Dones lliures, desobedients i feministes per canviar-ho tot. (Manifest unitari del 8 de març).

"El sistema capitalista necessita del patriarcat per mantenir les seves quotes de benefici a través de l'explotació i la dominació. Són dos sistemes que interactuen i operen de manera conjunta. L'explotació és la transmissió sistemàtica de recursos de qui els produeix cap a qui no els produeix i la dominació ens imposa rols i estructures per legitimar aquesta explotació. Així doncs, tant a la feina com a casa com en d'altres espais estem exposades a les agressions del patriarcat i el capitalisme. Paral·lelament ens torbem amb altres opressions que determinen la nostra precarietat i desigualtats que com a dones no podem obviar, com són la procedència, l'ètnia, la classe, la sexualitat i/o l'edat, entre moltes altres. 

Avui, hi ha raons més que suficients per dir que la classe treballadora ha vist com els seus drets han estat retallats i menyspreats per les classes dominants, i les dones treballadores som les que estem pagant les conseqüències més dures de la despossessió per part de la burgesia i el capital. Les nostres condicions de vida estan sent degradades. Es retallen ajudes a la dependència, a la maternitat i a la conciliació. Es retalla en sanitat i educació. Es retalla en polítiques d’igualtat i de prevenció i abordatge de la violència masclista. La darrera reforma laboral ens exclou encara més del treball assalariat, condemnant-nos a l’economia submergida quan no al treball domèstic no remunerat (no com a opció personal sinó perquè el context ens hi aboca). La bretxa salarial entre dones i homes no fa més que augmentar. I se’ns persegueix i se’ns fa fora dels carrers per ser migrades, trans i/o putes.

Tota aquesta violència estructural s’agreuja amb les agressions i assassinats masclistes que no cessen any rere any, sinó que van a més. Així com per aquelles violències que no per menys visibles són menys perjudicials (menyspreu, insults, pressió estètica, gelosia, possessivitat…). Recentment hem rebut l’últim atac directe a la nostra vida i el nostre cos. La contrareforma de la llei de l’ interrupció voluntària de l’embaràs que pretén acabar amb el dret al propi cos de les dones, infantilitzar-nos, i fer-nos meres reproductores de la força de treball tot relegant-nos a l’àmbit domèstic. Es pretén que el control de la vida de les dones, deixi de ser de les dones i que la maternitat passi de ser una elecció a una obligació. A més, és una llei del tot classista en tant les dones que tinguin diners seguiran podent avortar quan vulguin, en canvi, les dones de classe obrera es veuran obligades a avortar en condicions perilloses i en la clandestinitat, arribant a posar en joc la seva vida.

Davant aquest panorama, com a classe i com a dones, només ens queda un camí i és seguir batallant per construir noves formes de relacions entre persones i sexo-afectives. Per aconseguir la igualtat i la coresponsabilitat en el món laboral, social, personal i familiar, i la socialització dels mitjans de producció però també de les tasques de reproductives de i cura. I finalment per poder decidir lliurement si volem ser mares o no, perquè si nosaltres parim nosaltres decidim. Per tot això, ara més que mai l’aliança entre dones treballadores i l’autodefensa feminista són imprescindibles!

Hem de ser lliures per decidir.

Hem de ser desobedients per lluitar.

I hem de ser feministes per guanyar!

Visca el dia internacional de les dones treballadores! Visca el 8 de març!"

Una gran pel·lícula d'hivern.

Som al bell mig de l'hivern, ara, entre els mesos de gener i febrer. O sigui, després de les "festes". Jo des d'abans ja tenia la idea de buscar alguns films d'hivern per l'ordinador que estiguin situats enmig d'un context de fred, de gel, de neu o de paisatges de muntanya. I aquest cop poder fer com algunes petites "jornades" de cinema d'hivern a nivell particular amb un petit format basat en cap altra cosa més que la pantalla plana de l'ordinador de l'estudi de casa. Pot ser també una altra manera de realitzar un cinema lliure igual com les que es fan en els centres socials autogestionats per debatre fomentant un sentit crític cap al seu argument? Puc dir que sí. A part aquestes sessions que faig estan pròpiament adaptades al meu propi ritme. Les vaig organitzant escassament pels meus ànims però de manera totalment lliure. No defenso gens els espectacles cinematogràfics comercials ni festivals similars com el mític " 
"Festival de Cinema de Muntanya" que s'ha anat realitzant a Torelló. Però assistir en els espectacles de caràcter comercial tampoc està de més anar-hi alguna vegada per conèixer-ho de prop per després criticar-ho i rebatre-ho amb més arguments i sobretot contundència. Per tant poder impulsar amb més força altres xarxes de cinema lliure i crític amb la realitat social i paisatgística que ens envolta. 
Doncs mirant de cercar "pel·lis" ambientades en llocs freds d'Europa com els Alps o els territoris escandinaus he trobat un film documental molt interessant titulat "L'últim caçador" (Le dernier trappeur) de l'any 2004 (de fa uns 10 anys, relativament nova). Aquest està ambientada i filmada enmig de l'hivern en el Yukon canadenc. És de producció internacional sobretot francesa, suïssa i canadenca, produïda per Jean Marc Henchoz i dirigida pel mateix guionista Nicolas Vanier, la banda sonora de Krishna Levy i la fotografia de Thierry Machado, i la seva durada és d'uns 94 minuts. És un dels films d'hivern que m'ha cridat més l'atenció amb "The sauvage innocents" protagonitzada per Anthony Quinn i el llarg mut "The Rush of Gold" d'en Charles Chaplin. 

El fil de l'argument tracta sobre les últimes generacions de trampers i caçadors d'aquesta freda, llunyana i inhòspita contrada boreal de l'Amèrica del Nord. Es centra en la vida d'un personatge real de mitjana edat si fa no fa interpretat per Norman Winther que segurament és l'últim que es dedica en aquest ofici especista amb una índia nehanni interpretada per May Loo i uns gossos de caça afables però salvatges amb qui manté un fort vincle que arrosseguen el trineu enmig de la infinita allau de neu que cobreix totes les valls, les serralades rocalloses canadenques i tots els arbres autòctons coberts de blanc. La seva finalitat se suposa que és en subsistir i viure d'alguna manera. A mesura que transcorre la trama el propi protagonista també realitza un paper de narrador intern que va explicant aspectes del propi argument, els fets de la vida quotidiana dels caçadors respecte el seu entorn, el contacte distant amb alguns ex companys que han abandonat l'ofici feia poc temps com els factors externs de la desforestació amb la tal·la massiva dels arbres provocada per les grans companyies forestals que només s'omplen la cartera per fer infraestructures innecessàries i destrossar tot aquest bell paratge. Amb una manera de viure itinerant sempre busca valls on poder posar trampes i caçar animals mitjançant mètodes rudimentaris fent extingir petits grups d'animals febles que viuen en llocs freds en tots els medis, fins i tot alguns peixos en els bassalts d'aigua coberts pel gel. Malgrat que expliqui que l'ésser humà ha d'evolucionar sempre convivint amb la natura enlloc de destrossar-la i mantenint una cadena alimentària entre els éssers vius. Així que és cert que ells hi estan acostumats i els agrada mantenir aquest ritme de vida aparentament bucòlic però que requereix esforç i treball per avançar com en la construcció de noves cabanyes de fusta, fer foc a terra per escalfar-se, dormir en tendes rudimentàries o els vents i les nevades agressives que posa en risc la seva vida i la dels gossos de caça. Un dia que ha d'anar a veure un amic seu (Alex Van Bibber) que viu a uns quants dies de distància cap al nord argumenta uns fets gairebé llegendaris sobre que els llops s'emocionen i udolen quan les llums polars brillen en el cel de tots els colors. Un cop que ha d'anar a la ciutat per aprovisionar-se amb els cavalls i el seu gos preferit aquest mor atropellat pel pas d'un cotxe i és substituït per una gossa husky siberiana sense experiència però en una ocasió li salva la vida amb els altres gossos del trineu en caure a l'aigua d'un llac congelat. I què passa en algun moment entre aquesta gossa i un altre que porta el trineu?? 


És una pel·lícula amb molta vitalitat i convida a veure tots aquests ecosistemes i paisatges naturals tan preciosos amb si estiguessis allà i entressin pels propis ulls. Immenses valls, aquestes muntanyes, rius i llacs d'aigües cristal·lines i gran diversitat d'animals forçats que es senten forçats a marxar a buscar altres indrets on viure i satisfer les seves pròpies necessitats. Elements físics de penúltim i darrer pla són l'impacte fort dels raigs solars envers la blancor nevada com la seva llum rogent que s'amaga per l'horitzó durant la posta, una lluna quasi idíl·lica que brilla a mitja nit o la gran dispersió cromàtica del cel del nord. Ho repeteixo: és molt viva en tots els sentits, val molt la pena i la poso tota sencera.

29 de gener. Vaga d'usuaris pel transport públic. Aturem la pujada.

 

Aquest mes de gener ha estat molt calent pel que fa la lluita de les pujades tarifàries al transport públic metropolità. Entre els mesos de desembre i gener s'han convocat unes cinc jornades arreu de l'àrea metropolitana entre finals de desembre de l'any passat i principis d'aquest mes juntament amb la vaga dels treballadors de Panrico que porten des del mes de novembre de l'any passat reclamant  Òbviament aquests motius són molt clars i evidents degut als constants increments que han anat succeïnt cada any. Per exemple el bitllet més venut, la T-10, ja té un cost de 10'30€ significant un 5'10% més que l'any passat i un 71% que fa deu anys. La T-50/30 ja costa 42'50€, una pujada del 8'4%. Aquest augment considerat de les tarifes, molt per sobre dels increments de l'IPC, converteix directament el transport públic en un luxe per als usuaris i un autèntic trasvassament de fons públic cap a les empreses que el gestionen. Tot això succeeix mentre s'eliminen línies d'autobús, s'eliminen els busos de barri els diumenges i festius i, des de l'any 2007, s'ha anat reduïnt un 10% el servei d'autobusos entre setmana i un 25% els caps de setmana. 

La mobilització ha anat intensificant les seves accions ja que el 16 de gener la protesta va arribar a paralitzar la circulació dels rodalies i el metro durant més de mitja hora pels bloquejos del mecanisme de tancada de les portes dels vagons que vam dur a terme. I l'última protesta va ser el dimecres 22 de febrer convocada a més de 25 parades de metro i estacions de rodalies. Des d'aquest dia s'han mobilitzat més estacions i més barris de la ciutat com altres municipis de l'àrea metropolitana fent concentracions, talls i colades als vestíbuls i les andanes com Plaça de Sants, Ciutat Meridiana, Hospital Clínic, Jaume I, Sarrià, Artigues-Sant Adrià, Bellvitge, Sant Boi de Llobregat, Cornellà, Gavà, Congrés, Martorell o el barri de la Marina de la Zona Franca.

Mentre repaguem el transport el transport públic, l'empresa TMB que gestiona l'autobús i el metro -tal com ho han denunciat reiteradament els i les seves treballadores- manté una opacitat absoluta sobre el seu pressupost i sobre el sou dels 603 membres de l'equip directiu, ja que tenen un salari fora de conveni i totalment desconegut, a més dels cotxes oficials de què gaudeixen. A més, continua mantenint-se en secret el motiu pel qual tants excàrrecs del PSC i CiU acaben ocupant llocs dins d'aquesta direcció. Hem de continuar empassant-nos i patint que any rere any ens facin pagar més car el transport públic? Hem de continuar pagant els excessos abusius de les empreses que gestionen el servei de transport metropolità? Hem de seguir callant sense poder utilitzar un transport públic que ha de facilitar les nostres necessitats en desplaçaments i caure en l'absoluta precarietat com també ens afecten l'habitatge, l'educació i la sanitat? Doncs no callem.

Demà mateix, dimecres 29 anunciem una vaga d'usuàries i usuaris a partir de les 20h a les 20:30h del vespre i cocentracions a les 19h de la tarda als diferents barris organitzades per la Plataforma Stop Pujades, la Federació d'Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB) i el col·lectiu per a la Promoció del Transport Públic. I no pararem fins que no es retiri totalment la pujada del 2014 i es congelin els preus del transport públic d'acord amb les tarifes del 2013. AIXÒ HO HEM D'ATURAR ENTRE TOTES I DES DE TOTS ELS BARRIS! SORTIM AL CARRER I DIGUEM PROU!

En aquest mapa rebel es poden trobar totes les mobilitzacions i iniciatives en contra de la pujada dels preus i les tarifes, a favor del transport metropolità.

Al pantà de Vallvidrera i la font de la Budellera.

Això ha estat per sorpresa i improvitzada des de la primera hora del diumenge al matí quan m’he aixecat. El dissabte després de passar-me bona part del migdia gris pel “merkadillo” punk de Can Batlló i caure al llit mort de son acumulada sense sopar res abans i passar-me l’hora per

estar a temps per anar a Can Vies a veure cantautors i fotre festa fins quan ens fotessin “xapar” i “pirar”. Així que em desperto, m’aixeco del llit i vaig cap a la cuina i miro el rellotge i les agulles marcaven a prop de les sis del matí. Encara vaig sopar una cresta d’espinacs amb panses i pinyons i un tros de truita de samfaina ja encentada des del vespre i vaig tornar cap al llit bastanta estona més. De tant en tant m’anava aixecant vàries vegades amb ansietat per anar mirant l’hora amb ganes de voler dormir més per aixecar-me més tard però tampoc volia. Tampoc tenia gens clar el què volia fer el matí. Doncs em llevo definitivament i m’acabo les dues crestes que quedaven al plat del marbre de la cuina, enceto un nou brick de llet de civada i hi suco algunes galetes. Passo la fregona del terra de l’habitació per netejar la saliva que he anat llençant a la nit des del llit per la meva mucositat encallada que m’estic tractant amb herbes. Em vesteixo tornant amb la idea de la setmana anterior de caminar per la Carretera de les Aigües i fer el mateix tros fins a la fastigosa antena nomenada amb el maleït nom de “Sant Pere Màrtir”. 

Què faig?? El dia és gris i humit. Però agafo el metro fins a Diagonal on a dins dels vagons hi ha un home que canta amb una música gravada pels altaveus i animava la gent a cantar. Encara vaig ficar-me allà al mig i improvitzar els teclats i algunes veus amb veu molt baixa quan sonava la música dels Dire Straits amb el seu fabulós tema Walk of life. Faig transbord amb els “ferrocarrils” a l'andana de Provença. Aquest és l’antic tren de Sarrià, nomenat també el tren dels rics degut a les zones de la ciutat per on passa con les zones on s'atura de Gràcia i Muntaner, bé Sant Gervasi, la Bonanova, les Tres Torres o Sarrià mateix.  Agafo el primer tren que va en direcció Terrassa fins al Peu del Funicular. En esperar el funicular em  sento una mica estrany i traumat fixant-me amb una noia que em mirava d’una forma una mica txunga per tenir tics, anava amb el seu xicot i un gos al costat (si fos psiquiatra ja l’hagués cagat molt). Entro i em poso de cara al vidre de la finestra del davant però de seguida surto a fora per paranoies meves i deixo entrar la gent que va amb les bicicletes perquè pugi cap amunt. El deixo pujar i espero el que baixa i sec a la butaca. En aturar-se a la intermitja surto un moment amb la idea, poc clara aquesta vegada, de fer aquest tram de la Carretera. Però per tota la contaminació malèvola dels fums urbans decideixo entrar de seguida un altre cop i seguir l’últim tram fins a Vallvidrera per poder respirar un aire “més pur” i amb menys partícules nocives. A part que allà feia una mica més de fred per l’altura i també ho intuïa per l’alè espès en forma de boira semigrisa de la boca. A part dels texans anava amb la suadera negra amb l’estel roig al mig i al damunt l’anorac que em va passar la persona que fa la neteja a casa. La meva idea era anar a la font de la Budellera, que en tinc un record de la meva infància i feia molt temps que no hi anava. Però al davant del parc infantil hi havia uns nois que miraven un plànol fixat i deien que volien arribar fins al panita i desviar-se cap a la carretera de les aigües. També vaig preguntar-ho a una dona gran que parlava en castellà que no va indicar i ens va acompanyar un tros del carrer principal avall. Aquest és un dels indrets que des de quan va deixar de ser una petita vila per dependre de la “ciutat comtal” ha passat a ser una de les seves zones més pijes i residencials on hi viuen una bona part dels empresaris locals i especuladors immobiliaris amb els seus xalets. 

Agafo un camí ample que va baixant avall i d’aquest en sortien alguns de més estrets amb pendents cap avall mentre que s’estenia un paisatge menys devastat que el de la ciutat pròpiament dita. Igualment ja està bastant destrossat fent-hi passar línies elèctriques d’alta tensió destinades a a l’abús d’energia elèctrica de la capital. Aleshores encara es pot gaudir d’un paisatge encara visible amb una certa olor de molsa humida, sobretot ara a l’hivern. Durant aquesta baixada passa un Land Rover que em va passar per davant i un cop acabat el camí vaig veure que tornava cap amunt en direcció contrària. Doncs travessada la carretera entrem al barri del Mas Sauró on hi ha l’estació de tren de la “Baixador” on en aquell moment va passar-hi un tren però sense saber jo la seva direcció. Així que pensant-me que m’havia equivocat vaig tornar a preguntar pel panita i em van indicar el camí correcte. Poc abans d’arribar-hi sentia unes veus que em cridaven per darrere i eren dues col·legues i una d’elles era de Múrcia i anava amb la seva gossa. El pantà era un embassament gegant i en l’aigua s’hi reflectien els arbres i el paisatge amb els raigs del sol. Segurament que l’aigua es deu destinar per regar els horts d’aquestes mansions privilegiades. Doncs pugem per un camí enfangat i ens embrutem les sabates perquè no eren les més adequades per trepitjar aquests sòls ja que són tipus de camins que no haviem previst. Llavors vam començar a explicar-nos les nostres vides després de tan temps que no ens veiem. Li he explicat la meva experiència currant a jornal a la verema en el negoci viti-vinícola del meu cosí, que em quedava a esmorzar i dinar a casa seva i allà erem tots iguals en seure a taula. Tot i ser un “petit” especulador que també li interessa obtenir guanys individuals per producció i màrqueting vinícola. I sobretot la meva amistat amb un company romanès que el meu cosí té contractat durant tot l’any. Ella feia una setmana que havia arribat de Múrcia i ara viu de lloguer en un pis al Paral·lel i trucaria a una altra col·lega en comú per qui ens vam conèixer que no veig des del final del curs passat. Estem perduts per carrers residencials sense una sortida exacta i ocupats per cases privades amb jardí. Al fons apareixia el Tibidabo amb l’horrorosa Torre de Collserola al mig. La meva amiga diu que cada cop li fan por més coses i fins i tot pujar fins a dalt de tot d’aquesta torre de ferro i vidre que distorsiona el paisatge natural. L’altra noia explicava que havia estat estudiant un curs de ciències medi-ambientals a Portugal l’any passat i també tenia interès en conèixer les pedres i els fòssils. Fins i tot la col·lega de Múrcia es va trobar un cargol fossilitzat damunt de l’asfalt, el va agafar i li vaig demanar per veure’l. Sense voler-ho amb un moviment involuntari el fòssil em va caure a terra i ella el va tornar a agafar, PER SORT. 

Es feia tard i vam aixecar-nos, marxem pel replà de la font i pugem pel mateix camí d’esglaons que haviem baixat abans. Per tant volem baixar fins a la part de baix de Vallvidrera i agafem un camí equivocat que d’entrada jo creia que s’ajuntava amb el que vaig agafar el mateix matí però donava a la carretera que vé de Barcelona. Així que vam agafar un tram bastant llarg de la carretera pel costat del carril que anava en sentit contrari però era molt pesat haver de deixar passar els maleïts cotxes. Així doncs he de dir que poc abans d’arribar parlavem sobre les cases, edificis i espais buits sense fer res que encara poden tenir una funció útil i es poden tornar a habitar per fer-ne centres socials autogestionats o viure-hi directament per fer front al moobing immobiliari. Una d’aquelles cases era del propietari de l’empresa Desigual i té un maravellós jardí i unes escales que porten a la pròpia vivenda. Entrem a l’estació de la Baixador de Vallvidrera, el tren arriba i s’atura i fem el trajecte fins a Provença. Just en baixar a l’andana començo a revisar les butxaques dels pantalons i veia que no duia les claus. A part que estic fart d’haver anat fent còpies constants de jocs de claus per haver-los perdut. A part tampoc volia que els meus pares ho sabessin perquè encara seguirien fent aquest acompanyament indesitjat que porten fent de fa tan temps. Estem una estona aturats a l’andana per parlar de com resoldre la situació. Miraria de no haver-me les deixat a casa perquè m’hauria estalviat molts merders. Doncs allà ens despedim i anem a buscar sortides diferents. Vaig sortir per les barreres dels « ferrocates » anant per darrere d’algú que passés, vaig tornar a fer el passadís intern fins a Diagonal i agafo la línia blava del metro fins a Sants – Estació i vaig arribar a casa trucant el timbre. En entrar a casa vaig directe a l’habitació i al prestatge del damunt del llit i de seguida ja les vaig deixar a dintre de la butxaca i ben tancada amb la cremallera per tenir-les sempre a la guait i mai perdre-les. De totes maneres vaig tornar bastant renovat i amb aires més frescs de la muntanya i realment ho seguiré fent més sovint. El contacte amb la natura per mi és una teràpia per trobar el meu propi equilibri i benestar personal.

Cap als 28.

Estic just a les acaballes dels meus 27 anys i d'aquí res ja faig el salt cap els 28. Sempre havia pensat durant temps enrere que amb l'edat ens anem fent vells tant per fora com per dintre. Però això sempre depèn del nostre estat d'ànim, la nostra activitat diària, el nostre estat de salut ... Però molt curiosament durant l'entrada cap al meu segon quart de segle de la meva vida sembla que a poc a poc m'estic tornant més jove i tornant a començar a viure un altre cop tota la meva joventut perduda i malgastada per traumes i fracassos. No se sap però cara aquests 28 estic trencant antigues dificultats socials i de crear-me antigues barreres de "seguretat" innecessàries que em resten oportunitats. M'hi acompanya un col·lega de farra però encara em falta molt treball emocional per fer. Certament també he començat a seguir un nou quadre terapèutic amb una teràpia de polaritat que prové de la Índia i existeix des de fa molts mil·lennis. Alguns estenen rumors rancis i diuen que per fer tot això ara ho començo a fer massa tard i n'hi ha d'altres que diuen que no, perquè si no ho faig ara no ho faré mai. Òbviament l'edat és lo menys important com per tornar a començar. Està molt clar que el context actual ja s'ha fet molt més que difícil, ja gairebé del tot impossible com per poder aconseguir més igualtat d'oportunitats en drets socials, laborals, identitaris i culturals. Però tampoc hem de renunciar les il·lusions i viure plenament amb tot l'optimisme possible sobretot de cara l'avui i el demà. I que aquestes il·lusions que anem forjant cada dia no se'ns transformin en penes ni amargors. Deixant enrere aquest any, com canta Cesk Freixas: "27 anys que són a la fi? Si el temps tortura, aquí abandonaràs?". 

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

L'origen nostrat de Santa Claus.

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l'aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Sud en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l'origen d'aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenent proper a la nostra cultura. 

Santa Claus és l'adaptació a l'anglès de Sinterklass que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l'època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d'Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s'allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l'arrelament d'una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklass, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d'Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre. 

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d'aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklass és acompanyat per "Zwarte Pieten", Pere el Negre, un morisc que s'encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzants moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot això, altres veus asseguren que el caire primitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d'Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre. 

Un altre indicador de l'origen nostrat del mite és el fet que el patró d'Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del segle IV d'origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d'ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l'Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l'ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l'il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s'ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d'aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l'esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l'estudiantat d'Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d'enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l'amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.



Notícia extreta de L'ACCENT.