc on viu i em va obrir la porta de baix amb un hola ben amable i feliç. Caminant del Verdum a Sants com dia de primavera... als vermuts de la Bauma que ja es fan des de l'octubre... birres, tapes variades i música de fons... i ja no dino... un vídeo d'obres de masia a prop del Bruc. 





-------------------------------------------------------------------------------------------------

Diumenge,  una  passejada  que  feia  fa  uns  anys  i tornava a fer aprofitant el sol del migdia. Baixar una bona part de la Rambla de Brasil, girar pel passeig d'Antoni Capmany pel costat de les vies, travessar el Pont de la Torrassa, endinsar-me per Santa Eulàlia i agafar la Gran Via per davant dels horribles gratacels tocats pels raigs del sol fins arribar gairebé al final de Bellvitge. Seguint les vies del tren molt devastades, travessant l'autopista per sota fins arribar a un pont enreixat per on surten les vies del tren cap al Delta i el Garraf. Tot un territori que ens han destrossat i malmès des de fa dècades... i urbanitzant-se com un monstre... Carreteres, autovies i monstruoses autopistes, oficines, l'aeroport i la seva ampliació, trasvassar el Llobregat, el pas del TAV i com no
                                                                               

Barça Parc, Eurovegas o Barcelona World com molts altres parcs sempre amb interessos destructius, d'oci i com no d'especulació urbanística i massiva... Sempre amb la típica excusa d'acabar de solució a l'atur per enfortir el neoliberalisme i el paradís dels rics: polítics, financers i més. Així acabar del tot amb la vida agrària del territori, els aiguamolls mentre que Can Trabal és l'única masia al costat de Bellvitge. 

Un dels pocs llocs que ens queden "al costat" de casa i amb llargues històries quotidianes... A més en intentar respirar aire pur... impossible... i se m'infiltrava la merda dels cotxes en tràfic... És un fet molt diari i habitual. 

Però també amb sentiments poc clars... però pensatiu... pensaments i assimilacions de coses indesitjades... Subsistint amb la "rentada de cervell" que pateixo per la família... Però entre els raigs tinc nostàlgia de l'avi. Tampoc vaig voler regals de "reis"... ho disfrutava de petit i ben enganyat... però ara només alguns calers. Això sí, berenar a casa la meva tieta àvia i poc de nou... lo més quotidià de tot... sucs de fruita i tortell (em vaig menjar dos talls i no em va tocar ni fava ni rei... és una superstició tan gran provinent de la burgesia...) Ai, quin dia poc fred que és aquest... Ja 
se m'acosten els 27... i no sé com me'ls espero... Pot ser un any amb noves aventures, nous projectes i il·lusions... o també de tristeses, mals entesos i enfrontar-te a situacions difícils en contra de la teva pròpia llibertat. 




Començant per totes les mogudes, accions i manifestacions d'aquest any passat. Per totes les amenaces neoliberals descarades sobretot per les grans corporacions, bancs i empreses. I també dels governs i partits polítics de dretes més aparents o més disfressades de falses esquerres fent demagògia amb la boca petita ... Tots en són culpables d'aquest sistema... Les tancades als instituts en contra de la supressió definitiva del català a les aules i a les universitats en contra d'estratègies universitàries totalment mercantils. Les vagues de fam dels i les treballadores de MoviStar... Fins i tot la Tancada a Sant Pau i altres hospitals per plantar cara a les retallades salarials, de personal i serveis i les privatitzacions definitives ara finalitzades. Molts i moltes usuàries ens quedem sense drets socials.                                                                                                                                                                                                                          

Així com en contra de la discriminació als i les immigrants en CIEs en condicions molt més precàries i els forcin a tornar en el lloc d'origen vulnerant els seus propis drets i la seva pròpia dignitat. Per últim amb aquest text em solidaritzo amb les víctimes dels mossos d'esquadra pel 29M i el 14N. Els i les vaguistes detingudes després que han acabat per presó preventiva i judicis segueixin lluitant. Sobretot a  l'Esther que va perdre l'ull, les descàrregues de Tarragona com no totes i tots aquells que lluitem dia a dia per acabar amb aquest sistema polític i econòmic que ens exprimeix diàriament, gens democràtic. La lluita i la solidaritat no ens aturen, ens enforteixen i ens uneixen. 
                  

I una foto de més... SALUT I FELIÇ 2013.