Què és el TTIP i per què l’hem de combatre?

Un nou atac en format de tractat comercial amenaça la poca sobirania que com a poble ens queda davant el poder de les corporacions multinacionals. 

Es tracta del TTIP (acrònim en anglès de l'Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió), un tractat de lliure comerç que s'està negociant a porta tancada entre la Unió Europea i els Estats Units d'Amèrica, i que els partits liberals s'han afanyat a defensar com una necessitat per millorar el creixement econòmic i la competivitat. 

Després d'anys de pressió per part dels lobbys de les grans empreses multinacionals europees i estat-unidenques, finalment el 13 de febrer Obama, van Rompuy i Borroso anuncien l'inici de les negociacions per assolir l'acord transatlàntic. 

Segons els documents que s'han pogut anar filtrant, el TTIP tindria tres grans objectius:

1) Eliminar les possibles barreres no aranzelàries (les aranzelàries pràcticament ja no existeixen) com ara l'alimentació de normes i regulacions estatals (democràtiques, sanitàries, mediambientals, financeres...) que limiten els beneficis potencials de les empreses multinacionals. 

2) Obrir el sector dels serveis públics i la contractació pública a les empreses multinacionals.

3) Establir una estructura judicial aliena al poder dels Estats per protegir les inversions i les perspectives de beneficis de les empreses multinacionals davant dels possibles canvis legislatius i normatius dels Estats. 

L'aprovació d'aquest tractat, doncs, a la pràctica implicaria una rebaixa dels drets laborals el no haver de reconèixer els convenis col·lectius, la introducció d'aliments transgènics, productes químics i la pràctica del fracking, fins ara parcialment aturats o prohibits per normatives sanitàries i mediambientals; l'acceleració de la privatització dels serveis públics que ens queden, com la sanitat i l'educació, la penetració de grans corporacions multinacionals en la gestió dels serveis que fins ara podien gestionar els governs locals, la creació de noves bombolles financeres amb la desregulació de les minses mesures aplicades al sector bancari; i augmentar el control de les corporacions multinacionals, al debilitar les lleis de privacitat de dades de la població i blindar la privacitat de les patents empresarials en matèria d`'investigacions sanitàries i ús de la biodiversitat. 

I degut al sistema de protecció jurídica de les operacions multinacionals, aquestes podrien demandar els Estats en tribunals privats en cas degut a polítiques públiques (de defensa dels drets laborals, socials o mediambientals) consideressin que la seva precisió de beneficis no es complís. 

Es tracta d'un atemptat mortal a la independència dels pobles, que buida encara més de sobirania a les seves institucions burgeses, convertint-les en simples eines de governança dedicades a protegir els beneficis de les multinacionals i a gestionar les misèries que aquests provoquen a la població, i que dificulta l'expansió dels espais de contra poder popular. 

Per això és important mostrar-hi el nostre rebuig, lluitar als carrers, als llocs de treball i a les institucions per impedir la seva aprovació i aplicació. 

Però no hem de perdre mai de vista que aquest tractat no cau del cel, no es tracta d'un projecte aliè a la realitat socio-econòmica que vivim avui dia, que s'ha anat desenvolupant des dels inicis de l'expansió del capitalisme patriarcal, i que ens ha abocat a aquesta crisi que colpeja la classe treballadora mentre enriqueix la gran burgesia. El terreny de fer-ne efectiva la seva pràctica, doncs, ja ha arribat adobant amb les retallades a la despesa social, que ha servit per facilitar les privatitzacions

Aquest tractat respon a la lògica dels tractats econòmics, militars i de cooperació internacional que s'han anat aprovant anteriorment, i que en major mesura havien repercutit contra els pobles sobreexplotats del mal anomenat "3r Món". Respon a la lògica de facilitar els guanys de les grans corporacions multinacionals a costa de la despossessió de la classe treballadora, a través de l'explotació del treball productiu i reproductiu, l'espoli dels recursos, la privatització i conquesta de mercats i l'especulació financera. 

És un pas més en la construcció de la Unió Europea i un projecte imperial nascut per afavorir les burgesies europees i estat-unidenques, que actualment està protagonitzant el desmantellament de l'Estat del benestar i que segueix servint de cobertura econòmica, diplomàtica i de l'imperialisme ianqui-europeu. 

I és un pas més en la consolidació d'unes polítiques que en molts àmbits ja s'estan aplicant: les prospeccions petrolíferes de Repsol en contra de la voluntat popular a les Canàries, o de la multinacional Spectrum Geo Limited, que afectarien al golf de Lleó, de València i el conjunt de les Illes Balears, el blindatge de les inversions d'ACS en el projecte Castor, la pressió de grups inversors per introduïr la pràctica del fracking i l'anul·lació per part del Tribunal Constitucional a les prohibicions aprovades després d'àmplies protestes socials en algunes autonomies; el vassallatge de la Generalitat de Catalunya vers la multinacional israeliana ICL-Iberpotash responsable de la sal·linització de les aigües del riu Llobregat o l'entrega de la gestió de l'aigua a multinacionals com Suez. 

Per aquest motiu, hem d'entendre el TTIP com una peça més en el treball del capitalisme patriarcal mundial, i per tant, afrontar-lo com una nova batalla en la guerra contra l'apertheid social global, instaurat per les corporacions multinacionals, amb la cobertura de les institucions polítiques i els aparells militars. 

La lluita contra el TTI, imprescindible per assolir una veritable independència, s'ha d¡encabir en la lluita contra la Unió Europea, en la lluita contra l'OTAN, en la lluita contra la dinàmica falsa cooperació internacional. És a dir, en la lluita contra el capitalisme patriarcal, en la lluita contra un sistema creat per maximitzar guanys empresarials, culpable de l'explotació de classe i de gènere, culpable de la pèrdua de sobirania dels pobles i comunitats, culpable de la depredació del territori i d'instaurar un model insostenible a nivell social i mediambiental, que ens porta directe a l'abisme, com diran les seves pròpies institucions. 

I això, ni el sobiranisme liberal ni la social-democràcia són capaces de fer-ho. Ho hem vist quan la dreta catalana representada per CiU donava suport explícit al costat del PP, PSOE, UPyD i PNV al TTIP al Congrés espanyol, amb la voluntat d'entregar la nostra sobirania a les multinacionals. També ho hem vist quan els grups polítics encara etiquetats d'esquerres com ERC, ICV, Compromís... defensaven la competivitat de la Unió Europea, quan votaven a favor de bombardeigs de l'OTAN, ho hem vist quan els seus sindicats defensaven les empreses multinacionalsacuades de danys mediambientals... Ho veiem cada dia que fracassen en el tímid intent d'humanitzar un capitalisme patriarcal nascut per explotar i depradar. 

Hem de ser nosaltres, les revolucionàries, les qui aixequem les banderes contra el TTIP juntament amb les banderes contra la Unió Europea i el capitalisme patriarcal, juntament amb les banderes per la construcció del socialisme feminista als Països Catalans. Perquè la lluita contra el TTIP va molt més enllà dels debats parlamentaris, és la lluita del dia a dia en defensa dels serveis públics, la lluita contra les agressions al territori... En definitiva, és la lluita pel repartiment del treball i la riquesa, per l'emancipació nacional, social i de gènere. I aquestes lluites es batallen en tots els fronts de la guerra social que ens ha tocat viure als Països Catalans. 

No al TTIP - No a la Unió Europea - No a l'OTAN - No al capitalisme patriarcal. 

Per la construcció socialista i feminista als Països Catalans. 

FEM-HO ARA!!

3 anys i 7 mesos per a 3 companyes, 3 anys i 9 mesos per a una altra, més d'una desena amb condemnes que van des dels 6 mesos als 2 anys de presó i 66 companyes per jutjar. 

És un resum ràpid i concís de com estan intentant silenciar, atemorir i castigar a les i els que sortim al carrer per defensar uns barris de la gent i per la gent enfront del model d'una ciutat-aparador per als turistes. 

És un resum ràpid i concís on no es pot transmetre el dolor, la ràbia i la impotència amb la que ens toca veure com sentencien, condemnen i persegueixen a la dissidència. 

Estem fartes de veure com som conduïdes a uns judicis polítics que condicionen la nostra vida i la dels nostres cercles, molts cops amb una representació teatral nefasta protagonitzada per jutges, fiscalies i mossos on les proves i les acusacions ratllen l'absurd si ens ho mirem des de les seves òptiques legalistes. 

Volem fer ús de la memòria i pensar que si vam aturar l'enderrocament de Can Vies, que si vam omplir els carrers per defensar els nostres barris, no podem quedar-nos a casa quan volen empresonar a la gent que colze a colze va sortir al carrer per traçar una línia vermella al poder.

Estem vivint una repressió que s'aguditza cada cop que fem un pas endavant amb la nostra lluita i creiem que solament juntes podem i tenim capacitat d'afrontar aquesta problemàtica, per això donem tota la força i solidaritat per a les encausades del parlament, el cas Pandora, per a José Antúnez Becerra i tota la gent que pateix en les seves carns la violència d'aquest sistema. 

Ens volen enviar a l'últim abocador que tenen reservat per a la dissidència, allà on els rics no hi entren i els pobres no en surten. 
Per rebutjar tot el sofriment al qual ens volen sotmetre i denunciar cada abús de poder contra qui lluita demanem tot el suport i la solidaritat amb les encausades i les condemnades. Ja sigui assistint als actes que es convoquin, parlant i difonent la situació amb la gent del teu voltant, fent accions de suport, participant de les assemblees en defensa de les campanyes... 

Un poema de Guillem d'Efak.

Aquest cantautor, escriptor i actor mallorquí i nascut a la Guinea Equatorial ha estat una figura en la cançó d'autor i de protesta als Països Catalans tot fusionant el blues, el jazz i la cançó popular mallorquina. Tampoc explicaré tota la seva vida però he trobat un poema que té prou significat per un dia com aquest quan en principi comença la primavera però segueix permanent el fred cru de l'hivern quan la pluja del cel gris i el mal temps encara oculten la calor que ha d'arribar. 

ARBRE. 

Primavera d'hivern.

I que me'n fan de mal aquestes branques teves 

vinclades pel pes excessiu 

de la fruita no recol·lectada!

Inútilment madurares somnis.

Avui tornen a terra

sordament desplomats.

El pelegrí no ha trobat la teva ombra

ni el pastor el teu fruit.

I que me'n fan de mal els estels 

que entre el brancam 

encara me conviden!  

Flors blanques.

 
Fa poc que el fred feréstec de l'hivern amb les seves últimes ventades ha anat  arribant al seu final tot apuntant ja a les seves últimes acaballes mentre que ja va arribant "lo caloret" amb el seu bon temps. Ja fa un mes que entre la fredor i els tocs del nou aire lleuger dels nous temps que inhalava pel nas també m'han vingut els colors dels nous ametllers que rebroten on de les seves nues i tristes branques es despleguen les petites flors blanques que creixeran. I enlluernades pels raigs del sol regeneren el seu vestit des de dalt del tronc fins a la punta extrema de l'arbre.  

Clars exemples són els que vam podar enmig del camp a prop de Gelida i han crescut forts com roures enmig del paisatge autòcton de les vinyes despullades i silencioses acompanyat del cant dels ocells amb el Montserratí al fons. O els que hi ha bastant a prop de casa nostra que han florit en el poc entorn natural de parc que encara ens queda sent invaït des de fa dècades pel gris laberint de formigó pendent per capgirar com sigui. El blanc florit xoca amb el ferro estrident de Can Caralleu i les successives urbanitzacions aixecades cap a Esplugues -a prop de l'hospital de Sant Joan de Déu- a l'esguard de la ciutat capital.  

Camarades, escolteu bé... encara ens queda molt camí per fer però d'aquí res hi haurà l'equinocci d'una nova era d'on ressorgirà amb valentia i coratge l'amor de les flors, les plantes, la terra i la natura.  

28a calçotada de Sants.

L'1 de març, com cada primer diumenge de març, torna la calçotada popular del barri de Sants que organitza el Casal Independentista de Sants Jaume Compte però enguany al parc de l'Espanya Industrial. Ja és la 28a, però també estem d'efemèrides i la dedicarem als 20 anys que el cantautor alcoienc Ovidi Montllor porta de vacances. 

Programació: 

12:00h. Diferents mostres de cultura popular:  castellers de l'EI, colla bastonera de Sants i tabalers de la colla de diables de Sants. 

13:00h. Començarem a servir els calçots acompanyats de romesco, pa amb tomaquet, patata al caliu, botifarra, fruita i vi/aigua. 

16:00h. Actuacions musicals: Taverners i La fera ferotge, fent versions d'Ovidi. 

Durant tot el dia hi haurà fira de col·lectius.

Compra de tiquets anticipadament al Casal (c. Muntadas, 24) o al mateix dia al parc. Tot plegat per 13€, 11€ per les sòcies del casal que vinguin a comprar-la anticipadament. 

Us hi esperem. 

NO HI HA QUI ELS PARI (TRIBUT A SANGTRAÏT).

El dia 17 de desembre, abans de l'inici de vacances del solstici d'hivern, es va celebrar  un concert d'homenatge a Sangtraït a la sala Luz de Gas de Barcelona. Sí, aquella banda empordanenca de rock dur i metall de La Jonquera que de ben joves portaven els cabells llargs i jaquetes de cuïr i fotien canya a cada concert amb la tralla de les seves guitarres rovellades i la tramuntana boreal de les harmòniques amb una lírica carregada d'èpica medieval i missatges ocults desentenent-se de la moguda estètica convencional del rock en català del moment fins quan es van dissoldre a finals del 2001. Aquest grup que va acumular públic durant els 90s ha caigut en la ignorància entre els i les joves d'avui segurament perquè no els interessa aquest gènere musical però el seu llegat segueix a la sang gràcies als seus fans més directes o indirectes. I encara més amb l'existència d'uns 18 grups i artistes tot donant-los una mirada diferent tot interpretant-hi algunes de les cançons rellevants que van gravar en un disc d'homenatge recollit per "Picap" titulat "NO HI HA QUI ELS PARI" com eslògan basat en una de les cançons més conegudes i amb el qual es va promocionar aquest concert tan rodó on hi dominava més la tralla que la calma. Alguns participants han estat els dos grups de versions Noctämbuls i Els Senyors de les Pedres passant per Regresión, Dragonslayer, Inmoonere, Naltrus, Ancendra o Leyenda fins a Joan Colomo, Èric Vinaixa i la coral de gospel Tons&Sons entre molts altres. I convé constar molt clarament les col·laboracions de la Lupe Villar a la guitarra rítmica i el Papa Juls a l'harmònica i els grunyits com a ex membres de Sangtraït sobretot al final de tot quan toquen el mític Vol de l'home ocell amb "Els senyors de les pedres" i tots els intèrprets que van formar part d'aquesta festa gairebé familiar que aquella nit van seguir emprenyant els veïns com anys enrere havien fet els membres veterans. Tot això mentre es projectaven imatges mudes i en color del concert que va fer Sangtraït al Palau Sant Jordi l'any 1991. Allò també va ser una gran fita històrica en el seu moment que malauradament la meva infància profunda infància no me la va poder fer veure ni viure des de la sang. Se'm va posar la pell de gallina i vaig sortir emocionat. Actualment hi ha dos grups hereus de Sangtraït que són LGP (Los Guardians del Pont) i Barbablanca que en els seus concerts encara interpreten algunes versions. Malgrat tot la seva música segueix viva entre els antics i els nous fans d'aquest gènere musical que amb les seves melenes i barbes amb el gran gest de les banyes enlaire. 


Salut i roquenrol. 

CAP A PORTBOU (II). L’ESTACIÓ INTERNACIONAL, WALTER BENJAMIN I LA PLATJA DEL PI.

Després de tan temps de discotir i anar canviant de forma molt constant la data d’aquesta sortida cap a l’última vila que es troba situada al nord del Principat de Catalunya per la banda de la costa per motius personals i diversos que hem anat tenint durant tot el final d’aquest últim mes de setembre fins quan vam establir una data definitiva pel dia 3 d’octubre d’aquest any 2014 per anar fins a Portbou i poder veure definitivament una bona part de les coses que voliem, sobretot la premisa prevista que consistia en anar fins a la tomba de Walter Benjamin. Hi havia alguna discusió d’anar a Portbou amb el tren ja que a mi em fan descomptes amb el preu del bitllet per portar al damunt la targeta daurada de la espanyola Renfe per tenir un grau de discapacitat. Però com que la majoria dels companys anaven escassos de diners llavors vam descartar aquesta segona opció. A part un dels qui venia amb nosaltres a fer aquesta excursió que té alguns coneixements de filosofia ens va enviar per correu un document adjunt sobre la biografia intel·lectual d’aquest personatge filòsof i la seva tesi sobre el concepte de la història que no em vaig acabar de llegir en calma però d’entrada ja tenia bastant bon aspecte tot i que em va costar d’entendre. A part també he de dir que la filosofia no sempre l’he sabut entendre fàcilment perquè el meu cap ha estat mal ensenyat en moltes coses d’aquestes però hem de tenir òbviament una ment realment subjectiva com la de qualsevol ment humana perquè l’objectivitat realment no existeix ni existirà mai sent una absoluta falsedat d’un plantejament positivista tòxic i contaminant que és absolutament subjectiu, manipulador i òbviament criminal. Bé, durant aquells dies vaig estar en plena campanya de la verema treballant durament per al meu cosí al mas de la Caçadora als Guiamets i aguantant les seves dobles morals que té com a propietari i empresari amb les seves actituds suposadament amigables. El dia 2 encara vaig aprofitar tota la tarda per pencar a les vinyes per a ell mentre ja se’m trencaven les sabates de segona mà que havia agafat un dels dies de la botiga gratuïta del CSA Revoltosa unes setmanes abans d’anar-me’n i per tant després de dutxar-me per ordre autoritària, manipulant i coactiva de part del meu cosí vaig agafar l’últim tren de la tarda a l’estació de Marçà-Falset que venia des de Saragossa, Casp i Móra la Nova i en direcció Reus, Tarragona, Sant Vicenç de Calders i Barcelona-Estació de França. Ja anava expressament cap a la ciutat capital per fer l’excursió l’endemà. Així que durant el viatge tinc conversa amb una amiga de la Vilella Alta que vaig conèixer l’any passat en un acte de l’Esquerra Independentista del Priorat el 12 d’octubre en contra de la festa feixista i genocida de la hispanitat a la plaça de l’Artesana de Falset on hi va actuar en Josep M. Cantimplora. Ella se n’anava cap a Tarragona i vam aprofitar per parlar sobre les últimes situacions viscudes per mi sobre quan em van detenir els mossos injustament en una de les manifestacions en suport a Can Vies i com els va afectar aquesta situació. En plena foscor el tren avançava per la costa del Garraf i el destrossat Delta del Llobregat i arriba cap als voltants de dos quarts de deu del vespre a l’estació de Sants –malauradament atribueix aquest nom a l’estació i no al barri- i vaig fins a la Bauma, o Bauxa, on ensenyo en un col·lega algunes de les fotos de les vinyes que vaig fer amb el mòbil de segona mà que em va passar el meu pare i encara vaig menjar un plat d’ensaladilla russa. Al cap de poca estona amb la bossa a la mà vaig fer directe cap a casa on encara sopo alguna última cosa, estic a l’ordinador i al cap de poc me’n vaig cap al llit perquè em trobava rebentat d’una bona part de la feina dura realitzada de la campanya d’enguany fent de mà d’obra agrària en benefici dels interessos individuals del meu cosí. Però dormo poques hores sense tenir un motiu explícit i ja em sentia despert abans de les vuit del matí i amb dubte si tornar al llit o quedar-me despert.

Així que ja em faig la bossa del dinar i me la poso a dintre de la motxilleta i me la cordo per davant amb una sivella per no perdre-la per marxar ja que haviem quedat a Sant Adrià del Besòs a 2/4 de 10 del matí amb els companys del Grup de Suport Mutu. Agafo el metro a Sants-Estació i fins a Sagrada Família vaig amb la línia 5 i allà faig el transbord a la línia 2 havent de patir els sintètics sorolls dels seus metros post-moderns fins a Artigues-Sant Adrià on a partir d’allà aquesta línia ja entra en terreny badaloní. Vaig fer servir la targeta rosa definitiva després de tenir problemes amb una primera que em va arribar a casa exactament feia una mica més de dos mesos i se’m va espatllar la seva banda magnètica el primer dia quan la vaig fer servir. Dit i fet, a fora al carrer en una terrassa d’un bar a la carretera de Gramenet ens anem trobant on esmorzem una mica amb alguns cafés i jo en canvi demano un croissant mentre tenim la primera conversa del matí. Ben poc després ja preparem la furgoneta i sortim pel cinturó de la Ronda del Litoral i per la mateixa autopista travessem la perifèria post-industrial de ciment i formigó enlloc d’avançar per la carretera sent uns trastocats pel propi capitalisme i obeïr el pagament de dos peatges cars. Mentrestant a dintre del cotxe parlem de temes diversos tot passant per l’experiència política, el pensament esquerrà i els moviments socials fins el cinema amb les pel·lícules que hem vist i les que encara estem pendent de veure fins els seus autors i directors tot mencionant en Marlon Brando que adoptava el rol de protagonista a “The Godfather” i Quentin Tarantino com a director dels dos volums de “Kill Bill” i “Django Unchained”. Ens aturem en una d’aquestes àrees de l’autopista on traiem les botelles d’aigua per refrescar-nos de el calor i descansem una estoneta per fer la segona part del trajecte tot seguint l’avorrit asfalt de l’autopista cap amunt mentre que el paisatge del voltant variava en anar cap al nord com són els boscos de la Selva en perill d’extinció com un dels llocs per on es vol fer passar la MAT, la línia del Portús i l’estació d’alta velocitat de Figueres-Vilafant amb dos TGVs francesos aturats com és lògic destinats a una minoria de la població com a evidents símptomes opressors del pactisme entre aquests dos estats en contra nostra d’acord amb la Unió Europea. Al cap de poc ja sortim de l’autopista i ens desviem per una carretera més petita on s’hi anaven indicant els topònims existents i resulta que en un cartell s’indicava Perpinyà en francès (Perpignan) com si no formés part del nostre territori fins quan arribem a l’entrada de La Jonquera, el poble dels autors i ex intèrprets de la gran cançó “Els senyors de les pedres”, que es troba al sud d’aquesta frontera divisòria establerta des del malvat Tractat dels Pirineus l’any 1659 pels monarques Felip IV i Lluís XIV, a qui debem odi i molta venjança. Agafem una altra carretera que ens porta una mica cap al sud-est empordanenc en direcció el nord del cap de Creus. Passant per aquests itineraris tenia alguns moments en què necessitava treure saliva i els dos companys del darrere em miraven per veure com jo estava de salut ja que en el fons ja estaven acostumats també als meus moviments exagerats que van empitjorar després de la meva injusta detenció de part dels mossos d’esquadra en una manifestació en contra del desallotjament i l’enderrocament del CSA Can Vies. Mentre ells no em reaccionin amb crits o amb certs tons de contundència ja és molt i important ja que els crits no em són gens favorables i per tant no els penso admetre de cap de les maneres de part de ningú per molt que creguin malaltissament que ho vulguin fer sempre amb bona intenció. I no com va passar-me amb una ex companya amb qui vam conviure en un altre col·lectiu similar que em va dir unes coses amb un to de veu inadmissible al final d’un taller a les jornades d’estudiants de la facultat de psicologia de Mundet farà una mica més de dos anys, i des de llavors ja no tinc cap interès en tenir cap relació amb ella com ni tan sols la vull tornar a conèixer. No s’ho mereix. Mentrestant pels voltants de la carretera s’hi veien tant oliveres com finques vitícoles amb ceps plantats de forma extensiva, i avancem un tractor amb un remolc carregat de raïm negre que s’ha recollit també en campanya de verema però a simple vista era difícil saber el tipus de varietats. Des de l’mp3 del mòbil del qui anava a la butaca del davant al costat del conductor va posar música variada que anava des de la música electrònica, el reggae, el Bruce Springsteen fins el rock català amb “Empordà” de Sopa de Cabra. Travessem les vies del tren per sota d’un pont que també anaven en la mateixa direcció i poc després ja ens trobem el mar amb les seves típiques cales de la Costa Brava, aquest dia era blau i preciós mentre seguiem els revolts de la carretera mentre passavem per Llançà i Colera. Després passem per uns últims túnels perforats a la roca com a símptome evident de la massiva urbanització fins arribar i entrar de seguida a Portbou. Entre altres coses s’ha de dir que aquest poble des de la imposició del Tractat també va passar a la part espanyola d’aquesta falsa zona fronterera que divideix els Països Catalans sotmesos a la doble opressió. Arribem a la part turística que es troba a tocar del mar i anem a l’oficina de turisme on aconseguim un plànol turístic del municipi on hi apareix un mapa on s’hi troba marcada la ruta que va fer Benjamin entre aquests territoris realment catalans entre Banyuls de la Marenda i Portbou, fins i tot també un apartat sobre l’exili durant i després de la Guerra Civil Espanyola i en temps de la Segona Guerra Mundial a Europa. Encara aprofitem per aparcar la furgoneta en un carrer que estigués a prop i just al davant de la cala de les Tres Platgetes aprofitem per treure el menjar de les bosses i començar a dinar, sent a prop de les 13h. Vaig treure una truita d’albergínia, un petit brick de gazpatxo i una poma. Un de nosaltres ens va oferir formatges però jo no en vaig voler perquè no sóc tolerant a la lactosa perquè em genera fortes mucositats. També hi havia qui es va menjar un entrepà amb pollastre i més coses. I al cap d’una estona vam anar en un bar a fer uns cafès i una infusió. Se m’ha explicat que Portbou tot i no ser un municipi amb mobilitzacions socials i hagi estat sempre destinat al turisme i al sector ferroviari és un bon lloc per menjar amb calma i poder respirar l’aire del mar. Tota aquesta estona la vam dedicar a tractar molts dels nostres problemes, les nostres fòbies i pors negatives que poden repercotir i afectar la nostra vida diària i fins i tot les nostres activitats quotidianes. Jo vaig explicar una bona part dels detalls de la meva fòbia catastròfica que he anat arrossegant des de la infància sobre l’esclat d’una Tercera Guerra Mundial a camp obert tot partint d’algunes pel·lícules de ficció de caràcter futurista del seu moment com ho va ser la catalana “Peraustrínia 2004” i després “Akira” com altres sèries animades que també mencionen aquest suposat conflicte de caràcter hipotètic d’una manera que impacti l’espectador amb aquest impertinent sensacionalisme carregat d’escenes post-apocalíptiques tan distòpiques i decadents. Últimament aquest trauma l’estic revisquent d’una manera bastant constant. I he arribat a la conclusió que mai més tornaré a mirar aquest tipus de pel·lícules manga japoneses o de gèneres similars per no recordar inventats camps escènics específics i passar-m’ho malament sense motius justificables. També s’ha de dir que aquesta tercera guerra per molt que partís d’un hipotètic conflicte sorgit l’any 1947 de part del pla Operació DROPSHOT pel govern dels EUA després desqualificat, crec realment que aquesta ja va esclatar fa molt temps ja en la segona meitat del segle XX en el què es va nomenar com Guerra Freda i ara ja no sabem quina guerra mundial hi és ja que la majoria de les guerres estan emmascarades i n’hi ha ben poques que es posin d’una manera realment evident però en el fons hi ha una guerra global on sempre manen els interessos de l’imperialisme occidental, sobretot quan hi ha interessos sobre els recursos essencials com serà el cas de l’aigua. També es va parlar sobre el tema dels problemes mal resolts i saber diferenciar el què és realment un problema que necessita una solució realment i squin realment es vol plantejar així quan no ho és i per tant ja no fa falta el què seria una solució. S’ha de ser constructiu a la vida i no pas destructiu.

Així que vam estar una bona estona mentre una companya se’n va anar a dormir al cotxe mentre nosaltres vam anar fins a l’estació internacional de ferrocarrils que està en mans de Renfe i Adif. Me’n recordo que a prop hi ha un carrer que li diuen el “Passatge de la Renfe”, crec que no es mereix que se li dongui aquest nom degut al què hem patit sempre els seus usuaris i totes les seves brutes metràfoles amb empresaris i especuladors. De fet l’estació és una obra arquitectònica de Joan Torras i Guardiola aixecada l’any 1929 seguint el model d’estació francesa i no pas espanyola pel fet que l’entrada dongui a les vies (d’amplada internacional) on en un lateral hi havia un cotxe de la policia espanyola aturat i tot l’edifici es trobi amb una ampla marquesina de ferro i cristall que cobreix les principals vies de passatgers d’ample ibèric, seguint el model d’altres estacions existents com Montpeller, Narbona, París-Austerlitz o fins i tot a Barcelona amb la mateixa Estació de França. A les vies principals hi ha dos trens aturats que feien el seu trajecte ordinari des de Barcelona i més enllà de la marquesina hi apareixen les vies de l’estació de mercaderies que està descoberta on s’hi troben diversos conjunts de vagons variats des de les cisternes fins als portacotxes com diverses locomotores aturades tant elèctriques de trajecte de càrrega com dièsels que realitzen funcions de maniobres a dintre de la mateixa estació que es veia clarament ubicada als voltants de la serra de l’Albera com tot el municipi. Mentrestant amb un dels companys vam anar a veure l’intercanviador de l’amplada de raïls del tren Talgo entre el de tamany ibèric i l’internacional per on aquests tipus de trens de llarga distància amb un sistema de canvi de posicionament de les rodes si feien part del seu trajecte per l’estat francès. Ara queda tancat en una via desviatòria on ja hi ha crescut vegetació ja que ara tot ja és a través de l’alta velocitat seguint els mateixos criteris fronterers dels estats de l’Europa del capital. Al fons s’hi troba el túnel dels Belitres que és la frontera política ferroviària entre els dos estats entre Portbou i Cervera de la Marenda donant-li els “gavatxos” el mal nom de Cerbère. És el puto passadís natural dels Pirineus com l’únic lloc d’allà per on es pot passar d’una banda a l’altra del mateix territori fragmentat sense pujar muntanyes per on hi ha passat gent de tot tipus tant fugint com invaïnt. Aquest túnel queda enfront de l’estació i del túnel anterior dels ferrocarrils espanyols. Aquest company em va explicar que durant el seu temps de militància a ICV van fer una pseudo-campanya en contra del TAV totalment fantasmagòrica i manipuladora quan en el fons han recolzat aquest tipus de tren elitista. Fins i tot malauradament el director d’obres del seu pas per la ciutat capital és de la colla d’amics dels meus pares i és afí en aquest tipus de fastigosos partits pseudo-esquerrans que van amb tota hipocresia per davant després fent servir la bicicleta per aparentar d’ “ecologistes”. D’un paio del qual jo no en vull tornar a saber res més i encara més perquè conec el seu nom sencer, Joan Baltà i Torredemer, i que viu en una casa de privilegi formada per tres pisos i jardí a Terrassa, sincerament és un autèntic culpable d’aquesta ofensiva contra les classes populars. I és ben cert el què explica el company que en abandonar aquest partit d’òrbita i entrar a l’entorn dels moviments socials de base és realment bastant més difícil de caure en qualsevol manipulació quan tenen unes idees que donen més de cara i aposten per un rupturisme real amb el sistema polític. A dintre de l’estació el taquiller em va dir que a les 15:28h arribava un tren francès de l’empresa SNCF però ja no teniem temps. Haviem d’anar a buscar la companya que s’havia quedat dormint al cotxe i en sortir estavem parlant sobre política sobre els moviments d’esquerres, la violència i la no violència... Vam tractar alguns aspectes de la gran revolució russa bolxevic del 1917 i la lluita entre classes que també era un tema prou interessant.

El següent pas era anar a veure el lloc desitjat, el memorial i la tomba de Walter Benjamin que va morir en aquesta localitat empordanenca en el seu exili aleshores des de França quan aquesta havia estat ocupada pels nazis i fugir del genocidi antisemita pel fet de ser jueu alemany anant en principi cap als EUA. Però va morir aquí l’any 1940 per una causa realment desconeguda. Sembla que una hipòtesi explica que va ser per suïcidi per prendre’s unes pastilles de morfina en un hotel d’aquesta localitat però tampoc és totalment certa ja que es tracta d’una explicació que en aquell moment va donar el metge municipal d’aquesta localitat que era falangista. En voler agafar el mapa ens n’adonem que s’ha perdut i tornem a l’oficina de turisme per demanar-ne un altre però aquesta ja estava tancada i ens vam haver d’espavilar pel nostre compte i preguntant al primer o la primera qui ens trobessim pel carrer. Així acostant-nos per uns carrers de dintre cap a l’alçada de la punta meridional de les Tres Platgetes hi havia l’entrada al cementiri per on s’hi respirava l’aire marí que hi arribava mentre que s’escoltava de lluny l’arribada d’un tren per la seva botzina i el sotrac de fons de les rodes amb la via. Tot just abans de l’entrada mateixa cap a dintre del cementiri es troba un tipus de panell on hi consta la presència d’alguns detalls importants de Walter Benjamin tot tenint present l’existència del seu memorial amb una obra de l’artista israelià Dani Karavan en motiu dels 50 anys que es situa en unes realitzacions conegudes com “Passatges” i està formada per tres parts però sense imposar un recorregut estricte sinó que els i les visitants el puguin realitzar amb absoluta llibertat per transitar i aquests puguin construïr la seva pròpia experiència de la visita. En primer lloc es troba tot un passadís cobert en direcció de baixada entre la plaça del cementiri i el mar per on hi entrem tot baixant per unes escales cobertes i amb una placa de vidre inculcada al mig amb una inscripció de la seva tesi entre moltes altres que apareixen al llarg del seu homenatge. Mentre que pel vidre transparent s’hi veien com s’acostava un remolí del mar picat i reflectit per la llum dels raigs del sol de la primera hora de la tarda. És un lloc on aprofito per fer algunes fotografies amb el mòbil on hi sortís el mar de fons. Aleshores entrem cap a dintre del cementiri per un camí que hi ha i anem a la part on hi ha una antiga olivera i una plataforma cap a l’horitzó del mar expressant els sentiments d’exili i solitud, subsistència i conformitat. També anem al lloc de la seva tomba passant per un segon passatge fins a la plaça central del cementiri on es troben més referències sobre la seva tesi “Sobre el concepte de la història” on a partir del materialisme marxista va formular les seves pròpies teories d’enfocar la història centrant-se en l’error repetit de concebre-la des del progrés i convé llegir-la al revés, no des de la perspectiva des dels vencedors i personatges cèlebres sinó des de totes les víctimes anònimes i persones vençudes anònimes incloent-hi també la classe treballadora i les persones marginades, tot afegint conceptes jueus messiànics i redemptors que també es troben de forma metafòrica a l’obra de Karl Marx tot i ell haver estat un bon materialista que no creia en cap divinitat ni cap religió (per sort). Aquest plantejament sobre el progrés ja prové d’un debat iniciat a partir de la Segona Internacional de Treballadors que malauradament ha estat assimilada per alguns sectors marxistes i anarquistes. Fins i tot alguns partits “comunistes” d’òrbita vinculats a IU i ICV també han estat els defensors d’aquest concepte oficial del progrés pensant-se que només amb l’apropiament dels mitjans de producció del capitalisme de part de la classe treballadora ja s’arriba al socialisme. S’explica que era més radical que altres autors de l’Escola de Frankfurt com Adorno o Horkheimer, que jo com a ignorant vaig confondre la tendència d’aquesta escola de pensadors amb el maleït pensament positivista sorgit per les teories del francès Auguste Comte i actualment tan implantat i difós actualment per tota la societat en què vivim. I també és cert que el progrés reaccionari plantejat per la història oficial sobretot a partir de les industrialitzacions del segle XIX i les conseqüents estructures de poder tecnològic establertes han estat uns evidents culpables de l’explotació laboral, els genocidis, els exterminis i tantes barbàries mundials. Es va parlar del filòsof castellà Jorge García Calvo que va partir de Benjamin per arribar a la conclusió de què “el progrés és una fàbrica d’extermini”. De tot això entre nosaltres va sortir un cert debat sobre aquest tema que vam discotir ràpidament. Llavors un dels nostres companys va expressar el seu sentiment de plor solidari amb totes les persones víctimes de la història i vam compartir aquest sentiment abraçant-lo. Finalment ens fem unes fotografies amb la tomba al darrere. Va ser aquell moment que vam decidir no passar al Principat Nord i seguir fins a Argelers perquè aquest company no volia seguir recordant més morts ni tristeses ja que preferia estar content i tornar a viure la vida.

Llavors decidim per anar-nos a banyar i improvitzant se’ns va acudir la possible idea de baixar una mica fins a Llançà però aquesta no es va complir i tornem al lloc del principi i tenim la idea de banyar-nos a Portbou. A l’altra punta de Les Tres Platgetes deixem les carteres, els calçats i els mitjons mentre que la companya que no es vol banyar es queda amb les nostres pertinences com encara saludo una noia morena i maqueta amb biquini aleshores estirada al damunt d’una tovallola i molt amablement també em va saludar. Mentre nosaltres passem pels passos parcials i les roques que toquen a l’aigua mentre ells avançaven per davant meu i jo em quedava aturat allà posant els peus sota l’aigua en diversos llocs per intentar acostumar-m’hi entremig de guiris, segurament francesos, tot anant fins a la Platja del Pi que queda més apartada de la localitat turística. Aquesta platja però no és de sorra com les que hi ha al sud del Principat com Torredembarra, Cambrils o Salou, sinó que és tota de pedres i a mi em va costar bastant entrar a l’aigua tot posant-hi només els peus i pensant en alguns aspectes de la filosofia marxista de Benjamin i la tranquilitat de la Costa Brava mirant els velers situats al fons que flotaven al damunt de l’aigua. Al final vaig llençar-me una estona a dintre però vaig sortir ben de seguida perquè la temperatura externa no acompanyava pas però sí que és cert que la temperatura de l’aigua era idònia per banyar-se. Llavors tornem cap a les Tres Platgetes on agafem les nostres bosses i amb aquesta altra noia em diu “adéu” somrient-me i em vaig quedar bastant enxonat.

Així que sortim de Portbou cap avall vorejant el mar que s’estenia cap a l’esquerra d’aquesta Terra de Vents i al fons, al sud, s’estenia el Cap de Creus mentre que a partir de Llançà ja ens desviem cap a l’interior per anar fins a Figueres per agafar l’autovia i la terrible AP7. A dintre de la furgoneta vaig tenir molt sentiment de neguit i inestabilitat d’una manera que m’era bastant constant. Seguint per l’autopista ens voliem tornar a aturar en una àrea però la vam passar de llarg sense voler i per arribar fins a la següent estació vam haver de trigar bastanta estona fins quan finalment la trobem. Allà comprem unes galetes per berenar, desplacem la furgoneta per aparcar-la en un lateral i se li ompla el dipòsit ja que el company l’endemà se n’anava cap a Madrid. I en una zona de picnic amb gespa i arbres agafem una taula on poder menjar i parlar. Bé, les galetes que em vaig comprar eren salades amb un gust artificial similar al de la ceba ja que encara tinc una certa mania a la xocolata. Em van proposar de poder tastar les galetes d’avellana recoberta de xocolata i d’entrada ja em van semblar bastant bones. Els temes a tractar seguien sent la política i els polítics, especialment sobre el partit “PODEMOS” on es troben molts corruptes infiltrats provinents del PSOE, i per molt nova i d’esquerres que aparenti aquesta canditatura política que va entrar de part de l’estat espanyol a les últimes eleccions europees també són aquests uns altres trepes vinculats al mateix espectacle i els mateixos tripijocs. També vam parlar de bona part dels polítics corruptes a l’estat espanyol des del pactisme pseudo-democràtic i post-franquista fins ara tot mencionant el Felipe Gonzalez com el primer gran culpable de començar amb les absolutes barbaritats i atrocitats que ens han portat malèvolament fins on ara estem. Per últim ja acabem de fer fins l’àrea metropolitana de Barcelona i baixem en el lloc on haviem pujat a la furgoneta el mateix matí. Aleshores agafem el metro i cap a casa i jo ja vaig directament al llit perquè encara em trobava rebentat de la feina que havia estat fent durant tots aquests dies veremant al camp. L’endemà tampoc tenia clar del tot si tornar cap avall el mateix dia o esperar-me un dia més. Anant cap a l’estació per aconseguir horaris de trens del què en castellà desgraciadament en diuen “Media Distancia” de la línia que va cap a Móra la Nova i Flix. Així que truco el meu cosí i m’explica que el diumenge també treballaven a les vinyes ja que el dissabte en principi havien d’estar en una fira de Balaguer però al final ho va fer la seva germana, també cosina meva, i ell va seguir treballant i per tant li vaig dir que li diria quelcom. O sigui que mentrestant encara aprofito per fer una ullada a les festes majors de Sarrià i Les Corts on hi havia una trobada oficial de bandes musicals i al cap de bastanta estona una actuació de colles de diables on en una de les quals en formen part alguns ex companys de la universitat i encara seguim sent companys de lluita. Em van dir ja d’entrada que les festes alternatives que organitzava ARRAN no serien fins el cap de setmana següent, i va ser una sort el fet d’esperar per poder-hi anar fent-me la idea què llavors ja hauria acabat de treballar a la campanya de la verema d’enguany. Al final li envio un missatge dient-li que tornaria amb l’últim tren del vespre que anava en direcció Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre. Però estant a l’andana avisen per megafonia que aquest tren va fins a Reus i en mirar-ho a l’horari que duia indicava que aquest trens els dissabtes acabava allà, i segons els altres dies aquest tren acabava en qualsevol altre d’aquests destins. O sigui que me n’adonc que Renfe una altra vegada ens ha tornat a fer la punyeta com és de costum. Vaig avisar desesperat el meu cosí ràpidament estant totalment preocupat per si no em podria venir a buscar a Reus degut a la distància que hi ha des dels Guiamets li seria impossible. El tren ja no arribava fins a Marçà-Falset com ho acostuma a fer durant la setmana. Just al final del trajecte em trobo un gran amic meu que venia de Torredembarra i que ara viu a Reus, haviem militat junts al SEPC i a l’assemblea de la facultat en la lluita contra el maleït pla de Bolonya. Tot i veure’ns poc últimament encara seguim i seguirem sent companys de lluita. Allà li vaig explicar que estava a la verema i havia estat a Portbou a veure la tomba de Walter Benjamin i em va dir que és un dels filòsofs que li agradaven més del corrent marxista i encara està pendent per fer aquesta visita. A mi em va fer bastanta il·lusió de tornar-lo a veure després de tot un any quan vaig ser a Torredembarra a la commemoració dels 300 anys d’ocupació d’aquesta vila de part de les maleïdes tropes borbòniques franco-espanyoles durant la Guerra de Successió. Aquest company ara viu a Reus i em va dir que allà aquella nit hi havia precisament la presentació d’un col·lectiu d’historiadors que es diu La Carrunya i hi havia l’actuació de tres grups de música. A fora de l’estació ja ens despedim però amb ganes de veure’l aviat. De seguida el meu cosí em recull amb el cotxe i anem direcció cap al Priorat i em deixa a l’entrada del mas de Falset, l’endemà el molt desgraciat em feia pencar de valent. 

Llàstima que no haguessim estat més dies per poder fer la ruta de Benjamin entre Banyuls de la Marenda i Portbou, sé que una amiga meva fa un temps ja la va fer i li va agradar bastant. M’ho va explicar quan vam estar aquest agost a Montmalús en una masia d’uns col·legues i algun dia m’agradaria fer-la i conèixer més coses sobre aquest personatge. En conclusió, la sortida va anar prou bé i d’aquesta en tinc una bona experiència tot aprenent algunes coses noves i també per deixar enrere altres de dolentes. Sent sincer, d’aquí un temps m’agradaria molt tornar a veure la tomba de Benjamin i poder fer aquesta ruta com també llegir-me més coses sobre ell. Aquesta visita a Portbou és molt recomanable i sobretot per les persones interessades en temes de cultura, història, filosofia però traient del cap la idea del suport de la Generalitat i el govern francès per fer-ne únicament una atracció turística. Sinó especialment cap a totes aquelles amb sensibilització i solidaritat cap als moviments socials, les víctimes i en la contrucció d’una altra història escrita des de baix i des de la visió de tots i totes aquelles que van ser vençudes, mortes, maltractades o colpejades, víctimes del progrés industrial de la burgesia, els colonialismes i imperialismes, el nazisme, les guerres del capitalisme i els seus genocidis. HO RECOMANO.

CONTINUARÀ ...