Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

L'origen nostrat de Santa Claus.

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l'aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Sud en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l'origen d'aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenent proper a la nostra cultura. 

Santa Claus és l'adaptació a l'anglès de Sinterklass que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l'època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d'Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s'allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l'arrelament d'una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklass, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d'Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre. 

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d'aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklass és acompanyat per "Zwarte Pieten", Pere el Negre, un morisc que s'encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzants moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot això, altres veus asseguren que el caire primitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d'Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre. 

Un altre indicador de l'origen nostrat del mite és el fet que el patró d'Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del segle IV d'origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d'ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l'Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l'ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l'il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s'ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d'aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l'esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l'estudiantat d'Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d'enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l'amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.



Notícia extreta de L'ACCENT. 

L'Ateneu resisteix!

Els i les companyes del barri de Sagrada Família han realitzat aquest vídeo en contra d'una amenaça de desallotjament de l'Ateneu Popular de l'Eixample, situat al nº3 del Passatge Conradí. L'amenaça arriba poc després de ser desallotjats i derruïts els dos primers edificis d'aquest carreró, i l'Ateneu és el tercer. El primer va patir un incendi les causes del qual avui encara no es coneixen i el segon va ser desallotjat poc temps després. Paral·lelament als fets els veïns de l'Eixample han rebut ofertes de compra de la seva propietat. Aquests habitatges estan afectats per un antic Pla Urbanístic dels anys 90 parcialment suspès. Però sembla ser que l'Ajuntament de Barcelona porta a terme un seguit d'operacions que s'estan traduïnt en la desarticulació d'aquest ateneu i la destrucció dels últims reductes patrimonials del barri de la Sagrada Família, antic nucli del Poblet. L'Ajuntament no ha volgut donar cap informació sobre els projectes que afecten als habitatges del Passatge. La falta d'informació i comunicació amb l'administració es transforma en desconfiança davant de l'abisme de les declaracions i actuacions del consistori. A tan sols dos carrers per sobre l'Ateneu hi ha l'exemple del cas Myurgia, espai ampli que segons l'Ajuntament se suposa que hiavia de convertir-se en un seguit d'equipaments, un dels quals havia de ser una residència d'esportistes. Aquest ha acabat sent un hotel de 4 estrelles. No va ser l'Ajuntament qui va posar la solució sinó les denúncies de la plataforma veïnal. L'hotel va haver de tancar les portes l'any 2010 per sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

La història de l'Ateneu Popular de l'Eixample comença el novembre del 2004 quan un grup de joves del barri de la Sagrada Família decideixen unir forces i obrir un espai de trobada autogestionat per persones i col·lectius del barri, després de ser un magatzem abandonat. I ser un referent de treball socio-polític i cultural alternatiu al barri. Durant aquests anys s'ha pogut gaudir d'una gran varietat d'iniciatives i projectes alternatius transformadors com tallers de guitarra, de capoeira i de teatre social del grup Rebel·lart. Noves formes de consumir productes agro-ecològics gràcies a la Cooperativa d'Alimentació Ecològica I UN RAVE! -ara ARRELS. També ha sigut un espai de lectura, debatre i aprendre sobre temes polítics i socials variats amb la Biblioteca popular i xerrades organitzades pel col·lectiu Telèfon Roig. També ha estat un espai de reunió sobre temes polítics i nacionals dels col·lectius Maulets i l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord -ara Arran-, Endavant i membres de l'Assemblea de Drets Socials de l'Eixample Dreta. Per últim la festassa organitzada pel col·lectiu organitzador de les Festes Majors de la Sagrada Família. Les obertures del dijous a la nit o la festa a la nit del 25 de desembre.

Les persones que formen part d'aquest projecte i altres que el recolzem no volem renunciar a l'ateneu com a espai per dur a terme moltes d'aquestes activitats. Però també és un exemple de patrimoni del barri encara que no ho sigui oficialment reconegut. Es tracta d'un antic taller, edificació modesta de dues plantes, que recorda la història obrera del barri de la Sagrada Família abans de transformar-se en un centre turístic. Finalment tant les membres de l'Ateneu com de fora seguirem resistint i defensarem aquest espai. No cedirem davant del joc brut de l'Ajuntament i dels especuladors. Seguirem teixint els barris, construïnt uns somnis ...

 ...

"Llavors de Llibertat, Cala i la generació oblidada"

Farà tres mesos que va aparèixer el documental "Llavors de Llibertat. Cala i la generació oblidada" que vaig poder veure el dia de l'estrena de la seva projecció al Museu d'Història de Catalunya el dissabte 21 de setembre. Aquell dia la sala de projecció estava tota omplerta i no vaig tenir cap més opció que mirar-me'l de reüll des de la part del darrere de la porta. Durant aquests mesos s'ha anat estrenant a diversos indrets del territori des de Perpinyà al Cinema Castellet, un dia abans del seu pas per Barcelona, Les Corts, Sants, l'Eixample, Girona, Cervera, Banyoles, Reus o Roquetes fins arribar  Cabestany, Elna, Argelers i Prats de Molló un altre cop a la Catalunya Nord.

El documental reflecteix un recorregut detallat pels origens de l'independentisme català actual a partir de la vida de Josep de Calassanç Serra i Puig (Cala), la seva militància política i el seu activisme cultural que dugué fins al final. I evidentment que també reflecteix una generació històrica propera a la nostra i encara viva formada per lluitadores i lluitadors que clandestinament es van esforçar i arriscar de valent amb la seva lluita des dels anys 60 fins ara per construïr un futur de llibertat i autogovern del nostre poble i la classe treballadora. En un moment quan en la transició entre el franquisme i el nou règim hereu centralista i també espanyol disfressat de democràtic quan volien anar més enllà que els eslògans de fireta de la constitució espanyola i el seu fill d'estatut ja amb uns punts cardinals molt clars sobre Independència, Socialisme i Països Catalans. Però també van passar per moments molt difícils, tortures i exilis constants. El punt d'arrencada comença durant l'agitada Barcelona dels setanta, la fundació del PSAN, la propaganda clandestina, les darreres execucions del franquisme i les del post-franquisme i més tard la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola o la fundació de Terra Lliure. El documental acaba amb l'exili definitiu a Catalunya Nord on en "Cala" s'hi refugia a partir de l'any 79 de la repressàlia i esdevé un referent de lluita per la llengua i la cultura catalanes amb iniciatives pròpiament de la terra com l'escola i la ràdio Arrels, el Casal de Perpinyà o Aire Nou de Bao amb la Colla castellera del Riberal.

El documental Llavors de Llibertat es va començar a gravar a la primavera de l'any passat sent impulsat per la Comissió Homenatge Cala, realitzat per David Andreu i Josep Sabaté i la banda sonora de Marcel Casellas i té una durada de 65 minuts. Durant aquest any de gravacions i entrevistes tant al nord com al sud s'ha realitzat un recorregut de la mà d'algunes persones amb qui en Cala va compartir la lluita: Blanca Serra, Eva Serra, Dolors Serra, Carme Travesset "la Petita", Josep Vidal, Pere Iu Baron, Pere Manzanares i Hervé Pi (lluitadors nord-catalans amb qui va compartir moments àlgids), Aleix Reyné, August Gil Matamala i Marcel Casellas (autor i intèrpret del fons musical). Totes elles, d'una generació oblidada, i aquí van perdent l'anonimat i donen un grat exemple de la seva experiència cap a les generacions més recents com nosaltres per aprendre de la seva lluita i les que vindran que són el futur del nostre poble.

  LLAVORS DE LLIBERTAT. Cala i la generació oblidada from Aixina Produccions Audiovisuals on Vimeo.

Trobada per la Unitat Popular 2013-14.

L'independentisme i sectors diversos de les classes populars catalanes ja van denunciar amb tota claredat la maniobra immobilista, anticatalana i antipopular, que suposava la Constitució Espanyola del 1978, el derrotisme polític dels pactes de la Moncloa i l'entronització del sindicalisme pactista. Les lluites contínues dels últims anys contra el desmantellament de l' "estat del benestar" i en defensa dels drets socials han mostrat tot el seu fals caràcter democràtic de les institucions que ens governen. En tots aquests casos, podem comprovar que, quan sabem i denunciem el que vol fer l'oponent, adquirim consciència de què cal fer per influenciar decisivament en l'equilibri final i obtenir, a la llarga, un resultat més avantatjós per la majoria social. Fer doncs que les classes populars treballem per assolir una consciència de la nostra pròpia tasca, en aquests moments, és el propòsit d'aquesta invitació a la Trobada d'Unitat Popular. El moviment popular per la independència té un objectiu concret, disposa de molta autonomia i de gran capacitat organitzativa i de mobilització. Ara bé, la manca d'un full de ruta propi de les classes populars i la creença d'alguns que amb un programa i uns dirigents carismàtics ja n'hi ha prou, deixa una gran capacitat de maniobra a les classes dominants, que copen institucions, centres de poder i comunicació. 

Aquestes classes dominants saben molt bé quina és la seva tasca i usen i usaran tots els seus poders per: a) reorganitzar els seus efectius per portar la lluita popular cap a les institucions, desproveïr-les de qualsevol nucli de poder propi i mantenir tancada la nació, b) dirigir el procés en benefici propi o acceptar tractes i pactes amb l'estat espanyol per crear una nova solidaritat entre les èlits d'aquí i d'allà. En paral·lel amb el moviment popular per la independència, i connectat amb ell per vasos capil·lars s'ha produït un moviment de radicalització democràtica. Les actuals crisis no passen per la reforma d'Espanya ni per la reconstitució de formes d'Estat caduques sinó per l'activació d'un procés constituent on es redefineixin de manera teòrica i pràctica els conceptes clàssics de la política i l'economia per crear un nou model de societat: nous drets i noves formes de garantir-los, nous mecanismes participatius d'organització política, un nou model de relacions econòmiques basat en posar al centre de totes les polítiques les persones i l'entorn natural, l'economia popular, la justícia social, la solidaritat internacional i la cultura com a eina alliberadora. Mentrestant l'ofensiva capitalista contra el conjunt de les classes populars ha posat en evidència tant el miratge de l' "estat del benestar" com la debilitat dels actuals instruments institucionals -sindicats, partits -per defensar els milers de persones desprotegides i empobrides que estan sent expulsades violentment de la vida econòmica, social i política com en les pitjors èpoques de l'estat libera

La Trobada d'Unitat Popular l'entenem com l'inici d'un procés de discussió i reflexió per teixir, construïr i donar sentit a això que anomenem la unitat popular, que ha d'ajudar-nos a caminar cap a la ruptura democràtica i la transformació social. Un espai de debat que no acabarà el dia 30 de novembre, sinó que serà el tret d'inici. Volem que sigui un espai de discussió per debatre quins són els termes prioritaris i les línies d'acció política comunes en els diferents sectors o àmbits de treball, i alhora compartir debats estratègics sobre alguns dels reptes que actualment tenim: 

1) Elaborar un full de ruta per a la independència compartit pels moviments socials transformadors i organitzacions polítiques rupturistes.

2) Definir les bases d'un nou model de societat que volem, quines estructures i quin model social, econòmic i cultural voldriem que fossin discutides en la creació d'un nou estat.

3) En aquest procés de transformació.social radical pel que optem ens cal analitzar com s'articulen les lluites i el contrapoder. El procés és accelerat, les possibilitats són moltes. Cal crear espais on aquelles entitats, associacions, sindicats i moviments socials i polítics, i posar les bases constitutives de la nova societat democràtica de drets i justícia social que calen en aquest moment històric. 

La Trobada per la Unitat popular és doncs una invitació a crear aquest espai de debat estratègic, tasca a la qual cridem i convidem a participar el pròxim 30 de novembre totes les persones i col·lectius compromeses amb la transformació nacional i social, convençudes que cap de les dues per separat és possible. 
 

Nikosia. Literatura, art i compromís - 6 de novembre

Fa dues setmanes vaig coordinar el meu primer programa a Ràdio Nikosia i el tema d'aquella setmana era "Literatura, art i compromís". Hi ha molts tipus de compromisos, moltes vegades només pensem en el compromís polític i social però també n'hi ha molts més: el personal, el quotidià i infinits.  Va venir l'escriptor Jesús Ballaz, de literatura infantil i juvenil, per explicar-nos el seu compromís amb la literatura i l'afició infantil a la lectura presentar la seva última novel·la "Muñeca de ojos azules". També diverses reflexions entre nikosianes i nikosians amb debats i recitals de poesia d'autors coneguts, com García Lorca, o poemes propis amb missatges o sentiments de compromís. Entre altres hi ha un poema de protesta d'una companya en castellà. La "Princesa Inca", antiga nikosiana, també va presentar la seva poesia en el programa. Apareixen opinions del conte "L'arbre dels desitjos" de William Faulkner i ""Walden dos" de Kathleen Kinkade. Les companyes de Salut entre totes ens parlen de les seves jornades de la salut de la dona que es van fer al CSA La Gordíssima de Sant Andreu a l'inici del programa. I al final toca un grup de jazz, l'Orquestra il·legal, per acabar la sessió del programa. 

http://nikosia.contrabanda.org/2013/11/08/nikosia-literatura-arte-y-compromismo-6-de-noviembre/

Disc de fàbula.

Fa temps que això descansava de música en sí i avui he tornat al rock sabent que fa unes tres setmanes que va sortir l'últim àlbum de Pearl Jam, Lightning Bolt, després d'un temps llarg de descans gires i celebracions. És un treball amb temes rodons i senzills com l'anterior, Backspacer, però torna bastant la seva segona època cap a discos com Vitalogy, Yield o No Code, i amb un estil més punk que recorda els Dead Kennedys o els Ramones. Escoltant-te'l diverses vegades per l'ordinador sents com les primeres cançons van més seguides i recorden els hàbits de cada dia d'una persona visceral però en canvi durant gairebé tota la resta hi ha pauses que tenen més espai entre una cançó i l'altra. Tots els temes m'han cridat prou l'atenció però alguns que més són Mind your manners, Future Days, Yellow Moon o Sleeping by myself del disc de l'Eddie amb ukelele en solitari però aquí inclosa tota la banda.  A mi com a mínim em recorda una mica el single Down. Però el disc marca una etapa madura de la banda però s'hi abandona una mica la complexitat de discos anteriors però segueix el mateix trajecte musical amb un Eddie amb una veu fins a l'extrem, un Mike que guitarreja o un baix melòdic d'un Jeff. A part que la bateria està molt ben gravada. En els últims temes hi ha tocs de teclats que sobresurten més evidents. 

La portada i les imatges del disc prometen i transmeten subversivitat en contra la mentalitat americana i la personalitat de l'Eddie hi són del tot evidents. Són per flipar l'ull i els llamps de la portada com el plat amb la creu i la pistola a dintre, la taca de sang a sota i els coberts. És un disc que té una sonoritat autèntica i amb gust de rock alternatiu.

Tot seguit en deixo tres tasts amb els dos singles previs. El primer és Mind your manners que per les seves imatges crec que s'hi reflecteix una crítica als comportaments americans i potser als líders mundials. 

El segon, Sirens, és preciós on s'hi reflecteix tant la sensibilitat de la veu com quan al final canta tota la banda. Es nota el canvi instantani que fa en Mike de la guitarra acústica per l'elèctrica per fer el solo que al principi es confon amb l'Stone que d'entrada no sembla que faci la guitarra rítmica. Algunes vegades quan aquesta cançó m'ha entrat mentalment per les orelles m'ha fet plorar d'emoció i tristesa. 
Per últim deixo la cançó que dóna nom en aquest disc, el qual ja van presentar en directe durant aquestes últimes gires abans de ser gravat. El vídeo està gravat el 19-7-2013 en el Wrigley Field de Chicago. És tot un disc per disfrutar.