El juliol vaig aprofitar per estar una setmana a la platja amb uns col·legues i vam sortir només una nit de festa. Aquest agost m'està sent molt gandul i fracassant. Moltes vegades em considero un inútil i amb esperances que sovint són fracassos com si mai s'aconseguissin. El tracte dòcil i paternalista de la família cap a mi influeix bastant en la meva passivitat tan molesta. Ha estat molt temps perdut sense fer coses de profit amb els col·legues. No és gens bo aquest estil de vida sent jove com ara ni mai. Rabiosament em quedo aquí al pis a les nits passant calor al davant de l'ordinador amb la finestra del carrer oberta i dormo al llit dels meus pares. És un llit més gran i s'hi està més còmode per estirar-s'hi i llegir una novel·la juvenil molt humana i solidària que penso acabar. A més tota l'estona s'escolta el soroll devastador dels camions d'escombreries. Tampoc he disfrutat totalment de la tranquilitat de les nits al poble, passejant pels carrers ofegats d'un silenci abusiu de la gent, però trobes aire fresc i el cant dels grills enmig del camp.
Recordo un conte d'en Xesco Boix que es deia Les cuques de llum que havia sentit en algun d'aquells cassettes de la infància a casa o en el radio-cassette del cotxe. Ell també era cantautor infantil i juvenil i va morir farà uns vint anys més o menys. He sentit dir també que molta gent gran també anava a escoltar els seus contes i les seves cançons d'alguna manera compromeses. Però quan el torno a sentir i em retorna una tendresa i una intimitat. Ara desconnecto d'aquest paradís urbà monstruós i deixo la ment en blanc, respiro molt a poc a poc aire pel nas i el trec per la boca inflant els pulmons. Sento el silenci i m'imagino la tranquilitat de la nit, a dins d'un bosc amb un cel fosc al damunt amb la lluna plena i la veu dels grills més forta o més suau. Em vé la mateixa veu d'en Xesco explicant aquest relat tan bonic.
