Quan surt el sol.

Sec sota el porxo vell a aixopluc de l'aiguat que cau
i a la terra el tempir fa bona olor.

Veig un tros més enllà un veí treu el cap,
s'ho mira, somriu i em veu i ens saludem.

Plou per tot arreu sens distingir quin camp és de qui.

Sembla que està a punt d'afluixar i la natura la feina atura
i l'ocellam desvetlla el camp i certifica que el cel s'estripa.

Quan surt el sol surt per tothom
sense preguntes ni privilegis
així de natural és la societat que pretenem.

Nits a la llar de foc explicant contes als menuts
que haviem sentit a l'avi allà mateix.

Vé el veí a fer el cafè i diu que es veu que hi ha nous veïns
d'una terra llunyana que ara és un erm.

El vent és de migjorn que va fer ahir els que ha dut aquí.

A l'endemà els anirem a donar la benvinguda,
i si cal, ajuda per fer a poc a poc una llar de foc
on contar rondalles a la canalla.

Quan surt el sol, surt per tothom
sense preguntes ni privilegis
així de natural és la societat que pretenem.

Sec sota el porxo vell a aixopluc de l'aigua que cau.
Aquesta terra és nostra però el món és de tots.

Lletra i música: Brams.

I des d'aquí també s'escolta aquesta cançó tendra i amable de Brams on el mateix Titot la va cantar acompanyat només amb en David Rosell a la guitarra sense cap altre membre més del grup. Per a mi ha estat una de les millors cançons dels Brams tant per la seva melodia ancestral com pel que diu la seva lletra.

Vida ****

Últimament he notat més frescor que en dies anteriors molt més calorosos... sobretot aquestes últimes nits malgrat que abans d'ahir a la nit plogués a bots i barrals i els llamps i els trons em despertessin constantment quan encara no era ni de dia.
No obstant, aquesta situació m'ha portat un sentiment de vida que no sé d'on em vé però he estat pensant en una cançó que em dóna una sensació de natura, expressar sensacions i la meva mínima felicitat al davant de tots els problemes i situacions desagradables que vaig visquent dia dia en els diferents entorns. També em dona un moment per respirar de manera mínimament profunda, fent servir per penes l'abdomen però noto com les crostes de dins del nas em dificulten fer entrar l'aire per poder expirar després quan estic dormint o quan no tinc els meus sentiments tapats.
La cançó va ser feta per un amic meu de Sants, en Sid, en intimitat però acompanyat per fer el seu petit projecte íntim que es diu The Drink Team farà com tres anys. I la cançó es diu VIDA. I si alguna persona la sent o la viu - qui sigui (amics, família ...) - que la puguin cantar plena de vida.
Al final de la cançó es pot escoltar un petit poema molt carregat de VIDA del meu amic Agus que ja no hi toca però el recita al final de la cançó.

(La realitat se'n va
buscant platges llunyanes
sota llambordes.
Només ens queda el somni
fugint dels nostres dits
com joves papallones).

Últim Hollywood Roig i Reina d'Àfrica

Ahir es va realitzar l'última sessió del cicle Hollywood Roig a l'Ateneu Roig de Gràcia. En la sessió es va intentar mirar la principal aportació cinematogràfica de l'estada de Bertold Brecht a Hollywood, el film de Fritz Lang "Hangmen Also Die" enlloc de "Monsieur Veradoux" tal i com estava previst.
Brecht ja havia fet cinema, en concret havia codirigit "Kuhle Wampe" amb Slatan Dudow al 1932 i el nazisme el va obligar a escapar d'Alemanya. Després de passar per Suècia, Finlàndia i la URSS, va anar a parar, via Vladivostok, a Califòrnia on s'hi va estar diversos anys a Santa Mònica. La seva pretensió era trobar feina a Hollywood. Li va costar aclimatar-se, tot i la proximitat del seu amic, el músic també exiliat Hans Eisler, i l'amistat personal de Charles Chaplin. Va anar fent petites feines com a guionista, en un ambient amb el que li s'hi feia poc. És d'aquesta època el petit poema "Hollywood": "Cada matí, per a guanyar-me el pa / vaig al mercat on es compren mentides / ple d'esperança / em poso a la cua dels venedors".
L'any 1949 va ser cridat a declarar pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, acusat de formar part de la conspiració comunista per fer-se amb el control del país.
La seva contribució principal al cinema va ser el guió per HANGMEN ALSO DIE (1943), aquí titulada "Los asesinos también mueren": un film antinazi dirigit per Brian Donlevy, Anna Lee, Walter Brennan i Dennis O'Keffe.
Hi ha un llibre que en parla d'aquesta part de la biografia de Brecht. És de Norman Bunge i Christine Fischer, i es diu My name is Berthold Brecht: Exile in the USA. I parlant de llibres, n'hi ha tres que parlen del cicle, de la presència de militants del CPUSA, el Partit Comunista dels Estats Units, al Hollywood clàssic i la seva persecució durant la Guerra Freda. Són Reynold Humphries (Les llistes negres de Hollywood), Javier Coma (Diccionario de la caza de brujas) i McCarthy contra Hollywood: La caza de brujas, de Roman Gubern.
Jo no els conec pas aquests llibres però aquest text és adaptat de l'original escrit per en Manel. (http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/07/bertolt-brecht-hollywood-hangmen-also.html). Podreu trobar un fragment introductori en aquest enllaç del youtube.

I el dijous 7 va ser l'última sessió de vídeos d'Escropofília a la Reina d'Àfrica que tristament ja queda sola i en la vorera és l'única casa que queda de peu.



En la sessió es van passar vídeos d'aquests últims mesos sobre les protestes en contra de la crisi, les retallades com les mentides dels mitjans de comunicació. Un d'ells és de la televisió veneçolana...
Després es van passar altres fragments de pel·lícules com The Twenty Four Dollar Island, una simfonia urbana feta per Robert J. Flaherty a Nova York el 1927. Dura uns minuts i és molt interessant. A mi m'han impressionat les imatges en blanc i negre de Nova York -on encara no hi he estat i m'agradaria anar-hi...




Fins i tot encara deixaré un fragment d'una que va ser molt famosa durant la revolució i la guerra que van viure els nostres avis de joves -malgrat que els meus no fossin revolucionaris- que diuen que va ser un gran èxit dels germans Georgi i Sergei Chapayev. Aquí va rebre el nom de "Chapayev, el guerrillero rojo".




I finalment la introducció de la pel·lícula The Postman Always Rings Twice d'en John Garfield juntament amb la Lara Turner i Hume Cronyn. Està basada en la novel·la de James M. Cain "Of Love and Violence". Aquest vídeo és el que em va impactar més per les escenes quotidianes aparegudes entre els enamorats i els problemes interns existents.

Riot Act

Feia temps que no em comprava discos i dos dies abans de Sant Joan i després d'haver de llegir un correu molt fastigós i hipòcrita de la cap de biblioteca de la facultat vaig anar a l'fnac del Triangle per comprar-me un disc de Pearl Jam. Al principi estava dubtant sobre els discos i vaig optar pel disc Riot Act i molt barat per 7'95 euros. Jo no ho sé però diuen que no ha tingut massa èxit -que per a mi m'és ben igual- ja que és un disc que m'ha agradat molt... sobretot les seves cançons com les imatges d'indignació, protesta i rebuig als sistemes polítics dominants. Les imatges representen els esquelets de la reina i el rei d'Anglaterra i el nom de Riot Act prové d'una llei anglesa del 1712 que considerava il·lícit qualsevol acció en contra de la monarquia però aquestes dues paraules també poden dir "Acte de revolta" i de revolta en contra el poder i l'opressió política, social i en general. De fet, el 2007 també hi hagueren grups de música i altres que van fer costat als detinguts que van cremar la bandera espanyola i les fotos del rei.
Aquest disc és de l'any 2003 i va ser dedicat a Ray Brown, Dee Dee Ramone i John Entwistle que van morir sent víctimes d'una allau humana el 30 de juny de l'any 2000 enmig del ple festival musical de Roskwilde (Dinamarca) degut en què unes 15 persones que estaven situades a prop de l'escenari van ser empeses en contra d'una barrera per la multitud. Els membres del grup van demanar també en els seus seguidors que anessin enrere per evitar seguir pressionant els espectadors situats en les primeres files i també es va fer la mateixa sol·licitud a través dels altaveus del festival. Sembla que unes deu ambulàncies es van desplaçar cap al lloc per atendre les víctimes salvables de l'allau desastrosa i per respecte a les víctimes també es van suspendre tots els concerts que s'havien de realitzar en el mateix escenari.

Podeu trobar més informació en aquests espais:

http://t1.gstatic.com/images?q=tbn%3AANd9GcTA8zKrecK0_I0BAbe6VSwWYEyY3xIkC2eXWhDcIPM5UqGWwS8Hpw

http://www.bbc.co.uk/dna/h2g2/A442874

http://everything2.com/title/Roskilde+Festival+tragedy


En aquest disc van dedicar la cançó "Love boat captain" a les víctimes d'aquesta allau:

"Aquest és només un altre dia més... aquest lloc oblidat de déu?
Primer vé l'amor i després vé el dolor, que comencin els jocs.
Les preguntes s'aixequen i les respotes cauen, ... insuperable.

Capità del vaixell de l'amor, agafa el comandament i porta'ns cap al clar... aquí.
Ja s'ha cantat però no pot ser dit de manera suficient.
Tot el que necessites és amor.

Aquesta només és una etapa? de terratrèmols provocant ones
intentant saccejar el càncer? oh, estúpids éssers humans.
Una vegada que estrenys la mà de l'amor, tot és superable.

Abraça'm i fés veritat,
que quan tot està perdut només hi seràs tu.
Perquè per l'univers, no significo res
i només hi ha una paraula en que encara hi crec:
i és amor.

I és un art de viure amb dolor, de mesclar la llum en gris,
vam perdre nou amics que mai coneixerem, ara fa dos anys.
I si les nostes vides fossin massa llargues, això es sumaria a la nostra pena?
I els joves poden perdre l'esperança perquè ells no poden veure més enllà d'avui
la saviesa que els vells no poden regalar.
Retrocés constant... a vegades la vida no et deixa sol.

Abraça'm i fes veritat
que quan tot està perdut només hi seràs tu.
Perquè per a l'univers no significo res
i només hi ha una paraula en la que crec:
i és amor... amor, amor, amor, amor, amor.

Capità del vaixell de l'amor, agafa el comandament i porta'ns cap al clar, aquí.
Ja ha estat cantant, però no pot ser dit suficientment.
Amor és tot el que necessites, ... tot el que necessites és amor,... amor,... amor."

I finalment en deixo una altra d'aquest disc en contra de l'ex president Bush "Bush Leaguer" i de totes les mentides, estafes, manipulacions i altres barbaritats que ha fet aquest llop amb la pell de llop. Només en pensar en l'economia imperial dels EUA, voler crear por sobre el suposat terrorisme islàmic en els atemptats de les torres bessones de Nova York, l'increment de les armes en fer la guerra i hi hagi més víctimes, morts i ferits de l'ocupació a canvi de petroli per pròpia ambició i inventar-se tot el tema de les armes de destrucció massiva, no voler introduïr una sanitat pública i mantenir les clíniques i companyies privades, discriminar la població negra, els indígens i els immigrants en una condició inferior resoecte els sectors dirigents i empresaris més poderosos.
De fet, la deixo aquí en dos vídeos: el primer és la versió del disc amb imatges sobre com és aquest fill de puta i tots els seus delictes que també cometen altres subnormals com ell. I el segon és en un dels concerts en directe on l'Eddie se'n fot del Bush amb una màscara de la seva cara. Tant de bo que també fos dedicada en contra d'un altre fill de puta de l'actual govern que n'he parlat moltes vegades pels seus crims violents i policials cap als indignats, manifestants i afectats per la crisi.

La meva llengua "Josep Romeu".

És un cantautor de Tarragona i es diu Josep Romeu. També està implicat en la lluita per la independència dels Països Catalans, en contra de la crisi, les retallades i les privatitzacions dels serveis públics mentre que també tracta temàtiques personals. La seva música està centrada en la cançó d'autor però amb pinzellades de blues i swing des del primer disc Petjades i el segon. Em va impressionar des de quan el vaig escoltar per primera vegada a l'últim concert del CorreUniversitats el novembre del 2008 en l'esplanada que hi ha entre les facultats de Biologia i Física i Química. I em va agradar tant la seva veu com s'acompanya amb la guitarra.
En aquest vídeo surt ell cantant la cançó "La meva llengua" a la sala Ka l'Arrib de Cambrils. Aquest sí que és un bon tio, ferm i patriota que sap molt bé el què diu... No fa com un altre que jo sé i que es diu Joan Romeu que a part de ser metge istriònic en un gabinet super cutre també ha fet l'imbècil a la tele i la ràdio. Fins i tot ma tieta ja m'havia comentat que quan estudiaven medicina en aquells temps també foscos ja era tot un pallasso i molt còmic... Algú m'havia dit que també havia estat cantant però segur que comparat amb aquest era molt cutre si mai va arribar ni als Setze Jutges ni en cap altra tendència de la Nova Cançó.

Una bala perduda

Finalment he deixat un relat que no és meu però la història m'ha impactat molt davant de les actuacions injustes dels mossos d'esquadra a l'acampada indignada de Plaça Catalunya en contra de la crisi, les retallades laborals i la supremacia del sistema capitalista. Aquesta crònica és d'un company que estudia màster d'Antropologia i la reprodueixo de la mateixa manera com l'ha escrit ell.

"A les 9:00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan desallotjant l'acampada de Plaça Catalunya, que m'aixequi ràpid, em vesteixi ràpid, que la revolució no espera a ningú. La primera fase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que, igualment, no ho podriem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.

Interiorment celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses han d'estar clares: "ells i nosaltres", sinó el nostre nosaltres es divideix. Sóc dels que pensa que s'hi ha d'estar, que els processos socials s'han de criticar amb perspectiva històrica i que, mentre duren, l'única tasca és aprendre per un tubo. Sóc dels posseïts per l'amorf del poble, dels que s'abandona al fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat especialment participatiu en l'acampada i, fora d'algun discursillo per advertir del patètic caràcter reformador d'algunes mesures, he preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que s'usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia pal tanta assemblea, m'avergonyia compartir lluita amb el hippisme mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme, la pau, la democràcia, la banca ètica i demés petranyes modernes. Tampoc suportava el progrés com jo anaven de tornada de tot, és clar.

Per tot això, abans d'animar-me definitivament a sortir de casa, busco alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que tinc tres missatges de text - un d'ells d'un número desconegut- que reclamen la meva presència al lloc dels fets -acaben amb això: "passa-ho" i m'encanta-. Em convenço a mi mateix que anar donar suport als "indignats" té nombrosos punts de contacte amb l'estudi que m'havia proposat aquest matí: llegir sobre l'etnografia a multisituada en l'anàlisi de les relacions econòmiques entre centre/perifèria d'allò que alguns anomenen sistema del món.

En Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic de mentre es canvïi les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no li farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan cobrin com nosaltres, que de moment són l'únic col·lectiu que gaudeix d'un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per afegir que un professor d'universitat associat cobra 400 euros al mes i que un anti-avalot més de 3.000 euros -segons rumors de dubtosa procedència-. Per una orella m'entra: "però" i per l'altre surt: "són persones".

En definitiva: agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L'espai està acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses tan fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns "indignats", com si d'una assemblea es tractés, aplaudeixen amb llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent: la Tutu, la Marina, l'Edurne, la Cecília, la Paula, en Mikel, etc, fins que m'instal·lo amb l'Elena prop d'un cordó policial. Escoltem en Bernat que, per megàfon a mà, explica les violentes subtileses amb les que els Mossos d'Esquadra tracten els companys que estan a l'interior de la plaça: no se'ls permet sortir ni per anar a treballar, se'ls priva d'aigua, d'anar al bany, etc. Sense creure-m'ho crido als policies: "aquest vaixell s'enfonsa i vosaltres esteu dintre". Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en sabés de metàfores. Li dic: "tu no riguis, on està la teva idenitificació?". Aquest cop endivino que m'està prenent la matrícula per pegar-me la primera oportunitat que tingui.

A tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes "lecheras" - pels no-familiaritzats amb l'argot aquest apel·latiu refereix a que reparteixen "llets" - i m'imagino que pretenen rodejar la manifestació com si es tractés d'un nínxol per operar lluny de mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de la curiosa mirada dels guiris que en aquesta hora ja demanen comprar a la millor botiga del món- pels no-familiaritzats amb el registre publicitari dels nostres polítics: és Barcelona-.

De lluny, veig que per Ronda de Sant Pere els Mossos comencen a carregar contra alguns companys. Al cercle de gent on es crida: "no a la violència, no a la violència!" i decideixo quedar-me en aquest nucli pacífic -més per por que per ganes-. Inicio una conversació amb l'Elena sobre un dels múltiples "cotilleos" sentimentals dels alumnes del Departament d'Antropologia i... Seguidament estic a terra, noto que sagno abundantment per l'orella i tinc la vista nublada. Només escolto la veu d'una noia preciosa i desconeguda que m'informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat als serveis mèdics. Tracto d'acompassar la respiració, algú em posa algo fred per l'orella, algú proposa buscar la pilota de goma que m'ha incapacitat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la mà a l'orella i estar "tranquil". En un temps indeterminat arriben dos metges de groc fluorescent i m'aixequen en pes. Tinc temps de girar-me cap al cordó de Mossos d'Esquadra i dedicar-los tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l'Ambulància pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els metges m'han d'agafar per plaer dels fotògrafs.

Un cop dintre l'Ambulància se'm tracta com si hagués caigut en bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc cap mandíbula trencada. "És només una hemorràgia interna a l'oïda, has d'anar a l'hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has perdut audició. En realitat t'hi hauriem de portar nosaltres però no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi i ves a l'Hospital del Mar que al Clínic hi haurà molta cua. Té aquesta bossa de gel pel camí i el "parte". Ara recordo: RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de sang. A jutjar per l'edat perfectament podria ser la meva àvia. A jutjar per l'esperit rebel, de ben segur que no.

Agafo un taxi amb l'Elena i vaig a l'Hospital del Mar. El taxista només ens dirigeix la paraula per cobrar. A l'entrada de l'Hospital un noi negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un metge que parli anglès i em fan passar per davant seu. Dintre rebo la solidaritat de la metgessa que em dóna l'ingrés i els penosos consells d'emancipació política d'una infermera. A la Sala d'Espera passen imatges de l'escabetxina de Plaça Catalunya i comento la jugada amb una pacient d'origen gallec. Li dic que, després de les últimes eleccions, els Mossos tenen legitimitat suficient per fer el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s'hi ha d'anar.

Després passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i se'n recorden de la mare del policia que m'ha disparat. S'escandalitzen de la ferideta que m'he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra. Quan m'agafo confiança amb una de les rastes em diu: "però entre tu i jo, de veritat que no has fet res per provoar a la policia?". Just en aquest moment, com invocats, apareixen els Mossos d'uniforme als quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder -mercenaris de merda, o algo així-. La infermera em fa callar i no em torna a mirar amb els mateixos ulls.

Em toca una doctora pija que no ha sentit parlar de la matança de Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com que he perdut el coneixement m'han de fer un TAC. Quan pregunto què és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de les neurones. Sense fer especialment agut bromejo sobre que aquesta prova li haurien de fer als Mossos d'Esquadra però ningú sembla trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé estar quiet, l'han de repetir per indignació del doctor.

Després em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de Plaça Catalunya: l'Àlvaro. Diu que li han pegat un cop de porra "amb ganes" al barç mentre feia resistència pacífica i que ha perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del relat fa que s'apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una denúncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens abandonen i l'Àlvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als moros tots els mals d'aquest país i, sense pietat, li expresso l'equivocat del seu punt de vista.

Al cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere, Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades: família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau, Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i wisky -menys per en Sammy i la Martina -.

A les 18h em donen l'alta mèdica, no sense abans respectar-me quatre medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc obrir la mandíbula). Com que no he menjat res des del matí, devoro un iogurt a la Sala d'Espera mentre el Conseller Puig cataloga la càrrega policial com "assenyada i fruit de les provocacions". M'agafa un atac d'ansietat i he de marxar a la sala davant la mirada curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo, quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut de 120 ferits.

Abans d'abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades truco al maravellós servei d'advocats de l'acampada que m'atenen a les mil maravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l'amic Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf que m'explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d'altres. Miro l'objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan - famós per violar dones i països - i desitjo molt fervosament que la bala perduda trobi el camí".

Aquest text l'he trobat en aquest espai: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.

Finalment deixo el vídeo de tota la impunitat violenta dels antiavalots dels mossos passant-se més de tres pobles -setze o divuit- i com a culpables de tants ferits protestant en contra de les retallades i el poder d'aquells que sempre s'han omplert les butxaques.

A sota adjunto una carta seva al conseller d'Interior. No es pot permetre que tinguem aquests dictadors que governen aparentant de demòcrates per beneficiar els seus propis interessos i han creat la crisi. Ben fet company, tu també lluita per la teva dignitat... xD

The Ivy Green

Oh, a dainty plant is the Ivy green,

That creepeth o'er ruins old!

Of right choise food are his meals, I ween,

In his cell so lone and cold.

The wall must be crumbled, the stone decayed,

To pleasure his dainty whim:

And the mouldering dust that years have made

Is a merry meal for him.

Creeping where no life is seen,

A rare old plant is the Ivy green.

Fast the stealeth on, though he wears no wings,

And a strunch old heart has he.

How closely he twentieth, how tight the clings.

To his friend the huge Oak Tree!

And slyly he traileth along the ground,

And he leaves he gently waves,

As he joyously hugs and crawleth round.

The rich mould of dead men's graves.

Creeping where grim death hath been,

A rare old plant is the Ivy green.

Whole ages have fled and their works decayed,

And nations have scattered been;

But the stout old Ivy shall never fade,

From its hale and hearty green.

The brave old plant, in its lonely days,

Shall fatten upon the past:

For the stateliest building man can raise

Is the Ivy's food at last.

Creeping on where time has been,

A rare old plant is the Ivy green.

Charles Dickens.