dissabte, 28 de juny del 2014

Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu.

 


L'any passat 2013 es va celebrar el Centenari del naixement del poeta Salvador Espriu. Crec que és un motiu per fer-li un homenatge pel seu compromís cap a la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat com a poble. "Inici del càntic en el temple" és un dels seus poemes que reflecteixen la nostra identitat del poble català. Al final deixo un vídeo on s'hi escolta en format auditiu el poema previ "Assaig de càntic en el temple" interpretat pel gran i autèntic cantautor valencià Ovidi Montllor.


Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu dels camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell les males herbes".
Ah, joves llavis desclosos després 
de la foscor, si sabieu com l'alba 
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguissiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra. 
Vàrem mirar ben lluny del desert, 
devallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem 
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels 
per sempre més al servei d'aquest poble". 




dissabte, 24 de maig del 2014

Amb la Unió Europea no tenim futur.





La classe treballadora dels Països Catalans portem al damunt de les nostres espatlles més de mitja dècada d'espoli social accentuat. Retallades en serveis socials, pagament d'un deute del que no en som responsables, abaratiment dels costos laborals, especulació urbanística, treball precari i atur...  són la culminació de les polítiques al servei del capitalisme, motiu de ser de la Unió Europea des de la seva fundació el 1957, i encara més accentuadament des del Tractat de Maastrich del 1992.

La Unió Europea no és una institució sensible als drets nacionals ni als drets culturals dels pobles. La Unió Europea obeeix a la mateixa raó d'estat que els estats que la integren. Els Països Catalans no podem esperar de la Unió Europea cap resposta a favor dels drets dels pobles que contravingui els interessos dels estats i el capital. Ni en matèria de reconeixement de l'autodeterminació ni en matèria de reconeixement dels drets lingüístics de tota la ciutadania de tots els territoris. El reconeixement del dret d'autodeterminació i el respecte als nostres drets lingüístics és una fita que haurem de conquerir contra els estats espanyol i francès, però també contra la Unió Europea. 

La Unió Europea no és aquell espai de llibertats, pau i justícia que ens volen fer creure. És una estructura capitalista de caire patriarcal i imperial, al servei de les grans corporacions multinacionals. La seva política de seguretat respon a estats cada vegada més repressius. Les seves institucions responen a una lògica completament antidemocràtica. La seva política econòmica es basa en la despossessió, l'explotació cada cop més accentuada de les classes populars, la privatització dels recursos públics i l'acció al servei de les èlits del capitalisme. La seva acció militar, subordinada a l'OTAN, ha exportat el patiment a molts racons del planeta. 

La nostra proposta per a Europa és una Europa de pobles lliures, de justícia social i que no sigui exportadora de patiment i explotació. Aquesta Europa, però, no és possible dins el marc de la Unió Europea. La Unió Europea no és cap estructura neutra, que es pugui reformar segons la voluntat popular. L'Europa dels pobles lliures cal continuar construïnt-la des d'ara mateix, però al marge i en contra de l'Europa dels banquers, els estats i l'espoli social. 

Trencar amb la Unió Europea, recuperar el nostre marc mediterrani de relacions, i construïr l'Europa dels pobles, només es pot fer des de la independència dels Països Catalans. Només amb la sobirania política és possible recuperar una sobirania econòmica i posar-la al servei de les classes populars. La sobirania política no és suficient però sí que és indispensable per a bastir un futur millor. Un futur que ja hem començat a imaginar i a reivindicar als carrers. Un futur on els beneficis d'uns pocs representin la misèria d'una majoria, on la cooperació, la col·lectivitat i el poder sorgit des de baix siguin les bases d'una nova societat. Aquest país que somiem, no és possible dins la Unió Europea. 

Treballem des d'ara per construïr aquest futur. Uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Uns Països Catalans solidaris amb els pobles de la Mediterrània, del continent europeu i del món.  


dilluns, 19 de maig del 2014

Escrit de primavera.




Avui que estic sol a la caseta estic embossat pels mateixos mals comportaments externs de complaença i immaduresa de part dels entorns propers, malèvols i demagogs que més sovint he trepitjat disfressats de bones paraules i remordiments reacis. Fins i tot de victimisme artificial. Així pas a pas estirant i arronsant vaig contemplant la primavera al bell mig d’aquesta estació de l’any mig idíl·lica, mig tossuda, mig impertinent, mig estúpida, mig florida, mig freda i mig càlida. 

Tossuda ho és per la boira que passa pel cap i t’apalanca, els remordiments constants de les meves decisions, la meva barrera de privació personal a dins d’uns límits establerts i idealitzats totalment malèvols. Això també m’ha dut sovint a tancar-me del contacte i la relació social amb la gent més a veure amb la meva manera de ser. És impertinent pels constants canvis de temps bruscs i absurds que succeeixen constantment entre el fred, la calor i la humitat alterades per la contradicció del canvi climàtic impulsat per una banda per l’augment de gasos carbònics artificials i la radioactivitat cada cop més gran i més malaltissa. Que per l’altre costat en principi si no és per això aquest fred constant que fa habitualment és un possible indici cap a una nova era de gel. Com les que existien durant centenars, milers o milions d’anys enrere com en els temps prehistòrics o medievals. També és una estació estúpida pels dies en què no tens ganes d’aixecar-te del llit esforçant-te en fer-ho i caure-hi un altre cop amb mandra absoluta i deixant-te portar per l’espontaneitat i l’emboirament al cap. És un moment que ens altera la sang de totes les maneres... Tornen les congestions nasals, refredats passatgers que no acaben de passar, les asmes i les al·lèrgies per l’extensió del pòl·len de les flors que s’escampa com el vent que ens deixa apalancats i aixafats a terra. Com també tenir dies contents i altres esquerps amb mala hòstia. També és mítica pels nous enamoraments i desenamoraments diaris que alteren la nostra maravellosa arbitrarietat i tornar a estimular-nos i practicar el sexe i fer-se llepades i petons a la boca lliurement sense eufemismes patriarcals i monoparentals vinculats a la reproducció sinó per plaer. 

I tan dolenta per haver-hi unes vacances que des de fa segles han estat tacades de connotacions religioses i supersticioses amb processons de ”Setmana Santa” i espectacles malaltissos innecessaris sobre falses ressurreccions i reencarnacions paranoiques i totalment inversemblants. Infectades d’idolatria i imaginacions de falses existències imperceptibles i impregnades de brutícia sionista i cristiana que la gent del carrer encara se les creu sense ser conscients d’aquest engany. Tot això ha passat a ésser una cosa cultural però la seva base és realment molt dolenta. Fins i tot tampoc s’ha d’oblidar que s’ha d’afegir que els conceptes de l’estima i l’ajuda vinculats amb aquesta religió són totalment malaltissos, endèmics i epidèmics, per tant aquests requereixen passar per un tractament específic i molt acurat. Arrelat directament a això també és el nomenat mal temps de les comunions de tots aquells nens que els estan menjant el cap a la sectària catequesi i els manipulen sobre que un tros de pa i un glop de vi són el cos i la sang d’aquest mateix individu idolatrat. Aquest és un dels pitjors mals morals i culturals que porta la primavera. 


Per l’altre cantó també es tracta d’una estació idíl·lica de l’any perquè malgrat aquest fred misteriós de caràcter nòrdic l’aigua de la pluja s’escampa i esclata en forma de fortes tempestes i fan renéixer la vida. Hi fa créixer les plantes, els arbres dels boscos i en els prats verds i humits hi créixen les flors grogues com les de la mimosa, els narcisos o les flors de la ginesta que floreix amb més força que mai. Flors blanques com els pixa-llits o les margarides, ben blaves com els lliris o ben vermelles com les roses, les roselles o els clavells. Fins i tot grans varietats de flors de tots els colors que existeixen i tan llampants quan els toca la llum del sol durant el dia i que després afluixen la seva intensitat quan es fa tard abans de fer-se fosc definitivament. S’hi veuen florir els arbres més freqüents com els pins amb la seva flor a vegades més aviat resinosa, els salzes, els faigs i moltes més formant els seus boscos més ombrívols o assolellats. Però tot i així també és cert que hi ha alguns arbres que ja comencen a florir en ple hivern com ho fan els ametllers durant el febrer quan els comencen a sortir les seves flors blanques. Altres arbres que floreixen i maduren durant la primavera són els arbres fruiters com les oliveres que floreixen durant el març, l’abril i el maig o bé els cirerers amb les seves flors roses, els albercoquers o els nesprers. El blat torna a créixer en els camps i els conreus tornen a ser fèrtils com perquè tornin a créixer les plantes comestibles. Canten, xiulen i volen els ocells com les puputs, les orenetes passatgeres, les caderneres, els rossinyols mentre que els mussols els cucuts a la nit. Incloses les cigonyes alsacianes i altres ocells que després de tan viatjar d’una terra a una altra tornen als seus llocs d’origen fent els seus nius en els arbres. Surten una bona part dels animals dels seus caus subterranis, es reprodueixen els amfibis com els cap-grossos que es transformen en granotes o les salamandres que els apareix la cua i les potes. S’arrosseguen els rèptils com la sargantana que són feliços per la llum del dia que s’allarga però sense la calor excessiva. És idíl·lica ara entre l’abril i el maig quan el sol brilla més que mai per damunt dels xiprers i les roques muntanyenques, per la blavor del mar que apareix més enllà de la Mola entre la Torre i Colldejou o pels paisatges que creixen entre els camins del Moianès. O pels pins de la serra de Collserola com els roures i faigs de les comarques d’Osona i la Garrotxa. 

És un moment de passejar-se alegrement pels prats de roselles, cantar a la vida i la natura, fer tombarelles i la posició vertical amb el cap i les mans o estirar-se enmig de l’herba tot agafant flors i olorar-les directament pel nas. Per tant aquest també és un bon moment per fer noves excursions amb roba lleugera per aprofitar el temps entre camins empedregats, ombrívols i assolellats. Passant pel davant d’antigues ermites que encara es poden reaprofitar per fora i per dintre com les del Montsant o el Pirineu, masies que s’han de socialitzar i col·lectivitzar de manera autogestionada sense recorrer a molestos lloguers. Com també hostals i llocs on allotjar-se per seguir els itineraris de ruta o descansar un temps concret i aturar-se a observar el panorama del voltant sigui més bonic o més lleig. Es tracti d’un paisatge natural amb força vegetació i fauna o sigui un entorn tristament urbanitzat ple d’asfalt i fàbriques sorolloses. O antigues fàbriques tèxtils ara ja històriques com les del Llobregat com el Rosal o la Colònia Güell que els seus propietaris van crear per coaccionar els treballadors i sotmetre’ls al treball mitjançant formes d’explotació però sortosament també hi ha sorgit el moviment obrer reivindicant els seus drets socials i laborals. Disfrutar dels colors vermells de les vinyes del Priorat, pujar fins a la punta de Sant Geroni a Montserrat per orientar-nos amb les orientacions marcades sobre un marbre de pedra, pujar a les Agudes i el Matagalls al Montseny. Beure aigua fresqueta de la font dels Enamorats a prop de Cantonigròs o la font de la Budellera a Vallvidrera. Fer servir les bicicletes fins al volcà Croscat de la Garrotxa apagat des de fa tants i tants anys, fins al Port Ginesta o fins a l’últim cap del Delta de l’Ebre, ara afectat un altre cop pel seu trasvassament, on hi arribaven a volar els flamencs. Caminar platja enllà per la desembocadura del riu Foix, a Cubelles. O arribar caminant des de casa o la barriada de Bellvitge fins a la bruta platja del Prat i pujar fins a dalt de tot del seu mirador de fusta per les escales de cargol. On entren partícules d’aire intens quan hi ha vent intens però amb partícules nocives mentre que al fons s’hi observa l’horitzó del mar blau negre, un estany salabrós gairebé sec, grues de mercaderies i com no a l’interior a l’esquerra l’aeroport. 

Fins i tot és un moment per menjar bona fruita i verdura de la temporada. És un bon moment per agafar unes maduixes o uns bons maduixots amb una cullerada de sucre fent aquell suquet. És el temps de les cireres i les picotes, els albercocs i els nespres escopint per la boca el seu dur pinyol. D’aquestes fruites se’n poden fer pastissets dolços amb farina panificable, melmelades o confitures mitjançant el sucre com a substància conservant teòricament natural. Com m’empassaria un bon plat d’esparrecs cuits a la planxa acompanyant una bona amanida crua i fresca amb una bona bassa d’oli d’oliva i vinagre al plat on després sempre encara hi tinc ganes de sucar-hi llesques de pa senceres. Sobretot que aquests mai portin trangènics ni edulcorants ni cap porqueria basada en preparats químics que perjudiquen la nostra salut, més val que la verdura i la fruita del temps siguin totalment naturals i ecològiques a l’abast de tothom. També és l’època genial per fer barbacoes al jardinet de casa, al pati de casa d’alguns amics o els merenderos de Les Planes fent-hi les verdures a la brasa. O poder viatjar amb una furgoneta o autocaravana bé llogada o d’alguns col·legues anant carretera enllà en direcció la posta del sol per l’oest del Principat o les comarques de la Franja de Ponent, fins i tot per altres pobles d’Europa que també porten dècades lluitant per fer resorgir la seva pròpia identitat. 

També és una estació que es destaca per les mobilitzacions i revoltes que aquestes òbviament són vigents durant tot l’any. Exemples importants han estat el maig francès del 1968 amb les mobilitzacions estudiantils però inacabat per la posterior corrupció dels seus dirigents burgesos i totalment contrarrevolucionaris. Les protestes en contra de la guerra d’Algèria quan encara era una colònia ocupada pels francesos o el moviment que reivindica la identitat catalana al Principat Nord com a part dels Països Catalans. Altres exemples destacats són la Primavera Valenciana, el 25 d’abril al País Valencià recordant ara els 307 anys d’una derrota nostra per culpa dels filipistes espanyols com també la Primavera dels Pobles Àrabs o el Magreb. Juntament amb infinites causes socials justes, dignes, legítimes i sempre molt més que necessàries –més aviat, imprescindibles- de part d’una gran multitud de moviments socials, veïnals o ecologistes que pretenen ser eines per transformar profundament aquesta societat imposada. La lluita en contra de la precarització del transport públic, a favor de la sanitat pública, la vivenda o pels detinguts encara empresonats són uns compromisos de les classes populars pels quals mai una o un s’hi ha de rendir sinó en seguir sempre al peu del canó de manera activa. Un dia concret de la primavera per mobilitzar-se concretament és l’1 de maig que és el dia internacional dels i les treballadores.


Fins i tot per a mi també ha estat un moment inèdit ple d’inspiracions i imaginacions per dibuixar o escriure sobre aspectes relacionats amb la primavera. Com alguns textos imaginaris potser vinculats als fets quotidians que vivim o pactant amb altres vides imaginàriament fictícies les quals no les percebem a través dels sentits físics. Però sí que amb ment i l’energia corporal les podem captar mitjançant les vibracions. I aquesta altra vida es tracta d’un altre tipus de naturalesa també material però idealitzada amb arbres, plantes, prats, animals, mars, rius, llacs i muntanyes. Trobem artistes, escriptors literaris i poetes que també han plasmat la primavera en les seves obres com Salvador Espriu amb el seu Inici del càntic en el temple, Joan Salvat-Papasseit amb el Proverbi, Joan Oliver (àlies Pere Quart) amb L’abril d’enamorat o Joan Maragall amb La ginesta altra vegada. A part d’aquests també es troben infinits autors com pintors o escriptors que bé l’han reflectit en obres pictòriques o en assaigs concrets primaverals siguin històrics o actuals. Infinits relats, textos reflexius i cançons que van transmetent les seves paraules fent-les caure i volar per tot arreu. Algunes cançons són d’amor i altres són de la temporada fent referència a una fruita primaverenca com El temps de les cireres que està directament lligada a la Comuna de París del 1870 i fa referència a la Setmana Sagnant. Fins i tot un temps d’amor on transmetre abraçades mediterrànies entre companyes i companys d’arreu dels pobles que estan al voltant d’aquest mar com Grècia, Occitània, Egipte o Tunísia.


Doncs aquesta es tracta de tot un conjunt de coses tan diverses que poden ser identificades amb aquesta estació de l’any tan alegre, tan convulsa i tan perversa però a la vegada vital entre el contrast del sol i la pluja els quals s’hi manifesten en evidència. És un text reflexiu i endèmic que va dedicat i destinat cap a totes aquelles que gaudeixen, viurem, senten o pateixen la primavera de ben a prop.







dimarts, 15 d’abril del 2014

Què ens ha aportat la medicina?? - Ràdio Nikòsia.








Fa un mes del segon programa que vaig coordinar amb la gent de Nikosia -el 5 de març- sobre el què ens aporta la medicina com una ciència o eina a favor de la nostra salut. O bé és un negoci que estigmatitza les malalties i en crea de noves tractant les persones només com objectes i dissenyar drogues farmacològiques per enfortir els interessos corporatius i farmacèutics. És un tema important i molt subjectiu per debatre però és cert que la medicina neoliberal només mira per als seus grans interessos i no vol contemplar altres visions. L'aparell de gravació no funcionava bé i es va haver de fer amb el mòbil i per tant el programa s'ha trobat mig començat a la meitat de la primera entrevista. Com la qualitat del so tampoc és bona del tot.

Van venir dos membres d'Associació en Salut (l'Eduard i en Manuel) amb el seu projecte dels camps i les radiacions electro-magnètiques a Catalunya i els aparells que les transmeten provoquen noves malalties com càncers, destrossen el sistema immunològic o deterioren les capacitats cognitives. També ens dónen consells preventius com a la nit tenir els mòbils apagats a fora de l'habitació com també mantenir els rutters, aparells de connexió a Internet o minicadenes apagades i desconnectades. A continuació vam entrevistar per telèfon el Dr. Manel Ballester que ens va parlar sobre la medicina energètica i explica que hi ha el cos físic i l'energètic que van estretament units com la seva relació amb el biomagnetisme. Ha mencionat algunes senyals biomagnètiques com l'electrocardiograma o l'electroencefalograma. I ens ha parlat sobre la teràpia de polaritat com la fusió de diverses teràpies orientals en una de sola que ajuda a equilibrar el sistema energètic i tranquilitzar la persona al amb ansietat, ira, ràbia o agressivitat. També al davant de malalties com el càncer i tumors malignes anant a l'arrel d'aquest problema a partir del propi sistema immunològic. Una altra convidada és la Laura Balcells, estudiant i membre de l'assemblea d'estudiants de medicina de la UB-Clínic amb el sistema MIR i els inconvenients de la troncalitat que volen fer d'aquest sistema amb el pla de Bolonya. Fins ara es tracta d'un examen final i quatre anys de residència que només pot agafar la persona amb més nota. I ara es vol convertir en diversos troncs rotatoris d'especialitats amb avaluacions al final de cadascun que pot empitjorar la formació mèdica sent molt més controlada. Ni assegura el futur laboral dels i les metgesses que serà molt pitjor amb totes les amenaces de retallades i precaritzi molt més l'atenció mèdica cap a la gent amb problemes més greus. D'altra banda també ha mencionat aspectes positius al marge d'aquest pla com els tallers de relació terapeuta-pacient. Va anunciar la manifestació del 5 d'abril en contra de la troncalitat convidant-hi tant estudiants i professionals com usuaris i tothom qui pugui venir.

Un dels temes més evident en el programa al marge de les entrevistes ha estat la psiquiatria i experiències viscudes per aquest tipus de drogues sintètiques perilloses i les medicines alternatives. En Mario ens ha explicat la seves vivències negatives conseqüents d'aquests fàrmacs tan emprats malauradament en la psiquiatria i la neurologia i ens en fa una classificació genèrica de la manera com estan catalogats oficialment però des d'una perspectiva crítica. És una llàstima que ho haguem focalitzat tant en aquest tema com s'ha fet en la majoria de programes ja que la meva idea era en tractar temes de medicina en general. Igualment també s'ha parlat una mica sobre temes com l'alimentació. S'han comentat per sobre les jornades a favor de la sanitat pública que va organitzar la CUP el 22 de febrer a les Cotxeres de Sants amb el lema "Construïm la sanitat als Països Catalans". Fins i tot un convidat extra de la Garriga va fer aquest programa més rodó amb un tema excepcional presentant-nos una campanya animalista d'agermanament amb els dofins en captivitat que pateixen problemes de salut de depressions i ansietat i moren molt temps abans de la seva esperança de vida. Com també els dificulta la comunicació. I van convidar-nos a firmar per la llibertat d'aquests animals que realment viuen en manada i estiguin al mar com el seu ambient on la seva comunicació . Per cert, és un animal molt terapèutic. Ens menciona sobre la confusió en la seva mandíbula aparentment feliç però és la seva manera de ser. Una gran aportació complementària. 



És un programa interessant i complert ...   Més endavant potser farem algun programa a continuació d'aquest.

 





dissabte, 8 de març del 2014

Dones lliures, desobedients i feministes per canviar-ho tot. (Manifest unitari del 8 de març).

"El sistema capitalista necessita del patriarcat per mantenir les seves quotes de benefici a través de l'explotació i la dominació. Són dos sistemes que interactuen i operen de manera conjunta. L'explotació és la transmissió sistemàtica de recursos de qui els produeix cap a qui no els produeix i la dominació ens imposa rols i estructures per legitimar aquesta explotació. Així doncs, tant a la feina com a casa com en d'altres espais estem exposades a les agressions del patriarcat i el capitalisme. Paral·lelament ens torbem amb altres opressions que determinen la nostra precarietat i desigualtats que com a dones no podem obviar, com són la procedència, l'ètnia, la classe, la sexualitat i/o l'edat, entre moltes altres. 

Avui, hi ha raons més que suficients per dir que la classe treballadora ha vist com els seus drets han estat retallats i menyspreats per les classes dominants, i les dones treballadores som les que estem pagant les conseqüències més dures de la despossessió per part de la burgesia i el capital. Les nostres condicions de vida estan sent degradades. Es retallen ajudes a la dependència, a la maternitat i a la conciliació. Es retalla en sanitat i educació. Es retalla en polítiques d’igualtat i de prevenció i abordatge de la violència masclista. La darrera reforma laboral ens exclou encara més del treball assalariat, condemnant-nos a l’economia submergida quan no al treball domèstic no remunerat (no com a opció personal sinó perquè el context ens hi aboca). La bretxa salarial entre dones i homes no fa més que augmentar. I se’ns persegueix i se’ns fa fora dels carrers per ser migrades, trans i/o putes.

Tota aquesta violència estructural s’agreuja amb les agressions i assassinats masclistes que no cessen any rere any, sinó que van a més. Així com per aquelles violències que no per menys visibles són menys perjudicials (menyspreu, insults, pressió estètica, gelosia, possessivitat…). Recentment hem rebut l’últim atac directe a la nostra vida i el nostre cos. La contrareforma de la llei de l’ interrupció voluntària de l’embaràs que pretén acabar amb el dret al propi cos de les dones, infantilitzar-nos, i fer-nos meres reproductores de la força de treball tot relegant-nos a l’àmbit domèstic. Es pretén que el control de la vida de les dones, deixi de ser de les dones i que la maternitat passi de ser una elecció a una obligació. A més, és una llei del tot classista en tant les dones que tinguin diners seguiran podent avortar quan vulguin, en canvi, les dones de classe obrera es veuran obligades a avortar en condicions perilloses i en la clandestinitat, arribant a posar en joc la seva vida.

Davant aquest panorama, com a classe i com a dones, només ens queda un camí i és seguir batallant per construir noves formes de relacions entre persones i sexo-afectives. Per aconseguir la igualtat i la coresponsabilitat en el món laboral, social, personal i familiar, i la socialització dels mitjans de producció però també de les tasques de reproductives de i cura. I finalment per poder decidir lliurement si volem ser mares o no, perquè si nosaltres parim nosaltres decidim. Per tot això, ara més que mai l’aliança entre dones treballadores i l’autodefensa feminista són imprescindibles!

Hem de ser lliures per decidir.

Hem de ser desobedients per lluitar.

I hem de ser feministes per guanyar!

Visca el dia internacional de les dones treballadores! Visca el 8 de març!"










dissabte, 1 de febrer del 2014

Una gran pel·lícula d'hivern.

Som al bell mig de l'hivern, ara, entre els mesos de gener i febrer. O sigui, després de les "festes". Jo des d'abans ja tenia la idea de buscar alguns films d'hivern per l'ordinador que estiguin situats enmig d'un context de fred, de gel, de neu o de paisatges de muntanya. I aquest cop poder fer com algunes petites "jornades" de cinema d'hivern a nivell particular amb un petit format basat en cap altra cosa més que la pantalla plana de l'ordinador de l'estudi de casa. Pot ser també una altra manera de realitzar un cinema lliure igual com les que es fan en els centres socials autogestionats per debatre fomentant un sentit crític cap al seu argument? Puc dir que sí. A part aquestes sessions que faig estan pròpiament adaptades al meu propi ritme. Les vaig organitzant escassament pels meus ànims però de manera totalment lliure. No defenso gens els espectacles cinematogràfics comercials ni festivals similars com el mític " 
"Festival de Cinema de Muntanya" que s'ha anat realitzant a Torelló. Però assistir en els espectacles de caràcter comercial tampoc està de més anar-hi alguna vegada per conèixer-ho de prop per després criticar-ho i rebatre-ho amb més arguments i sobretot contundència. Per tant poder impulsar amb més força altres xarxes de cinema lliure i crític amb la realitat social i paisatgística que ens envolta. 
Doncs mirant de cercar "pel·lis" ambientades en llocs freds d'Europa com els Alps o els territoris escandinaus he trobat un film documental molt interessant titulat "L'últim caçador" (Le dernier trappeur) de l'any 2004 (de fa uns 10 anys, relativament nova). Aquest està ambientada i filmada enmig de l'hivern en el Yukon canadenc. És de producció internacional sobretot francesa, suïssa i canadenca, produïda per Jean Marc Henchoz i dirigida pel mateix guionista Nicolas Vanier, la banda sonora de Krishna Levy i la fotografia de Thierry Machado, i la seva durada és d'uns 94 minuts. És un dels films d'hivern que m'ha cridat més l'atenció amb "The sauvage innocents" protagonitzada per Anthony Quinn i el llarg mut "The Rush of Gold" d'en Charles Chaplin. 

El fil de l'argument tracta sobre les últimes generacions de trampers i caçadors d'aquesta freda, llunyana i inhòspita contrada boreal de l'Amèrica del Nord. Es centra en la vida d'un personatge real de mitjana edat si fa no fa interpretat per Norman Winther que segurament és l'últim que es dedica en aquest ofici especista amb una índia nehanni interpretada per May Loo i uns gossos de caça afables però salvatges amb qui manté un fort vincle que arrosseguen el trineu enmig de la infinita allau de neu que cobreix totes les valls, les serralades rocalloses canadenques i tots els arbres autòctons coberts de blanc. La seva finalitat se suposa que és en subsistir i viure d'alguna manera. A mesura que transcorre la trama el propi protagonista també realitza un paper de narrador intern que va explicant aspectes del propi argument, els fets de la vida quotidiana dels caçadors respecte el seu entorn, el contacte distant amb alguns ex companys que han abandonat l'ofici feia poc temps com els factors externs de la desforestació amb la tal·la massiva dels arbres provocada per les grans companyies forestals que només s'omplen la cartera per fer infraestructures innecessàries i destrossar tot aquest bell paratge. Amb una manera de viure itinerant sempre busca valls on poder posar trampes i caçar animals mitjançant mètodes rudimentaris fent extingir petits grups d'animals febles que viuen en llocs freds en tots els medis, fins i tot alguns peixos en els bassalts d'aigua coberts pel gel. Malgrat que expliqui que l'ésser humà ha d'evolucionar sempre convivint amb la natura enlloc de destrossar-la i mantenint una cadena alimentària entre els éssers vius. Així que és cert que ells hi estan acostumats i els agrada mantenir aquest ritme de vida aparentament bucòlic però que requereix esforç i treball per avançar com en la construcció de noves cabanyes de fusta, fer foc a terra per escalfar-se, dormir en tendes rudimentàries o els vents i les nevades agressives que posa en risc la seva vida i la dels gossos de caça. Un dia que ha d'anar a veure un amic seu (Alex Van Bibber) que viu a uns quants dies de distància cap al nord argumenta uns fets gairebé llegendaris sobre que els llops s'emocionen i udolen quan les llums polars brillen en el cel de tots els colors. Un cop que ha d'anar a la ciutat per aprovisionar-se amb els cavalls i el seu gos preferit aquest mor atropellat pel pas d'un cotxe i és substituït per una gossa husky siberiana sense experiència però en una ocasió li salva la vida amb els altres gossos del trineu en caure a l'aigua d'un llac congelat. I què passa en algun moment entre aquesta gossa i un altre que porta el trineu?? 


És una pel·lícula amb molta vitalitat i convida a veure tots aquests ecosistemes i paisatges naturals tan preciosos amb si estiguessis allà i entressin pels propis ulls. Immenses valls, aquestes muntanyes, rius i llacs d'aigües cristal·lines i gran diversitat d'animals forçats que es senten forçats a marxar a buscar altres indrets on viure i satisfer les seves pròpies necessitats. Elements físics de penúltim i darrer pla són l'impacte fort dels raigs solars envers la blancor nevada com la seva llum rogent que s'amaga per l'horitzó durant la posta, una lluna quasi idíl·lica que brilla a mitja nit o la gran dispersió cromàtica del cel del nord. Ho repeteixo: és molt viva en tots els sentits, val molt la pena i la poso tota sencera.



dimarts, 28 de gener del 2014

29 de gener. Vaga d'usuaris pel transport públic. Aturem la pujada.

1622116_264294393734870_2106746785_n 



Aquest mes de gener ha estat molt calent pel que fa la lluita de les pujades tarifàries al transport públic metropolità. Entre els mesos de desembre i gener s'han convocat unes cinc jornades arreu de l'àrea metropolitana entre finals de desembre de l'any passat i principis d'aquest mes juntament amb la vaga dels treballadors de Panrico que porten des del mes de novembre de l'any passat reclamant  Òbviament aquests motius són molt clars i evidents degut als constants increments que han anat succeïnt cada any. Per exemple el bitllet més venut, la T-10, ja té un cost de 10'30€ significant un 5'10% més que l'any passat i un 71% que fa deu anys. La T-50/30 ja costa 42'50€, una pujada del 8'4%. Aquest augment considerat de les tarifes, molt per sobre dels increments de l'IPC, converteix directament el transport públic en un luxe per als usuaris i un autèntic trasvassament de fons públic cap a les empreses que el gestionen. Tot això succeeix mentre s'eliminen línies d'autobús, s'eliminen els busos de barri els diumenges i festius i, des de l'any 2007, s'ha anat reduïnt un 10% el servei d'autobusos entre setmana i un 25% els caps de setmana. 

La mobilització ha anat intensificant les seves accions ja que el 16 de gener la protesta va arribar a paralitzar la circulació dels rodalies i el metro durant més de mitja hora pels bloquejos del mecanisme de tancada de les portes dels vagons que vam dur a terme. I l'última protesta va ser el dimecres 22 de febrer convocada a més de 25 parades de metro i estacions de rodalies. Des d'aquest dia s'han mobilitzat més estacions i més barris de la ciutat com altres municipis de l'àrea metropolitana fent concentracions, talls i colades als vestíbuls i les andanes com Plaça de Sants, Ciutat Meridiana, Hospital Clínic, Jaume I, Sarrià, Artigues-Sant Adrià, Bellvitge, Sant Boi de Llobregat, Cornellà, Gavà, Congrés, Martorell o el barri de la Marina de la Zona Franca.

Mentre repaguem el transport el transport públic, l'empresa TMB que gestiona l'autobús i el metro -tal com ho han denunciat reiteradament els i les seves treballadores- manté una opacitat absoluta sobre el seu pressupost i sobre el sou dels 603 membres de l'equip directiu, ja que tenen un salari fora de conveni i totalment desconegut, a més dels cotxes oficials de què gaudeixen. A més, continua mantenint-se en secret el motiu pel qual tants excàrrecs del PSC i CiU acaben ocupant llocs dins d'aquesta direcció. Hem de continuar empassant-nos i patint que any rere any ens facin pagar més car el transport públic? Hem de continuar pagant els excessos abusius de les empreses que gestionen el servei de transport metropolità? Hem de seguir callant sense poder utilitzar un transport públic que ha de facilitar les nostres necessitats en desplaçaments i caure en l'absoluta precarietat com també ens afecten l'habitatge, l'educació i la sanitat? Doncs no callem.

Demà mateix, dimecres 29 anunciem una vaga d'usuàries i usuaris a partir de les 20h a les 20:30h del vespre i cocentracions a les 19h de la tarda als diferents barris organitzades per la Plataforma Stop Pujades, la Federació d'Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB) i el col·lectiu per a la Promoció del Transport Públic. I no pararem fins que no es retiri totalment la pujada del 2014 i es congelin els preus del transport públic d'acord amb les tarifes del 2013. AIXÒ HO HEM D'ATURAR ENTRE TOTES I DES DE TOTS ELS BARRIS! SORTIM AL CARRER I DIGUEM PROU!

En aquest mapa rebel es poden trobar totes les mobilitzacions i iniciatives en contra de la pujada dels preus i les tarifes, a favor del transport metropolità.